Un obrer és un empresari

Al món xinès, inclosa la Xina “comunista”, la gent no espera a trobar-se en una situació tan extrema com es troba la majoria de treballadors catalans ara mateix per establir-se pel seu compte. De fet, una gran majoria de la població té claríssim que dedicar-se a vendre la força de treball tota la vida és un mal negoci. Primer, perquè la força de treball, fins i tot la de persones considerades especialistes, fora d’una elit imprescindible i insubstituïble, és una commodity típica: indiferenciada, substituïble, homogènia. Segon, perquè a mesura que un es fa gran, perd productivitat (li costa més fer el mateix) i pot tenir problemes per mantenir la competitivitat davant d’altres proveïdors de treball més joves. Fins i tot pot perdre la feina, cosa molt perillosa a certes edats com per desgràcia saben molts compatriotes nostres que malgrat l’experiència acumulada durant dècades no troben feina perquè no són competitius, o veuen que han d’acceptar rebaixes dràstiques en les condicions de treball per poder igualar-se (a la baixa) amb els treballadors més joves.

Certament, la “gràcia” que té el treball és el seu caràcter bàsic, a nivell dels altres dos factors primaris de producció i, per tant, la seva demanda enorme. Un sempre, en teoria, té aquest últim recurs per vendre (i si portem la lògica a l’extrem, un es pot vendre el cos com a ultimíssim recurs). Però és una intuïció que em penso que no cal demostrar que les probabilitats de fer-se ric venent la força de treball, per molt sofisticat que sigui el que fa, són més baixes que no pas si el que venem són productes fets a base del treball d’altri sumat als altres factors de producció per fer-ne un producte més complex i car. També és cert que normalment tothom comença la seva participació en l’economia general venent la seva força de treball i que, simplement, pot ser que molta gent s’hi acostumi i si aconsegueix un nivell de vida acceptable consideri que no cal anar més enllà.

Sigui com sigui, al món xinès, que ser el teu propi cap és més bo que treballar per altri és dogma de fe i la gran majoria de la gent, durant la seva joventut i durant un temps tan curt com sigui possible  (normalment cap als 40 ja ho tenen) es dedica a treballar amb una única finalitat: estalviar diners i coneixements (i relacions, si cal) per muntar el seu propi negoci.

Els treballadors malden per sortir del mercat de treball i posar-se a l’altra banda de l’equació, a la del capital. L’eliminació de part de la força de treball redueix la pressió sobre els joves que encara no estan preparats per a establir-se pel seu compte i també sobre aquells que, pel motiu que sigui, no faran mai el pas de treballador a capitalista.

Fixeu-vos que el guany no és només directe, amb la desaparició d’un treballador, un competidor, del mercat de treball, cosa que alleuja la pressió a la baixa sobre els salaris, sinó que s’incrementa la demanda directa de treball (per a treballar en la nova empresa) i, segurament, la indirecta (perquè segurament la nova empresa farà consum dels productes de tercers), contribuint encara més a l’increment de la demanda de treball i, per tant, dels sous.

A més, normalment són els quadres mitjos i alts de les empreses els que tenen més probabilitats d’arribar a establir-se per compte propi. Això vol dir que quan un expressa la seva idea de marxar, o bé es crea un buit a l’empresa que facilita l’ascens d’algú altre, o bé l’empresa ha de fer una oferta més bona al treballador. En tots dos casos hi ha una pujada general dels sous i un efecte diguem-ne moral de recompensa al treballador que s’ho guanya. Potser no té un efecte positiu quantificable, però segur que no en té cap de negatiu.

Si tot això, a més, es produeix vint o trenta anys abans de l’edat de jubilació, el guany total, des del punt de vista dels treballadors (dels proveïdors de força de treball), sembla enorme perquè s’està creant una escassedat del seu “producte” que necessàriament ha de fer augmentar el preu que se’n pagui (els sous) i millorar les condicions laborals (perquè tenen més força de negociació).

La diferència amb Catalunya, és clar, és primer de tot cultural: al nostre país la paraula “empresari” (no diguem “capitalista”) és poc menys que un insult i als nens se’ls ensinistra, a casa, a l’escola i als mitjans, per odiar “els patrons” – fins i tot és habitual que es faci la distinció, falsa, entre un “autònom” i un “empresari” i sentir gent autoocupada maleir el malvat “capital”.

Com a conseqüència, la població dóna suport, en general, a les institucions polítiques corresponents a aquest estat mental. Lògicament, l’estat espanyol ocupa el lloc cent vint-i-escaig en facilitat per a establir una empresa, sobre uns dos-cents estats que hi ha al món i al nivell del Pakistan i altres superpotències econòmiques i exemples mundials de llibertat. Es considera normal expropiar empreses, de forma directa amb l’enviament de la policia si cal, i de forma indirecta a base d’impostos i taxes, i la solució a tot és “que paguin els rics” (els empresaris), malgrat que són faves comptades que si ells paguen més, tindran menys diners per pagar-nos als altres.

La conseqüència és que gent que està preparada i qualificada per ser empresari continua fent de treballador innecessàriament, devaluant el seu propi treball i el dels altres treballadors, deprimint els sous i deixant de produir més llocs de treball, impostos i consum per al conjunt de l’economia.

Evidentment (i sap greu haver de fer aquestes puntualitzacions, però ja sabeu…), no dic que la solució a l’atur a Catalunya passi perquè tothom es faci empresari. Però sí que crec que aquesta manca de cultura empresarial porta a una ineficiència que es la causa d’un desequilibri en l’oferta i la demanda de treball.

Precisament, una de les coses que he après a base d’aplicar la raó i la navalla d’Ockham (l’explicació més simple és probablement la veritable) als afers de la filosofia política i econòmica, especialment a arrel de la troballa del georgisme, és que la contraposició entre un cantó de l’equació i l’altre, entre treballadors i capitalistes, és radicalment falsa. Tots dos han d’estar en equilibri i en un estat fluid: no existeix la “condició de classe obrera”, ni la d’empresari, de la mateixa manera que tots som proveïdors i compradors simultàniament.

Resposta a Nicolás Tomás [RE: Aquesta no és la solució]

El passat dia 15 de febrer, al portal liberal.cat (@liberalpuntcat), en Nicolás Tomás Lanchón (@nicolastomas) publicava un petit article titulat Aquesta no és la solució (http://www.liberal.cat/veus/direccio/aquesta-no-es-la-solucio/) on exposava un parell d’idees sobre l’afer dels desnonaments, la dació en pagament i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Comença fent esment de la idea que els contractes lliurement signats entre adults responsables han de ser respectats, que és la responsabilitat de l’Estat assegurar que això és així, fins i tot en un escenari d’estat mínim com el que proposa Nozick. La conclusió de Tomás és que el debat està contaminat de populisme i sentimentalisme i que caldria posar-hi dades objectives i pensar en les conseqüències tant d’un canvi de la llei que afectés les hipoteques futures com, sobre tot, d’un que tingués efectes retroactius.

Començo pel final. Si l’autor vol sostenir la seva opinió sobre els principis del libertarisme, s’equivoca quan fa aquesta recomanació sobre pensar els possibles efectes pràctics d’una reforma legal, si aquesta es fes d’acord amb principis llibertaris.

Amb això vull dir que si es demostrés que una reforma legal que imposés la dació amb pagament amb caràcter retroactiu és consistent amb els principis llibertaris, les possibles conseqüències (apujada dels interessos hipotecaris, reducció del crèdit, etc.) són irrellevants. (Aprofito per dir que en realitat part del problema ha estat precisament l’excés de crèdit, i a sobre barat, a gent que no complia els requisits mínims per rebre’n així que un “empitjorament” del crèdit no té per què ser “dolent” per se, en les nostres condicions particulars, però bé, això no té res a veure amb la discussió general).

Una altra cosa seria que hi hagués una altra proposta de reforma legal també consistent amb els principis llibertaris que tingués unes altres conseqüències (no reducció del crèdit, no apujada dels interessos) que semblessin més favorables al conjunt ciutadà, però del que parlem és de la proposta concreta que mitjançant una iniciativa popular recolzada per un milió i mig de signatures ha introduït al Congreso espanyol la PAH.

Així doncs, el que cal dilucidar és si la proposta de dació en pagament amb caràcter retroactiu és compatible o no amb els principis llibertaris. En concret: és acceptable que es demani la intervenció de l’Estat per tal de desfer els contractes que, lliurement, han signat els afectats amb les entitats hipotecàries un cop han deixat de poder complir amb les obligacions que se’n deriven?

La meva opinió és que sí, que efectivament, no només és legítim, sinó que és un deure que es deriva de l’estricta i mínima funció que ha de complir el govern, si és que n’hem de tenir.

De fet, en aquest cas es tracta d’una rectificació de la deixadesa que històricament ha fet el govern espanyol d’aquest deure, permetent que es formessin contractes manifestament desiguals i, per tant, il·legítims i no només no subjectes al principi de protecció i assegurament dels contractes privats, sinó mereixedors de la seva simple i pura dissolució per via legal.

Hi ha una jurisprudència abundant i contundent, a tot el món, respecte a la invalidesa d’un contracte signat lliurement (en aparença) que després no té validesa jurídica perquè la persona que el signava, simplement, no entenia què signava. I en concret, són nombroses les sentències i posteriors regulacions que obliguen les entitats bancàries i altres corporacions en posicions de domini a explicar correctament i en un llenguatge senzill els contractes que presenten als seus clients.

No conec ningú, i quan dic ningú, vull dir absolutament ni una sola persona, que hagi signat una hipoteca durant els darrers trenta anys que tingui consciència d’haver rebut una explicació per part de l’entitat que li concedia el crèdit dient que hi havia l’opció de la dació en pagament. De fet, ara ja tothom, o gairebé tothom, sap que en el marc legal vigent la pèrdua de la garantia (l’habitatge) no cancel·la el deute, però quanta gent n’era conscient, fa cinc o deu anys?

Si les entitats hipotecàries haguessin operat de forma honesta, de bona fe, com és condició sine quae non per tal que un contracte tingui validesa i es pugui considerar que s’ha signat de forma lliure, aquest punt crucial hauria estat la primera cosa que s’explicaria, en llenguatge planer, clar i concís a algú que entrés a l’oficina a demanar una hipoteca i s’hi insistiria en tot moment durant el procés. Oimés quan la idea que la pèrdua de la garantia no cancel·la el deute va contra tota lògica i tot sentit comú i, per tant, no es pot esperar que la gent s’imagini, sense explicació, que això pugui ser així. Altrament, de què és garantia, l’habitatge hipotecat?

Precisament Nozick té una definició molt escaient dels drets (dels altres) com a limitadors dels objectius que ens proposem: el dret legítim de les entitats bancàries a fer diners no els permet enganyar ni introduir clàusules abusives en els seus contractes, emparant-se en la legislació d’un estat amic que abandona el seu deure d’assegurar la validesa dels contractes per donar-los una aparença, falsa, de llibertat i, per tant, legitimitat.

De la mateixa forma, és il·legítim per a Nozick formar contractes que tinguin com a objectiu la limitació dels drets d’altri. Per això, fins i tot en un cas d’informació perfecta, estic força convençut que una clàusula on s’admetés la perpetuació del deute en cas fins i tot de pèrdua de la garantia és abusiva i, per tant, il·legítima, de la mateixa forma que una clàusula que obligués al treball gratuït en condició de serf com a forma de repagament del deute seria considerada sense dubte avui dia inaplicable i immoral, també des del punt de vista llibertari.

Tomás assenyala que la causa per la qual la gent deixa de pagar les hipoteques i és desnonada és que han perdut la feina i els ingressos i, simplement, no poder continuar fent-ho i que el problema principal és que l’Estat no deixa caure els bancs (ans els rescata amb els nostres diners, també els dels desnonats). Això no invalida res del que dic més amunt. Per quin motiu un deixa de complir amb les condicions abusives i il·legals d’un contracte il·legítim no és rellevant.

De fet, que ho hagi de fer pels motius que diu i no com a resultat del conveciment i la raó és bastant trist i demostra l’escassa consciència individual i coneixement dels drets que corresponen a tot ciutadà lliure, cosa per altra banda consistent amb la idea que la gran majoria de gent que ha signat hipoteques, simplement, no estava capacitada per a fer-ho ni ho va fer lliurement, sinó que va ser víctima d’un engany monumental per part de les entitats bancàries, emparades per un estat corrupte que, si més no, ara té l’oportunitat de desfer part del mal causat.

Resposta al Dr. de Carreras [RE: El federalisme com a poció màgica]

Resposta que he enviat a l’article de Francesc de Carreras avui a La Vanguardia  que duu per títol “El federalisme com a poció màgica” [http://www.lavanguardia.com/encatala/20130123/54362242884/el-federalisme-com-a-pocio-magica-francesc-de-carreras.html]

Benvolgut Doctor,
Us agraeixo aquest nou acte de valor i objectivitat de denunciar la falsedat d’un dels principis bàsics de les opcions polítiques particulars amb les quals personalment no teniu cap problema d’identificar-vos públicament. Certament, des del punt de vista democràtic i intel·lectual, grinyola una mica que feu servir una mentida per fer-ho, però bé, en el vostre cas suposo que ja no ve d’un pam. De totes formes, pels incauts que encara se us poden prendre literalment, paga la pena clarificar això que heu fet de presentar una veritat (la validesa metodològica de l’estudi comparatiu), per introduir una mentida (que a Espanya hi ha dos nivells administratius independents i sense relació jeràrquica). Efectivament, observant el funcionament real de l’estat autonòmic es conclou que respon exactament als principis contraris que el “model teòric” detalla. No cal gaire esforç, només llegir les hemeroteques, per constatar que el concepte de competència exclusiva només s’aplica al govern central, mai a les competències autonòmiques. De fet, ni tan sols “el model” és federal ja que tot plegat emana del propi text constitucional, però això no invalida la idea anterior.

Declaració de Sobirania

Avui, el Parlament de Catalunya ha de votar i aprovar la proposta de Declaració de Sobirania pactada entre CiU, ERC i ICV, amb la col·laboració, o no, de l’altre partit favorable a l’autodeterminació al Parlament, CUP.

Tothom està molt esverat amb el tema dels socialistes, que fins a l’últim moment estan fingint que volen negociar esmenes al text per “fer-lo acceptable i poder-s’hi afegir”, és clar. El problema ve a ser el de sempre: creure’s, per pur infantilisme, que el PSC està realment a favor de l’autodeterminació, perquè això és el que toca creure en el món fantàstic de la bombolla on voldrien habitar els catalans. El poder de les paraules i tot això. Al parvulari que anomenem Catalunya, sobre tot a l’aula on hi posem els nens especials, el Parlament, dir que el PSC és simplement un partit nacionalista espanyol, perquè això és el que et queda quan a un partit català, a qualsevol català, li restes la independència, és una cosa molt lletja que es penalitza amb grans escarafalls de tertúlia mediàtica, que ve a ser el racó dels altres nens especials del parvulari.

En fi, a mi se me’n fot bastant el PSC, més enllà de la gràcia que em farà veure si finalment els cinc diputats demòcrates que es veu que tenen (5 de 20) vencent el seu condicionament pavloskià i trenquen la disciplina de vot, amb la consegüent (suposo) implosió del partit. Sí que em preocupa l’actitud absurda de CUP, que se suposa que a part d’independentistes són demòcrates. No pel que fa al resultat final d’aquesta votació concreta, ja que tres vots menys no són cap gran cosa, sinó pel que presagia tot plegat: la incapacitat de raonar assumint realitats tangibles com la seriositat formal que ha de tenir un procés com aquest (no, jo no crec que no s’hagi de parlar de Països Catalans “per no enfadar” ningú, sinó per qüestions de forma i legitimitat), el populisme de la política de lemes i consignes i l’evident manca de preparació formal i intel·lectual, malgrat l’enlluernament que va causar David Fernández durant el debat d’investidura (Catalunya està tan fotuda que deixes anar quatre cites durant un discurs i ja ets una mena de savi renaixentista).

El que jo crec que hauria de dir la Declaració:

1. La Declaració atany al Poble de Catalunya, entès com el de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que és el conjunt de ciutadans i territoris a qui representa el Parlament de Catalunya.

NOTA: és força evident que el Parlament no té legitimitat de cap mena per pronunciar-se sobre la sobirania de ningú que no l’ha votat. Això inclou el Nord de Catalunya, la Franja de Ponent i Andorra, que són part integral del Principat. Això no vol dir que quan siguem un estat independent calgui renunciar a la restitució d’aquests territoris. Ans al contrari: sempre he dit que cal fer-ne esment a la futura Constitució. Sobre la resta dels Països Catalans, igual: el Parlament no té legitimitat de cap tipus sobre el País Valencià, les Balears, etc. simplement perquè no l’han votat. A la Constitució, s’hi posa una frase dient que la porta és oberta a futures incorporacions voluntàries i ja està.

2. La Comunitat Autònoma de Catalunya és l’expressió política i jurídica actualment existent del que històricament s’ha anomenat Principat de Catalunya, que compta amb més de mil anys d’història com a entitat política, jurídica i nacional sobirana. La Comunitat Autònoma de Catalunya es declara continuadora a tots els efectes del Principat de Catalunya històric.

NOTA:  el text dels partits fa un llarg circumloqui sobre la història de Catalunya per justificar que ha gaudit de sobirania política i jurídica al llarg dels segles. Estic d’acord amb aquest enfocament de justificar el clam renovat que fem amb la Declaració. Però no estic d’acord, gens ni mica, amb els contingut concret que li han donat els partits. És incomplet, fluix, erràtic i fa afirmacions extemporànies que no tenen ni cap ni peus (com aquella de la lluita pel benestar popular o no sé què i l’obsessió amb Franco), que traspuen l’habitual sectarisme i incapacitat d’entendre la història que, no en tinc cap dubte, han introduït els amics i amigues d’ICV i Iniciatiu de Catalunya-Verdes al text. Des del punt de vista jurídic i polític, Catalunya va deixar d’existir amb els Decrets de Nova Planta. Certament, uns decrets il·legals, com explico més avall, però cal explicitar que el Parlament se sent continuador d’aquella sobirania que va ser diguem-ne suspesa el 1714.

3. No consta l’existència en cap registre històric de cap mena de document legal o pronunciament de cap de les institucions polítiques i de govern a través de les quals Catalunya va exercir històricament la seva sobirania política, jurídica i nacional en el sentit d’haver renunciat a aquesta sobirania.

4. Es constata tanmateix la impossibilitat pràctica al llarg dels últims segles d’exercir la sobirania política, jurídica i nacional de què va disposar el Principat, de la qual hi ha una quantitat enorme de proves i evidències, entre elles (n’he fet una llista no exhaustiva i me’n surten tres pàgines senceres del que bàsicament és una enumeració amb punts i seguits, des de Carlemany fins al 25N2012. No la penjo aquí, no passin ànsia):

a)      la renúncia dels reis de França als drets dinàstics sobre els comtats catalans (Corbeil, 1258)

b)      l’establiment de la Pau i Treva (s XI), les Constitucions, les Corts Catalanes i la Generalitat (s XIII)

c)       l’establiment de nombroses, intenses i extenses relacions comercials, polítiques, dinàstiques i bèl·liques del Principat de Catalunya com a entitat sobirana en l’àmbit internacional, documentades de forma abundant i indiscutible al llarg de mil anys, incloent-hi la signatura de tractats internacionals

i que aquesta impossibilitat es deu fonamentalment a l’execució dels Decrets de Nova Planta de 1714 que abolien les institucions i lleis catalanes, cosa que en demostra l’existència, i l’annexió de fet a Castella per conformar un estat unitari, Espanya. Tots dos fets van ser il·legals i contraris a la voluntat dels catalans, de les seves institucions de govern i del seu Dret, tal com reflecteixen els arxius històrics i la constant reivindicació dels catalans i els seus representants polítics al llarg dels segles per tal que es restablissin les seves institucions i dret, d’acord amb la seva condició de nació sobirana i la seva voluntat d’autogovern. Addicionalment, són il·legals també pel fet de constituir una violació flagrant dels tractats de pau entre Anglaterra i el pretendent francès Felip V (1713) que posaven com a condició per a la pau que es respectés la sobirania i les institucions de Catalunya.

NOTA: qui sap un mínim de disputes de Dret Internacional Públic, sobre tot aquelles que pretenen solucionar qüestions de sobirania, han de saber per força que és imprescindible demostrar que un no ha renunciat ni fet res que impliqui renunciar a la seva sobirania. En això darrer, el pecat per omissió, els catalans no hem fet gaire bona feina històricament, amb la dèria per “participar” en Espanya de part dels nostres dirigents polítics i econòmics, malgrat que és cert que sempre la participació, fins i tot dels més tebis, ha anat acompanyada d’una reivindicació de restitució de la sobirania més o menys completa. Però és innegable que Catalunya mai no va fer una cosa equivalent al que féu Escòcia amb la Union Act: un acte explícit, formal i legalment vinculant de les seves institucions de govern autoliquidant-se. Catalunya, com a entitat jurídica i política sobirana, va ser dissolta per la força d’un tercer (de dos, de fet: Castella i França) i, a més, en violació un tractat internacional vinculant. Per saber com n’és de vinculant un tractat de fa tres-cents anys, mireu Gibraltar. I un d’en fa tres-cents cinquanta: mireu el Rosselló.

5. Sense perjudici de tot això, en virtut de la condició de nació de Catalunya i com a institució de representació legítima de la voluntat dels ciutadans catalans i amb el mandat democràtic i clar que la majoria absoluta dels diputats d’aquesta Cambra va rebre dels votants en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, constatem i declarem solemnement que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà i que, com a tal, correspon en exclusiva als ciutadans de Catalunya o en el seu defecte al Parlament de Catalunya, com a representant democràtic dels ciutadans de Catalunya, decidir quines són les formes polítiques i jurídiques a través de les quals s’ha d’expressar aquesta sobirania.

NOTA: explicat el motiu pel qual tenim dret a adduir que Catalunya sempre ha estat sobirana de dret malgrat que de fet no ha pogut exercir la seva sobirania, expliquem que actualment, a més, existeix un mandat democràtic homologable i modern expressat en la composició del Parlament després d’unes eleccions igualment democràtiques i homologables, que també ens autoritza a fer aquesta Declaració.

6. És dins d’aquest marc que també expressem la voluntat de complir el mandat de l’anterior legislatura d’aquest Parlament, que recollia anteriors resolucions respecte al Dret a l’Autodeterminació de Catalunya i la seva no-renúncia, i comminava a fer una consulta democràtica i legal al poble català de manera que sigui ell, de forma prioritària, qui expressi directament quina és la voluntat en aquest sentit.

NOTA: finalment, cal explicar que la Declaració no és purament retòrica, sinó que respon a un mandat anterior (que respon igualment a un Parlament democràticament votat i a anteriors resolucions igualment democràtiques) que va posar en marxa un procés, del qual aquesta Declaració forma part i que culmina amb una consulta a la ciutadania sobre quina ha de ser la forma jurídica i política que adopti Catalunya, que vol dir independència o continuar com ara, dins l’estat espanyol, sense perjudici que si s’opta per romandre-hi sigui per insistir a fer-hi profundes reformes constitucionals, o no. En tot cas, la consulta s’ajustarà a dret – si no pot ser el dret espanyol, serà el dret català un cop fet l’acte de sobirania i, sempre, d’acord amb el dret internacional, incloses les sentències de la Cort Internacional sobre Kosovo etc. En el meu redactat a més deixo la porta oberta a que, si no és possible fer una consulta directa a la ciutadania, el Parlament té la legitimitat per a pronunciar-se sobre l’afer.

I no crec que calgui donar-hi gaires més voltes.

Resposta al Dr. de Carreras [RE: Les victòries d’ERC]

Resposta que he enviat a l’article de Francesc de Carreras avui a La Vanguardia  que duu per títol “Les victòries d’ERC” [http://www.lavanguardia.com/encatala/20121219/54358104396/les-victories-d-erc-francesc-de-carreras.html]

Com que el 95% dels cops que envio comentaris a La Vanguardia me’ls censuren i no me’ls publiquen, a partir d’ara ho faré jo mateix aquí.

Benvolgut Dr. de Carreras,

M’alegra molt llegir el vostre article d’avui. Representa una renúncia explícita a uns principis que heu defensat de forma aferrissada malgrat l’evidència que eren del tot falsos, cosa que us ha danyat el prestigi professional i intel·lectual. Rectificar és de savis.

Tal com dieu, cap al 2000 hi va a començar a haver un transvasament de vot de CiU a ERC que va portar a una lògica competència programàtica. Això demostra que és fals que el “nacionalisme” hagi estat “atiat” per uns polítics irresponsables, ambiciosos, etc. com sempre repetiu. La demanda social per part de l’electorat va ser primer. Molt legítimament CiU i ERC, i en menor mesura ICV o fins i tot PSC l’han intentat recollir.

En segon lloc, deixeu clar que la intenció de reformar l’estatut era sadollar aquesta reivindicació, és a dir, desactivar l’independentisme. Per tant, de voluntat, entre els “polítics catalanistes” no en va faltar. Però Espanya, que és qui podia acabar la feina, no ho va voler fer. El mateix pel que fa al “Pacto fiscal” de CiU. És Espanya qui es nega a reformar-se. Per tant, no és ERC ni “la casta” catalanista, sinó Espanya, que ens impulsa a la llibertat.

Gràcies, de tot cor.

Això d’UDC [Resposta a Raimon Calders (RE: Això del Duran)]

NOTA: en faig un article perquè com sempre m’he allargat massa com per fer-ne una resposta a un comentari que feia l’amic Raimon Calders a l’article anterior “Això del Duran”.

Hola Raimon,

El que planteges al punt a) és una qüestió darrera de la qual fa molt de temps que vaig.
Què farien els 13 diputats d’UDC en un hipotètic cas de defenestració sumària de Duran?
Ja ho he comentat anteriorment: ara mateix, a les llistes d’UDC només hi va qui té un pacte personal de fidelitat a Duran o els seus lacais orgànics. No ho dic jo, ho diuen ells.

L’obeeixen cegament perquè el seu progrés material (sous i prebendes) depèn de la voluntat de Duran i tal com està la cosa no es pot jugar amb el pa de la família, ni amb la casa a l’Empordà.

Però, atenció: Duran només obté sous i prebendes per a repartir si CDC els hi dóna! Aquesta és la gran arma que té Mas i és la reticència a fer-la servir de forma contundent allò que fa que tothom tingui tota mena de sospites. Jo, sense tenir-ne cap mena de prova tangible, només fent servir la lògica elemental, concloc que el més probable és que Duran tingui accés a informació de tipus personal sobre la gent de CDC, de manera que si l’intenten tocar, ell els pot posar en situacions molt compromeses.

Per altra banda, com dic, fa temps que penso en el problema UDC, de molt abans d’aquestes eleccions. El principal interrogant que em plantejo, dins de la qüestió general de quin paper faria UDC en unes eleccions, és quina implantació té realment UDC.

No hi ha dades públiques de militància i curiosament fins i tot els crítics de Duran a qui ho he demanat directament callen, però tenim algunes pistes.

Per exemple, la setmana passada, amb l’estripada de carnet de 25 militants d’Osona, es va dir que UDC perdia un terç de la militància a la comarca. Al Berguedà, on 8 militants van donar-se de baixa, es va dir que eren 8 de 25 (7 de 12 a Berga ciutat).

Amb aquest tipus de xifres, jo concloc dues coses:

1. que UDC no és un partit, sinó un micro-partit, amb una militància real que deu comptar-se com a molt pel miler de militants actius a tot el país, si hi arriba. Em penso que Reagrupament i SI tenen més militants de pagament. O els tenien, vaja.

2. que veient el nombre paritari de representants als òrgans de CiU i les desenes o centenars de càrrecs (inclosos els diputats al Parlament, però també batllies, regidories, consellers comarcals, diputacions, empreses públiques, semipúbliques i “amigues”…), estic convençut que ara mateix el nombre de militants d’UDC que no viuen exclusivament de la militància política ha de ser anecdòtic.

Per tant, tornem al principi: si tots o la immensa majoria viuen de Duran i és Duran qui ha negociat una bicoca total i única, perquè això és mèrit d’ell, evidentment; si creiem que cal desfer el control total de Duran sobre els militants, diputats inclosos, només se m’acudeix una forma:

Que CDC compri la militància d’UDC, començant pels diputats, fent-los una oferta superior a la de Duran, a canvi d’assegurar que votaran amb el bloc sobiranista.

Fixa’t que sóc pràctic: el que cal és assegurar el vot al Parlament, que el bloc sobiranista triomfa. No parlo de subornar-los per tal que abandonin UDC o que facin un cop intern per defenestrar Duran. Per això no crec que hi hagi temps, ni crec que Duran sigui tan estúpid per deixar-s’ho fer.

Després, un cop s’hagi assolit l’objectiu principal, és irrellevant què passi amb UDC, Duran i els diputats.

Difícil? Potser. Jo confio que igual com és un fet objectiu que s’han deixat comprar per Duran, es poden deixar comprar per Mas (o Pujol Jr., que és un paper que li escau més).

En tot cas, si finalment es fa palès que els 13 diputats d’UDC poden fer fracassar la legislatura, serà el moment de la guerra total: CDC haurà de trencar la federació de forma immediata i concentrar-se a anihilar UDC arreu del país.

Sobre ERC, el teu punt b).

Ja ho deia a l’article sobre el post-25N, que la millor opció per al procés és que ERC entri al govern. I que em sembla impossible que ERC, fora del govern, pugui resistir més d’un pressupost, no només per la pressió de CUP i ICV, sinó sobre tot per la pressió interna dels hooligans d’esquerres que Junqueras no va purgar. Però em sembla que fins ara Junqueras ho fa bé: CiU demostra que n’ha après de 35 anys d’espanyolejar i que cada escletxa lèxica, semàntica o gramatical que se’ls doni serà explotada.

Fa uns mesos vaig fer l’analogia que Mas era un heroi involuntari, com un jugador de pilota asteca d’aquells que com a recompensa per guanyar eren sacrificats als déus de la forma més cruel i més brutal. Mas es troba que ara mateix l’independentisme l’està fent pujar piràmide amunt i ell, que no ha tingut mai vocació de missatger diví, lògicament té tremolor de cames i si pot fugirà.

ERC va fer mans i mànigues per assegurar-se que seria ella el guardià solitari que faria pujar Mas a la piràmide, li obria el pit amb un ganivet d’obsidiana, li arrencaria el cor i tots contents i independents. Va fer mans i mànigues, com dic, per tal que guardians de provada mala llet i de presa dura i irrompible com SI, no li fessin la competència, per pura vanitat: perquè a ERC no li agrada que altres li diguin que de vegades fluixeja i que faci el favor d’estar atenta i no entretenir-se mirant els ocellets. Però ERC se’n va sortir i ara és responsabilitat de Junqueras no deixar anar Mas ni un segon fins haver-li arrencat el cor.

Com dic, la fermesa mostrada aquest cap de setmana amb la qüestió de la data del referèndum em sembla un bon signe de Junqueras (malgrat que encara no han assegurat que sigui un referèndum, ni que sigui sobre la independència! Ho repetiré tants cops com calgui!).

Per respondre la pregunta final que fas:

Jo personalment crec que si no ens en sortim amb el referèndum, Espanya estarà encantada de la vida i, de fet, veurem que afluixa de forma immediata, perquè ells pensen a llarg termini, al contrari que nosaltres, que hem perdut la cultura d’estat i de govern i que no tenim una casta professional de governants (no parlo de Rajoy et al., sinó dels centenars de milers de càrrecs funcionarials: l’engranatge que de debò fa anar l’Estat, amb majúscula). Fins i tot unes bèsties afamades com el PP veuran que, fracassat el referèndum de 2013-2014, el gos haurà mort.

Si encara fóssim als anys 50, fracassar en el referèndum seria una cosa que podríem permetre’ns. Però ara mateix, a 2012, simplement no podrem amb la demografia i estarem condemnats a ser una minoria al nostre país. Una minoria cada cop més petita, fins a ser políticament impotent.

La qual cosa no vol dir que el que comento a dalt deixi de ser vàlid: si UDC fa fracassar el referèndum, caldrà eliminar-los políticament i continuar la lluita. L’independentisme actiu haurà de tornar a la trinxera, des d’ERC o des d’on calgui. Caldrà fer tots els possibles per tal que CDC no torni a espanyolejar. Però el declivi electoral de l’independentisme estarà cantat. No et parlo de 2014, ni 2016, sinó a mitjà termini i tenint present que si el referèndum fracassa, CDC no s’hi voldrà tornar a implicar durant una generació. És a dir, mai més, per molt que mantinguin una estètica sobiranista.

En tot cas, no s’haurà d’abandonar la lluita mai. Morir matant sempre és preferible a deixar-se fer com una colla d’ànecs de fira.

Això del Duran

Ara tothom plora i treu escuma per la boca i per tot quant orifici perquè CDC diu que en Duran no deixa que Mas pacti amb Junqueras una data, ni tan sols aproximada, per a la famosa “consulta”. Avui si que, de debò, no m’hi estendré gens: ja us ho havíem dit, carallots!

Primer, això d’en Duran, no és “en Duran”. Sempre se li ha dit de tot i res de bo, al Dioni de la Franja, al Cerillo, a l’Home de la Suite. El que ningú no li ha dit mai és que sigui ruc, segur.

Recordem que malgrat que no se li coneix cap mena de feina (fins i tot quan va entrar al govern Pujol, només va aguantar-hi un any), l’home és jurista de formació i de professió gimnasta de la llengua. El que en anglès se’n diu “silvertongue”. En aquest cas, Duran es limita a fer el que he denunciat en articles anteriors, el mateix que López Tena denunciava sempre: explotar les clivelles que els rucs “pactistes” li ofereixen. Fa el mateix que fa Espanya, pel mateix motiu: són dolents i immorals, però són molt bons en el que fan.

Llavors, esbandim el tema. La culpa no és del Duran de forçar que es compleixi allò que es va pactar: que es faria “una consulta” (sobre què?) “prioritàriament en la propera legislatura” (i si no es pot, doncs no). La culpa és de qui va encaparrar-se a voler vendre que la resolució del Parlament deia el que no ha dit mai i de qui insistia que volia el referèndum “tan aviat com sigui possible” i votava un nyap que ni parla de referèndum ni parla d’un termini temporal.

De la mateixa forma, no és culpa del PP de posar en marxa el seu aparell judicial i legislatiu per destruir la immersió a les escoles catalanes, quan són els hipotètics partits pro-immersió els que fan un nyap legislatiu on s’obre de bat a bat la porta a que el castellà sigui vehicular, per molt que repeteixin un i altre cop que “no és això” el que diu la llei.

De la mateixa forma, no és culpa de l’estat espanyol i els seus successius governs de ser centralista, de retallar, minar, laminar, destruir una autonomia que ja era de fira quan va començar, quan van ser els hipotètics partits i ciutadans catalanistes els que van votar que sí a una constitució que deia el que deia exactament, i no pas cap altra cosa, per molt que s’entestin  a dir que “s’han carregat l’esperit del 78”.

En resum, tot plegat és una nova febrada d’aquest infantilisme mental i social i d’aquesta insolvència intel·lectual que, segurament, ens acabarà liquidant com a poble ben aviat, a no ser que algú (Junqueras) els posi al damunt de la taula i en faci alguna de grossa per tal d’assegurar que el referèndum és un referèndum, que la pregunta és si volem ser independents sí o no, i que es farà a finals de 2013, 2014 com a molt tard.

Si no, la culpa no serà d’ells i mereixerem el que ens passi.

ACTUALITZACIÓ:

Fa uns minuts que ha començat la compareixença de Duran després del Consell Nacional d’UDC on ha explicat quina és la seva postura respecte a la manca de pacte amb ERC. Confirma fil per randa el que explico aquí amunt: ERC va pactar amb CiU una resolució que expressava el desig de fer “una consulta prioritàriament en la propera legislatura”. Ha expressat el seu disgust perquè ERC ara se’n vulgui desdir, malgrat el que considera que va ser una concessió “unilateral” de CiU d’abandonar el terme “prioritàriament” per comprometre’s a fer la en aquesta legislatura, o sigui, potencialment tan tard com l’any 2016.

És fastigós, sí, però recordeu què dic: tota aquesta guerra de desgast és per la data, només. Després, si no peta tot abans, és clar, n’hi haurà una altra per si és referèndum, o “consulta” o botifarrada. Després sobre la pregunta. Després sobre el cens. I si cal, després per si hi ha observadors, per si les paperetes són en Times New o en Comic Sans.

El catalanisme insisteix un cop i un altre a fer exactament el contrari d’allò de què ens acusen els espanyols. És fals allò de que “os pierde la estética”. Totalment fals, una falsedat interessada, com allò del “pactisme” i del “pacifisme”. Tot fals, per afalagar-nos i desmobilitzar-nos.

Si hem tingut problemes, històricament, és precisament per la manca total d’estètica: els Comtes de Barcelona no van considerar necessari fer el tràmit d’anomenar-se Reis de Catalunya (mentre qualsevol pastor pollós càntabre o pirinenc es declarava rei, i emperador, si calia), i a partir d’aquell moment la història política de Catalunya ha estat un despropòsit total.

No cal repassar els darrers vuit segles, només cal mirar les darreres tres dècades, on tot plegat ha estat un desideràtum rere l’altre, un confiar en “l’esperit” de les lleis, deixant de banda el poder de les paraules i els significats claríssims i inapel·lables dels diccionaris. Ho vam fer aplaudint amb les orelles una constitució que nega la nació catalana i ens subordinava absolutament en tot. Ho hem fet en totes i cadascunes de les lleis que hem aprovat. Ara plorem.

No és la independència el que ens cal, sinó classes intensives de lectura i comprensió de textos.