Després de les eleccions del 25 de novembre de 2012

Els fet són els que són: si CiU no aconsegueix aprovar els pressupostos de 2013, no hi haurà govern i, per tant, no hi haurà referèndum. És més, si no és ERC qui s’avé a pactar els pressupostos de 2013 i CiU els ha de fer amb el PSC o amb el PP, és evident que no només no hi haurà referèndum sinó que exigiran la fi immediata de tot el procés i, en la mesura que puguin, fins i tot una reculada en tota mena de qüestions, des de la llengua fins a la projecció exterior de Catalunya. I si poden, el cap de Mas i de tot el pinyol “sobiranista” de CiU, cosa que significaria el retorn per sempre al peix-al-covisme i el regionalisme de CiU. Em sembla que no descobreixo cap secret i que tothom, ara mateix, ho veu, tot això.

Les necessitats de cadascuna de les parts doncs són:

  1. CiU: tenir un suport suficient per a formar un govern estable per poder governar. Això inclou la capacitat de fer uns pressupostos que necessàriament contindran retallades. Poder transmetre la imatge (si més no) de que, si tot va malament i no hi ha referèndum, no serà perquè ells no ho hagin intentat.
  2. ERC: poder donar suport a CiU sense cremar-se amb les retallades que haurà d’aplicar. Poder aparèixer davant dels seus votants com a garant de que, si CiU realment vol fer el referèndum, ells els hi ajudaran.

El que proposo doncs és el següent pacte entre CiU i ERC (o sigui, entre Mas i Junqueras, evitant tant com sigui possible que els aparells dels respectius partits s’hi involucrin):

Entrada al govern d’ERC, amb Mas de president i Junqueras de vice-president. El govern tindrà un objectiu primari fer un referèndum d’independència amb dos condicionants: fer-lo tan aviat com sigui possible i, mentrestant, negociar internacionalment el reconeixement del nou estat català.

El referèndum és el l’únic comú denominador ara mateix entre CiU i ERC i per tant no té sentit pactar per a fer res més.

Malgrat la insistència de Junqueras en “la bellesa” de l’absurda imatge del “cap de govern i el cap de l’oposició anat junts al món a explicar la independència”, a Junqueras li tocarà “sacrificar-se” i deixar-se fer vicepresident. Primer de tot, el nivell d’exposició internacional i les oportunitats que tindrà d’explicar-se com a part del govern català són infinitament més grans que com a cap de l’oposició. En segon lloc, com que tenen la intenció de forçar una rectificació de les polítiques econòmiques i socials, és lògic que es facin càrrec d’alguna conselleria on realment puguin aplicar aquestes polítiques que proposen. En tercer lloc i més important que tot plegat, hi ha un motiu simple que Junqueras mateix ha repetit uns quants cops aquests dos últims dies: el poble ha dit que vol que el procés tiri endavant, però sense personalismes i en un esforç i una responsabilitat que han de ser compartits. És clar, Junqueras ha agafat fred de peus davant la perspectiva de coresponsabilitzar-se de les malvades “retallades” i ràpidament ha començat amb el romanço dels “acords amplis”. Però tots sabem, ell el primer de tots, que el resultat de les eleccions és clar i diàfan: és ell qui ha d’acompanyar Mas, no pas Herrera o Albert Rivera o Fernàndez. CiU em penso que no pot permetre’s de cedir en la qüestió de l’entrada al govern d’ERC: si s’ensfonsen, s’enfonsaran amb ERC. Si triomfen i esdevenen els herois de la independència, ho compartiran amb ERC. És de justícia.

Per això cal fer el referèndum tan aviat com sigui possible: per una banda perquè CiU no pot passar-se gaire temps aplicant unes polítiques antiretallades en què no creuen o que per interessos de partit no volen aplicar; per l’altra per tal que ERC pateixi el menor desgast possible, per la raó complementària: pel fet de donar suport a les retallades pressupostàries que encara caldrà fer malgrat tot, en les quals no creu o per interessos de partit no vol aplicar.

CiU, en teoria i sent benpensats, sosté que el motiu pel qual no es pot córrer amb el referèndum és que abans de poder-lo fer cal assegurar una sèrie d’”estructures d’estat” que han d’estar a lloc abans de declarar la independència, sobre tot les que pertoquen al finançament del govern. És vox populi que CiU ja ha parlat amb gent fora de Catalunya per garantir el pagament dels salaris i del funcionament general del govern durant els primers mesos. A més, tal com sosté el CCN hi ha un potencial enorme de finançament en la concessió de drets sobre algunes de les nostres infraestructures com els ports de Barcelona i Tarragona (el que NO ajuda és per exemple regalar Aigües del Ter a Acciona, és clar).

Per tant, no cal que facin més comèdia amb aquest tema. El que sí que és cert és que cal que l’acció exterior sigui més intesa, extensa i sistemàtica que mai. Per això cal que ERC hi participi a fons, a ser possible a través de la figura del vicepresident (perquè, honestament, és dels poquíssims d’ERC que pot anar pel món sense fer el ridícul ell i sense fer-nos quedar com una tribu del Caucàs a nosaltres) i a través de la conselleria d’Exteriors que CiU ja ha anunciat que vol crear.

Per a cobrir les necessitats en un cas extrem, com explico al meu article sobre el geoisme fins i tot es podria prendre una mesura especial i limitada en el temps per cobrar un impost sobre el valor de la terra, tal com van fer les repúbliques bàltiques immediatament després de la independència, quan es van trobar en una situació molt més desesperada de que ens trobaríem nosaltres. Si un cop assolida la normalitat no es volgués mantenir el sistema geoista, es podria oferir als pagadors compensar-los pels diners recaptats durant el periode inicial, de forma que no n’haguessin de pagar sota el nou sistema fins a quedar en paus amb el govern, més l’interès corresponent.

Recordin sempre que tenim una arma de negociació massiva amb l’estat espanyol: el deute. Si ens posen pals a les rodes o ens fan guerra bruta retenint els nostres diners per tal que l’estat català faci fallida al mateix moment de nèixer, ens ho podem descomptar de la part del deute que ens pertocaria.

En tot cas, les estructures de què parla CiU es poden bastir literalment en setmanes, si hi ha la voluntat política de fer-ho. Com que el govern serà incòmode tant per a CiU com per a ERC, aquí hi ha un altre motiu més per a que s’apressin a fer la feina, abans que no els agafés el toro dels pressupostos per a 2014.

La conseqüència lògica de tot això és que el referèndum s’hauria de fer abans d’haver d’aprovar una segona tanda de retallades pressupostàries, les que corresponen a 2014. És a dir, a la tardor de 2013. Per què no fer-lo, doncs, l’Onze de Setembre?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s