Només l’oficialitat única del català assegura la cohesió social

En l’entrada anterior hi explicava la premissa a partir de la que, a parer meu, cal construir el raonament per a prendre una decisió correcta sobre l’afer de l’oficialitat del castellà en un estat català democràtic.

La premissa és que no és possible articular una societat sobre dues o més llengües vertebradores; que enlloc del món no s’ha trobat un exemple de bilingüisme com el que pretenen fer-nos creure que tindríem a Catalunya, sinó diferents graus de diglòssia que sempre tendeixen cap a la implantació d’un monolingüisme. Sigui més suau o més crua, la diglòssia és per definició conflicte civil i entre comunitats. Hi afegia una llista amb deu exemples que sovint se solen posar com societats bilingües o multilingües que, en realitat, no ho són.

Després donava un petit exemple sobre Israel, que és tingut a nivell mundial com un exemple espectacular de normalització lingüística per la seva implantació de l’hebreu pràcticament des de zero. Amb ell intentava explicar com un descuit aparentment menor en el corpus legislatiu en el moment del seu establiment com a estat, quaranta anys més tard, els està fent plantejar una disjuntiva entre democràcia i objectius nacionals, davant les noves reivindicacions de la població israeliana d’ètnia àrab (amb suport dels grups de drets humans i l’esquerra hebrea). Fins aleshores, la comunitat àrab havia entès i acceptat el rol de llengua oficial “segona a l’hebreu”, empesa per la inèrcia de la història. La conseqüència és que el conflicte lingüístic esdevé civil. Dins d’un marc molt complex i sense voler dir en cap moment què és l’únic factor, s’afegeix al catàleg de causes de divisió entre comunitats, no a nivell extern Israel vs Palestina, sinó intern d’israelians hebreus vs israelians àrabs: el desig (o al menys la idea) d’inclusió inicial esdevé exclusió amb el pas del temps.

La conclusió era que si volem que el català sobrevisqui en un estat català independent i, a més, volem que aquest estat català independent sigui immaculadament democràtic i minimitzar la probabilitat d’un conflicte obert entre catalanoparlants i castellanoparlants, és imprescindible, però no suficient partint d’on partim, que el català compti en un termini de temps curt amb una massa crítica de parlants monolingües i que tingui un espai d’ús exclusiu. Per a assolir tot això, cal que el català sigui definit clarament com a única llengua oficial a nivell constitucional i, sobre tot, que el castellà no sigui obligatori en cap cas ni enlloc. On menys, a l’escola.

Avui m’agradaria elaborar una mica més el per què crec que no hi pot haver terme mig, com alguns polítics insisteixen a proposar (i els seus seguidors procedeixen a acceptar cegament).

Principalment, crec que qui proposa l’oficialitat del castellà i insisteix que això no faria perillar la pervivència del català, ni tan sols s’està plantejant la qüestió més important de totes: la cohesió social. O pitjor encara, se l’està plantejant fent-se trampes a ell mateix, sense cap mena de raonament al darrera.

Afortunadament per a qui llegeixi això, avui no cal anar a Israel, ni a Finlàndia, ni a Singapur per il·lustrar el que vull dir. Les lliçons i les conseqüències les tenim totes dins del nostre país i espero que això ajudi a generar més debat que els anteriors exemples. Potser eren difícils de criticar, no pas pel que jo en digués, sinó perquè la majoria no els coneix prou com per poder-ne tenir-ne una opinió pròpia i crítica més enllà del que jo en pugui dir (i jo no sóc ningú per dir a ningú què ha de creure!).

L’argument principal dels que volen oficialitzar el castellà és que tenim una àrea metropolitana de Barcelona majoritàriament castellanoparlant. D’això en deriven que necessitem els vots d’aquesta població metropolitana per esdevenir independents. Després ve una conclusió: que per a aconseguir aquests vots cal, com si diguéssim, comprar-los pagant un preu en forma de concessió identitària, o sigui, nacionalista. A més, segueixen, un cop independents, caldrà sostenir en el temps aquesta recompensa, també com si diguéssim, garantint una sèrie de drets lingüístics. La forma de fer-ho és el reconeixement com a oficial de la llengua castellana. Per completar el quadre, ara per ara (12 d’octubre de 2012 – per cert, laborable com veuen), els líders de tots dos partits principals de Catalunya han dit que el castellà serà obligatori a l’escola. També, no cal dir-ho, com a forma de “reconeixement” pels serveis suposadament prestats a la nació durant el suposat referèndum d’independència.

(Nota: és curiós veure com Artur Mas, en aquest tema, fa servir un futur d’indicatiu tan contundent, ell, que diu coses com que “no parlem de separar-nos d’Espanya perquè hi estarem al costat dins d’Europa” i coses d’aquestes. També és curiós que algú moderat, enraonat i republicà com Oriol Junqueras triï aquest mateix temps verbal també precisament per parlar d’aquest tema; potser no és el temps verbal més adient, en democràcia, Oriol).

Bé, primer de tot, a mi sempre m’agrada matisar que al Baix Llobregat sud la majoria és castellanoparlant, però el que importa és més aviat què es parla a l’Eixample de Barcelona que, fins on jo sé, també forma part de l’àrea metropolitana. De fet l’Eixample de què parlo no és tant el geogràfic, com el sociopolític. Com quan diem “El Baix” o més sovint quan parlem de “Madrid”.

Al contrari que el Baix, és aquest Eixample d’on es deriva el prestigi social de la llengua que la manté viva. Dit d’una altra manera: si l’Eixample fos castellanoparlant, a Ripoll ja es podrien donar per vençuts ara mateix (i malgrat el que diu la gent de comarques, a Barcelona s’hi pot sentir moltíssim castellà i, de fet, és impossible de viure-hi només en català, però no pensen mai que tots aquests cambrers i dependentes que no els atenen en castellà en realitat vénen de les ciutats del voltant cada matí a treballar; no hi viuen pas, a l’Eixample).

En segon lloc, l’argument dels vots em sembla ridícul, d’un nivell subterrani, impropi del debat polític seriós. En l’anterior entrada ja vaig deixar-ho clar, em sembla, però hi torno: és un argument ple de prejudicis, ignorant, que ratlla la xenofòbia.

És ridícul perquè no es deriva de cap raonament. Com saben que els necessitem, aquests vots? Ara mateix totes les enquestes ja donen una majoria pel sí. Sense que hagi calgut obrir el debat de la llengua que, com sembla clar, és conflictiu i divideix no pas “els catalans”, sinó l’independentisme mateix. Em temo que estem davant un nou cas d’infantilisme polític catalanista, aquella dèria per la unanimitat i les “grandíssimes majories socials” que no és res més que el reflex d’una manca de cultura democràtica, i d’altres menes, molt gros.

A més, és un argument tan repulsiu, aquest d’assumir que els castellanoparlants són nacionalistes per defecte, que fixin-se que és calcat al que diu el nacionalisme espanyol, sobre tot la dreta antiliberal mediàtica madrilenya, segons la qual és impensable i xocant que els catalans castellanoparlants puguin ni pensar a “trair la seva sang” votant per la secessió. Per a ells, ve a ser com a agafar el cotxe, anar fins al pueblo i fer les necessitats sobre la tomba dels avantpassats. O aquell ximple que deia que si ja havíem acabat de fer-los servir, li tornéssim els extremenys.

Doncs ara resulta que els nostres polítics, els independentistes, hi coincideixen: el castellanoparlant és una bèstia irracional nacionalista que, empesa irremeiablement pel seu ADN espanyol exigeix que li paguin un preu identitari… per tal de garantir el benestar material propi i dels seus fills, motiu primer i principal pel qual va venir a guanyar-se la vida a Catalunya. N’hi ha per llogar-hi cadires.

N’hi ha, de nacionalistes espanyols irracionals, entre els catalans castellanoparlants? Evidentment, que n’hi ha. Votarien per la independència, encara que declaréssim el castellà única llengua oficial i prohibíssim el català? No, és clar que no. Perquè el que és nacionalista espanyol el que vol és que Catalunya no sigui independent mai, sense importar-li’n les condicions d’una Catalunya independent.

També hi ha catalans catalanoparlants nacionalistes espanyols, però. Per exemple Narcís De Carreras, Alejo Vidal-Quadras (que fa molta gràcia quan parla castellà, per cert), Albert Boadella (un altre que pobret sona com una calçotada, cosa que no em sembla malament, només ridícula en un nacionalista identitari espanyol). Molts votants del PP també són catalanoparlants de primera llengua, sobre tot a l’Ebre, com ho són molts del PSC a Girona i Barcelona i segur que alguns espanyolistes de CiU. Fins i tot a C’s n’hi ha, de catalanoparlants. De fet, el falangisme i el franquisme locals n’eren plens (Samaranch, etc). I no cal parlar del País Valencià i les Balears.

Però, contràriament al que diuen els que involuntàriament validen el discurs colonial madrileny, crec que l’experiència empírica dels darrers seixanta anys demostra o, si més no, pot donar-nos una certa seguretat de no estar (gaire) equivocats, que els nacionalistes espanyols, els irracionals identitaris, entre els catalans castellanoparlants, ara mateix, no són una majoria tan aclaparadora com per a fer avortar el procés d’independència.

Quan el meu besavi murcià va venir a Catalunya a ajudar a fer el metro, amb una pila més de murcians i aragonesos, sobre tot, es va trobar que Primo de Rivera havia prohibit el català a l’esfera pública, però que, obligatori o no, com que la gent com la meva besàvia no havien anat a escola, no havien après el castellà i tocava aprendre català, o quedar-se tancat al gueto. Un germà del meu besavi que va anar a parar per Tarragona es veu que va optar pel gueto, segons diuen per casa, però no pas el meu besavi, del qual ma mare no té cap record parlant a ningú de casa en castellà, mai. Durant l’època de la primera immigració massiva espanyola, doncs, la integració lingüística era natural, per forçada.

El meu avi va venir de Zamora després de la guerra, a fer la mili, i s’hi va quedar fins que va morir fa poc. Que jo en tingui record, potser va anar al pueblo tres o quatre cops, no més, i mai més un cop morta sa mare. No cal explicar com eren els anys 40 a Barcelona, ni l’ambient que hi havia. Al meu blog hi explico algunes coses, del meu avi, que era una de les millors persones que he conegut mai, i que mai no va parlar una paraula de català amb ningú de casa (i de fora, quatre o cinc cops potser, amb algun client). És clar: tant la meva àvia com la meva mare, com el meu oncle, com tothom que va crèixer durant el franquisme parlava perfectament el castellà. El parlaven per collons? No. L’havien après de forma “natural”: perquè els nens tenen per natural allò que els poses al davant, res més. Era natural jugar en català al pati i parlar català a casa. I era natural que si a l’aula se t’escapava alguna cosa en català, et fotessin amb el regle i et posessin les orelles de burro.

A diferència del meu besavi, a qui tothom felicitiva per haver-se integrat tan bé, el meu avi no va sentir-se mai aquest elogi. Ho repeteixo: abans que es morís ja hi havia unanimitat que era una gran persona, un excel·lent ésser humà. Però integrat, no. Ningú no li va donar mai aquesta recompensa emocional, simplement perquè no se la va guanyar mai. Ell era espanyol.

Milers, desenes de milers de persones que van venir durant aquells anys 40 terribles com ell, i més tard, durant els anys 60 i 70, en l’època de la segona immigració espanyola massiva, sí que van fer el pas d’aprendre català perquè van entendre que assumir la llengua nacional i acceptar la recompensa de la integració era un moviment completament subversiu: els andalusos que eren expulsats de la seva terra per un sistema feudal perpetuat pel franquisme, feien la seva revolució a Catalunya. Ja que no podien alliberar el seu país, s’alliberaven ells escopint a la cara del nacionalcatolicisme, on més mal li feia: a l’espanyolitat, a la llengua que tant s’afanava a exterminar el règim feudal. Fins i tot milers d’ells, centenars de milers, segons l’estadística, van decidir que amb saber el català no n’hi havia prou i calia fer-se’l seu del tot i parlar-lo també als fills.

No sóc ingenu: hi va haver càlcul, no només amor a la pàtria. Amb la fi del franquisme explícit i el pas a la monarquia constitucional, hi va haver una expectativa enorme sobre la recatalanització del país que va fer que molts castellanoparlants temessin que si els seus fills no eren completament competents en català, esdevindrien pàries. De fet, fins i tot el meu avi va fer cursos de competència en català al Col·legi d’Agents Comercials.

Així, la reacció de molts castellanoparlants (no tots!) no va ser negar-se a votar la constitució espanyola, ni més tard l’estatut d’autonomia, sinó posar-s’hi seriosament i parlar als fills en català. Més tard, però, qui va decebre van ser els polítics catalans, que van optar per la timidesa en la legislació de política lingüística i, fatalment, en la no aplicació de la immersió. D’això també en parlo en primera persona, com a alumne d’aquell suposat sistema, i de forma contundent: la immersió no s’ha aplicat mai.

Hi ha hagut sempre un grau de discreció per part de cada professor enorme i una deixadesa total en la inspecció i l’aplicació del programa per part de l’administració catalana, sempre presa de les pors. Precisament, el problema més gran ha estat que malgrat la integració socioeconòmica de la massa castellanoparlant, la seva integració política va ser insatisfactòria i monopolitzada pel PSC, que va ser el partit que va no va poder governar la Generalitat durant 23 anys. Això va deixar l’aplicació de la política lingüística a nivell nacional en mans de gent d’una extracció social inadequada per a fer el fet.

És el que jo anomeno “la bombolla”, gent catalanoparlant provinent de l’elit resistencialista (els que, per entendre’ns, durant la llarga nit no ens van salvar els mots, que es van salvar al Born i a l’Eixample i a comarques, sinó els llibres: importants, indestriables dels mots, però en un altre pla). Són gent que viu en un món d’Òmniums, de Creus de Sant Jordi, d’Enciclopèdies Catalanes, de Nits de Santa Llúcia, de certàmens literaris, claustres universitaris… que es pensen que com que ells poden viure en català, tothom pot. I que o bé no veuen o bé es neguen a veure que la immersió ni s’aplica ni funciona, que mai no ha estat suficient, perquè des del primer moment van errar el diagnòstic: que a Ripoll o a Girona, o a Sarrià, no fos important si el castellà continuava sent oficial o no a la nova Catalunya autonòmica i que n’hi hagués prou amb una immersió de paper, no volia dir que a tot Catalunya fos així. Per això mai no hi ha hagut una reclamació d’oficialitat única del català com al Quebec amb el francès, ni mai no van preocupar-se de l’aplicació real de la immersió. Com que a Vic funciona i fins i tot els negres parlen català… Allà on fa més falta és on menys s’aplica. Per cert, la primera escola on es va aplicar la immersió va ser a Santa Coloma de Gramenet, per petició unànime dels pares.

Els habitants de la bombolla van ignorar que a finals dels 70 i sobre tot a principis dels 80 centenars de milers de castellanoparlants ja s’havien mentalitzat que l’hegemonia del català seria total per la via de la institucionalització, perquè simplement no trepitjaven els barris i ciutats on això estava passant, o perquè basant-se en els seus prejudicis de classe i ètnics, es pensaven que els castellanoparlants avantposarien la llengua dels seus morts i el món feudal d’on van venir a la democràcia i al país dels seus fills. Malgrat que els propis castellanoparlants els estaven dient que endavant.

Bé, doncs avui dia ja comencem a veure com aquesta inèrcia i record de l’antifranquisme i del trauma de la emigració forçada comencen a fer figa. Els fills i els néts de la immigració ni han conegut el franquisme, ni l’antifranquisme, ni s’han d’integrar enlloc, perquè ells són aquest lloc, hi han nascut i no tenen cap altre referent.

És això el que explica coses com les celebracions de les victòries esportives espanyoles, amb tota la parafernàlia nacionalista que l’acompanya. Fa només vint anys era impensable veure banderes espanyoles a Catalunya, independentment de les idees polítiques de cadascú: hi havia un consens, de bon grat o no, que la simbologia espanyola era xocant o directament ofensiva per a la gran majoria de catalans, catalanoparlants o castellanoparlants.

Ara, en canvi, mols joves no senten aquesta necessitat: si són espanyols, per què no han de brandar banderes espanyoles? Entre la immigració això és encara més clar, ja que ells estan fent el mateix procés d’integració a Espanya que van fer molts espanyols a Catalunya, sense cap dels referents. L’únic que fan és reclamar que se’ls respectin els drets polítics i civils (brandar una bandera en públic és això) que emanen del marc legal actual. I saben què? Hi tenen tot el dret, perquè la llei els empara.

Insisteixo que no crec que sigui un fenomen aclaparadorament majoritari, encara, entre els catalans castellanoparlants (inclús entre catalanoparlants!), però la tendència em sembla innegable.

Posaré l’exemple més clar que se m’acut per il·lustrar-ho. És tan clar i el tenim tan a prop dels nassos que em penso que no el veiem.

Durant quaranta anys, el catalanisme ha acceptat que Catalunya havia de pagar per ser espanyola. Hem acceptat que calia subvencionar amb quantitats fabuloses de diners l’estat espanyol, tot sabent des del primer dia, que els diners no es feien servir per modernitzar l’estat, sinó per fer clientelisme polític, corrompre l’economia i la societat i, fins i tot, bastir un Gran Madrid hegemònic contra el domini econòmic català. Això s’acceptava perquè, a canvi, podíem votar cada quatre anys i ens reprimien una mica menys en qüestions culturals: fins i tot ens permetien ensenyar en català! No parlo a nivell de l’elit política catalana, que ho accepta(va) principalment per benefici personal, pels negociets de fireta amb què els molt provincians s’han conformat sempre, sinó a nivell de la població en general.

Això, quan comença a fer figa? Doncs cap allà finals dels 90 i els primers 2000, quan la primera generació educada en el postfranquisme comença a votar en massa i comença a haver-hi dos discursos. Un que diu: “Si som espanyols, per què se’ns discrimina així?” i un altre, més minoritari al principi, que recupera discursos anteriors i diu: “No, és que no som espanyols! Per això ens maltracten”.

El marc legal, la lletra del marc legal, diu que tots els espanyols som iguals, però “el consenso” diu que hem de permetre que se’ns pixin a la cara, amb carinyo constitucional, però ben pixats. Conclusió: ens queixem, reivindiquem constantment, bastim un discurs del greuge, rebutgem els seus símbols… Qüestionem “el consenso”.

I quan malgrat que ells llegeixen la mateixa lletra que llegim nosaltres, ens diuen que no, que no i que, per si no queda clar, no, només tenim dues opcions: o augmentem el soroll i el conflicte, per exemple llançant-nos a l’acció armada, o bé canviem el marc legal. Com que dels efectes de les armes els catalans n’estem força escaldats i a més tots sabem que ja no es fan així, les coses, hem provat durant molts anys la reforma legal. Bé, el PSC encara ho prova, diu. I ja en veiem el resultat: no, no i no. Conclusió: quedeu-vos el vostre marc legal, que nosaltres en farem un de nou. Confluència entre els dos discursos i majoria per la independència.

Bé, doncs el que proposen els que volen fer que el castellà sigui oficial bé a ser exactament el mateix: durant un temps, mentre duri la inèrcia del franquisme i l’antifranquisme, mentre hi hagi una generació de catalans castellanoparlants que recordin el sacrifici de la integració amb agraïment, mentre en siguin prous que no calgui patir gaire pels irracionals nacionalistes adoradors de la sang i dels morts, hem d’aprofitar per soldar definitivament el poble català en una sola comunitat. I qui ho vulgui, que en quedi al marge, de moment: si no ells, els seus fills o els seus néts s’integraran.

Però cal assegurar-se que tindrem les eines adequades. Cal evitar que la lletra i l’esperit de la llei vagin per dues bandes diferents. Perquè si permetem que hi hagi una oficialitat del castellà, si permetem que el castellà continuï sent obligatori, encara que el català avanci durant unes quantes dècades (cosa no gens segura!) i en comptes d’un 50% tinguem un 20% de castellanoparlants nadius, arribarà un dia que llegiran la lletra de la llei i exigiran que se’ls tracti d’acord amb ella. Més tard o més d’hora, però arribarà. I aleshores tindrem un problema: haurem d’escollir entre democràcia i conflicte, i només farem que recular.

És sorprenent, però és que aquests dies s’ha arribat a dir que això de la “cooficialitat” és pot fer “sense que costi res”. El que no costa gaire és pensar, crec, en les conseqüències d’una cosa com posar dins la constitució que el castellà és oficial per, vint anys més tard, quan tothom estigui per fer feina i pel dia a dia i haguem deixat enrere aquestes qüestions tan erosionadores, tornar per enèsima vegada a obrir un debat identitari. O començar amb l’obligatorietat del castellà i, quan veiem que no fa més que avançar entre els joves, fer-nos enrere i dir que el posarem com a optativa. O encara pitjor, només per als que es declarin castellanoparlants. Això seria la resposta antidemocràtica, temerària, de fer com els espanyols: la lletra diu això, però nosaltres diem que no perquè fa no sé quants anys ja ens enteníem, tu.

Quina reacció comportaria, això? Que no ho hem vist, ja? Quina ha estat la nostra reacció?

L’alternativa, és clar, serà dir que sí: sí al castellà obligatori i a l’avenç de la diglòssia; o potser només sí al castellà per als que s’identifiquin com a castellanoparlants, i ja tenim els catalans A i els catalans B; o potser farem el castellà obligatori només a l’Àrea Metropolitana: la Catalunya A i la Catalunya B; o potser començarem a reposar rètols de carrers i viles en castellà, bilingües, com al País Valencià… On s’atura, això?

És igual, realment. El cas és que tornarem al de sempre: el català reculant, els catalanoparlants de l’Àrea Metropolitana sense poder viure en català, actituds resistencialistes, conflicte de baixa intensitat… o potser no tan baixa?

Francament, jo no vull que els meus fills, o els meus néts, hagin de passar per la mateixa merda que passem nosaltres cada dia, que estiguin perpètuament condemnats a rodar en una roda de hàmster identitària com nosaltres. Ells segurament tindran tots els nostres problemes per administrar, més tots els que com a nació independent sorgeixin. De fet, no crec que en un escenari de cobertura legal del castellà el conflicte trigués ni una generació a sorgir, perquè és ingenu pensar que gent com C’s i amplis sectors del PP i el PSC, els nacionalistes irracionals, ho deixessin córrer tan fàcilment. Per això caldrà no deixar ni un sol espai obert. Ells que són tan del patriotisme constitucional, ho podran demostrar.

Per tant, si és cert que ara mateix la majoria estem treballant per tal que els que vindran darrera tinguin un país més bo, on tots els catalans siguem iguals i visquem sent un sol poble, on progressem sense perdre temps amb collonades identitàries, fem el favor d’exigir als nostres polítics que pensin abans de parlar. Que pensin en les conseqüències de les seves propostes i que es deixin estar d’opinions sense fonament i comencin a fer servir arguments, defensin el que defensin.