L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica [revisat]

D’ençà de l’inici de l’eclosió independentista, cap allà l’any 2003 quan per qüestions biològiques les generacions educades en el postfranquisme van començar a guanyar pes electoral, hi ha hagut un corrent que advoca per una Catalunya independent on el castellà sigui oficial.

Crec que això respon a diverses causes, totes elles equivocades o fal·laces des del punt de vista de la construcció d’un estat català sobirà i democràtic. Això darrer és important, perquè és clar que si el que hom intenta fer és una altra cosa diferent d’un estat català sobirà i democràtic, els motius de fons i els arguments dels que defensen el castellà sí que són lògics i acceptables. D’això en parlaré al final.

Abans d’entrar en el tema concret de l’oficialitat, però, cal deixar clara una premissa: el català, en una situació d’oficialitat i d’obligatorietat plena no té garantida la supervivència. Per altra banda, en una situació on el castellà sigui cooficial i, per tant, generi drets als seus parlants, el català té garantida la desparició.

Això, contràriament al que sembla, no és una petició de fe sobre la qual bastir el meu argument. La petició de fe, més aviat, la fan els que s’encaparren a defensar que dues llengües poden “conviure en igualtat”, és a dir, la fal·làcia de l’eterna Arcàdia bilingüe.

Tots coneixem els casos dels països cèltics, sobre tot l’únic que de moment ha assolit la independència, Irlanda, i el cas més proper geogràficament d’Euskadi. A Irlanda, l’error fatal de reconèixer la llengua estrangera com a oficial (malgrat considerar-la “no pròpia”) i de fer que sigui vehicular en l’educació ha liquidat la llengua del país malgrat el seu estatus d’oficial i “pròpia”.

Al País Basc, on han comès el mateix error sense que res indiqui que la independència comportés cap canvi en aquest sentit, encara “aguanten”. Però fins i tot allà on la situació és considerada “bona”, a Guipúscoa i el nord de Navarra, només la meitat de la població parla èuscar i té poc pes demogràfic al conjunt del país. Això és menys que als llocs on el català està més malament al Principat (al voltant del 65% de coneixement allà on és més baix), però és una dada més bona que a les ciutats de València i Alacant. Vull dir que no cal anar a Irlanda per veure cap a on anem: dins el domini lingüístic català ja veiem clarament cap on evoluciona el “bilingüisme” i la cooficialitat de l’espanyol.

Contràriament, encara m’han d’ensenyar un exemple qualsevol del món d’aquesta Arcàdia feliç multilingüe. Per tant, la càrrega de la prova és al camp pro-castellà.

Per als que vulguin exemples, una mica de tot:

  1. Suïssa: és un estat multilingüe, però regeix el “principi de territorialitat”. Cada cantó és monolingüe. Certament s’hi poden aprendre les altres llengües suïsses, però no hi són oficials: a Zuric el francès no hi genera drets civils.  L’excepció és el cantó de Grisons, on l’italià, l’alemany i el romanx comparteixen oficialitat. La postració i probable extinció del romanx, amb menys de 40.000 parlants nadius (amb l’argument que tots saben l’alemany i que fer efectiva l’oficialitat del romanx és una molèstia innecessària) és ben coneguda.
  2. Bèlgica: dos països monolingües (més una zona germanòfona). El flamenc va perillar de manera claríssima fins que no van decidir declarar-lo l’única llengua oficial de Flandes, bandejant completament el francès que, per cert, era la llengua més prestigiosa del món en aquell moment i la que parlaven i en la que pensaven les elits flamenques.
  3. Canadà/Quebec: el francès és oficial a nivell federal, però no a nivell local, com l’anglès no és oficial al Quebec. Com a Flandes, assignar al francès un territori exclusiu per la via de declarar-lo l’única llengua oficial i bandejar completament l’anglès va ser clau per aturar el seu retrocés. Això els quebequesos van decidir fer-ho malgrat que l’anglès és la llengua més parlada del món, la més prestigiosa, la més important culturalment, econòmicament i científicament i la que parlen la resta dels canadencs i els EUA, dels quals el Quebec depèn econòmicament.
  4. Finlàndia: el suec és cooficial, però només el té com a llengua materna el 5% de la població que és ètnicament sueca, per qüestions històriques. La població general finesa, malgrat que ha d’estudiar el suec a l’escola (“suec forçat” és l’expressió que fan servir molts finesos; s’explica sola), generalment no el parla correctament. De forma aclaparadorament majoritària els finesos (també els d’ètnia sueca) opten per l’anglès com a segona llengua (més del 90% l’estudien i deixen l’altra llengua oficial com a tercera llengua). Malgrat tot, una dada interessant: a Suècia, on lògicament el finès no és obligatori a l’escola, sinó que només ho és l’anglès, el coneixement d’aquesta llengua entre els majors de 15 anys és del 70,3%, mentres que a Finlàndia amb el seu “suec forçat”, el coneixement de l’anglès entre el mateix grup d’edats només arriba al 47,3%.
  5. Letònia: el rus, forçat i parlat per la immensa majoria de la població nascuda sota la URSS, ha deixat de ser obligatori, fins i tot quan hi ha llocs on els russos ètnics són el 40% de la població. Una xarxa d’escoles segregades amb manca d’obligatorietat del letó per als russos va crear una situació de partida molt desfavorable a la llengua nacional. Vint anys més tard, les estadístiques diuen que encar avui gairebé tots els parlants de letó són bilingües en rus, però els parlants de rus són monolingües. Malgrat tot, el resultat de suprimir l’obligatorietat del rus i d’introduir el letó a l’escola russa és que, tot i les queixes, la competència en letó entre els russos augmenta mentre que les noves generacions de letons comencen a no parlar rus. En canvi, però, els nivells d’anglès pugen de manera espectacular, com a la gran majoria de països ex-soviètics. Els letons podrien escollir el rus com a “finestra al món” (tal com alguns proposen que fem els catalans amb el castellà). Però entenen que malgrat la potència del rus i el seu ús força estès (encara) per tota l’antiga URSS, malgrat la importància substancial de Rússia per l’economia bàltica, malgrat la història i malgrat la població russòfona, el rus no és important a Europa, ni al món. L’anglès en canvi, sí i, per tant, opten per invertir esforços i temps en aquesta llengua.
  6. L’alemany a Alsàcia (França): no és cert que la regió sigui bilingüe. L’alemany hi ha estat tolerat a voltes, però mai ha estat oficial (sota la República). I malgrat que fa només dues generacions era un territori totalment germanòfon (només entre el 2 i el 8% parlaven francès a principis del s. XX) i malgrat que avui dia la frontera amb Alemanya és virtual com a molt, en seixanta anys el francès ha passat de ser desconegut a ser la segona llengua i, ara, la primera sense discussió. Fins i tot ja s’ha interromput del tot la transmissió de l’alemany com a llengua mare: fulminant. Menjar-li terreny a l’alemany d’aquesta manera no és cap broma i demostra algunes coses: que amb voluntat política només cal una o dues generacions per canviar totalment una societat a nivell lingüístic; que no passa res: la població ho accepta; que no existeixen llengües “potents al món” i és igual quants centenars de milions de persones la parlin o que sigui la més important d’Europa: només compta l’entorn immediat.
  7. A l’Àfrica centre-oriental és comú parlar moltes llengües locals i, a més, swahili i una llengua europea. Però cada ètnia en té una de pròpia: no són bilingües, són políglots. Dins la seva comunitat parlen la seva llengua: la del veí és per parlar amb el veí, no entre ells. Així i tot, hi ha estudis que alerten de l’expansió sobtada del swahili a costa d’altres llengües locals, fins i tot llengües que són oficials i “pròpies” degut a l’estatus de llengua oficial de facto o de iure del swahili, cada cop més habitual. Amb només 5 milions de parlants nadius, és la primera llengua a les Illes Comores i ha esdevingut la segona llengua de més de 60 milions en altres quatre països i en regions de fins a mitja dotzena més.
  8. A l’Índia, l’anglès ha estat la llengua comuna i ètnicament neutral durant segles i d’ençà de la indpendència el govern malda per imposar l’hindi (és el mateix que l’urdú paquistanès) a tothom, en un lloc on es parlen 400 llengües. Especialment al sud, entre els tamils, el conflicte lingüístic està sent greu: el govern ha creat un problema on no n’hi havia cap. Però cal remarcar que va ser el propi govern indi després de la independència qui va decidir conservar l’estatus de “llengua de treball i oficial però secundària” de l’anglès al qual s’aferren els contraris a l’expansió de l’hindi.
  9. Singapur: les quatre llengües (anglès, mandarí, malai, tamil) són oficials en el sentit que l’administració les ha de fer servir i són igualment vàlides. Però només l’anglès és obligatori a l’escola per tothom (després cada llengua ètnica és obligatòria com a assignatura per a cadascú: no pas les altres). L’anglès doncs és la llengua que iguala tots els singapuresos: els que no la parlen (sobre tot xinesos), viuen literalment reclosos i separats de la resta, en el seu gueto ètnic. L’anglès, però, avança cada any fins al punt que les darreres estadístiques diuen que de fet és l’única llengua que ho fa, cosa que ha despertat l’alarma dins el partit del govern. Paradoxalment, aquest mateix partit/govern ha esmerçat moltíssims recursos al foment de l’anglès i, fins i tot, de l’”anglès correcte”, basant-se en la idea que tothom ha de ser “bilingüe” en la seva llengua ètnica i la comuna. El resultat real és que entre els tamils l’anglès ja fa temps que és la llengua  majoritària i la competència en tamil registra nivells ínfims; entre els xinesos, l’anglès avança imparable com a llengua familiar entre les classes mitjanes (entre les classes altes ja fa temps que ho és). El declivi de totes dues llengües seria molt més pronunciat si no fos per la contínua arribada d’immigrants xinesos i del sud de l’Índia.  Els únics que mantenen la seva llengua són els malais, malgrat que gairebé tots són diglòssics en favor de l’anglès. És clar que mentre l’anglès sigui oficial, lentament, seguirà imposant-se com a llengua comuna i menjant terreny a les altres com a llengua familiar, malgrat que fa cinquanta anys els parlants nadius (no britànics) d’anglès eren una minoria ínfima: l’oficialitat, però, genera dinàmiques inevitables.
  10. Tailàndia: el siamès és l’única llengua oficial a tot el regne, on se’n parlen desenes. Al sud, on el malai és la llengua pròpia, al nord-est on ho és una llengua tai diferent però relacionada amb el siamès (la mateixa que és oficial a Laos) i a d’altres regions on s’hi parlen altres llengües (khmer, burmès, mon, etc), el tailandès avança sense parar a través de l’escola i el funcionariat per causa de la seva condició de llengua oficial única i de la manca d’oficialitat de la resta.

Catalunya no és cap bon exemple d’Arcàdia bilingüe, precisament: a principis del segle XX era totalment monolingüe i ara mateix els catalanoparlants, segons diuen, som amb prou feines la meitat. Malgrat que el coneixement de la llengua està pel voltant del 90% (i això amb un 50% de gent nascuda fora), el seu ús social registra mínims històrics.

Hi ha una multitud de casos que demostren que el mal anomenat bilingüisme és sempre diglòssia i és sempre dinàmic: hi ha una llengua dominant que s’acabarà imposant, o si no, hi haurà un trencament social i comunitari. Les investigacions de Bar-Yam sobre on probabilitat de conflicte (fins i tot violent) interètnic deixen clar que el conflicte només s’evita assignant zones de preeminència, com a Suïssa, on els cantons coincidixen amb les fronteres lingüístiques i el conflicte lingüístic és virtualment inexistent (excepte, significativament, per als pocs que reivindiquen el romanx, que no té un territori propi). A Bèlgica, en canvi, el conflicte lingüistic civil existeix precisament al cinturó al voltant de Brussel·les, un tros de territori dins Flandes amb un fort influx de francòfons que ha suposat la minorització dels flamencs: el conflicte apareix allà on es barregen totes dues comunitats, on, si existís realment, hauria de ser evident això de l’Arcàdia bilingüe.

Allà on els dos (o més) grups lingüístics conviuen barrejats, com a l’anteriorment esmentat cinturó de Brussel·les o Catalunya, o bé un grup acaba esdevenint dominant (via binlingüisme i diglòssia) o bé el conflicte és constant, amb el desgast que això suposa per la convivència. Nosaltres patim totes dues coses: un avenç constant del castellà, en mig d’un constant conflicte social per la llengua.

Sí, ara l’he dita grossa: conflicte social per la llengua, a Catalunya. Perquè els catalanoparlants, per si algú no ho sap, no podem viure en català i només en català si així ho volem. Això és un conflicte social, per definició. Perquè els catalanoparlants, encara que sembli mentida, som part de la societat i també tenim drets: la cohesió social no pot descansar exclusivament sobre les nostres renúncies.

Malgrat tot, hi ha molta gent, per exemple la majoria dels que innocentment proposen l’oficialitat del castellà, que es nega per principi a acceptar que la convivència en igualtat de dues llengües, enteses com a llengües vertebradores d’una societat, no pas com a “coneixements”, és inviable.

Amb gent que sosté això no crec que s’hi pugui discutir. No perquè siguin estúpids o dolents, sinó perquè per poder discutir s’han de compartir conceptes i llenguatge i no tenen clara ni l’una cosa ni l’altra. Parlem de conceptes bàsics de la sociolingüística. No crec que qui confon bilingüisme i poliglotisme estigui qualificat per parlar del tema. O qui confon el fet que en un país s’hi parlin molts idiomes amb el fet que un d’aquests idiomes (i només un) sigui el vertebrador, el que defineix la comunitat com a tal i el que, per tant, garanteix que tothom el pugui fer servir com a via d’integració.

El més greu, però, no és la manca de coneixement, que sempre es pot solucionar, sinó l’actitud reàcia a la prova i l’evidència. És com quan el científic Dawkins, ateu militant, intenta convèncer fanàtics religiosos sobre la veracitat de l’evolució i la falsedat del creacionisme. Lloable i definitivament mereixedor de suport, però contra un convenciment íntim d’aquesta mena la prova i l’evidència són futils, al final.

Jo per la meva part, sí que accepto proves i estic obert a canviar la meva opinió sobre qualsevol tema. Per tant, hi insisteixo: qui sostingui que el bilingüisme etern i pacífic, sense conflicte, en un sol territori amb les poblacions barrejades és possible, que me’n doni un exemple vàlid.

Esbandit aquest tema, desenvolupem la clau de volta: què significaria l’oficialitat del castellà en un estat català de dret, democràtic.

Hi ha qui qüestiona el concepte de llengua oficial, dient que no està clar què vol dir i que, per tant, podem fer el següent joc de mans: que el català sigui llengua oficial “i pròpia”, “prioritària”, i el castellà “cooficial”. Primer de tot, és un tripijoc perquè “cooficial” només vol dir “oficial juntament amb una altra llengua”. O sigui: oficial. És clar, hi haurà qui malgrat la claredat del concepte negarà l’argument, per principi. Normalment, el que segueix és dir que el que importen són les lleis de política lingüística que es desenvolupin per regular el precepte constitucional de l’(co)oficialitat.

Bé, tornem als exemples que el món ens dóna, amb més detall que als exemples donat adalt:

En el moment del seu naixement, el nou Estat d’Israel va trobar-se que, per una banda, heretava els reglaments lingüístics del mandat britànic de Palestina i, per l’altra, que els nous immigrants jueus que venien de tot el món tenien una varietat de llengües i cultures enormes, molt difícil de gestionar. Qui tingui la sort d’haver llegit les Escales de Llevant de Josep Pla, que descriu aquells moments fundacionals, hi pot trobar la descripció que fa de la situació: yiddish, rus, alemany, grec, àrab i una miríada més d’idiomes (fins i tot ladino castellà, malgrat que expressa decepció en comprovar la degradació de l’idioma en un “galimaties” sense cap ni peus), tots segregats els uns dels altres per comunitats, encara que la preeminència del yiddish era força clara. Al final, van decidir tirar endavant basant-se en les lleis britàniques: hebreu, àrab i anglès, amb l’hebreu com a llengua “oficial i preeminent”. L’anglès va ser derogat aviat com a llengua oficial de facto, via llei, i ningú no n’ha tornat a reivindicar el restabliment.

L’àrab, per la seva part, va passar a ser “oficial segona a l’hebreu”. La política lingüística derivada va implantar una assignatura obligatòria per als hebreus (nivell bàsic) i més tard com a llengua optativa a la secundària entre altres set d’estrangeres. Els àrabs que hi vulguin assistir, tenen escoles àrabs amb l’hebreu com a segona llengua. Entre d’altres drets derivats de l’àrab “segon a l’hebreu”, els diputats àrabs poden expressar-se en la seva llengua al Parlament nacional però, com que molt pocs hebreus l’entenen, mentre que pràcticament tots els àrabs parlen l’hebreu fluïdament, hi ha comptadíssims casos de parlamentaris àrabs que hagin exercit aquest dret.

Així doncs, tot perfecte: la llengua oficial i pròpia com a prioritària i una llengua cooficial “segona”. De fet, malgrat que l’hebreu és “segona llengua” a l’escola pels àrabs, aquests darrers són tots bilingües. Hem trobat l’Arcàdia, doncs! Bé, doncs no.

La situació va durar una bona quarantena d’anys, fins que als anys 90 va arribar el que era inevitable que arribés: organitzacions àrabs i pro-drets humans, també l’esquerra israeliana hebrea, van començar a fer campanya per una “millora de l’estatus de l’àrab”, amb un raonament molt lògic i impecable democràticament: “Si és oficial, és oficial”. El Tribunal Suprem va dictaminar que per molt que sigui “segon a l’hebreu”, si l’àrab és oficial, el govern n’ha de fer un ús “extensiu”. Així, la senyalització dels carrers i les poblacions en àrab va esdevenir comuna, entre d’altres canvis.

Fins i tot fa un parell d’anys es va decidir que l’àrab havia de formar part obligatòria del currículum hebreu a partir de cinquè de bàsica. L’argument? “Tenim dues llengües oficials i cal promoure l’entesa entre comunitats”. Qualsevol moviment o proposta que els partits pro-hebreu fan ara per corregir la situació i deixar l’hebreu com a única llengua oficial és interpretat i combatut com una agressió, una provocació, antidemocràtic, etc. És lògic: l’àrab és oficial, ho ha estat durant gairebé cinquanta anys, ja ho era durant el mandat britànic i, per tant, el seu estatus genera uns drets jurídics als seus parlants, que fan bé de revindicar-los. La demanda no s’aturarà pas en els rètols del pobles, és clar. Només és qüestió de temps.

En un context on el 20% de la població israeliana té l’àrab com a llengua materna, la situació és tensa, malgrat que tots els àrabs, insisteixo, són bilingües. En un context com el català, on segons ens recorden dia sí dia també, potser la meitat de la població té el castellà com a llengua materna, permetre que es generin uns drets lingüístics mitjançant una declaració d’oficialitat per una banda, per després dir que no, que el que volíem dir era que “ha de ser la segona”, seria totalment insostenible i sembla clar que un intent a posteriori de canviar la legislació seria interpretat (correctament!) com una agressió cap a la comunitat castellanoparlant.

Si realment volem ser un estat democràtic, amb tribunals democràtics, cal entendre aquest concepte i recordar que un cop el castellà sigui generador de drets, tard o d’hora, els tribunals hauran de reconèixer aquests drets, o exposar-se a que, amb tot el dret del món, els castellanoparlants en facin casus belli i acudeixin a tribunals internacionals i tot. El govern català, com que serà democràtic i exemplar, haurà de cedir. Això comportarà una situació de diglòssia: el declivi del català està assegurat. Per molt suau i poc conflictiu que pugui ser el procés, tal com ens ensenyen tots i cadascun dels exemples que hi ha al món, la convivència com a llengua vertebradora no és possible. Enllaçant amb el principi, tal com deia, que no fem oficial el castellà tampoc no vol dir que la supervivència del català estigui assegurada (Irlanda etc), això no cal oblidar-ho.

També se sent dir sovint que cal implantar l’oficialitat del castellà com a “reflex de la societat”. Això implica una visió bonista de l’actual societat catalana que, recordem-ho, de fet està dividida en qüestions lingüístiques, amb una comunitat castellanoparlant privilegiada i una de catalanoparlant forçada a la dimissió lingüística constant. Tenen tota la raó quan diuen, doncs, que l’oficialitat del castellà seria un reflex d’això. Un reflex molt lleig d’una situació molt lletja perquè implica la progressiva minorització i desaparició del català. Però ja he parlat del tema abans: n’hi ha que negaran la major, diran que no hi ha diglòssia i s’haurà acabat el bròquil. És futil discutir-hi.

Finalment, se sent dir que cal no sollevar els castellanoparlants. Això ho diuen, curiosament, molts que només han vist castellanoparlants fregant escales o a la tele. N’hi ha que n’hem tingut a casa, de castellanoparlants, i que ens toca força el voraviu aquest argument que transpua moltes coses lletges: paternalisme, una certa xenòfobia inclús, i molts complexos de catalanet burgeset. Contràriament al que sostenen, a més, el seus plantejaments només poden causar la divisió de Catalunya en dos blocs enfrontats.

Assumeixen que els catalans castellanoparlants són tots nacionalistes i irracionals. Que posen un aspecte molt concret de la seva possible identitat individual per sobre del benestar dels seus fills i del país. Algun militant de partit independentista amb molts traumes fins i tot ha arribat a dir que sense castellà votaria que no a la independència. Tenen un concepte del que és la meitat del país molt trist. Tot això, evidentment, sense negar l’existència de nacionalistes espanyols entre els catalans castellanoparlants: també n’hi ha (d’espanyolistes) entre els catalanoparlants.

De moment, les dades diuen que més d’un 10% dels castellanoparlants trien com a llengua familiar, per parlar amb els fills, el català. I que entre la població general (la meitat de la qual se suposa que no és catalanoparlant) el català assoleix quotes de coneixement del 90%. Així doncs, què fa pensar que els castellanoparlants, de forma majoritària, estarien disposats a trencara la baralla del benestar material i social d’ells mateixos i dels seus fills, quan han optat per aprendre i parlar català i ja fa molt de temps que els ajuntaments i la Generalitat se’ls adrecen de forma gairebé exclusiva en català i quan durant els darrers trenta anys han donat suport a la immersió dels seus fills?

Ara mateix, l’actitud majoritària dels castellanoparlants és aquesta. Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que tli correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives i podem adjudicar-los el sentit que ens abelleixi.

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

Reprenent els conceptes bàsics de la sociolingüística, una llengua només sobreviu si se li dóna un espai exclusiu com a hegemònica en una societat. Si volem que el català sobrevisqui doncs, cal assegurar que existirà el dret de ser monolingüe català, com a qualsevol país europeu existeix el dret a ser monolingüe: França, Alemanya, Espanya, per exemple. Per tant, a més de fer que el català sigui l’única llengua obligatòria, cal garantir que el castellà, que és la llengua amb la qual el català competeix per l’hegemonia social, deixi de ser-ho i que ningú pugui ser obligat a aprendre’l  a parlar-lo, el sàpiga o no.

Davant d’això, el fals argument habitual, és que ser monolingüe és no parlar idiomes i que, per tant, qui proposa això és un “excloents reduccionista feixista”, o alguna variant. Breument: qui digui això, que cerqui la definició de poliglotisme.

Personalment, crec que no tots els nens estan capacitats per aprendre un nombre infinit de llengües estrangeres i que és injust forçarlos a aprendre’n més d’una, a part que no és que ho cregui sinó que sé positivament que val més saber una sola llengua estrangera important molt bé que dues malament (recordeu el cas de l’anglès a Finlàndia vs Suècia). Però entenc que hi hagi una dèria entre la gent que no en sap gaires, ni bé ni malament, per intentar forçar els seus fills a aprendre’n “com més millor”, encara que sigui com a Catalunya amb l’anglès: molt malament.

Per tant, molt breument perquè això és política lingüística i escolar, no pas oficialitat, jo proposaria el català com única llengua vehicular, l’anglès com a primera llengua estrangera obligatòria per tothom i una segona llengua optativa, a escollir, preferentment europees, entre les quals el castellà per aquells que no l’aprenguin a casa o per als molt ganduls que ja el parlen però volen treure bones notes. (Això darrer ho he vist a la Facultat de Traducció amb gent que venia del Liceu Francès i algun d’una escola alemanya que agafaven francès o alemany de segona llengua estrangera per poder obtenir matrícula d’honor i per tant alguna assignatura gratis: molt ganduls i molta barra).

L’objectiu de tot plegat és assolir en una generació els primers parlants monolingües de català, que han de ser políglots i parlar correctament l’anglès i més o menys una altra llengua estrangera, sigui quina sigui (i estic convençut que molts escollirien el castellà). Un objectiu que crec desitjable però no prioritari és també la deshispanització cultural: aconseguir trencar el monopoli de la cultura hispànica com a porta al món global dels catalans, optant, en canvi, per la integració al món a través de la cultura anglosaxona, que és la global de veritat, com els ex-soviètics han fet de forma massiva. En resum, eixamplar el món dels catalans més enllà de Llatinoamèrica. Al capdavall, tots els homes de negocis argentins, mexicans, xilens, peruans que conec parlen anglès perfectament.

Exposat tot això, faig un comentari final sobre les expressions de reconeixement del “patrimoni que representa el castellà per a Catalunya” que darrerament fan els nostres polítics i altres interessats.

Ho trobo extremadament cínic i força ofensiu per als catalanoparlants i per a la història de Catalunya, francament. El castellà sabem tots com ha arribat a Catalunya i per què ha esdevingut hegemònic fins al punt de devorar àrees senceres del domini lingüístic català i de desnaturalitzar de forma perillosíssima la llengua allà on s’aguanta: per la pura violència institucional, social i física. I no parlo de guerres, només, sinó de fets concrets contra persones concretes: vexacions, arrestos injustificats, insults, clatellades, cops de puny, bufetades i la humiliació gairebé corporal d’haver de canviar de llengua constantment.

Sí que estaria d’acord a admetre que el castellà és un patrimoni per a una part important dels catalans, no pas del conjunt del poble català ni de Catalunya. És evident, perquè hi ha molta gent que així ho expressa i jo no tinc cap autoritat per negar els sentiments de ningú, no hi tinc dret, i el govern tampoc no hi tindria dret. Però pel mateix motiu no em sembla admissible que es forcés aquest patrimoni d’alguns sobre la resta. I encara meys que es permetés que aquesta declaració arribés a generar drets civils, com ho faria l’oficialitat.

Per tant, proposo que el català tingui el rang constitucional d’única llengua oficial (l’occità estàndard a l’Aran), sense estendre’s més, i que es reguli per llei l’ensenyament d’altres llengües (sense qualificatius com “estrangeres”).

Com a segona opció, també trobaria acceptable incloure al preàmbul de la Constitució, a la declaració de principis, sense valor legal, aquest reconeixement específic del castellà com a patrimoni d’una part substancial de la població en el moment de redactar-la, potser juntament amb un esment sense anomenar-les a les altres 200 llengües estrangeres que es parlen actualment al nostre país.

Anuncis

6 responses to “L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica [revisat]

  1. No puc fer més que treure’m el barret! Li agraeixo profundament aquesta conferència. Em sembla molt assenyat, sobretot en la part de no generar drets que deprés en serien reclamats, amb tota seguretat. Estic molt d’acord amb vostè sobre la qüestió del bonisme. Només porta problemes.

  2. Desiderio de Sota

    Ben dit, però oberta a discussió… i llarga.
    Una generació sembla poc per una qüestió de segles i a un futur que òbviament no veurem. Se’ns girarà feina.

  3. La seva argumentació és molt bona, però crec que massa pessimista. Si el català ha resistit segles sense cap suport institucional sembla una miqueta exagerat sostenir que es trobi ara mateix, amb tota una Administració al darrere, en el seu moment més delicat.

    “Un objectiu que crec desitjable però no prioritari és també la deshispanització cultural: aconseguir trencar el monopoli de la cultura hispànica com a porta al món global dels catalans, optant, en canvi, per la integració al món a través de la cultura anglosaxona, que és la global de veritat”

    Quina tristessa llegir això. Jo sóc asturià i vull que voteu el vostre futur perque crec que sou una nació i teniu el dret de fer-ho. A més, Espanya no pot ser una unió forçada.

    Ara bé, el que no entenc és aquesta anglofilia i menyspreu del món hispà tan frenqüents.

    El que vosaltres defensors de l’Europa de les nacions no veieu és que si tots aquests territoris (Galícia, Astúries, Castella, Aragó, Catalunya, Occitània, Bretanya…) fossin independents, en mancar de suficient pes demogràfic es convertirien en petits dominis lingüístics que precisarien incondicionalment d’una llengua internacional com l’anglès per comunicar-se. Resultat: el que aparentment comença com un alliberament cultural és de fet una homogeneïtzació a través de la llengua anglesa, única amb el pes suficient per construir una cultura de prestigi internacional.

    No és millor que altres llengües com el castellà, portuguès, francès o alemany siguin també idiomes internacionals, evitant un domini total de l’anglès? Això no implica la desaparició de català, bretón, etc. sinó el seu confinament en una determinada àrea geogràfica. En el nostre cas, que dins de Catalunya el català tingui sempre preferència, però que fora els catalans parlin espanyol.

    Als catalans els interessa, i molt, que l’espanyol sigui una llengua forta al món, perquè no deixa d’estar molt prop d’ell. Què més m’agradaria a mi que el català fos tan important com el francès o l’italià!

    • Hola Daniel,

      Moltes gràcies pel comentari.

      Com a resposta al teu primer argument (primer paràgraf del teu missatge), mira’t el següent post: https://hnhl.wordpress.com/2012/10/31/infantilisme-excepcionalisme/
      És fals que ara no estiguem més malament que mai. La mostra és que fa cinquanta anys hi havia gent que no sabia parlar castellà, mentres que ara mateix hi ha un 22% que no saben parlar CATALÀ.

      Com a resposta al teu segon argument:
      Bàsicament, el que tu demanes és que els catalanoparlants assumim una responsabilitat (la de trencar el monopoli de l’anglès com a llengua de cultura internacional) que ni ens correspon ni ens beneficia en res. Si de cas, és feina dels parlants de llengües grans (francès, portuguès, castellà, rus, alemany, hindi-urdu, indonesi-malai, tagalo, àrab, swahili i poca cosa més) de difondre les seves llengües i fer-les prou útils com per a que els parlants de llengües mitjanes i petites (les altres 5900 del món) les adoptin com a segones (o terceres) llengües per relacionar-se amb el món. Si la producció científica en castellà o en indonesi fos d’una dimensió remotament similar a la producció en anglès (deguda a la potència indiscutible dels EUA tant a nivell universitari com empresarial), segur que hi hauria qui optaria per elles. Si les pel·lícules en francès no fossin una merda, segur que molta més gent optaria per fer del francès la seva llengua de consum cultural global, tal com ho era a l’època on la cultura equivalia a novel·les i filosofia.

      La realitat és que la gran majoria de la gent només té capacitat per aprendre la seva llengua pròpia i potser una més a un nivell correcte, suficient com per a consumir-hi cultura. Per tant, han d’escollir bé. No hi ha res de dolent d’optar per una llengua com el francès i sacrificar l’anglès, però tal com és el món ara mateix, sacrificaràs molt més que si optessis a la inversa. La mostra la tenim ara mateix en el fet que moltíssims catalans, com que ja saben castellà, no es preocupen gaire de l’anglès i, encara que se’n preocupin, la realitat és que molts ja hauran fet servir la major part del seu potencial lingüístic i mai no assoliran un nivell d’anglès decent, com per llegir una novel·la o mirar una pel·lícula sense subtítols. Jo mateix et puc servir de prova, a la inversa: el meu nivell d’anglès ha passat a ser quasi-nadiu a base de NO llegir ni consumir res en castellà durant anys. Només dedicant temps en exclusiva a l’anglès, o sigui, treient temps de llegir en castellà, he pogut esdevenir prou competent. Ara mateix, de vegades em trobo que m’expresso millor en anglès (sobre tot per parlar de negocis).

      Per altra banda, a la base de la teva tesi hi ha la idea que el castellà és una llengua neutral, que no té cap efecte sobre el català, quan òbviament no és el cas: el castellà, al domini lingüístic català, progressa a costa del català i ocupa un lloc que correspon a aquesta darrera llengua. Per fer-ho curt: el castellà a Catalunya no és com l’anglès a Holanda, o a Catalunya mateix. Per això mateix, si els catalanoparlants hem de sortir al món amb una llengua estrangera, és molt més prudent en termes de manteniment com a llengua hegemònica i vertebradora del català fer-ho amb l’anglès que no pas amb el castellà.

      • Sobre l’idioma i la conveniència de “deshipanitzar”, només dir-li que no comparteixo la idea que els catalans del futur tindran suficient amb la seva llengua i l’anglesa. El català, per pur que sigui, és lingüísticament molt proper al castellà, i el seu aprenentatge és qüestió de mesos per a qualsevol hispanoparlant aplicat, i a l’inrevés també. Em sembla una ceguesa impressionant rebutjar-ho només per unes ofenses històriques que ja no existeixen. Els irlandesos paderieron un extermini no ja cultural, sinó físic a les mans d’Anglaterra, però són els primers a fer negoci amb la llengua de l’antiga metròpoli. Jo estimo la llengua catalana i no vull que passada amb ella el mateix que amb el gaèlic, però el castellà, li agradi o no, a dia d’avui és patrimoni de Catalunya -per les raons que sigui, justes o injustes- i cal aprofitar-ho. Pot veure-ho aquí:

        http://stel.ub.edu/linguistica-ub/webfm_send/69

        He llegit l’article que em recomanava, molt bo, amb una força impressionant, pròpia d’aquest “català emprenyat” del que parlava Juliana.

        Disculpi si m’estenc molt, però és necessari per contestar-li.

        Hi ha coses amb les quals no puc estar d’acord. En concret aquesta frase: “Perquè hi ha una línia vermella que mai cap espanyol no estarà disposat a creuar: que la va néixer espanyola és una i és sobirana.”

        Jo sóc espanyol, i afirmo que existeix una nació política espanyola composta de nacions culturals o històriques. No és “una” en el sentit d’unitària, però això no vol dir no existeixi, i sobretot que no hagi existit al llarg de la història. Són absurdes aquestes postures que remunten Espanya als visigots, però també ho són alguns independentistes negant-la sense més. Els nacionalismes perifèrics a Espanya són bastant “joves”, cent anys llargs més o menys des que comencen a guanyar certa influència. Va haver-hi una època en la qual bascos i catalans es trobaven entre les més ràncies files de l’espanyolisme, i així ho acredita l’èxit del carlisme en ambdues zones. Precisament l’error del nacionalisme espanyol “clàssic” consisteix a atrinxerar-se en aquesta època i rememorar tots els conqueridors i marins bascos, o tots els catalans defensors d’Espanya com a prova perpètua del just de mantenir la unitat. Ahir va poder ser així, però si avui es pensa diferent els morts no poden votar. En aquest punt jo sí que entenc el canvi d’identitat.

        Per a mi Espanya és un projecte d’unió ibèrica, incomplet des de la definitiva sortida de Portugal, i del que ara semblen desenganxar-se altres dos pobles. Jo crec que és malgrat tot un projecte interessant, i molt més reeixit històricament del que vostès els nacionalistes perifèrics defensen (i del que podrien haver aconseguit cadascuna de les nacions ibèriques separades). No crec en els Estats petits, però no es pot mantenir a la gent per força, així que recolzo la celebració del referèndum (això sí, amb una majoria molt qualificada, de almenys el 65% i una participació mínima del 50%. No val la meitat més un quan parlem d’una ruptura d’aquestes dimensions, igual que si un altre territori decidís unir-se a nosaltres caldria exigir majories similars).

        En definitiva, jo no tinc por. Espanya no s’enfonsarà sense bascos i catalans, perquè ja ha superat crisis pitjors. Tindrem un Estat més petit però també més cohesionat, i amb major orientació atlàntica, que a mi com a asturià és el que m’interessa. Catalunya, per molta riquesa que acumuli, mai passarà de ser un petit país sense pes suficient per decidir gens a Europa. Si us agrada ser Dinamarca o Suïssa val (us quedaria molt per aconseguir-ho, encara que és possible), però us va a ser difícil passar a un rol tan secundari després de l’enorme influència que sempre heu tingut dins d’Espanya.

        Un altre punt que m’ha cridat l’atenció: “escenaris com el de l’Aragó: s’emprenyen com mones quan els dius que són castellans i et llancen el “regne d’Aragó” i no sé què més a la cara com un tomahawk. Però parlen castellà (amb un “accent regional” que fa els delícies dels madrilenys, això sí) i són uns dels defensors més abrandats d’Espanya, amb medalles militars a la Verge del Pilar i no sé quines bogeries més (i tenen un complex d’inferioritat bestial en vers als catalans). Síndrome d’Stockholm pura i dura”

        Jo crec que aquest paràgraf revela una cosa que avorreixo del catalanisme, que és la tendència al menyspreu d’altres nacions peninsulars “no nacionalistes”, com Aragó, o Astúries fins i tot. La nació no és la llengua. Que parlem castellà i les llengües pròpies ja no tinguin vitalitat (l’asturià sí està viu en la literatura, que gens ha d’envejar a la seva, l’hi asseguro) no vol dir que siguem menys “nació” que vosaltres. Espanya NO és la nació espanyola més els apèndixs gallec, català i basc, sinó gallecs, asturians, lleonesos, castellans, bascos, navarresos, aragonesos, catalans , valencians i mallorquins.

        A Escòcia gairebé ningú parla gaèlic, no ho han imposat a l’escola i no ho van a parlar en el futur. No per això són menys nació. Catalunya no és nació perquè allí es parla català, i si aquest idioma s’extingís seguiria existint com a tal. És la tradició històric-jurídica la que marca la nació. Occitània, els Països Catalans, Eucalerría… no són nacions. Bretanya, Catalunya o Navarra sí. Aquesta és la gran diferència.

        Per tant, si Catalunya és una nació, Asturies i Aragó també ho són, i no parts d’una etèria “Restoespaña”. Li recomano aquest article perquè vegi com es pensa per aquí del tema:

        http://carlosxblanco.blogspot.es/1319902290/

        Sí estic d’acord amb la part final, però permeti’m fer-li una observació: els catalans han estat històricament pragmàtics, no identitaris. I això no és dolent. Si la independència arriba, i vostè ho sap, no serà per la identitat, sinó per la butxaca. Arribarà perquè avui el mercat espanyol no és gens comparat amb l’europeu i el mundial, als quals Catalunya podria accedir. Un exemple contrari de poble orgullosament identitari és Portugal. Històricament més pobres que nosaltres, saben perfectament que una unió amb Espanya els hauria beneficiat. Però mai la voldran, perquè porten “Aljubarrota” tatuat a l’ànima. L’orgull “hidalgo” que sempre els ha faltat a vostès.
        :

  4. A cada acción, se le opone una fuerza equivalente de reacción. Ya, esto es física, y el artículo no trata de esto.

    Pero viene al caso. El Franquismo no logró erradicar el catalán, precisamente porque lo prohibió (de la educación y su uso oficial). Por tanto generó que mucha gente lo conservara, aunque sólo fuera por llevar la contraria al gobierno.

    Ahora la tendencia es a la inversa. Tanta obligación del catalán y tanto antagonismo contra el castellano, está provocando la misma reacción, pero esta vez al revés, protegiendo al castellano. Si el poder es en catalán y le pone tanto énfasis en protegerlo, es que algo malo habrá.

    Cuanto más se fuerce la situación del catalán, mas reacción en contra provocará. Y esto acabará por relegar al catalán a una lengua marginal.

    Le emplazo a dentro de de un par de décadas y verá como los catalano parlantes, serán menos que ahora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s