Resposta a Nicolás Tomás [RE: Aquesta no és la solució]

El passat dia 15 de febrer, al portal liberal.cat (@liberalpuntcat), en Nicolás Tomás Lanchón (@nicolastomas) publicava un petit article titulat Aquesta no és la solució (http://www.liberal.cat/veus/direccio/aquesta-no-es-la-solucio/) on exposava un parell d’idees sobre l’afer dels desnonaments, la dació en pagament i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Comença fent esment de la idea que els contractes lliurement signats entre adults responsables han de ser respectats, que és la responsabilitat de l’Estat assegurar que això és així, fins i tot en un escenari d’estat mínim com el que proposa Nozick. La conclusió de Tomás és que el debat està contaminat de populisme i sentimentalisme i que caldria posar-hi dades objectives i pensar en les conseqüències tant d’un canvi de la llei que afectés les hipoteques futures com, sobre tot, d’un que tingués efectes retroactius.

Començo pel final. Si l’autor vol sostenir la seva opinió sobre els principis del libertarisme, s’equivoca quan fa aquesta recomanació sobre pensar els possibles efectes pràctics d’una reforma legal, si aquesta es fes d’acord amb principis llibertaris.

Amb això vull dir que si es demostrés que una reforma legal que imposés la dació amb pagament amb caràcter retroactiu és consistent amb els principis llibertaris, les possibles conseqüències (apujada dels interessos hipotecaris, reducció del crèdit, etc.) són irrellevants. (Aprofito per dir que en realitat part del problema ha estat precisament l’excés de crèdit, i a sobre barat, a gent que no complia els requisits mínims per rebre’n així que un “empitjorament” del crèdit no té per què ser “dolent” per se, en les nostres condicions particulars, però bé, això no té res a veure amb la discussió general).

Una altra cosa seria que hi hagués una altra proposta de reforma legal també consistent amb els principis llibertaris que tingués unes altres conseqüències (no reducció del crèdit, no apujada dels interessos) que semblessin més favorables al conjunt ciutadà, però del que parlem és de la proposta concreta que mitjançant una iniciativa popular recolzada per un milió i mig de signatures ha introduït al Congreso espanyol la PAH.

Així doncs, el que cal dilucidar és si la proposta de dació en pagament amb caràcter retroactiu és compatible o no amb els principis llibertaris. En concret: és acceptable que es demani la intervenció de l’Estat per tal de desfer els contractes que, lliurement, han signat els afectats amb les entitats hipotecàries un cop han deixat de poder complir amb les obligacions que se’n deriven?

La meva opinió és que sí, que efectivament, no només és legítim, sinó que és un deure que es deriva de l’estricta i mínima funció que ha de complir el govern, si és que n’hem de tenir.

De fet, en aquest cas es tracta d’una rectificació de la deixadesa que històricament ha fet el govern espanyol d’aquest deure, permetent que es formessin contractes manifestament desiguals i, per tant, il·legítims i no només no subjectes al principi de protecció i assegurament dels contractes privats, sinó mereixedors de la seva simple i pura dissolució per via legal.

Hi ha una jurisprudència abundant i contundent, a tot el món, respecte a la invalidesa d’un contracte signat lliurement (en aparença) que després no té validesa jurídica perquè la persona que el signava, simplement, no entenia què signava. I en concret, són nombroses les sentències i posteriors regulacions que obliguen les entitats bancàries i altres corporacions en posicions de domini a explicar correctament i en un llenguatge senzill els contractes que presenten als seus clients.

No conec ningú, i quan dic ningú, vull dir absolutament ni una sola persona, que hagi signat una hipoteca durant els darrers trenta anys que tingui consciència d’haver rebut una explicació per part de l’entitat que li concedia el crèdit dient que hi havia l’opció de la dació en pagament. De fet, ara ja tothom, o gairebé tothom, sap que en el marc legal vigent la pèrdua de la garantia (l’habitatge) no cancel·la el deute, però quanta gent n’era conscient, fa cinc o deu anys?

Si les entitats hipotecàries haguessin operat de forma honesta, de bona fe, com és condició sine quae non per tal que un contracte tingui validesa i es pugui considerar que s’ha signat de forma lliure, aquest punt crucial hauria estat la primera cosa que s’explicaria, en llenguatge planer, clar i concís a algú que entrés a l’oficina a demanar una hipoteca i s’hi insistiria en tot moment durant el procés. Oimés quan la idea que la pèrdua de la garantia no cancel·la el deute va contra tota lògica i tot sentit comú i, per tant, no es pot esperar que la gent s’imagini, sense explicació, que això pugui ser així. Altrament, de què és garantia, l’habitatge hipotecat?

Precisament Nozick té una definició molt escaient dels drets (dels altres) com a limitadors dels objectius que ens proposem: el dret legítim de les entitats bancàries a fer diners no els permet enganyar ni introduir clàusules abusives en els seus contractes, emparant-se en la legislació d’un estat amic que abandona el seu deure d’assegurar la validesa dels contractes per donar-los una aparença, falsa, de llibertat i, per tant, legitimitat.

De la mateixa forma, és il·legítim per a Nozick formar contractes que tinguin com a objectiu la limitació dels drets d’altri. Per això, fins i tot en un cas d’informació perfecta, estic força convençut que una clàusula on s’admetés la perpetuació del deute en cas fins i tot de pèrdua de la garantia és abusiva i, per tant, il·legítima, de la mateixa forma que una clàusula que obligués al treball gratuït en condició de serf com a forma de repagament del deute seria considerada sense dubte avui dia inaplicable i immoral, també des del punt de vista llibertari.

Tomás assenyala que la causa per la qual la gent deixa de pagar les hipoteques i és desnonada és que han perdut la feina i els ingressos i, simplement, no poder continuar fent-ho i que el problema principal és que l’Estat no deixa caure els bancs (ans els rescata amb els nostres diners, també els dels desnonats). Això no invalida res del que dic més amunt. Per quin motiu un deixa de complir amb les condicions abusives i il·legals d’un contracte il·legítim no és rellevant.

De fet, que ho hagi de fer pels motius que diu i no com a resultat del conveciment i la raó és bastant trist i demostra l’escassa consciència individual i coneixement dels drets que corresponen a tot ciutadà lliure, cosa per altra banda consistent amb la idea que la gran majoria de gent que ha signat hipoteques, simplement, no estava capacitada per a fer-ho ni ho va fer lliurement, sinó que va ser víctima d’un engany monumental per part de les entitats bancàries, emparades per un estat corrupte que, si més no, ara té l’oportunitat de desfer part del mal causat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s