Declaració de Sobirania

Avui, el Parlament de Catalunya ha de votar i aprovar la proposta de Declaració de Sobirania pactada entre CiU, ERC i ICV, amb la col·laboració, o no, de l’altre partit favorable a l’autodeterminació al Parlament, CUP.

Tothom està molt esverat amb el tema dels socialistes, que fins a l’últim moment estan fingint que volen negociar esmenes al text per “fer-lo acceptable i poder-s’hi afegir”, és clar. El problema ve a ser el de sempre: creure’s, per pur infantilisme, que el PSC està realment a favor de l’autodeterminació, perquè això és el que toca creure en el món fantàstic de la bombolla on voldrien habitar els catalans. El poder de les paraules i tot això. Al parvulari que anomenem Catalunya, sobre tot a l’aula on hi posem els nens especials, el Parlament, dir que el PSC és simplement un partit nacionalista espanyol, perquè això és el que et queda quan a un partit català, a qualsevol català, li restes la independència, és una cosa molt lletja que es penalitza amb grans escarafalls de tertúlia mediàtica, que ve a ser el racó dels altres nens especials del parvulari.

En fi, a mi se me’n fot bastant el PSC, més enllà de la gràcia que em farà veure si finalment els cinc diputats demòcrates que es veu que tenen (5 de 20) vencent el seu condicionament pavloskià i trenquen la disciplina de vot, amb la consegüent (suposo) implosió del partit. Sí que em preocupa l’actitud absurda de CUP, que se suposa que a part d’independentistes són demòcrates. No pel que fa al resultat final d’aquesta votació concreta, ja que tres vots menys no són cap gran cosa, sinó pel que presagia tot plegat: la incapacitat de raonar assumint realitats tangibles com la seriositat formal que ha de tenir un procés com aquest (no, jo no crec que no s’hagi de parlar de Països Catalans “per no enfadar” ningú, sinó per qüestions de forma i legitimitat), el populisme de la política de lemes i consignes i l’evident manca de preparació formal i intel·lectual, malgrat l’enlluernament que va causar David Fernández durant el debat d’investidura (Catalunya està tan fotuda que deixes anar quatre cites durant un discurs i ja ets una mena de savi renaixentista).

El que jo crec que hauria de dir la Declaració:

1. La Declaració atany al Poble de Catalunya, entès com el de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que és el conjunt de ciutadans i territoris a qui representa el Parlament de Catalunya.

NOTA: és força evident que el Parlament no té legitimitat de cap mena per pronunciar-se sobre la sobirania de ningú que no l’ha votat. Això inclou el Nord de Catalunya, la Franja de Ponent i Andorra, que són part integral del Principat. Això no vol dir que quan siguem un estat independent calgui renunciar a la restitució d’aquests territoris. Ans al contrari: sempre he dit que cal fer-ne esment a la futura Constitució. Sobre la resta dels Països Catalans, igual: el Parlament no té legitimitat de cap tipus sobre el País Valencià, les Balears, etc. simplement perquè no l’han votat. A la Constitució, s’hi posa una frase dient que la porta és oberta a futures incorporacions voluntàries i ja està.

2. La Comunitat Autònoma de Catalunya és l’expressió política i jurídica actualment existent del que històricament s’ha anomenat Principat de Catalunya, que compta amb més de mil anys d’història com a entitat política, jurídica i nacional sobirana. La Comunitat Autònoma de Catalunya es declara continuadora a tots els efectes del Principat de Catalunya històric.

NOTA:  el text dels partits fa un llarg circumloqui sobre la història de Catalunya per justificar que ha gaudit de sobirania política i jurídica al llarg dels segles. Estic d’acord amb aquest enfocament de justificar el clam renovat que fem amb la Declaració. Però no estic d’acord, gens ni mica, amb els contingut concret que li han donat els partits. És incomplet, fluix, erràtic i fa afirmacions extemporànies que no tenen ni cap ni peus (com aquella de la lluita pel benestar popular o no sé què i l’obsessió amb Franco), que traspuen l’habitual sectarisme i incapacitat d’entendre la història que, no en tinc cap dubte, han introduït els amics i amigues d’ICV i Iniciatiu de Catalunya-Verdes al text. Des del punt de vista jurídic i polític, Catalunya va deixar d’existir amb els Decrets de Nova Planta. Certament, uns decrets il·legals, com explico més avall, però cal explicitar que el Parlament se sent continuador d’aquella sobirania que va ser diguem-ne suspesa el 1714.

3. No consta l’existència en cap registre històric de cap mena de document legal o pronunciament de cap de les institucions polítiques i de govern a través de les quals Catalunya va exercir històricament la seva sobirania política, jurídica i nacional en el sentit d’haver renunciat a aquesta sobirania.

4. Es constata tanmateix la impossibilitat pràctica al llarg dels últims segles d’exercir la sobirania política, jurídica i nacional de què va disposar el Principat, de la qual hi ha una quantitat enorme de proves i evidències, entre elles (n’he fet una llista no exhaustiva i me’n surten tres pàgines senceres del que bàsicament és una enumeració amb punts i seguits, des de Carlemany fins al 25N2012. No la penjo aquí, no passin ànsia):

a)      la renúncia dels reis de França als drets dinàstics sobre els comtats catalans (Corbeil, 1258)

b)      l’establiment de la Pau i Treva (s XI), les Constitucions, les Corts Catalanes i la Generalitat (s XIII)

c)       l’establiment de nombroses, intenses i extenses relacions comercials, polítiques, dinàstiques i bèl·liques del Principat de Catalunya com a entitat sobirana en l’àmbit internacional, documentades de forma abundant i indiscutible al llarg de mil anys, incloent-hi la signatura de tractats internacionals

i que aquesta impossibilitat es deu fonamentalment a l’execució dels Decrets de Nova Planta de 1714 que abolien les institucions i lleis catalanes, cosa que en demostra l’existència, i l’annexió de fet a Castella per conformar un estat unitari, Espanya. Tots dos fets van ser il·legals i contraris a la voluntat dels catalans, de les seves institucions de govern i del seu Dret, tal com reflecteixen els arxius històrics i la constant reivindicació dels catalans i els seus representants polítics al llarg dels segles per tal que es restablissin les seves institucions i dret, d’acord amb la seva condició de nació sobirana i la seva voluntat d’autogovern. Addicionalment, són il·legals també pel fet de constituir una violació flagrant dels tractats de pau entre Anglaterra i el pretendent francès Felip V (1713) que posaven com a condició per a la pau que es respectés la sobirania i les institucions de Catalunya.

NOTA: qui sap un mínim de disputes de Dret Internacional Públic, sobre tot aquelles que pretenen solucionar qüestions de sobirania, han de saber per força que és imprescindible demostrar que un no ha renunciat ni fet res que impliqui renunciar a la seva sobirania. En això darrer, el pecat per omissió, els catalans no hem fet gaire bona feina històricament, amb la dèria per “participar” en Espanya de part dels nostres dirigents polítics i econòmics, malgrat que és cert que sempre la participació, fins i tot dels més tebis, ha anat acompanyada d’una reivindicació de restitució de la sobirania més o menys completa. Però és innegable que Catalunya mai no va fer una cosa equivalent al que féu Escòcia amb la Union Act: un acte explícit, formal i legalment vinculant de les seves institucions de govern autoliquidant-se. Catalunya, com a entitat jurídica i política sobirana, va ser dissolta per la força d’un tercer (de dos, de fet: Castella i França) i, a més, en violació un tractat internacional vinculant. Per saber com n’és de vinculant un tractat de fa tres-cents anys, mireu Gibraltar. I un d’en fa tres-cents cinquanta: mireu el Rosselló.

5. Sense perjudici de tot això, en virtut de la condició de nació de Catalunya i com a institució de representació legítima de la voluntat dels ciutadans catalans i amb el mandat democràtic i clar que la majoria absoluta dels diputats d’aquesta Cambra va rebre dels votants en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, constatem i declarem solemnement que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà i que, com a tal, correspon en exclusiva als ciutadans de Catalunya o en el seu defecte al Parlament de Catalunya, com a representant democràtic dels ciutadans de Catalunya, decidir quines són les formes polítiques i jurídiques a través de les quals s’ha d’expressar aquesta sobirania.

NOTA: explicat el motiu pel qual tenim dret a adduir que Catalunya sempre ha estat sobirana de dret malgrat que de fet no ha pogut exercir la seva sobirania, expliquem que actualment, a més, existeix un mandat democràtic homologable i modern expressat en la composició del Parlament després d’unes eleccions igualment democràtiques i homologables, que també ens autoritza a fer aquesta Declaració.

6. És dins d’aquest marc que també expressem la voluntat de complir el mandat de l’anterior legislatura d’aquest Parlament, que recollia anteriors resolucions respecte al Dret a l’Autodeterminació de Catalunya i la seva no-renúncia, i comminava a fer una consulta democràtica i legal al poble català de manera que sigui ell, de forma prioritària, qui expressi directament quina és la voluntat en aquest sentit.

NOTA: finalment, cal explicar que la Declaració no és purament retòrica, sinó que respon a un mandat anterior (que respon igualment a un Parlament democràticament votat i a anteriors resolucions igualment democràtiques) que va posar en marxa un procés, del qual aquesta Declaració forma part i que culmina amb una consulta a la ciutadania sobre quina ha de ser la forma jurídica i política que adopti Catalunya, que vol dir independència o continuar com ara, dins l’estat espanyol, sense perjudici que si s’opta per romandre-hi sigui per insistir a fer-hi profundes reformes constitucionals, o no. En tot cas, la consulta s’ajustarà a dret – si no pot ser el dret espanyol, serà el dret català un cop fet l’acte de sobirania i, sempre, d’acord amb el dret internacional, incloses les sentències de la Cort Internacional sobre Kosovo etc. En el meu redactat a més deixo la porta oberta a que, si no és possible fer una consulta directa a la ciutadania, el Parlament té la legitimitat per a pronunciar-se sobre l’afer.

I no crec que calgui donar-hi gaires més voltes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s