Infantilisme. Excepcionalisme.

Sempre m’ha fet gràcia, d’una forma agra, sentir com molts catalans inflen el pit tot dient que “si no ens han vençut en tres-cents anys, ni quan Franco, no ho faran ara”. Intel·lectuals com l’Enric Vila i en Francesc Canosa en parlen sovint, de la debacle total que va representar la dictadura franquista a nivell moral, filosòfic, social i polític; del país que podia ser i no fou. En certa manera, diuen que Catalunya era com un Messi que, un dia tenebrós, es va lesionar (el van lesionar) irremeiablement. No el maten, ni es mor, però no torna a ser el mateix. Ara, com si diguéssim, en comptes de dedicar-se a fer gols a la Champions, es dedica a entrenar un equip de segona B: cosa igualment digna humanament, però menys destacable. Malgrat tot, però, l’entrenador de segona B també és, continua sent, aquell jugador d’elit.

Per això, jo faig meva una idea que tots dos han apuntat en alguna ocasió: que hi ha un pont moral entre la nostra generació i la dels nostres avis pel qual la idea d’aquella Catalunya que havia d’esdevenir un país modèl·lic, exemplar, primer de tot per als catalans però també per al món, ha aconseguit d’alguna manera transitar fins arribar als nostres dies.

Això no vol dir que el trànsit hagi estat planer i sense conseqüències. El mal del franquisme a nivell social i polític, a nivell de mentalitat col·lectiva, entre els catalans, ha estat de proporcions enormes. Tant, que com a nació sembla que vivim en una mena d’stress post-traumàtic en què, simplement, ens neguem a veure que ens han fet la cara un mapa i no tornarem a tenir el nas dret. Encara que un gran cirurgià ens l’arregli, no serà mai idèntic al nostre nas veritable.

Un dels símptomes més greus, per groller, que patim és el d’un profund infantilisme que ho amara tot. L’infantilisme és principalment una incapacitat extrema per a assumir les responsabilitats pròpies, que es pot expressar de moltes maneres. Sovint construint un món imaginari, ideal confirme a uns valors morals superiors, hipotètics, i negant la realitat que el desmenteix, de vegades de forma agressiva i sempre irracional. La mentalitat infantil acostuma també a barrejar realitat i ficció i presenta el món de forma que el seu mal sembla més acceptable.

Assumir aquest mal que ha patit la víctima és part fonamental del procés d’assumir la responsabilitat pròpia. En el cas de Catalunya com a col·lectiu nacional, el conjunt de responsabilitats que tindrem com a nació del món un cop assolim l’estatalitat completa. Contràriament, la incapacitat d’assumir de forma comprensiva el mal patit, la insistència en negar la realitat i en intentar imposar un relat fals, fantasiós, inhabilita les ments individuals per posar-se al capdavant del col·lectiu, i al col·lectiu per proposar de formar part del món en peu d’igualtat amb la resta d’Estats.

Un clàssic català en aquesta categoria és el del federalisme, que és la pura negació de l’evidència que a Espanya, simplement, no hi ha federalistes amb qui federar-se, ni de forma simètrica, ni asimètrica ni de cap altra. Perquè hi ha una línia vermella que mai cap espanyol no estarà disposat a creuar: que la nació espanyola és una i és sobirana. A partir d’aquí, és clar, el federalisme és ridícul a nivell intel·lectual, com a opció racional, ja que una part subordinada no pot “pactar” res amb la resta, igual com el contingut no “pacta” res amb el continent ni la meva mà no està federada “de igual a igual” amb la resta del meu cos.

Davant l’evidència històrica i les reiterades declaracions tant de ciutadans espanyols anònims com dels seus representants, de tot l’espectre polític (amb les honorables i escasses excepcions individuals que calgui reconèixer), que Catalunya no és un subjecte polític sobirà i que, per tant, no hi ha ni dret a decidir ni dret a federar-se “amb” Espanya, els infantilitzats federalistes opten per negar la realitat i insistir en el seu discurs impossible. Quan els confrontes amb la realitat sempre troben la manera d’escapolir-se’n i responen amb apel·lacions al respecte, a la convivència i tota mena de bons desitjos (encara que darrerament sembla que se’ls comença a ensorrar el castell de cartes i estan més agressius i a la defensiva). Tot, excepte acceptar les coses i triar una opció realista: o la independència (que, de fet, és l’única manera que ens podríem federar mai amb Espanya), o l’status quo actual (amb la certesa d’una regressió a nivell polític, social, econòmic i cultural).

L’expressió més nova d’aquest infantilisme basat en la negació de la realitat és el discurs de l’oficialitat del castellà, del qual n’he parlat anteriorment. Fonamentalment, l’infantilisme troba una nova expressió en el desideràtum de l’Arcàdia bilingüe. Malgrat les tones i tones d’evidència sociolingüística, política i de totes menes, l’infantilitzat pro-bilingüe, simplement, es nega en rodó a que li espatllin el seu món de fantasia ideal on el papa i la mama no es divorcien i ells segueixen anant en cotxet i mamant pit tota la vida. En català del pit dret i en castellà del pit esquerre, suposo. De fet, ja han passat força dies d’ençà que tant ERC com CiU van obrir la capsa de Pandora i, més enllà d’exigir obediència i silenci als dolents, no hi ha hagut cap mena de moviment en el sentit de debatre democràticament la qüestió.

Encara més greu però és la manipulació barroera que fan d’una organització històrica com Òmnium Cultural. Em pensava la direcció actual d’Òmnium (totalment copada per noms afins o directament pertanyents a CiU) havia tocat fons quan va optar per donar suport a la bogeria de CiU d’acatar i aplicar les sentències judicials espanyoles contra la immersió. Per als que no ho recordin, això es va fer per la via d’un esguerro legal on es declarava que el “català és llengua vehicular”, és a dir, “una” llengua més al costat d’una altra, el castellà, tal com ordenen els tribunals espanyols, per tal d’evitar el conflicte amb les institucions espanyoles i, de pas, salvar la Consellera d’Ensenyament, que havia rebut amenaces al respecte de la judicatura i els partits espanyols.

L’actitud vergonyosa de CiU i Òmnium va quedar totalment en evidència quan CiU al Parlament i Òmnium a nivell de mobilització social van rebutjar de pla les esmenes de la llei i els moviments que proposaven afegir l’article “la” davant de “llengua vehicular” per deixar clar el rol del català a l’escola, on se suposa (només se suposa: és mentida) que s’aplica un sistema d’immersió en el qual, com indica el seu nom, el català és “la” llengua vehicular.

Però no, ara la presidenta d’Òmnium ens regala les enèsimes declaracions a favor del castellà “com a patrimoni de Catalunya”. No dels catalans que lliurement decideixen tenir-lo com a patrimoni familiar, afectiu, cultural, identitari i fins i tot econòmic, sinó com a patrimoni del país sencer i com a tal de la nació. I si no t’agrada, t’hi fots fulles.

Tornant al tema d’avui: hi ha més exemples clàssics d’infantilisme, com el mític “antimilitarisme” català, que històricament mai no va existir, ans al contrari.

Els catalans ens hem passat mil anys guerrejant de forma constant. Ni la Catalunya Vella, ni la Nova, ni les Balears, ni València, ni la Mediterrània occidental i part de l’oriental no es van “federar”, sinó que van ser conquerides militarment. Es pot argumentar que malgrat l’expansió militar, mai no vam ser colonialistes o imperialistes i que tot el que hi havia al darrere era interès mercantil.

Mirant els llibres d’història, que estan a les biblioteques i no me’ls invento jo, veiem que l’expansió primerenca dins del que s’anomena Catalunya Vella va ser per alleujar la pressió demogràfica als territoris originals, és a dir, per colonitzar terres que sovint, però no sempre, estaven despoblades. Més tard, la conquesta de la Catalunya Nova encara és més clarament una guerra de conquesta en la que es prenen ciutats i viles d’una mida i puixança econòmica considerables com Lleida i Tortosa. El mateix pel que fa a la conquesta de València: una guerra d’agressió clàssica. I no diguem la conquesta de Mallorca, un antecessor medieval de la “guerra preventiva” bushiana, contra els pirates sarraïns que atacaven els interessos comercials catalans.

En efecte, no sempre els catalans vam actuar de manera justificable en termes moderns. A l’Alguer, per exemple, s’hi parla català perquè els nostres monarques van decidir castigar la contínua revolta de la població, simplement, els van arreplegar i deportar tots plegats i van repoblar la ciutat amb catalans. És a dir, neteja ètnica pura i dura.

Com dic, no pas justificable en termes moderns, però sí perfectament normal, inclús en la franja moderada, fa vuit-cents anys. Només cal comparar-ho amb la croada contra els albigesos, o sigui, contra els Comtes de Barcelona, que van fer els francesos i el Papa i que constitueix un genocidi en tota regla, per simple interès imperialista de França i el Papat. O, sense anar més lluny, l’expulsió dels jueus i dels morescs que va imposar a la Corona d’Aragó Castella, a través d’una família reial castellanitzada: és un genocidi triple, primer contra jueus i musulmans i després contra els mateixos regnes catalans (sobre tot València), que van perdre un patrimoni humà de valor incalculable (per bé que hi ha estudis que intenten avaluar el mal fet a l’economia). Això últim per cert recorda força al genocidi cultural perpetrat pel franquisme o inclús el menys estudiat exili austriacista del segle XVIII.

Una de les nostres indústries més importants durant l’era moderna era l’armamentística, amb grans exportacions de pistoles a tota Europa.

L’esperit pacifista català, doncs: constants guerres d’expansió i contra Castella i França. Que no són només de quan ens van estroncar les aspiracions transpirinenques (Tractat de Corbeil), ni de l’agitada conquesta de Sicília-Napols, de Sardenya i de Còrsega (contra França, el Papat i Gènova), Ni de quan el Comte-Duc d’Olivares (Guerra dels Segadors i segregació deles comarques del nord de Catalunya, també amb participació francesa i castellana a parts iguals), ni contra els Borbons (Guerra de Successió, que per cert, altre cop van ser els francesos qui va haver de venir a ocupar Catalunya per rendir-la a Castella), ni contra Napoleó (que ens va voler fer “protectorat” separat d’Espanya, però la sospita antifrancesa ens va poder: amb l’historial francès no és estrany!). Tampoc no es limità el conflicte violent als temps de les revoltes contra les lleves obligatòries per anar a fer l’idiota al Rif, ni quan en Primo de Rivera i en Franco.

No, no només guerrejàvem contra els estrangers ni contra els que venien a atacar-nos: tenim una llarguíssima història de guerres civils, entre catalans, d’abans i després dels Trastàmares. L’últim exemple: l’alegria amb què ens vam matar durant els anys trenta patrons contra sindicalistes, comunistes contra anarquistes. Llegiu els llibres d’història. Hi és tot.

Malgrat tot, aquest és un dels mites, una de les negacions infantils de piles i piles d’evidència, de milers de volums als prestatges de les biblioteques, que insistim a defensar amb més vehemència.

Que un poble sigui capaç d’oblidar fins la negació total i absoluta de mil anys d’història militar i d’ús de la violència amb finalitats polítiques dóna una mesura de les dimensions tan extravagants de la victòria del franquisme i com va trastocar els fonaments històrics de Catalunya. El rebuig al règim, que havia assolit una victòria tan rotunda, tan total, a tots els nivells, es va materialitzar en aquesta altra forma d’infantilisme, que ja tenia un pòsit previ amb l’eco eixordidor del 1714: no és que perdéssim una guerra, és que vam fer malament a fer-ne mai cap, de guerra. La guerra és dolenta i sempre ho ha estat. Sempre hem estat contra la guerra, nosaltres. Sempre hem promogut la pau allà on hem anat. Què bonic, el poble hippy que ja durant l’Edat Mitjana era més avançat que la Noruega actual campiona de la mediació internacional.

Jo no vull fer cap apologia de la guerra, ara. I encara menys d’una idea expansionista o agressora de la guerra. Encar menys, no vull desmerèixer fruits que Catalunya ha donat a la civiltizació occidental com la Pau i Treva, el Parlamentarisme, el govern pactat, el Dret Internacional, els Consolats.

Però m’agrada intentar tenir una visió realista: cal evitar la violència sempre que es pugui, fent tants esforços com calgui. Malgrat tot, continua sent un recurs i no hi ha res d’immoral en recòrrer a l’acció armada per a defensar-se. A més, ha format part de la història fonamental de Catalunya durant mil anys. Negar aquesta realitat, que es troba al cor mateix del Dret Internacional (que és la forma més avançada d’organització política que existeix ara mateix) i de la nostra història és, simplement, infantilisme: negar-se a acceptar la realitat com a via d’escapament de les responsabilitats, a través de la invenció d’un món fantàstic.

Els tres casos exposats tenen una cosa en comú que va aparellada amb l’infantilisme i acostuma a manifestar-s’hi simultàniament, però que no hi és idèntica: l’excepcionalisme.

L’excepcionalisme és tan poc excepcional que el món és ple d’exemples.

Al món occidental, l’excepcionalisme és fonamental dins la cultura política francesa i britànica, amb els respectius i llarguíssims historials d’imperialisme, agressió i racisme. Malgrat tot, on és doctrina política i fonament de la nació de forma més clara, és als Estats Units on literalment es té per doctrina que el país va ser rebut de mans de Déu, que els americans són un poble peculiar amb un sistema únic i irrepetible fruit de la seva història excepcional. Gran part de la seva cultura política es basa en aquesta idea, tant les versions aïllacionistes (que no volen tenir res a veure amb “els altres”, més enllà del comerç), com les intervencionistes (que voldrien exportar a tot el món “el sistema”, si cal, fent la guerra i tot per defensar els ideals arreu).

Aquests casos, però, tenen poc a veure amb el català, ja que es tracta de nacions que es poden permetre el luxe d’equivocar-se: els EUA no deixaran d’existir pel fet de creure’s que són una versió continental i d’abast mundial d’Eretz Israel perquè, al contrari que Catalunya, els EUA no es troben en una situació de conflicte on són la víctima que rep una agressió constant i d’un abast profundíssim.

A nivell de nació, és a dir, separant-lo de l’estat d’Israel, l’excepcionalisme del poble jueu era potser comparable al català. Aquesta al·lucinació col·lectiva dels jueus té una base aparentment religiosa, però històricament, en realitat, ha estat un mecanisme de defensa política del grup contra un entorn que, des dels temps de les primeres revoltes religioses jueves a Babilònia (la primera d’una llarga llista d’expulsions o emigracions), els ha estat hostil. Els jueus durant milers d’anys s’han dit a ells mateixos que la resposta al seu patiment era aguantar i no donar-se perquè ells tenien la raó: eren el Poble Escollit de Déu i hi tenien un pacte directe. Fins i tot, alguns, en veu baixa, han arribat a dir que el patiment “era perquè” ells són el Poble Escollit o perquè d’alguna manera havien traït l’Aliança.

Els catalans, que tenim una història més curta, durant els darrers dos-cents anys, o sigui, quan vam començar a patir de debò els efectes de la Gran Derrota de 1714, ens hem dit de forma insistent que teníem la raó perquè érem més moderns, més pacifistes, amb una història més pactista i, en resum, més moralment bons que els salvatges, bruts, retrògrads i dolents espanyols que ens sotmeten. De fet, com més ha avançat el mal, com més recula el català, com més colonitzats estem econòmicament i política, amb més intensitat ens ho diem. Una resposta a aquest tipus de pensament la dóna Ewan McGregor en una escena memorable de Trainspotting (1996) quan diu que la condició d’escocès és “una merda. L’escòria més baixa d’entre tota l’escòria” per permetre que “un poble de merdosos” com els anglesos els colonitzi.

Crec que com a gracieta està bé i fins i tot com a descripció del cas escocès és acurat. Però com a estratègia nacional només pot desembocar en escenaris com el de l’Aragó: s’emprenyen com mones quan els dius que són castellans i et llancen el “reino de Aragón” i no sé què més a la cara com un tomahawk. Però parlen castellà (amb un “acento regional” que fa les delícies dels madrilenys, això sí) i són uns dels defensors més abrandats d’Espanya, amb medalles militars a la Verge del Pilar i no sé quines bogeries més (i tenen un complex d’inferioritat bestial en vers als catalans). Síndrome d’Stockholm pura i dura.

Una altra via, em penso que més productiva, és la d’admetre que els catalans som exactament igual de bons i dolents que qualsevol altre poble, espanyols inclosos. Que no existeix res especial a l’aire de Catalunya, ni a l’aigua, ni a la terra, ni a la història, que ens permeti dir que hem estat un poble excepcional. Sí: som un poble únic, perquè no n’hi ha dos d’iguals (serien un de sol, per definició). Però no pas excepcionals. Ni tan sols els jueus, amb una història única i amb la gran aportació que han fet a la cultura occidental els seus genis, no ho són, i estan sotmesos a les mateixes regles generals que tothom.

Així doncs, els catalans hauríem de començar a entendre que les lleis de la sociolingüística s’apliquen igual a Cataluya que a Irlanda que a Singapur i que és im-pos-si-ble la convivència “harmoniosa” entre català i castellà sense que una de les dues reculi fins a ser residual com a llengua comuna i vertebradora. Que el fet que els catalans sempre cedim no és “manca de conflicte”, sinó ocultació i renúncia. Que igual com a cap poble no li agrada a anar a la guerra però en algun moment hi ha anat, els catalans també ho hem fet al llarg de tota la història i ho haurem de tornar a fer si s’escau: encara que perdem. Que l’ensulsiada borbònica va ser una derrota sense matisos, com ho va ser el franquisme: que ens han engegat a la UCI. Que som vius, però no tornarem a ser els mateixos, però que encara, malagrat tot, som nosaltres i estem disposats a acceptar-nos, a acceptar tot el que ens han fet, perquè volem assumir la nostra responsabilitat co a nació del món. Ni més ni menys que ningú altre: un Vell Nou Estat d’Europa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s