Un obrer és un empresari

Al món xinès, inclosa la Xina “comunista”, la gent no espera a trobar-se en una situació tan extrema com es troba la majoria de treballadors catalans ara mateix per establir-se pel seu compte. De fet, una gran majoria de la població té claríssim que dedicar-se a vendre la força de treball tota la vida és un mal negoci. Primer, perquè la força de treball, fins i tot la de persones considerades especialistes, fora d’una elit imprescindible i insubstituïble, és una commodity típica: indiferenciada, substituïble, homogènia. Segon, perquè a mesura que un es fa gran, perd productivitat (li costa més fer el mateix) i pot tenir problemes per mantenir la competitivitat davant d’altres proveïdors de treball més joves. Fins i tot pot perdre la feina, cosa molt perillosa a certes edats com per desgràcia saben molts compatriotes nostres que malgrat l’experiència acumulada durant dècades no troben feina perquè no són competitius, o veuen que han d’acceptar rebaixes dràstiques en les condicions de treball per poder igualar-se (a la baixa) amb els treballadors més joves.

Certament, la “gràcia” que té el treball és el seu caràcter bàsic, a nivell dels altres dos factors primaris de producció i, per tant, la seva demanda enorme. Un sempre, en teoria, té aquest últim recurs per vendre (i si portem la lògica a l’extrem, un es pot vendre el cos com a ultimíssim recurs). Però és una intuïció que em penso que no cal demostrar que les probabilitats de fer-se ric venent la força de treball, per molt sofisticat que sigui el que fa, són més baixes que no pas si el que venem són productes fets a base del treball d’altri sumat als altres factors de producció per fer-ne un producte més complex i car. També és cert que normalment tothom comença la seva participació en l’economia general venent la seva força de treball i que, simplement, pot ser que molta gent s’hi acostumi i si aconsegueix un nivell de vida acceptable consideri que no cal anar més enllà.

Sigui com sigui, al món xinès, que ser el teu propi cap és més bo que treballar per altri és dogma de fe i la gran majoria de la gent, durant la seva joventut i durant un temps tan curt com sigui possible  (normalment cap als 40 ja ho tenen) es dedica a treballar amb una única finalitat: estalviar diners i coneixements (i relacions, si cal) per muntar el seu propi negoci.

Els treballadors malden per sortir del mercat de treball i posar-se a l’altra banda de l’equació, a la del capital. L’eliminació de part de la força de treball redueix la pressió sobre els joves que encara no estan preparats per a establir-se pel seu compte i també sobre aquells que, pel motiu que sigui, no faran mai el pas de treballador a capitalista.

Fixeu-vos que el guany no és només directe, amb la desaparició d’un treballador, un competidor, del mercat de treball, cosa que alleuja la pressió a la baixa sobre els salaris, sinó que s’incrementa la demanda directa de treball (per a treballar en la nova empresa) i, segurament, la indirecta (perquè segurament la nova empresa farà consum dels productes de tercers), contribuint encara més a l’increment de la demanda de treball i, per tant, dels sous.

A més, normalment són els quadres mitjos i alts de les empreses els que tenen més probabilitats d’arribar a establir-se per compte propi. Això vol dir que quan un expressa la seva idea de marxar, o bé es crea un buit a l’empresa que facilita l’ascens d’algú altre, o bé l’empresa ha de fer una oferta més bona al treballador. En tots dos casos hi ha una pujada general dels sous i un efecte diguem-ne moral de recompensa al treballador que s’ho guanya. Potser no té un efecte positiu quantificable, però segur que no en té cap de negatiu.

Si tot això, a més, es produeix vint o trenta anys abans de l’edat de jubilació, el guany total, des del punt de vista dels treballadors (dels proveïdors de força de treball), sembla enorme perquè s’està creant una escassedat del seu “producte” que necessàriament ha de fer augmentar el preu que se’n pagui (els sous) i millorar les condicions laborals (perquè tenen més força de negociació).

La diferència amb Catalunya, és clar, és primer de tot cultural: al nostre país la paraula “empresari” (no diguem “capitalista”) és poc menys que un insult i als nens se’ls ensinistra, a casa, a l’escola i als mitjans, per odiar “els patrons” – fins i tot és habitual que es faci la distinció, falsa, entre un “autònom” i un “empresari” i sentir gent autoocupada maleir el malvat “capital”.

Com a conseqüència, la població dóna suport, en general, a les institucions polítiques corresponents a aquest estat mental. Lògicament, l’estat espanyol ocupa el lloc cent vint-i-escaig en facilitat per a establir una empresa, sobre uns dos-cents estats que hi ha al món i al nivell del Pakistan i altres superpotències econòmiques i exemples mundials de llibertat. Es considera normal expropiar empreses, de forma directa amb l’enviament de la policia si cal, i de forma indirecta a base d’impostos i taxes, i la solució a tot és “que paguin els rics” (els empresaris), malgrat que són faves comptades que si ells paguen més, tindran menys diners per pagar-nos als altres.

La conseqüència és que gent que està preparada i qualificada per ser empresari continua fent de treballador innecessàriament, devaluant el seu propi treball i el dels altres treballadors, deprimint els sous i deixant de produir més llocs de treball, impostos i consum per al conjunt de l’economia.

Evidentment (i sap greu haver de fer aquestes puntualitzacions, però ja sabeu…), no dic que la solució a l’atur a Catalunya passi perquè tothom es faci empresari. Però sí que crec que aquesta manca de cultura empresarial porta a una ineficiència que es la causa d’un desequilibri en l’oferta i la demanda de treball.

Precisament, una de les coses que he après a base d’aplicar la raó i la navalla d’Ockham (l’explicació més simple és probablement la veritable) als afers de la filosofia política i econòmica, especialment a arrel de la troballa del georgisme, és que la contraposició entre un cantó de l’equació i l’altre, entre treballadors i capitalistes, és radicalment falsa. Tots dos han d’estar en equilibri i en un estat fluid: no existeix la “condició de classe obrera”, ni la d’empresari, de la mateixa manera que tots som proveïdors i compradors simultàniament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s