Més sobre el post-25N i fins al 11s2013

Bé, finalment sembla que Mas no ha pogut convèncer Junqueras de formar govern. Des del meu punt de vista, això no fa més que augmentar el risc que tot plegat no tiri endavant.

Al post anterior em vaig autocensurar tota la prèvia on explicava per què creia que era fonamental que Mas no tingués majoria i depengués i que SI entrés al Parlament (i tangencialment, que les CUP també entressin). Molt breument: SI, per molt minoritària que fos al Parlament, a part de fer pressió retòrica sobre ERC i CiU, aportaria un rigor formal, des del punt de vista de la llei, a tot el procés que, lamentablement, ningú a CiU (per manca de voluntat) ni a ERC (per manca de talent, perquè Junqueras no es pot multiplicar fins l’infinit i fer-ho tot) no pot aportar.

Si, a més, hi havia una carambola molt afortunada (que sempre vaig saber improbable) que deixés CiU a tan sols un parell o tres diputats de la majoria, si Solidaritat entrava al Parlament, podria fins i tot haver donat lloc a un govern estable de veritat, per tal que Mas es pogués concentrar a fer el referèndum d’acord amb el calendari que pactessin, sense haver-se de preocupar de cadascuna dels centenars de votacions que es fan setmanalment al Parlament. López Tena va oferir suport incondicional i total, dins o fora del govern, sempre i quan es pactés el referèndum. ERC, sense haver de prestar suport a CiU, podia fer d’oposició en la qüestió social i sumar-se a la majoria en la qüestió del referèndum, tant per fer-lo com per a guanyar-lo. El mateix pel que fa les CUP si entraven. ICV podia fer oposició en tot però donar suport al referèndum (des del sí, el no, o l’abstenció).

La pèrdua de Solidaritat em temo que afegirà un grau de potineria considerable i que haurem de passar vergonya per culpa de més d’un i dos nyaps formals, encara que tot tiri endavant finalment. A més, i molt més greu, afegeix un grau d’incertesa al procés. En un extrem, l’espanyolisme i els sectors més covards (els que potser feien surf sobre el tsunami independentista, tot demanant una “majoria extraordinària” per a fer altres coses que no són precisament la independència) s’ha apressat a dir que el procés ha mort. L’impresentable simi Margallo, per exemple, ha decidit fer d’agència de rating i rebaixar-nos de càncer terminal a simple pneumonia. A l’altre extrem, un disgustat López Tena va fer un estirabot i va dir que Catalunya optava per l’extinció.

López Tena no ha aclarit aquestes declaracions que van causar la indignació de tota una tirallonga de tietes i boyscouts que, per altra banda, ni el van votar ni l’han apreciat gaire aquests dos últims anys.

Però crec que sé què volia dir (i si no, que em corregeixi), aquest notari educat en un internat jesuïta i que, com ell mateix reconeix, és principalment una calculadora racional humana. No és res més que la no presència de SI al Parlament obre espais a aquests nyaps formals, l’aprofitament dels quals per escapolir-se és l’especialitat de CiU. Els precedents de la modificació de la llei del català (“llengua vehicular” vs “la llengua vehicular”) i sobre tot el xurro de resolució que va aprovar el Parlament (“consulta” vs. “referèndum”, sense dir sobre què i només que es faria “prioritàriament” durant la X legislatura) només fan que reforçar les pors de López Tena. Portat a l’extrem, de fet, o sigui, en el pitjor dels casos, podria ser que CiU, amb l’aquiescència (bé per incompetència, bé per coincidència) d’ERC, s’ho fes venir per allargar el procés fins al final de la legislatura, i qui dia passa any que retalla, per culminar-la amb una consulta no oficial sobre el dret a decidir (no pas un referèndum d’independència). López Tena, veu perfectament, i en això estem d’acord, que si finalment el referèndum no es fa, això significaria la mort del moviment independentista català i, a la llarga, la desmobilització i la regionalització del catalanisme. De fet, ja ara mateix veiem que el sector espanyolista de CiU ja reclama una reculada radical. Si se sortissin amb la seva i Mas fos defenestrat, podeu pujar de peus que CiU tornaria a les postures típiques dels anys 80 i 90. Això, juntament amb l’evolució demogràfica i cultural (llengua, etc) del país sota el règim autonòmic espanyol on quedaria atrapat, acabaria per liquidar-lo com a nació. Així de cru i així de cert.

El que fa López Tena és exposar l’extrem més negatiu de tot el ventall de possibilitats que s’obren, perquè com bon (alumne de) jesuïta, és un home de raó, no de fe. Perquè les altres opcions, les que donen lloc a escenaris menys tremendistes on el procés pot tirar endavant, requereixen una fe que ni CiU ni ERC no s’han guanyat precisament durant els darrers 35 anys.

Tanmateix, és el que tenim. I per tant, a l’article anterior donava el meu parer sobre quin seria l’escenari més segur per al procés, tenint en compte que ja ens trobem en unes circumstàncies on, com a mínim, la incertesa plana per sobre nostre.

El mateix diumenge 25 de novembre es va fer palès que ERC no acaba de creure’s això de la independència i que va agafar un fred de peus considerable amb la idea d’haver de fer retallades juntament amb CiU, cosa que només té sentit si l’horitzó que contempla és el d’unes noves eleccions autonòmiques i no el d’un referèndum d’independència que, evidentment, ho canviaria absolutament tot. Per exemple, no és imaginable que a les primeres eleccions al Parlament de la V República Catalana ERC anés coaligada amb altres partits de l’esquerra moderada? Per exemple els maragallistes però per què no també amb ICV? I per què aquesta por a la factura d’unes retallades que, si s’assolís la independència a finals de 2013, quedarien en no res? El mateix Junqueras ha dit que és prioritari recuperar la sobirania fiscal per fer coses com reduir l’IRPF i l’IVA. És evident que la gran majoria de les retallades serien rectificades o reduïdes. Aquest, i no cap altre és el motiu pel qual ERC no vol fer govern amb CiU. No ho és pas, sens dubte, la collonada del cap de l’oposició, una figura que no és res més que una mà de pintura britànica sobre una llei electoral africana, que no té cap mena de sentit quan al Parlament hi ha 7 partits, un dels quals suma gairebé tants escons com els tres següents i quan l’oposició és tan diversa i evidentment no farà cap mena de cas del que digui Junqueras. A més, Junqueras ni tan sols va ser el més votat!

L’evidència que ERC té el marc autonòmic al cap, no fa més que afegir encara més incertesa.

Malgrat tot, sembla clar que, de moment, qui porta les regnes i qui prens les grans decisions no és cap dels membres de la secta (els Huguet, Tardà, etc. que amb el seu sectarisme d’esquerres van aconseguir la fita de perdre dos de cada tres votants i fer 10 diputats a les darreres eleccions; recordem que Junqueras fa només un any i escaig que és militant), perquè hi ha una certa intel·ligència en l’anunci d’ahir que ERC proposarà que la “consulta es convoqui” la tardor de 2013. Algú s’ha posat la gorra de pensar.

Això voldria dir que possiblement es faria el 2014, però bé, jo diria que el raonament que hi ha al darrera és el correcte: Junqueras sap perfectament que no podrà resistir l’aprovació de dos pressupostos amb CiU, per molt que CiU accepti moltes o fins i tot totes les seves propostes: si s’ha de complir el dèficit, caldrà retallar. No hi ha més. Junqueras ho ha admès, cosa que l’honora, malgrat que insisteix amb la seva cançó de l’augment de la recaptació. Després faré un comentari al respecte.

Tant ICV com les CUP (com el PP i el PSC, per cert) ja han dit a ERC que volen que faci oposició, en alguns casos total en la qüestió de les retallades. Cosa que vol dir que ERC patirà una pressió i un assetjament brutals des del primer moment. Els acòlits de la secta de moment encara estan col·locats amb l’adrenalina d’haver doblat escons i d’haver amargat la vida a Mas, però quan comencin a rebre atacs per la banda esquerra començaran a posar-se neguitosos. Sobre tot perquè segur que més enllà de la crítica a ERC, estaran d’acord amb els que els criticaran, és clar.

Si haguessin entrat al govern, la pressió hi seria igual però estaria justificat que mantinguessin el seu suport total a Mas. Des de fora i amb Junqueras insistint amb el romanço de ser “el cap de l’oposició”, serà molt més difícil. Perquè on s’és vist que el cap de l’oposició voti amb el govern i contra l’oposició?

Per això dic que hi ha intel·ligència en l’anunci del referèndum per a la tardor de 2013: abans d’aprovar uns segons pressupostos amb CiU que serien letals, però amb suficient coll per a poder preparar-ho tot amb prou cura. Algú devia passar pels jesuïtes a Can Junqueras, també.

Finalment, un apartat sobre què hauria de fer CiU, que al cap i a la fi és qui pateix una pressió interna més forta. Dic interna perquè els seus votants ja són oficialment tots independentistes. Parlem evidentment del sector negocis i, sobre tot, de Duran i Lleida.

Ara ja és tard, però Mas havia de fer dues coses per atraure Junqueras al govern: primer fer-lo vicepresident i posar-lo a càrrec de la internacionalització del procés. Segon, dir-li sí absolutament a totes i cadascuna de les mesures “antiretallades” que proposa ERC. El raonament és el mateix que s’aplica a ERC: el referèndum ho anul·larà tot plegat. Ho dissoldrà com un sucret en una galleda d’aigua calenta. Amb més motiu encara perquè les mesures que proposa ERC són raonables perquè accepten la base de tot plegat: que cal pagar el deute i que encara que s’apugin els ingressos caldrà retallar. Però és que a més de tot això, moltes de les mesures són inefectives, com s’està veient a França, i les que no ho són, en un termini de deu o dotze mesos fins que es fes el referèndum no tindrien temps de fer un mal irreparable i, altre cop, la independència les desactivaria d’un dia per l’altre, o gairebé.

Bé, com que ERC no entrarà al govern, CiU podrà fer això mateix, però sense fer-ne tanta comèdia ni acceptar tot el que es proposa. Per a ells no és cap mala cosa i per a la imatge exterior tampoc.

Des del punt de vista de l’oposició interna, Mas també ha perdut una ocasió d’or per destruir la infecció Duran. El micropartit del de la Franja en realitat només és una agència de col·locació i amb l’excusa d’haver d’acomodar la gent d’ERC, Mas hauria pogut fer molt de mal a Duran privant-lo d’allò de què es nodreix: la lleialtat dels seus diputats i funcuionaris, guanyada amb cadires i prebendes que, en realitat, obté de CDC.

Tot plegat, també afegeix incertesa al procés i, per tant, malgrat la meva crítica constant a ERC, deixo clar que la resposnabilitat és compartida.

El que passa és que si una cosa he après d’ençà que vaig començar a interessar-me per la política (sempre des de l’independentisme i, per tant, gairebé sempre des d’ERC), és que la crítica ha de ser despiatada, constant, i sobre tot, contra els nostres primer.

Anuncis

3 responses to “Més sobre el post-25N i fins al 11s2013

  1. Raimon Calders

    Primer felicitiar-vos per aquest magnífic anàlisi del resultat de les eleccions. Només voldria fer una observació: si bé és veritat que tant a Esquerra com a CiU no els hi hauria de preocupar el tema de les retallades davant l’escenari d’un referendum la tardor del any vinent, doneu per fet que el referendum es guanyarà i serà el tret de sortida d’una Catalunya lliure i independent. Però…I si es perd la consulta? Seria catastròfic haver d’afegir a l’humiliació de la derrota, veure-n’s obligats a fer unes retallades a corre-cuita, amb una Espanya vencedora i ferotge contra nosaltres. No vull ni pensar-hi. Per aixó, trobo bé que tant CiU com Esquerra siguin prudents i no donguin res per fet abans d’hora.

    • Gràcies pel comentari.

      Estic convençut que ens trobem al zenit de l’independentisme. No crec que pugui avançar més del que ja ho ha fet ara (10.000 vots amunt, 10.000 vots avall). Tinc un reguitzell de motius per creure-ho que no s’escau que expliqui aquí i ara. Malgrat tot, els números canten: els independentistes, ara mateix, segons els resultats del 25N, som un mínim del 48% (contra el 20%!) de tot el cens. El 60% dels vots vàlids. I, més important encara, doblem els resultats obtinguts pel NO.

      Fins i tot si la participació en un referèndum d’independència fos encara més alta que en aquestes eleccions (que han estat les més concorregudes de totes les autonòmiques que s’han fet), només cal que una part ínfima d’aquest 30% que s’ha abstingut opti pel SÍ per assegurar una victòria claríssima de la independència: la diferència absoluta entre el SÍ i el NO és tan gran que és impossible que el NO atragui prou vot de l’abstenció com per ni tan sols pensar a fer un resultat del 50% vs 50%. De fet, l’augment de la participació ha demostrat que l’abstenció NO era aclaparadorament unionista, com sempre diu l’espanyolisme.

      Per tant, no passeu ànsia. El referèndum es guanyarà i totes aquestes discussions i pors que causa als nostres partits la mentalitat autonomista, això del desgast per les retallades i per governar, ens semblaran ridícules i cauran pel seu propi pes.

      • D’altra amb el que dius que el referèndum està guanyat m’agradaria que fessis un anàlisi detallat de tots els vots del bloc del SÍ. Estàs segur que tots els votants d’aquest partits efectivament triarien aquesta opció ?
        Suposo que tothom s’havia adonat del component plebiscitari d’aquestes eleccions però davant de la polarització que suposa un referèndum on només hi ha dues paperetes i la pressió consegüent dels mitjans unionistes -que serien molts i diversos- no hi hauria una fuga, si vols mínima de vots per l’opció unionista ?
        Salut !

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s