Més sobre el post-25N i fins al 11s2013

Bé, finalment sembla que Mas no ha pogut convèncer Junqueras de formar govern. Des del meu punt de vista, això no fa més que augmentar el risc que tot plegat no tiri endavant.

Al post anterior em vaig autocensurar tota la prèvia on explicava per què creia que era fonamental que Mas no tingués majoria i depengués i que SI entrés al Parlament (i tangencialment, que les CUP també entressin). Molt breument: SI, per molt minoritària que fos al Parlament, a part de fer pressió retòrica sobre ERC i CiU, aportaria un rigor formal, des del punt de vista de la llei, a tot el procés que, lamentablement, ningú a CiU (per manca de voluntat) ni a ERC (per manca de talent, perquè Junqueras no es pot multiplicar fins l’infinit i fer-ho tot) no pot aportar.

Si, a més, hi havia una carambola molt afortunada (que sempre vaig saber improbable) que deixés CiU a tan sols un parell o tres diputats de la majoria, si Solidaritat entrava al Parlament, podria fins i tot haver donat lloc a un govern estable de veritat, per tal que Mas es pogués concentrar a fer el referèndum d’acord amb el calendari que pactessin, sense haver-se de preocupar de cadascuna dels centenars de votacions que es fan setmanalment al Parlament. López Tena va oferir suport incondicional i total, dins o fora del govern, sempre i quan es pactés el referèndum. ERC, sense haver de prestar suport a CiU, podia fer d’oposició en la qüestió social i sumar-se a la majoria en la qüestió del referèndum, tant per fer-lo com per a guanyar-lo. El mateix pel que fa les CUP si entraven. ICV podia fer oposició en tot però donar suport al referèndum (des del sí, el no, o l’abstenció).

La pèrdua de Solidaritat em temo que afegirà un grau de potineria considerable i que haurem de passar vergonya per culpa de més d’un i dos nyaps formals, encara que tot tiri endavant finalment. A més, i molt més greu, afegeix un grau d’incertesa al procés. En un extrem, l’espanyolisme i els sectors més covards (els que potser feien surf sobre el tsunami independentista, tot demanant una “majoria extraordinària” per a fer altres coses que no són precisament la independència) s’ha apressat a dir que el procés ha mort. L’impresentable simi Margallo, per exemple, ha decidit fer d’agència de rating i rebaixar-nos de càncer terminal a simple pneumonia. A l’altre extrem, un disgustat López Tena va fer un estirabot i va dir que Catalunya optava per l’extinció.

López Tena no ha aclarit aquestes declaracions que van causar la indignació de tota una tirallonga de tietes i boyscouts que, per altra banda, ni el van votar ni l’han apreciat gaire aquests dos últims anys.

Però crec que sé què volia dir (i si no, que em corregeixi), aquest notari educat en un internat jesuïta i que, com ell mateix reconeix, és principalment una calculadora racional humana. No és res més que la no presència de SI al Parlament obre espais a aquests nyaps formals, l’aprofitament dels quals per escapolir-se és l’especialitat de CiU. Els precedents de la modificació de la llei del català (“llengua vehicular” vs “la llengua vehicular”) i sobre tot el xurro de resolució que va aprovar el Parlament (“consulta” vs. “referèndum”, sense dir sobre què i només que es faria “prioritàriament” durant la X legislatura) només fan que reforçar les pors de López Tena. Portat a l’extrem, de fet, o sigui, en el pitjor dels casos, podria ser que CiU, amb l’aquiescència (bé per incompetència, bé per coincidència) d’ERC, s’ho fes venir per allargar el procés fins al final de la legislatura, i qui dia passa any que retalla, per culminar-la amb una consulta no oficial sobre el dret a decidir (no pas un referèndum d’independència). López Tena, veu perfectament, i en això estem d’acord, que si finalment el referèndum no es fa, això significaria la mort del moviment independentista català i, a la llarga, la desmobilització i la regionalització del catalanisme. De fet, ja ara mateix veiem que el sector espanyolista de CiU ja reclama una reculada radical. Si se sortissin amb la seva i Mas fos defenestrat, podeu pujar de peus que CiU tornaria a les postures típiques dels anys 80 i 90. Això, juntament amb l’evolució demogràfica i cultural (llengua, etc) del país sota el règim autonòmic espanyol on quedaria atrapat, acabaria per liquidar-lo com a nació. Així de cru i així de cert.

El que fa López Tena és exposar l’extrem més negatiu de tot el ventall de possibilitats que s’obren, perquè com bon (alumne de) jesuïta, és un home de raó, no de fe. Perquè les altres opcions, les que donen lloc a escenaris menys tremendistes on el procés pot tirar endavant, requereixen una fe que ni CiU ni ERC no s’han guanyat precisament durant els darrers 35 anys.

Tanmateix, és el que tenim. I per tant, a l’article anterior donava el meu parer sobre quin seria l’escenari més segur per al procés, tenint en compte que ja ens trobem en unes circumstàncies on, com a mínim, la incertesa plana per sobre nostre.

El mateix diumenge 25 de novembre es va fer palès que ERC no acaba de creure’s això de la independència i que va agafar un fred de peus considerable amb la idea d’haver de fer retallades juntament amb CiU, cosa que només té sentit si l’horitzó que contempla és el d’unes noves eleccions autonòmiques i no el d’un referèndum d’independència que, evidentment, ho canviaria absolutament tot. Per exemple, no és imaginable que a les primeres eleccions al Parlament de la V República Catalana ERC anés coaligada amb altres partits de l’esquerra moderada? Per exemple els maragallistes però per què no també amb ICV? I per què aquesta por a la factura d’unes retallades que, si s’assolís la independència a finals de 2013, quedarien en no res? El mateix Junqueras ha dit que és prioritari recuperar la sobirania fiscal per fer coses com reduir l’IRPF i l’IVA. És evident que la gran majoria de les retallades serien rectificades o reduïdes. Aquest, i no cap altre és el motiu pel qual ERC no vol fer govern amb CiU. No ho és pas, sens dubte, la collonada del cap de l’oposició, una figura que no és res més que una mà de pintura britànica sobre una llei electoral africana, que no té cap mena de sentit quan al Parlament hi ha 7 partits, un dels quals suma gairebé tants escons com els tres següents i quan l’oposició és tan diversa i evidentment no farà cap mena de cas del que digui Junqueras. A més, Junqueras ni tan sols va ser el més votat!

L’evidència que ERC té el marc autonòmic al cap, no fa més que afegir encara més incertesa.

Malgrat tot, sembla clar que, de moment, qui porta les regnes i qui prens les grans decisions no és cap dels membres de la secta (els Huguet, Tardà, etc. que amb el seu sectarisme d’esquerres van aconseguir la fita de perdre dos de cada tres votants i fer 10 diputats a les darreres eleccions; recordem que Junqueras fa només un any i escaig que és militant), perquè hi ha una certa intel·ligència en l’anunci d’ahir que ERC proposarà que la “consulta es convoqui” la tardor de 2013. Algú s’ha posat la gorra de pensar.

Això voldria dir que possiblement es faria el 2014, però bé, jo diria que el raonament que hi ha al darrera és el correcte: Junqueras sap perfectament que no podrà resistir l’aprovació de dos pressupostos amb CiU, per molt que CiU accepti moltes o fins i tot totes les seves propostes: si s’ha de complir el dèficit, caldrà retallar. No hi ha més. Junqueras ho ha admès, cosa que l’honora, malgrat que insisteix amb la seva cançó de l’augment de la recaptació. Després faré un comentari al respecte.

Tant ICV com les CUP (com el PP i el PSC, per cert) ja han dit a ERC que volen que faci oposició, en alguns casos total en la qüestió de les retallades. Cosa que vol dir que ERC patirà una pressió i un assetjament brutals des del primer moment. Els acòlits de la secta de moment encara estan col·locats amb l’adrenalina d’haver doblat escons i d’haver amargat la vida a Mas, però quan comencin a rebre atacs per la banda esquerra començaran a posar-se neguitosos. Sobre tot perquè segur que més enllà de la crítica a ERC, estaran d’acord amb els que els criticaran, és clar.

Si haguessin entrat al govern, la pressió hi seria igual però estaria justificat que mantinguessin el seu suport total a Mas. Des de fora i amb Junqueras insistint amb el romanço de ser “el cap de l’oposició”, serà molt més difícil. Perquè on s’és vist que el cap de l’oposició voti amb el govern i contra l’oposició?

Per això dic que hi ha intel·ligència en l’anunci del referèndum per a la tardor de 2013: abans d’aprovar uns segons pressupostos amb CiU que serien letals, però amb suficient coll per a poder preparar-ho tot amb prou cura. Algú devia passar pels jesuïtes a Can Junqueras, també.

Finalment, un apartat sobre què hauria de fer CiU, que al cap i a la fi és qui pateix una pressió interna més forta. Dic interna perquè els seus votants ja són oficialment tots independentistes. Parlem evidentment del sector negocis i, sobre tot, de Duran i Lleida.

Ara ja és tard, però Mas havia de fer dues coses per atraure Junqueras al govern: primer fer-lo vicepresident i posar-lo a càrrec de la internacionalització del procés. Segon, dir-li sí absolutament a totes i cadascuna de les mesures “antiretallades” que proposa ERC. El raonament és el mateix que s’aplica a ERC: el referèndum ho anul·larà tot plegat. Ho dissoldrà com un sucret en una galleda d’aigua calenta. Amb més motiu encara perquè les mesures que proposa ERC són raonables perquè accepten la base de tot plegat: que cal pagar el deute i que encara que s’apugin els ingressos caldrà retallar. Però és que a més de tot això, moltes de les mesures són inefectives, com s’està veient a França, i les que no ho són, en un termini de deu o dotze mesos fins que es fes el referèndum no tindrien temps de fer un mal irreparable i, altre cop, la independència les desactivaria d’un dia per l’altre, o gairebé.

Bé, com que ERC no entrarà al govern, CiU podrà fer això mateix, però sense fer-ne tanta comèdia ni acceptar tot el que es proposa. Per a ells no és cap mala cosa i per a la imatge exterior tampoc.

Des del punt de vista de l’oposició interna, Mas també ha perdut una ocasió d’or per destruir la infecció Duran. El micropartit del de la Franja en realitat només és una agència de col·locació i amb l’excusa d’haver d’acomodar la gent d’ERC, Mas hauria pogut fer molt de mal a Duran privant-lo d’allò de què es nodreix: la lleialtat dels seus diputats i funcuionaris, guanyada amb cadires i prebendes que, en realitat, obté de CDC.

Tot plegat, també afegeix incertesa al procés i, per tant, malgrat la meva crítica constant a ERC, deixo clar que la resposnabilitat és compartida.

El que passa és que si una cosa he après d’ençà que vaig començar a interessar-me per la política (sempre des de l’independentisme i, per tant, gairebé sempre des d’ERC), és que la crítica ha de ser despiatada, constant, i sobre tot, contra els nostres primer.

Després de les eleccions del 25 de novembre de 2012

Els fet són els que són: si CiU no aconsegueix aprovar els pressupostos de 2013, no hi haurà govern i, per tant, no hi haurà referèndum. És més, si no és ERC qui s’avé a pactar els pressupostos de 2013 i CiU els ha de fer amb el PSC o amb el PP, és evident que no només no hi haurà referèndum sinó que exigiran la fi immediata de tot el procés i, en la mesura que puguin, fins i tot una reculada en tota mena de qüestions, des de la llengua fins a la projecció exterior de Catalunya. I si poden, el cap de Mas i de tot el pinyol “sobiranista” de CiU, cosa que significaria el retorn per sempre al peix-al-covisme i el regionalisme de CiU. Em sembla que no descobreixo cap secret i que tothom, ara mateix, ho veu, tot això.

Les necessitats de cadascuna de les parts doncs són:

  1. CiU: tenir un suport suficient per a formar un govern estable per poder governar. Això inclou la capacitat de fer uns pressupostos que necessàriament contindran retallades. Poder transmetre la imatge (si més no) de que, si tot va malament i no hi ha referèndum, no serà perquè ells no ho hagin intentat.
  2. ERC: poder donar suport a CiU sense cremar-se amb les retallades que haurà d’aplicar. Poder aparèixer davant dels seus votants com a garant de que, si CiU realment vol fer el referèndum, ells els hi ajudaran.

El que proposo doncs és el següent pacte entre CiU i ERC (o sigui, entre Mas i Junqueras, evitant tant com sigui possible que els aparells dels respectius partits s’hi involucrin):

Entrada al govern d’ERC, amb Mas de president i Junqueras de vice-president. El govern tindrà un objectiu primari fer un referèndum d’independència amb dos condicionants: fer-lo tan aviat com sigui possible i, mentrestant, negociar internacionalment el reconeixement del nou estat català.

El referèndum és el l’únic comú denominador ara mateix entre CiU i ERC i per tant no té sentit pactar per a fer res més.

Malgrat la insistència de Junqueras en “la bellesa” de l’absurda imatge del “cap de govern i el cap de l’oposició anat junts al món a explicar la independència”, a Junqueras li tocarà “sacrificar-se” i deixar-se fer vicepresident. Primer de tot, el nivell d’exposició internacional i les oportunitats que tindrà d’explicar-se com a part del govern català són infinitament més grans que com a cap de l’oposició. En segon lloc, com que tenen la intenció de forçar una rectificació de les polítiques econòmiques i socials, és lògic que es facin càrrec d’alguna conselleria on realment puguin aplicar aquestes polítiques que proposen. En tercer lloc i més important que tot plegat, hi ha un motiu simple que Junqueras mateix ha repetit uns quants cops aquests dos últims dies: el poble ha dit que vol que el procés tiri endavant, però sense personalismes i en un esforç i una responsabilitat que han de ser compartits. És clar, Junqueras ha agafat fred de peus davant la perspectiva de coresponsabilitzar-se de les malvades “retallades” i ràpidament ha començat amb el romanço dels “acords amplis”. Però tots sabem, ell el primer de tots, que el resultat de les eleccions és clar i diàfan: és ell qui ha d’acompanyar Mas, no pas Herrera o Albert Rivera o Fernàndez. CiU em penso que no pot permetre’s de cedir en la qüestió de l’entrada al govern d’ERC: si s’ensfonsen, s’enfonsaran amb ERC. Si triomfen i esdevenen els herois de la independència, ho compartiran amb ERC. És de justícia.

Per això cal fer el referèndum tan aviat com sigui possible: per una banda perquè CiU no pot passar-se gaire temps aplicant unes polítiques antiretallades en què no creuen o que per interessos de partit no volen aplicar; per l’altra per tal que ERC pateixi el menor desgast possible, per la raó complementària: pel fet de donar suport a les retallades pressupostàries que encara caldrà fer malgrat tot, en les quals no creu o per interessos de partit no vol aplicar.

CiU, en teoria i sent benpensats, sosté que el motiu pel qual no es pot córrer amb el referèndum és que abans de poder-lo fer cal assegurar una sèrie d’”estructures d’estat” que han d’estar a lloc abans de declarar la independència, sobre tot les que pertoquen al finançament del govern. És vox populi que CiU ja ha parlat amb gent fora de Catalunya per garantir el pagament dels salaris i del funcionament general del govern durant els primers mesos. A més, tal com sosté el CCN hi ha un potencial enorme de finançament en la concessió de drets sobre algunes de les nostres infraestructures com els ports de Barcelona i Tarragona (el que NO ajuda és per exemple regalar Aigües del Ter a Acciona, és clar).

Per tant, no cal que facin més comèdia amb aquest tema. El que sí que és cert és que cal que l’acció exterior sigui més intesa, extensa i sistemàtica que mai. Per això cal que ERC hi participi a fons, a ser possible a través de la figura del vicepresident (perquè, honestament, és dels poquíssims d’ERC que pot anar pel món sense fer el ridícul ell i sense fer-nos quedar com una tribu del Caucàs a nosaltres) i a través de la conselleria d’Exteriors que CiU ja ha anunciat que vol crear.

Per a cobrir les necessitats en un cas extrem, com explico al meu article sobre el geoisme fins i tot es podria prendre una mesura especial i limitada en el temps per cobrar un impost sobre el valor de la terra, tal com van fer les repúbliques bàltiques immediatament després de la independència, quan es van trobar en una situació molt més desesperada de que ens trobaríem nosaltres. Si un cop assolida la normalitat no es volgués mantenir el sistema geoista, es podria oferir als pagadors compensar-los pels diners recaptats durant el periode inicial, de forma que no n’haguessin de pagar sota el nou sistema fins a quedar en paus amb el govern, més l’interès corresponent.

Recordin sempre que tenim una arma de negociació massiva amb l’estat espanyol: el deute. Si ens posen pals a les rodes o ens fan guerra bruta retenint els nostres diners per tal que l’estat català faci fallida al mateix moment de nèixer, ens ho podem descomptar de la part del deute que ens pertocaria.

En tot cas, les estructures de què parla CiU es poden bastir literalment en setmanes, si hi ha la voluntat política de fer-ho. Com que el govern serà incòmode tant per a CiU com per a ERC, aquí hi ha un altre motiu més per a que s’apressin a fer la feina, abans que no els agafés el toro dels pressupostos per a 2014.

La conseqüència lògica de tot això és que el referèndum s’hauria de fer abans d’haver d’aprovar una segona tanda de retallades pressupostàries, les que corresponen a 2014. És a dir, a la tardor de 2013. Per què no fer-lo, doncs, l’Onze de Setembre?

Infantilisme. Excepcionalisme.

Sempre m’ha fet gràcia, d’una forma agra, sentir com molts catalans inflen el pit tot dient que “si no ens han vençut en tres-cents anys, ni quan Franco, no ho faran ara”. Intel·lectuals com l’Enric Vila i en Francesc Canosa en parlen sovint, de la debacle total que va representar la dictadura franquista a nivell moral, filosòfic, social i polític; del país que podia ser i no fou. En certa manera, diuen que Catalunya era com un Messi que, un dia tenebrós, es va lesionar (el van lesionar) irremeiablement. No el maten, ni es mor, però no torna a ser el mateix. Ara, com si diguéssim, en comptes de dedicar-se a fer gols a la Champions, es dedica a entrenar un equip de segona B: cosa igualment digna humanament, però menys destacable. Malgrat tot, però, l’entrenador de segona B també és, continua sent, aquell jugador d’elit.

Per això, jo faig meva una idea que tots dos han apuntat en alguna ocasió: que hi ha un pont moral entre la nostra generació i la dels nostres avis pel qual la idea d’aquella Catalunya que havia d’esdevenir un país modèl·lic, exemplar, primer de tot per als catalans però també per al món, ha aconseguit d’alguna manera transitar fins arribar als nostres dies.

Això no vol dir que el trànsit hagi estat planer i sense conseqüències. El mal del franquisme a nivell social i polític, a nivell de mentalitat col·lectiva, entre els catalans, ha estat de proporcions enormes. Tant, que com a nació sembla que vivim en una mena d’stress post-traumàtic en què, simplement, ens neguem a veure que ens han fet la cara un mapa i no tornarem a tenir el nas dret. Encara que un gran cirurgià ens l’arregli, no serà mai idèntic al nostre nas veritable.

Un dels símptomes més greus, per groller, que patim és el d’un profund infantilisme que ho amara tot. L’infantilisme és principalment una incapacitat extrema per a assumir les responsabilitats pròpies, que es pot expressar de moltes maneres. Sovint construint un món imaginari, ideal confirme a uns valors morals superiors, hipotètics, i negant la realitat que el desmenteix, de vegades de forma agressiva i sempre irracional. La mentalitat infantil acostuma també a barrejar realitat i ficció i presenta el món de forma que el seu mal sembla més acceptable.

Assumir aquest mal que ha patit la víctima és part fonamental del procés d’assumir la responsabilitat pròpia. En el cas de Catalunya com a col·lectiu nacional, el conjunt de responsabilitats que tindrem com a nació del món un cop assolim l’estatalitat completa. Contràriament, la incapacitat d’assumir de forma comprensiva el mal patit, la insistència en negar la realitat i en intentar imposar un relat fals, fantasiós, inhabilita les ments individuals per posar-se al capdavant del col·lectiu, i al col·lectiu per proposar de formar part del món en peu d’igualtat amb la resta d’Estats.

Un clàssic català en aquesta categoria és el del federalisme, que és la pura negació de l’evidència que a Espanya, simplement, no hi ha federalistes amb qui federar-se, ni de forma simètrica, ni asimètrica ni de cap altra. Perquè hi ha una línia vermella que mai cap espanyol no estarà disposat a creuar: que la nació espanyola és una i és sobirana. A partir d’aquí, és clar, el federalisme és ridícul a nivell intel·lectual, com a opció racional, ja que una part subordinada no pot “pactar” res amb la resta, igual com el contingut no “pacta” res amb el continent ni la meva mà no està federada “de igual a igual” amb la resta del meu cos.

Davant l’evidència històrica i les reiterades declaracions tant de ciutadans espanyols anònims com dels seus representants, de tot l’espectre polític (amb les honorables i escasses excepcions individuals que calgui reconèixer), que Catalunya no és un subjecte polític sobirà i que, per tant, no hi ha ni dret a decidir ni dret a federar-se “amb” Espanya, els infantilitzats federalistes opten per negar la realitat i insistir en el seu discurs impossible. Quan els confrontes amb la realitat sempre troben la manera d’escapolir-se’n i responen amb apel·lacions al respecte, a la convivència i tota mena de bons desitjos (encara que darrerament sembla que se’ls comença a ensorrar el castell de cartes i estan més agressius i a la defensiva). Tot, excepte acceptar les coses i triar una opció realista: o la independència (que, de fet, és l’única manera que ens podríem federar mai amb Espanya), o l’status quo actual (amb la certesa d’una regressió a nivell polític, social, econòmic i cultural).

L’expressió més nova d’aquest infantilisme basat en la negació de la realitat és el discurs de l’oficialitat del castellà, del qual n’he parlat anteriorment. Fonamentalment, l’infantilisme troba una nova expressió en el desideràtum de l’Arcàdia bilingüe. Malgrat les tones i tones d’evidència sociolingüística, política i de totes menes, l’infantilitzat pro-bilingüe, simplement, es nega en rodó a que li espatllin el seu món de fantasia ideal on el papa i la mama no es divorcien i ells segueixen anant en cotxet i mamant pit tota la vida. En català del pit dret i en castellà del pit esquerre, suposo. De fet, ja han passat força dies d’ençà que tant ERC com CiU van obrir la capsa de Pandora i, més enllà d’exigir obediència i silenci als dolents, no hi ha hagut cap mena de moviment en el sentit de debatre democràticament la qüestió.

Encara més greu però és la manipulació barroera que fan d’una organització històrica com Òmnium Cultural. Em pensava la direcció actual d’Òmnium (totalment copada per noms afins o directament pertanyents a CiU) havia tocat fons quan va optar per donar suport a la bogeria de CiU d’acatar i aplicar les sentències judicials espanyoles contra la immersió. Per als que no ho recordin, això es va fer per la via d’un esguerro legal on es declarava que el “català és llengua vehicular”, és a dir, “una” llengua més al costat d’una altra, el castellà, tal com ordenen els tribunals espanyols, per tal d’evitar el conflicte amb les institucions espanyoles i, de pas, salvar la Consellera d’Ensenyament, que havia rebut amenaces al respecte de la judicatura i els partits espanyols.

L’actitud vergonyosa de CiU i Òmnium va quedar totalment en evidència quan CiU al Parlament i Òmnium a nivell de mobilització social van rebutjar de pla les esmenes de la llei i els moviments que proposaven afegir l’article “la” davant de “llengua vehicular” per deixar clar el rol del català a l’escola, on se suposa (només se suposa: és mentida) que s’aplica un sistema d’immersió en el qual, com indica el seu nom, el català és “la” llengua vehicular.

Però no, ara la presidenta d’Òmnium ens regala les enèsimes declaracions a favor del castellà “com a patrimoni de Catalunya”. No dels catalans que lliurement decideixen tenir-lo com a patrimoni familiar, afectiu, cultural, identitari i fins i tot econòmic, sinó com a patrimoni del país sencer i com a tal de la nació. I si no t’agrada, t’hi fots fulles.

Tornant al tema d’avui: hi ha més exemples clàssics d’infantilisme, com el mític “antimilitarisme” català, que històricament mai no va existir, ans al contrari.

Els catalans ens hem passat mil anys guerrejant de forma constant. Ni la Catalunya Vella, ni la Nova, ni les Balears, ni València, ni la Mediterrània occidental i part de l’oriental no es van “federar”, sinó que van ser conquerides militarment. Es pot argumentar que malgrat l’expansió militar, mai no vam ser colonialistes o imperialistes i que tot el que hi havia al darrere era interès mercantil.

Mirant els llibres d’història, que estan a les biblioteques i no me’ls invento jo, veiem que l’expansió primerenca dins del que s’anomena Catalunya Vella va ser per alleujar la pressió demogràfica als territoris originals, és a dir, per colonitzar terres que sovint, però no sempre, estaven despoblades. Més tard, la conquesta de la Catalunya Nova encara és més clarament una guerra de conquesta en la que es prenen ciutats i viles d’una mida i puixança econòmica considerables com Lleida i Tortosa. El mateix pel que fa a la conquesta de València: una guerra d’agressió clàssica. I no diguem la conquesta de Mallorca, un antecessor medieval de la “guerra preventiva” bushiana, contra els pirates sarraïns que atacaven els interessos comercials catalans.

En efecte, no sempre els catalans vam actuar de manera justificable en termes moderns. A l’Alguer, per exemple, s’hi parla català perquè els nostres monarques van decidir castigar la contínua revolta de la població, simplement, els van arreplegar i deportar tots plegats i van repoblar la ciutat amb catalans. És a dir, neteja ètnica pura i dura.

Com dic, no pas justificable en termes moderns, però sí perfectament normal, inclús en la franja moderada, fa vuit-cents anys. Només cal comparar-ho amb la croada contra els albigesos, o sigui, contra els Comtes de Barcelona, que van fer els francesos i el Papa i que constitueix un genocidi en tota regla, per simple interès imperialista de França i el Papat. O, sense anar més lluny, l’expulsió dels jueus i dels morescs que va imposar a la Corona d’Aragó Castella, a través d’una família reial castellanitzada: és un genocidi triple, primer contra jueus i musulmans i després contra els mateixos regnes catalans (sobre tot València), que van perdre un patrimoni humà de valor incalculable (per bé que hi ha estudis que intenten avaluar el mal fet a l’economia). Això últim per cert recorda força al genocidi cultural perpetrat pel franquisme o inclús el menys estudiat exili austriacista del segle XVIII.

Una de les nostres indústries més importants durant l’era moderna era l’armamentística, amb grans exportacions de pistoles a tota Europa.

L’esperit pacifista català, doncs: constants guerres d’expansió i contra Castella i França. Que no són només de quan ens van estroncar les aspiracions transpirinenques (Tractat de Corbeil), ni de l’agitada conquesta de Sicília-Napols, de Sardenya i de Còrsega (contra França, el Papat i Gènova), Ni de quan el Comte-Duc d’Olivares (Guerra dels Segadors i segregació deles comarques del nord de Catalunya, també amb participació francesa i castellana a parts iguals), ni contra els Borbons (Guerra de Successió, que per cert, altre cop van ser els francesos qui va haver de venir a ocupar Catalunya per rendir-la a Castella), ni contra Napoleó (que ens va voler fer “protectorat” separat d’Espanya, però la sospita antifrancesa ens va poder: amb l’historial francès no és estrany!). Tampoc no es limità el conflicte violent als temps de les revoltes contra les lleves obligatòries per anar a fer l’idiota al Rif, ni quan en Primo de Rivera i en Franco.

No, no només guerrejàvem contra els estrangers ni contra els que venien a atacar-nos: tenim una llarguíssima història de guerres civils, entre catalans, d’abans i després dels Trastàmares. L’últim exemple: l’alegria amb què ens vam matar durant els anys trenta patrons contra sindicalistes, comunistes contra anarquistes. Llegiu els llibres d’història. Hi és tot.

Malgrat tot, aquest és un dels mites, una de les negacions infantils de piles i piles d’evidència, de milers de volums als prestatges de les biblioteques, que insistim a defensar amb més vehemència.

Que un poble sigui capaç d’oblidar fins la negació total i absoluta de mil anys d’història militar i d’ús de la violència amb finalitats polítiques dóna una mesura de les dimensions tan extravagants de la victòria del franquisme i com va trastocar els fonaments històrics de Catalunya. El rebuig al règim, que havia assolit una victòria tan rotunda, tan total, a tots els nivells, es va materialitzar en aquesta altra forma d’infantilisme, que ja tenia un pòsit previ amb l’eco eixordidor del 1714: no és que perdéssim una guerra, és que vam fer malament a fer-ne mai cap, de guerra. La guerra és dolenta i sempre ho ha estat. Sempre hem estat contra la guerra, nosaltres. Sempre hem promogut la pau allà on hem anat. Què bonic, el poble hippy que ja durant l’Edat Mitjana era més avançat que la Noruega actual campiona de la mediació internacional.

Jo no vull fer cap apologia de la guerra, ara. I encara menys d’una idea expansionista o agressora de la guerra. Encar menys, no vull desmerèixer fruits que Catalunya ha donat a la civiltizació occidental com la Pau i Treva, el Parlamentarisme, el govern pactat, el Dret Internacional, els Consolats.

Però m’agrada intentar tenir una visió realista: cal evitar la violència sempre que es pugui, fent tants esforços com calgui. Malgrat tot, continua sent un recurs i no hi ha res d’immoral en recòrrer a l’acció armada per a defensar-se. A més, ha format part de la història fonamental de Catalunya durant mil anys. Negar aquesta realitat, que es troba al cor mateix del Dret Internacional (que és la forma més avançada d’organització política que existeix ara mateix) i de la nostra història és, simplement, infantilisme: negar-se a acceptar la realitat com a via d’escapament de les responsabilitats, a través de la invenció d’un món fantàstic.

Els tres casos exposats tenen una cosa en comú que va aparellada amb l’infantilisme i acostuma a manifestar-s’hi simultàniament, però que no hi és idèntica: l’excepcionalisme.

L’excepcionalisme és tan poc excepcional que el món és ple d’exemples.

Al món occidental, l’excepcionalisme és fonamental dins la cultura política francesa i britànica, amb els respectius i llarguíssims historials d’imperialisme, agressió i racisme. Malgrat tot, on és doctrina política i fonament de la nació de forma més clara, és als Estats Units on literalment es té per doctrina que el país va ser rebut de mans de Déu, que els americans són un poble peculiar amb un sistema únic i irrepetible fruit de la seva història excepcional. Gran part de la seva cultura política es basa en aquesta idea, tant les versions aïllacionistes (que no volen tenir res a veure amb “els altres”, més enllà del comerç), com les intervencionistes (que voldrien exportar a tot el món “el sistema”, si cal, fent la guerra i tot per defensar els ideals arreu).

Aquests casos, però, tenen poc a veure amb el català, ja que es tracta de nacions que es poden permetre el luxe d’equivocar-se: els EUA no deixaran d’existir pel fet de creure’s que són una versió continental i d’abast mundial d’Eretz Israel perquè, al contrari que Catalunya, els EUA no es troben en una situació de conflicte on són la víctima que rep una agressió constant i d’un abast profundíssim.

A nivell de nació, és a dir, separant-lo de l’estat d’Israel, l’excepcionalisme del poble jueu era potser comparable al català. Aquesta al·lucinació col·lectiva dels jueus té una base aparentment religiosa, però històricament, en realitat, ha estat un mecanisme de defensa política del grup contra un entorn que, des dels temps de les primeres revoltes religioses jueves a Babilònia (la primera d’una llarga llista d’expulsions o emigracions), els ha estat hostil. Els jueus durant milers d’anys s’han dit a ells mateixos que la resposta al seu patiment era aguantar i no donar-se perquè ells tenien la raó: eren el Poble Escollit de Déu i hi tenien un pacte directe. Fins i tot, alguns, en veu baixa, han arribat a dir que el patiment “era perquè” ells són el Poble Escollit o perquè d’alguna manera havien traït l’Aliança.

Els catalans, que tenim una història més curta, durant els darrers dos-cents anys, o sigui, quan vam començar a patir de debò els efectes de la Gran Derrota de 1714, ens hem dit de forma insistent que teníem la raó perquè érem més moderns, més pacifistes, amb una història més pactista i, en resum, més moralment bons que els salvatges, bruts, retrògrads i dolents espanyols que ens sotmeten. De fet, com més ha avançat el mal, com més recula el català, com més colonitzats estem econòmicament i política, amb més intensitat ens ho diem. Una resposta a aquest tipus de pensament la dóna Ewan McGregor en una escena memorable de Trainspotting (1996) quan diu que la condició d’escocès és “una merda. L’escòria més baixa d’entre tota l’escòria” per permetre que “un poble de merdosos” com els anglesos els colonitzi.

Crec que com a gracieta està bé i fins i tot com a descripció del cas escocès és acurat. Però com a estratègia nacional només pot desembocar en escenaris com el de l’Aragó: s’emprenyen com mones quan els dius que són castellans i et llancen el “reino de Aragón” i no sé què més a la cara com un tomahawk. Però parlen castellà (amb un “acento regional” que fa les delícies dels madrilenys, això sí) i són uns dels defensors més abrandats d’Espanya, amb medalles militars a la Verge del Pilar i no sé quines bogeries més (i tenen un complex d’inferioritat bestial en vers als catalans). Síndrome d’Stockholm pura i dura.

Una altra via, em penso que més productiva, és la d’admetre que els catalans som exactament igual de bons i dolents que qualsevol altre poble, espanyols inclosos. Que no existeix res especial a l’aire de Catalunya, ni a l’aigua, ni a la terra, ni a la història, que ens permeti dir que hem estat un poble excepcional. Sí: som un poble únic, perquè no n’hi ha dos d’iguals (serien un de sol, per definició). Però no pas excepcionals. Ni tan sols els jueus, amb una història única i amb la gran aportació que han fet a la cultura occidental els seus genis, no ho són, i estan sotmesos a les mateixes regles generals que tothom.

Així doncs, els catalans hauríem de començar a entendre que les lleis de la sociolingüística s’apliquen igual a Cataluya que a Irlanda que a Singapur i que és im-pos-si-ble la convivència “harmoniosa” entre català i castellà sense que una de les dues reculi fins a ser residual com a llengua comuna i vertebradora. Que el fet que els catalans sempre cedim no és “manca de conflicte”, sinó ocultació i renúncia. Que igual com a cap poble no li agrada a anar a la guerra però en algun moment hi ha anat, els catalans també ho hem fet al llarg de tota la història i ho haurem de tornar a fer si s’escau: encara que perdem. Que l’ensulsiada borbònica va ser una derrota sense matisos, com ho va ser el franquisme: que ens han engegat a la UCI. Que som vius, però no tornarem a ser els mateixos, però que encara, malagrat tot, som nosaltres i estem disposats a acceptar-nos, a acceptar tot el que ens han fet, perquè volem assumir la nostra responsabilitat co a nació del món. Ni més ni menys que ningú altre: un Vell Nou Estat d’Europa.

El geoisme pot ser una solució per a l’Estat Democràtic Català

El Georgisme (de Henry George), actualment anomenat “Geoisme” (de “geo”, “terra”) és una filosofia socioeconòmica que s’emmarca dins dels moviments liberals clàssics i d’esquerres o, com en diem a Europa, llibertaris.
Penso que tant els fonaments (que explicaré a continuació) com les conclusions del geoisme s’adiuen com el guant a la mà a la tradició sociopolítica catalana i que, a més, de retruc, la seva aplicació podria ajudar enormement a l’establiment i arrelament del nou Estat Democràtic Català que ja arriba. Potencialment, molts dels problemes principals que podria haver d’encarar el govern català durant els primers anys podrien ser evitats.
El principi bàsic és la llibertat, com no pot ser d’una altra manera. La llibertat individual, de la qual es deriven altres principis com la justícia social. Aquest èmfasi en l’individu va fer que tradicionalment George no tingués gran predicament entre els marxistes, com el lector es pot imaginar. Per altra banda, George creu que existeixen uns béns públics, de titularitat col•lectiva, l’apropiació dels quals per part d’una minoria és l’arrel de tots els mals socials i les injustícies socioeconòmiques típiques d’Occident (de fet, de tot el món). Aquest principi fa que fins i tot avui dia els moviments llibertaris capitalistes (el que als EUA s’anomena “libertarians”) abominin del geoisme o el considerin una excentricitat.
En curt, George diu que la llibertat individual té una expressió bàsica i fonamental en el respecte a la integritat de l’individu. La clau de volta és quan explica que la integritat individual és més que el dret al propi cos i la pròpia moral i opinió i la fa extensiva a la propietat privada. No entesa com el conjunt de coses que un “posseeix”, sinó com el fruit d’un mateix: del seu enginy, de les seves mans, de la seva suor. De la mateixa forma que sotmetre el cos o la ment d’una persona per la violència física o moral és un atac contra la llibertat, també ho és apropiar-se del seu treball.
No és estrany que el públic de George fos fonamentalment de classe obrera, en el sentit decimonònic del lumpen-proletariat, que es presentés a alcalde de Nova York per un partit sindicalista (quedant segon després d’una tupinada electoral, però vencent Roosevelt, que va quedar tercer) i que el seu principal defensor fos un capellà catòlic (al qual la seva defensa de George li va costar l’excomunicació), que les seves idees fossin comparades amb les de Proudhon i que tant Karl Marx com l’escola austríaca el critiquessin ferotgement.
George fa un treball d’anàlisi del sistema capitalista imperant a la seva època i conclou que la divisió entre capitalistes i obrers és falsa: per crear un bé tant el treball com el capital són igualment necessaris, tal com diuen els neoclàssics. Però també fa recordatori que tant els fisiòcrates com més tard Adam Smith van concloure encertadament que tota la riquesa, de fet, es deriva de la terra (entesa com els recursos naturals que no ha creat ningú). Smith, a The Wealth of Nations, fins i tot deixa escrit que l’impost sobre el valor de la terra (no pas sobre les millores que s’hi facin, que serien impostos sobre l’activitat econòmica, és a dir, una apropiació indeguda de riquesa i un entorpiment del progrés) és “potser” l’unica forma d’impost que s’adiu amb el seu principi de no interferir en l’economia i respectar la llibertat.
Per tant, no existeix, com diuen els marxistes, una apropiació indeguda dels mitjans de producció, ni de la riquesa, per part de “la patronal”, sinó una apropiació indeguda de la font última de tota riquesa per part dels terratinents, els rendistes i els especuladors immobiliaris.
Això és així perquè, recordem-ho, el terratinent està fent un ús exclusiu d’un bé que és inherentment comú: la terra no ha estat pas creada per ell. A més, el valor de la terra i les rendes que en deriva (sigui arrendant-les a un pagès que hi aplicarà el seu treball per produir béns; sigui en forma de lloguer a un capitalista que hi ha muntat una fàbrica per produir béns aplicant-hi el seu capital i el treball que els obrers li vendran; o un bloc de pisos, o un centre comercial; o una via de tren…), no són generats per cap mena de treball ni recurs que ell, com a terratinent, hi afegeixi: el valor d’un solar prové de la seva ubicació, que és generada per les millores que els altres fan al seu voltant, per la presència d’una població atreta per aquestes millores i per l’activitat econòmica que generen. Fins i tot en el cas d’un tros de terra agrícola és cert: a igual fertilitat i productivitat de dos trossos de terra, aquell que estigui més a prop d’un nucli urbà o d’una millora concreta serà sempre més car que aquell altre que estigui en un lloc remot i sense millores ni gent al voltant.
George digué que no és cert que capitalistes i treballadors lluitin per repartir-se la riquesa, sinó que lluiten per repartir-se les despulles del que queda un cop els terratinents s’han apropiat del lloguer de la terra, els usurers de l’interès i el govern dels impostos sobre els fruits del treball i l’enginy d’aquells.
La conclusió és que no són ni els patrons ni els treballadors, tots dos igual de necessaris per a la producció i el progrés, sinó els terratinents, qui conforma la “classe parasitària” que no només no aporta res, sinó que constitueix un fre constant per a la llibertat i el progrés de tota la societat i distorsiona les relacions socials, polítiques i econòmiques exercint el seu poder per a corrompre els polítics, els filòsofs i els agents econòmics.
L’aplicació pràctica dels principis georgistes, o sigui, geoistes, és que per una qüestió primer de tot de justícia social, cal assegurar-se que la terra està subjecta a uns impostos en correspondència al seu valor de mercat real. Pel mateix motiu, tant els impostos sobre les millores (immobles, infraestructures, escoles, irrigació, granges, cultius, collites…) com els impostos sobre el capital i el treball (de beneficis, d’activitat econòmica, IVA, IRPF…) han de ser eliminats. És per això que se sol fer referència als promotors de les reformes geoistes com a “single-taxers” (“pro-impost únic”) o “land value taxers”, que vindria a ser “pro-impost sobre el valor del sòl”.
Un debat bàsic entre aquells que estiguin d’acord amb els principis bàsics sol girar entorn les següents qüestions: Quants diners es recaptarien i seria viable el govern amb aquests diners? Qui els ha de recaptar? Què se n’ha de fer, dels diners?
La primera pregunta es pot respondre de moltes maneres diferents. La més evident per mi és que és el govern qui s’ha d’adaptar al nivell de recaptació i prestar serveis d’acord amb ella, no a la inversa. Personalment, a nivell intel·lectual, estaria a favor d’una aplicació radical de l’impost únic, amb un tipus igual al valor del sòl. És a dir, si un té un solar de 200.000 euros, 200.000 euros a l’any d’impostos. La feina seria d’ell per fer les millores pertinents sobre la terra per tal d’obtenir-ne prou diners com per poder pagar els impostos. Es fa palès doncs que l’especulació immobiliària i el “pelotazo” esdevindrien si no totalment impossibles, sí altament improbables, d’un dia per l’altre a partir del mateix moment que s’apliqués aquesta reforma. Tot això es deriva d’aquell famós exemple que recomana que un impost sobre el treball no pot ser mai del 100%: la gent deixaria de treballar. Doncs amb un impost del 100% sobre el valor de la terra, la gent deixaria d’especular i hauria de fer millores productives, o alliberar la terra perquè la pugui fer servir algú amb més bones idees.
De totes formes, tinc la intuïció, no comprovada encara (estic intentant fer un estudi de les dades disponibles ara mateix: cadastre, IRPF, IVA, bàsicament), que si el futur Estat Democràtic Català ha de tenir unes necessitats d’uns 75.000 milions d’euros anuals (en línia al que diu el Cercle Català de Negocis), amb els actuals valors cadastrals (insisteixo: no la suma del valor de construcció més el valor del sòl, sinó només el valor del sòl) ni tan sols caldria aplicar un tipus del 100%. Amb un 30% n’hauria d’haver prou per obtenir aquesta xifra. Per qui ho vulgui saber: amb un tipus del 30% a mi em tocaria pagar uns 1.000 euros al mes pel meu pis a una ubicació considerada “de primera” al centre de Gavà (preus per metre quadrat força similars a la franja mitjana-baixa del centre de Barcelona); però no pagaria ni IVA ni IRPF: firmo ara mateix.
Perquè tot això seria eliminant TOTS els altres impostos i taxes i augmentant els serveis públics fins als nivells que prediu el CCN (que diu que a igual despesa, sense la interferència de l’estat espanyol, tindrem uns serveis molt superiors). Hi ha evidentment altres opcions que depenen estrictament de l’opinió política i personal de cadascú: es podrien reduir serveis i que el tipus fos encara més baix (però això augmentaria la capacitat dels especuladors de tornar a fer de les seves). O es podria recaptar el 100% i després retornar el sobrant a cada contribuent o, fins i tot, fer com fan a Noruega i Brunei amb els diners del petroli (que també són una forma de terra tal i com l’entén el geoisme, com ho és l’aire, l’aigua, el sol…) i repartir entre tota la població els diners, enviant un xec cada any.
Pel que fa les altres preguntes possibles, la resposta és la mateixa: mentre estiguem d’acord en allò fonamental (el model), tot és qüestió de preferència personal. Jo crec que a nivell filosòfic és millor que la recaptació es fes a nivell local, comarcal o inclús de vegueria. Però és possible que per culpa de la macrocefàlia barcelonina calgués trobar una manera de compensar la manca de finançament de les zones amb un valor de la terra més baix – si no és que realment ho fiem tot a la mà invisible, que en teoria diu que amb els valors més alts de Barcelona, l’activitat econòmica tendirà a fer-s’hi més eficient, per una banda, però també a desplaçar-se a les zones més barates. També és possible que sent Catalunya un país petit i força dens i generalment industrialitzat, les diferències entre territoris no fossin tan significatives; o que la recaptació es pogués fer de forma centralitzada.
En qualsevol cas, imaginin si no augmentaria el benestar material de la població, sobre tot les classes treballadores, sense haver de suportar la tirania d’un impost tan antisocial i antiprogressista com l’IVA; i també com augmentaria l’activitat econòmica i el consum sense l’apropiació de l’IRPF que paguen els assalariats de classe mitjana. I, realment creuen que José Manuel Lara s’emportaria Planeta a Saragossa, sense impostos al capital ni de beneficis? Creuen que la gent estarà per debats identitaris, per exemple, per tocar allò que no sona amb l’oficialitat del castellà, amb un 20-30% més de diners a la butxaca, amb serveis més bons i més justícia social, i un model econòmic més eficient?
Pel que fa als avantatges concrets per al nou Estat en el moment de començar a caminar serien evidents. Tal com assenyalen tant els nostres polítics (que feinegen per resoldre la qüestió de l’”Agència Tributària Catalana”) com els estudis, inclosos els del CCN, un dels reptes del Govern serà saber quants impostos caldrà recaptar i, sobre tot, com fer-ho.
Bé, amb un impost únic sobre la terra, aquests dos problemes no existeixen. La terra no es pot evadir, com el capital (Liechstenstein, Suïssa, “con IVA o sin IVA”?) i el treball (“mercat informal”, o sigui, treballar en negre; immigració “il·legal”). El registre cadastral és públic, el fan els ajuntaments i és 100% complet. Se sap exactament qui és el titular de cada mil·límetre quadrat de Catalunya i, per tant, a qui tocaria pagar i, si fos necessari, detenir.
Quan a les mesures físiques per assegurar la recaptació, si un deu diners a hisenda i d’alguna manera pot fugir físicament i, a sobre, evitar que li embarguin els comptes (o els té a Suïssa, o en metàl·lic sota una rajola), no hi ha res a fer. En el cas de la terra, un pot fugir, però no pot endur-se la terra amb ell. Però llavors només cal enviar una patrulla dels Mossos a segrestar l’immoble i, si cal, posar-lo a disposició pública. Certament, el cadastre requereix actualitzacions i avaluacions acurades, però després d’haver-hi estat fent un cop d’ull aquestes darreres setmanes, ara mateix, tal com és, estic convençut que serveix de punt de partida. En qualsevol cas, res no impedeix que si es detecten distorsions, es vagin fent avaluacions contínues fins arribar al valor real i just. De fet, és molt més fàcil fer això que no pas desplegar l’actual sistema de comptabilitat i fiscalització dels llibres de les empreses, inspecció, etc.
Dit tot això: adverteixo que m’agrada la filosofia política i el pensament econòmic, però no sóc economista. Al geoisme hi he arribat cercant formes de conciliar el meu pensament liberal, antiestatalista i, en qüestions morals, profundament progressista. Dit d’una altra manera: m’agrada què diuen els “libertarians” americans… fins que parlen de moral, molt majoritàriament. M’agrada què diu l’esquerra europea… fins que parla d’economia, molt majoritàriament. En aquest sentit, la troballa del geoisme (que té una llarga història i s’ha aplicat arreu del món: qui en vulgui saber més, té internet per informar-se’n) va ser il·luminadora i veure que la seva aplicació a Catalunya podria funcionar, encara més (de per què seria fàcil aplicar-lo, perquè s’adiu totalment al tarannà català, en parlaré pròximament).
Per tant, aquest article, com els anteriors que he escrit sobre qüestions d’interès públic, només vol ser una crida al debat: confesso la meva limitació intel·lectual i de coneixements econòmics. M’agradaria que qui en sàpiga més s’avingués a criticar el que aquí exposo, amb raons i dades. I qui estigui d’acord amb els principis, que m’ajudi a difondre’ls i, sobre tot, a treballar les dades: quins nivells impositius serien més eficients, quines conseqüències es podrien preveure de l’aplicació del model, etc.

Només l’oficialitat única del català assegura la cohesió social

En l’entrada anterior hi explicava la premissa a partir de la que, a parer meu, cal construir el raonament per a prendre una decisió correcta sobre l’afer de l’oficialitat del castellà en un estat català democràtic.

La premissa és que no és possible articular una societat sobre dues o més llengües vertebradores; que enlloc del món no s’ha trobat un exemple de bilingüisme com el que pretenen fer-nos creure que tindríem a Catalunya, sinó diferents graus de diglòssia que sempre tendeixen cap a la implantació d’un monolingüisme. Sigui més suau o més crua, la diglòssia és per definició conflicte civil i entre comunitats. Hi afegia una llista amb deu exemples que sovint se solen posar com societats bilingües o multilingües que, en realitat, no ho són.

Després donava un petit exemple sobre Israel, que és tingut a nivell mundial com un exemple espectacular de normalització lingüística per la seva implantació de l’hebreu pràcticament des de zero. Amb ell intentava explicar com un descuit aparentment menor en el corpus legislatiu en el moment del seu establiment com a estat, quaranta anys més tard, els està fent plantejar una disjuntiva entre democràcia i objectius nacionals, davant les noves reivindicacions de la població israeliana d’ètnia àrab (amb suport dels grups de drets humans i l’esquerra hebrea). Fins aleshores, la comunitat àrab havia entès i acceptat el rol de llengua oficial “segona a l’hebreu”, empesa per la inèrcia de la història. La conseqüència és que el conflicte lingüístic esdevé civil. Dins d’un marc molt complex i sense voler dir en cap moment què és l’únic factor, s’afegeix al catàleg de causes de divisió entre comunitats, no a nivell extern Israel vs Palestina, sinó intern d’israelians hebreus vs israelians àrabs: el desig (o al menys la idea) d’inclusió inicial esdevé exclusió amb el pas del temps.

La conclusió era que si volem que el català sobrevisqui en un estat català independent i, a més, volem que aquest estat català independent sigui immaculadament democràtic i minimitzar la probabilitat d’un conflicte obert entre catalanoparlants i castellanoparlants, és imprescindible, però no suficient partint d’on partim, que el català compti en un termini de temps curt amb una massa crítica de parlants monolingües i que tingui un espai d’ús exclusiu. Per a assolir tot això, cal que el català sigui definit clarament com a única llengua oficial a nivell constitucional i, sobre tot, que el castellà no sigui obligatori en cap cas ni enlloc. On menys, a l’escola.

Avui m’agradaria elaborar una mica més el per què crec que no hi pot haver terme mig, com alguns polítics insisteixen a proposar (i els seus seguidors procedeixen a acceptar cegament).

Principalment, crec que qui proposa l’oficialitat del castellà i insisteix que això no faria perillar la pervivència del català, ni tan sols s’està plantejant la qüestió més important de totes: la cohesió social. O pitjor encara, se l’està plantejant fent-se trampes a ell mateix, sense cap mena de raonament al darrera.

Afortunadament per a qui llegeixi això, avui no cal anar a Israel, ni a Finlàndia, ni a Singapur per il·lustrar el que vull dir. Les lliçons i les conseqüències les tenim totes dins del nostre país i espero que això ajudi a generar més debat que els anteriors exemples. Potser eren difícils de criticar, no pas pel que jo en digués, sinó perquè la majoria no els coneix prou com per poder-ne tenir-ne una opinió pròpia i crítica més enllà del que jo en pugui dir (i jo no sóc ningú per dir a ningú què ha de creure!).

L’argument principal dels que volen oficialitzar el castellà és que tenim una àrea metropolitana de Barcelona majoritàriament castellanoparlant. D’això en deriven que necessitem els vots d’aquesta població metropolitana per esdevenir independents. Després ve una conclusió: que per a aconseguir aquests vots cal, com si diguéssim, comprar-los pagant un preu en forma de concessió identitària, o sigui, nacionalista. A més, segueixen, un cop independents, caldrà sostenir en el temps aquesta recompensa, també com si diguéssim, garantint una sèrie de drets lingüístics. La forma de fer-ho és el reconeixement com a oficial de la llengua castellana. Per completar el quadre, ara per ara (12 d’octubre de 2012 – per cert, laborable com veuen), els líders de tots dos partits principals de Catalunya han dit que el castellà serà obligatori a l’escola. També, no cal dir-ho, com a forma de “reconeixement” pels serveis suposadament prestats a la nació durant el suposat referèndum d’independència.

(Nota: és curiós veure com Artur Mas, en aquest tema, fa servir un futur d’indicatiu tan contundent, ell, que diu coses com que “no parlem de separar-nos d’Espanya perquè hi estarem al costat dins d’Europa” i coses d’aquestes. També és curiós que algú moderat, enraonat i republicà com Oriol Junqueras triï aquest mateix temps verbal també precisament per parlar d’aquest tema; potser no és el temps verbal més adient, en democràcia, Oriol).

Bé, primer de tot, a mi sempre m’agrada matisar que al Baix Llobregat sud la majoria és castellanoparlant, però el que importa és més aviat què es parla a l’Eixample de Barcelona que, fins on jo sé, també forma part de l’àrea metropolitana. De fet l’Eixample de què parlo no és tant el geogràfic, com el sociopolític. Com quan diem “El Baix” o més sovint quan parlem de “Madrid”.

Al contrari que el Baix, és aquest Eixample d’on es deriva el prestigi social de la llengua que la manté viva. Dit d’una altra manera: si l’Eixample fos castellanoparlant, a Ripoll ja es podrien donar per vençuts ara mateix (i malgrat el que diu la gent de comarques, a Barcelona s’hi pot sentir moltíssim castellà i, de fet, és impossible de viure-hi només en català, però no pensen mai que tots aquests cambrers i dependentes que no els atenen en castellà en realitat vénen de les ciutats del voltant cada matí a treballar; no hi viuen pas, a l’Eixample).

En segon lloc, l’argument dels vots em sembla ridícul, d’un nivell subterrani, impropi del debat polític seriós. En l’anterior entrada ja vaig deixar-ho clar, em sembla, però hi torno: és un argument ple de prejudicis, ignorant, que ratlla la xenofòbia.

És ridícul perquè no es deriva de cap raonament. Com saben que els necessitem, aquests vots? Ara mateix totes les enquestes ja donen una majoria pel sí. Sense que hagi calgut obrir el debat de la llengua que, com sembla clar, és conflictiu i divideix no pas “els catalans”, sinó l’independentisme mateix. Em temo que estem davant un nou cas d’infantilisme polític catalanista, aquella dèria per la unanimitat i les “grandíssimes majories socials” que no és res més que el reflex d’una manca de cultura democràtica, i d’altres menes, molt gros.

A més, és un argument tan repulsiu, aquest d’assumir que els castellanoparlants són nacionalistes per defecte, que fixin-se que és calcat al que diu el nacionalisme espanyol, sobre tot la dreta antiliberal mediàtica madrilenya, segons la qual és impensable i xocant que els catalans castellanoparlants puguin ni pensar a “trair la seva sang” votant per la secessió. Per a ells, ve a ser com a agafar el cotxe, anar fins al pueblo i fer les necessitats sobre la tomba dels avantpassats. O aquell ximple que deia que si ja havíem acabat de fer-los servir, li tornéssim els extremenys.

Doncs ara resulta que els nostres polítics, els independentistes, hi coincideixen: el castellanoparlant és una bèstia irracional nacionalista que, empesa irremeiablement pel seu ADN espanyol exigeix que li paguin un preu identitari… per tal de garantir el benestar material propi i dels seus fills, motiu primer i principal pel qual va venir a guanyar-se la vida a Catalunya. N’hi ha per llogar-hi cadires.

N’hi ha, de nacionalistes espanyols irracionals, entre els catalans castellanoparlants? Evidentment, que n’hi ha. Votarien per la independència, encara que declaréssim el castellà única llengua oficial i prohibíssim el català? No, és clar que no. Perquè el que és nacionalista espanyol el que vol és que Catalunya no sigui independent mai, sense importar-li’n les condicions d’una Catalunya independent.

També hi ha catalans catalanoparlants nacionalistes espanyols, però. Per exemple Narcís De Carreras, Alejo Vidal-Quadras (que fa molta gràcia quan parla castellà, per cert), Albert Boadella (un altre que pobret sona com una calçotada, cosa que no em sembla malament, només ridícula en un nacionalista identitari espanyol). Molts votants del PP també són catalanoparlants de primera llengua, sobre tot a l’Ebre, com ho són molts del PSC a Girona i Barcelona i segur que alguns espanyolistes de CiU. Fins i tot a C’s n’hi ha, de catalanoparlants. De fet, el falangisme i el franquisme locals n’eren plens (Samaranch, etc). I no cal parlar del País Valencià i les Balears.

Però, contràriament al que diuen els que involuntàriament validen el discurs colonial madrileny, crec que l’experiència empírica dels darrers seixanta anys demostra o, si més no, pot donar-nos una certa seguretat de no estar (gaire) equivocats, que els nacionalistes espanyols, els irracionals identitaris, entre els catalans castellanoparlants, ara mateix, no són una majoria tan aclaparadora com per a fer avortar el procés d’independència.

Quan el meu besavi murcià va venir a Catalunya a ajudar a fer el metro, amb una pila més de murcians i aragonesos, sobre tot, es va trobar que Primo de Rivera havia prohibit el català a l’esfera pública, però que, obligatori o no, com que la gent com la meva besàvia no havien anat a escola, no havien après el castellà i tocava aprendre català, o quedar-se tancat al gueto. Un germà del meu besavi que va anar a parar per Tarragona es veu que va optar pel gueto, segons diuen per casa, però no pas el meu besavi, del qual ma mare no té cap record parlant a ningú de casa en castellà, mai. Durant l’època de la primera immigració massiva espanyola, doncs, la integració lingüística era natural, per forçada.

El meu avi va venir de Zamora després de la guerra, a fer la mili, i s’hi va quedar fins que va morir fa poc. Que jo en tingui record, potser va anar al pueblo tres o quatre cops, no més, i mai més un cop morta sa mare. No cal explicar com eren els anys 40 a Barcelona, ni l’ambient que hi havia. Al meu blog hi explico algunes coses, del meu avi, que era una de les millors persones que he conegut mai, i que mai no va parlar una paraula de català amb ningú de casa (i de fora, quatre o cinc cops potser, amb algun client). És clar: tant la meva àvia com la meva mare, com el meu oncle, com tothom que va crèixer durant el franquisme parlava perfectament el castellà. El parlaven per collons? No. L’havien après de forma “natural”: perquè els nens tenen per natural allò que els poses al davant, res més. Era natural jugar en català al pati i parlar català a casa. I era natural que si a l’aula se t’escapava alguna cosa en català, et fotessin amb el regle i et posessin les orelles de burro.

A diferència del meu besavi, a qui tothom felicitiva per haver-se integrat tan bé, el meu avi no va sentir-se mai aquest elogi. Ho repeteixo: abans que es morís ja hi havia unanimitat que era una gran persona, un excel·lent ésser humà. Però integrat, no. Ningú no li va donar mai aquesta recompensa emocional, simplement perquè no se la va guanyar mai. Ell era espanyol.

Milers, desenes de milers de persones que van venir durant aquells anys 40 terribles com ell, i més tard, durant els anys 60 i 70, en l’època de la segona immigració espanyola massiva, sí que van fer el pas d’aprendre català perquè van entendre que assumir la llengua nacional i acceptar la recompensa de la integració era un moviment completament subversiu: els andalusos que eren expulsats de la seva terra per un sistema feudal perpetuat pel franquisme, feien la seva revolució a Catalunya. Ja que no podien alliberar el seu país, s’alliberaven ells escopint a la cara del nacionalcatolicisme, on més mal li feia: a l’espanyolitat, a la llengua que tant s’afanava a exterminar el règim feudal. Fins i tot milers d’ells, centenars de milers, segons l’estadística, van decidir que amb saber el català no n’hi havia prou i calia fer-se’l seu del tot i parlar-lo també als fills.

No sóc ingenu: hi va haver càlcul, no només amor a la pàtria. Amb la fi del franquisme explícit i el pas a la monarquia constitucional, hi va haver una expectativa enorme sobre la recatalanització del país que va fer que molts castellanoparlants temessin que si els seus fills no eren completament competents en català, esdevindrien pàries. De fet, fins i tot el meu avi va fer cursos de competència en català al Col·legi d’Agents Comercials.

Així, la reacció de molts castellanoparlants (no tots!) no va ser negar-se a votar la constitució espanyola, ni més tard l’estatut d’autonomia, sinó posar-s’hi seriosament i parlar als fills en català. Més tard, però, qui va decebre van ser els polítics catalans, que van optar per la timidesa en la legislació de política lingüística i, fatalment, en la no aplicació de la immersió. D’això també en parlo en primera persona, com a alumne d’aquell suposat sistema, i de forma contundent: la immersió no s’ha aplicat mai.

Hi ha hagut sempre un grau de discreció per part de cada professor enorme i una deixadesa total en la inspecció i l’aplicació del programa per part de l’administració catalana, sempre presa de les pors. Precisament, el problema més gran ha estat que malgrat la integració socioeconòmica de la massa castellanoparlant, la seva integració política va ser insatisfactòria i monopolitzada pel PSC, que va ser el partit que va no va poder governar la Generalitat durant 23 anys. Això va deixar l’aplicació de la política lingüística a nivell nacional en mans de gent d’una extracció social inadequada per a fer el fet.

És el que jo anomeno “la bombolla”, gent catalanoparlant provinent de l’elit resistencialista (els que, per entendre’ns, durant la llarga nit no ens van salvar els mots, que es van salvar al Born i a l’Eixample i a comarques, sinó els llibres: importants, indestriables dels mots, però en un altre pla). Són gent que viu en un món d’Òmniums, de Creus de Sant Jordi, d’Enciclopèdies Catalanes, de Nits de Santa Llúcia, de certàmens literaris, claustres universitaris… que es pensen que com que ells poden viure en català, tothom pot. I que o bé no veuen o bé es neguen a veure que la immersió ni s’aplica ni funciona, que mai no ha estat suficient, perquè des del primer moment van errar el diagnòstic: que a Ripoll o a Girona, o a Sarrià, no fos important si el castellà continuava sent oficial o no a la nova Catalunya autonòmica i que n’hi hagués prou amb una immersió de paper, no volia dir que a tot Catalunya fos així. Per això mai no hi ha hagut una reclamació d’oficialitat única del català com al Quebec amb el francès, ni mai no van preocupar-se de l’aplicació real de la immersió. Com que a Vic funciona i fins i tot els negres parlen català… Allà on fa més falta és on menys s’aplica. Per cert, la primera escola on es va aplicar la immersió va ser a Santa Coloma de Gramenet, per petició unànime dels pares.

Els habitants de la bombolla van ignorar que a finals dels 70 i sobre tot a principis dels 80 centenars de milers de castellanoparlants ja s’havien mentalitzat que l’hegemonia del català seria total per la via de la institucionalització, perquè simplement no trepitjaven els barris i ciutats on això estava passant, o perquè basant-se en els seus prejudicis de classe i ètnics, es pensaven que els castellanoparlants avantposarien la llengua dels seus morts i el món feudal d’on van venir a la democràcia i al país dels seus fills. Malgrat que els propis castellanoparlants els estaven dient que endavant.

Bé, doncs avui dia ja comencem a veure com aquesta inèrcia i record de l’antifranquisme i del trauma de la emigració forçada comencen a fer figa. Els fills i els néts de la immigració ni han conegut el franquisme, ni l’antifranquisme, ni s’han d’integrar enlloc, perquè ells són aquest lloc, hi han nascut i no tenen cap altre referent.

És això el que explica coses com les celebracions de les victòries esportives espanyoles, amb tota la parafernàlia nacionalista que l’acompanya. Fa només vint anys era impensable veure banderes espanyoles a Catalunya, independentment de les idees polítiques de cadascú: hi havia un consens, de bon grat o no, que la simbologia espanyola era xocant o directament ofensiva per a la gran majoria de catalans, catalanoparlants o castellanoparlants.

Ara, en canvi, mols joves no senten aquesta necessitat: si són espanyols, per què no han de brandar banderes espanyoles? Entre la immigració això és encara més clar, ja que ells estan fent el mateix procés d’integració a Espanya que van fer molts espanyols a Catalunya, sense cap dels referents. L’únic que fan és reclamar que se’ls respectin els drets polítics i civils (brandar una bandera en públic és això) que emanen del marc legal actual. I saben què? Hi tenen tot el dret, perquè la llei els empara.

Insisteixo que no crec que sigui un fenomen aclaparadorament majoritari, encara, entre els catalans castellanoparlants (inclús entre catalanoparlants!), però la tendència em sembla innegable.

Posaré l’exemple més clar que se m’acut per il·lustrar-ho. És tan clar i el tenim tan a prop dels nassos que em penso que no el veiem.

Durant quaranta anys, el catalanisme ha acceptat que Catalunya havia de pagar per ser espanyola. Hem acceptat que calia subvencionar amb quantitats fabuloses de diners l’estat espanyol, tot sabent des del primer dia, que els diners no es feien servir per modernitzar l’estat, sinó per fer clientelisme polític, corrompre l’economia i la societat i, fins i tot, bastir un Gran Madrid hegemònic contra el domini econòmic català. Això s’acceptava perquè, a canvi, podíem votar cada quatre anys i ens reprimien una mica menys en qüestions culturals: fins i tot ens permetien ensenyar en català! No parlo a nivell de l’elit política catalana, que ho accepta(va) principalment per benefici personal, pels negociets de fireta amb què els molt provincians s’han conformat sempre, sinó a nivell de la població en general.

Això, quan comença a fer figa? Doncs cap allà finals dels 90 i els primers 2000, quan la primera generació educada en el postfranquisme comença a votar en massa i comença a haver-hi dos discursos. Un que diu: “Si som espanyols, per què se’ns discrimina així?” i un altre, més minoritari al principi, que recupera discursos anteriors i diu: “No, és que no som espanyols! Per això ens maltracten”.

El marc legal, la lletra del marc legal, diu que tots els espanyols som iguals, però “el consenso” diu que hem de permetre que se’ns pixin a la cara, amb carinyo constitucional, però ben pixats. Conclusió: ens queixem, reivindiquem constantment, bastim un discurs del greuge, rebutgem els seus símbols… Qüestionem “el consenso”.

I quan malgrat que ells llegeixen la mateixa lletra que llegim nosaltres, ens diuen que no, que no i que, per si no queda clar, no, només tenim dues opcions: o augmentem el soroll i el conflicte, per exemple llançant-nos a l’acció armada, o bé canviem el marc legal. Com que dels efectes de les armes els catalans n’estem força escaldats i a més tots sabem que ja no es fan així, les coses, hem provat durant molts anys la reforma legal. Bé, el PSC encara ho prova, diu. I ja en veiem el resultat: no, no i no. Conclusió: quedeu-vos el vostre marc legal, que nosaltres en farem un de nou. Confluència entre els dos discursos i majoria per la independència.

Bé, doncs el que proposen els que volen fer que el castellà sigui oficial bé a ser exactament el mateix: durant un temps, mentre duri la inèrcia del franquisme i l’antifranquisme, mentre hi hagi una generació de catalans castellanoparlants que recordin el sacrifici de la integració amb agraïment, mentre en siguin prous que no calgui patir gaire pels irracionals nacionalistes adoradors de la sang i dels morts, hem d’aprofitar per soldar definitivament el poble català en una sola comunitat. I qui ho vulgui, que en quedi al marge, de moment: si no ells, els seus fills o els seus néts s’integraran.

Però cal assegurar-se que tindrem les eines adequades. Cal evitar que la lletra i l’esperit de la llei vagin per dues bandes diferents. Perquè si permetem que hi hagi una oficialitat del castellà, si permetem que el castellà continuï sent obligatori, encara que el català avanci durant unes quantes dècades (cosa no gens segura!) i en comptes d’un 50% tinguem un 20% de castellanoparlants nadius, arribarà un dia que llegiran la lletra de la llei i exigiran que se’ls tracti d’acord amb ella. Més tard o més d’hora, però arribarà. I aleshores tindrem un problema: haurem d’escollir entre democràcia i conflicte, i només farem que recular.

És sorprenent, però és que aquests dies s’ha arribat a dir que això de la “cooficialitat” és pot fer “sense que costi res”. El que no costa gaire és pensar, crec, en les conseqüències d’una cosa com posar dins la constitució que el castellà és oficial per, vint anys més tard, quan tothom estigui per fer feina i pel dia a dia i haguem deixat enrere aquestes qüestions tan erosionadores, tornar per enèsima vegada a obrir un debat identitari. O començar amb l’obligatorietat del castellà i, quan veiem que no fa més que avançar entre els joves, fer-nos enrere i dir que el posarem com a optativa. O encara pitjor, només per als que es declarin castellanoparlants. Això seria la resposta antidemocràtica, temerària, de fer com els espanyols: la lletra diu això, però nosaltres diem que no perquè fa no sé quants anys ja ens enteníem, tu.

Quina reacció comportaria, això? Que no ho hem vist, ja? Quina ha estat la nostra reacció?

L’alternativa, és clar, serà dir que sí: sí al castellà obligatori i a l’avenç de la diglòssia; o potser només sí al castellà per als que s’identifiquin com a castellanoparlants, i ja tenim els catalans A i els catalans B; o potser farem el castellà obligatori només a l’Àrea Metropolitana: la Catalunya A i la Catalunya B; o potser començarem a reposar rètols de carrers i viles en castellà, bilingües, com al País Valencià… On s’atura, això?

És igual, realment. El cas és que tornarem al de sempre: el català reculant, els catalanoparlants de l’Àrea Metropolitana sense poder viure en català, actituds resistencialistes, conflicte de baixa intensitat… o potser no tan baixa?

Francament, jo no vull que els meus fills, o els meus néts, hagin de passar per la mateixa merda que passem nosaltres cada dia, que estiguin perpètuament condemnats a rodar en una roda de hàmster identitària com nosaltres. Ells segurament tindran tots els nostres problemes per administrar, més tots els que com a nació independent sorgeixin. De fet, no crec que en un escenari de cobertura legal del castellà el conflicte trigués ni una generació a sorgir, perquè és ingenu pensar que gent com C’s i amplis sectors del PP i el PSC, els nacionalistes irracionals, ho deixessin córrer tan fàcilment. Per això caldrà no deixar ni un sol espai obert. Ells que són tan del patriotisme constitucional, ho podran demostrar.

Per tant, si és cert que ara mateix la majoria estem treballant per tal que els que vindran darrera tinguin un país més bo, on tots els catalans siguem iguals i visquem sent un sol poble, on progressem sense perdre temps amb collonades identitàries, fem el favor d’exigir als nostres polítics que pensin abans de parlar. Que pensin en les conseqüències de les seves propostes i que es deixin estar d’opinions sense fonament i comencin a fer servir arguments, defensin el que defensin.

L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica [revisat]

D’ençà de l’inici de l’eclosió independentista, cap allà l’any 2003 quan per qüestions biològiques les generacions educades en el postfranquisme van començar a guanyar pes electoral, hi ha hagut un corrent que advoca per una Catalunya independent on el castellà sigui oficial.

Crec que això respon a diverses causes, totes elles equivocades o fal·laces des del punt de vista de la construcció d’un estat català sobirà i democràtic. Això darrer és important, perquè és clar que si el que hom intenta fer és una altra cosa diferent d’un estat català sobirà i democràtic, els motius de fons i els arguments dels que defensen el castellà sí que són lògics i acceptables. D’això en parlaré al final.

Abans d’entrar en el tema concret de l’oficialitat, però, cal deixar clara una premissa: el català, en una situació d’oficialitat i d’obligatorietat plena no té garantida la supervivència. Per altra banda, en una situació on el castellà sigui cooficial i, per tant, generi drets als seus parlants, el català té garantida la desparició.

Això, contràriament al que sembla, no és una petició de fe sobre la qual bastir el meu argument. La petició de fe, més aviat, la fan els que s’encaparren a defensar que dues llengües poden “conviure en igualtat”, és a dir, la fal·làcia de l’eterna Arcàdia bilingüe.

Tots coneixem els casos dels països cèltics, sobre tot l’únic que de moment ha assolit la independència, Irlanda, i el cas més proper geogràficament d’Euskadi. A Irlanda, l’error fatal de reconèixer la llengua estrangera com a oficial (malgrat considerar-la “no pròpia”) i de fer que sigui vehicular en l’educació ha liquidat la llengua del país malgrat el seu estatus d’oficial i “pròpia”.

Al País Basc, on han comès el mateix error sense que res indiqui que la independència comportés cap canvi en aquest sentit, encara “aguanten”. Però fins i tot allà on la situació és considerada “bona”, a Guipúscoa i el nord de Navarra, només la meitat de la població parla èuscar i té poc pes demogràfic al conjunt del país. Això és menys que als llocs on el català està més malament al Principat (al voltant del 65% de coneixement allà on és més baix), però és una dada més bona que a les ciutats de València i Alacant. Vull dir que no cal anar a Irlanda per veure cap a on anem: dins el domini lingüístic català ja veiem clarament cap on evoluciona el “bilingüisme” i la cooficialitat de l’espanyol.

Contràriament, encara m’han d’ensenyar un exemple qualsevol del món d’aquesta Arcàdia feliç multilingüe. Per tant, la càrrega de la prova és al camp pro-castellà.

Per als que vulguin exemples, una mica de tot:

  1. Suïssa: és un estat multilingüe, però regeix el “principi de territorialitat”. Cada cantó és monolingüe. Certament s’hi poden aprendre les altres llengües suïsses, però no hi són oficials: a Zuric el francès no hi genera drets civils.  L’excepció és el cantó de Grisons, on l’italià, l’alemany i el romanx comparteixen oficialitat. La postració i probable extinció del romanx, amb menys de 40.000 parlants nadius (amb l’argument que tots saben l’alemany i que fer efectiva l’oficialitat del romanx és una molèstia innecessària) és ben coneguda.
  2. Bèlgica: dos països monolingües (més una zona germanòfona). El flamenc va perillar de manera claríssima fins que no van decidir declarar-lo l’única llengua oficial de Flandes, bandejant completament el francès que, per cert, era la llengua més prestigiosa del món en aquell moment i la que parlaven i en la que pensaven les elits flamenques.
  3. Canadà/Quebec: el francès és oficial a nivell federal, però no a nivell local, com l’anglès no és oficial al Quebec. Com a Flandes, assignar al francès un territori exclusiu per la via de declarar-lo l’única llengua oficial i bandejar completament l’anglès va ser clau per aturar el seu retrocés. Això els quebequesos van decidir fer-ho malgrat que l’anglès és la llengua més parlada del món, la més prestigiosa, la més important culturalment, econòmicament i científicament i la que parlen la resta dels canadencs i els EUA, dels quals el Quebec depèn econòmicament.
  4. Finlàndia: el suec és cooficial, però només el té com a llengua materna el 5% de la població que és ètnicament sueca, per qüestions històriques. La població general finesa, malgrat que ha d’estudiar el suec a l’escola (“suec forçat” és l’expressió que fan servir molts finesos; s’explica sola), generalment no el parla correctament. De forma aclaparadorament majoritària els finesos (també els d’ètnia sueca) opten per l’anglès com a segona llengua (més del 90% l’estudien i deixen l’altra llengua oficial com a tercera llengua). Malgrat tot, una dada interessant: a Suècia, on lògicament el finès no és obligatori a l’escola, sinó que només ho és l’anglès, el coneixement d’aquesta llengua entre els majors de 15 anys és del 70,3%, mentres que a Finlàndia amb el seu “suec forçat”, el coneixement de l’anglès entre el mateix grup d’edats només arriba al 47,3%.
  5. Letònia: el rus, forçat i parlat per la immensa majoria de la població nascuda sota la URSS, ha deixat de ser obligatori, fins i tot quan hi ha llocs on els russos ètnics són el 40% de la població. Una xarxa d’escoles segregades amb manca d’obligatorietat del letó per als russos va crear una situació de partida molt desfavorable a la llengua nacional. Vint anys més tard, les estadístiques diuen que encar avui gairebé tots els parlants de letó són bilingües en rus, però els parlants de rus són monolingües. Malgrat tot, el resultat de suprimir l’obligatorietat del rus i d’introduir el letó a l’escola russa és que, tot i les queixes, la competència en letó entre els russos augmenta mentre que les noves generacions de letons comencen a no parlar rus. En canvi, però, els nivells d’anglès pugen de manera espectacular, com a la gran majoria de països ex-soviètics. Els letons podrien escollir el rus com a “finestra al món” (tal com alguns proposen que fem els catalans amb el castellà). Però entenen que malgrat la potència del rus i el seu ús força estès (encara) per tota l’antiga URSS, malgrat la importància substancial de Rússia per l’economia bàltica, malgrat la història i malgrat la població russòfona, el rus no és important a Europa, ni al món. L’anglès en canvi, sí i, per tant, opten per invertir esforços i temps en aquesta llengua.
  6. L’alemany a Alsàcia (França): no és cert que la regió sigui bilingüe. L’alemany hi ha estat tolerat a voltes, però mai ha estat oficial (sota la República). I malgrat que fa només dues generacions era un territori totalment germanòfon (només entre el 2 i el 8% parlaven francès a principis del s. XX) i malgrat que avui dia la frontera amb Alemanya és virtual com a molt, en seixanta anys el francès ha passat de ser desconegut a ser la segona llengua i, ara, la primera sense discussió. Fins i tot ja s’ha interromput del tot la transmissió de l’alemany com a llengua mare: fulminant. Menjar-li terreny a l’alemany d’aquesta manera no és cap broma i demostra algunes coses: que amb voluntat política només cal una o dues generacions per canviar totalment una societat a nivell lingüístic; que no passa res: la població ho accepta; que no existeixen llengües “potents al món” i és igual quants centenars de milions de persones la parlin o que sigui la més important d’Europa: només compta l’entorn immediat.
  7. A l’Àfrica centre-oriental és comú parlar moltes llengües locals i, a més, swahili i una llengua europea. Però cada ètnia en té una de pròpia: no són bilingües, són políglots. Dins la seva comunitat parlen la seva llengua: la del veí és per parlar amb el veí, no entre ells. Així i tot, hi ha estudis que alerten de l’expansió sobtada del swahili a costa d’altres llengües locals, fins i tot llengües que són oficials i “pròpies” degut a l’estatus de llengua oficial de facto o de iure del swahili, cada cop més habitual. Amb només 5 milions de parlants nadius, és la primera llengua a les Illes Comores i ha esdevingut la segona llengua de més de 60 milions en altres quatre països i en regions de fins a mitja dotzena més.
  8. A l’Índia, l’anglès ha estat la llengua comuna i ètnicament neutral durant segles i d’ençà de la indpendència el govern malda per imposar l’hindi (és el mateix que l’urdú paquistanès) a tothom, en un lloc on es parlen 400 llengües. Especialment al sud, entre els tamils, el conflicte lingüístic està sent greu: el govern ha creat un problema on no n’hi havia cap. Però cal remarcar que va ser el propi govern indi després de la independència qui va decidir conservar l’estatus de “llengua de treball i oficial però secundària” de l’anglès al qual s’aferren els contraris a l’expansió de l’hindi.
  9. Singapur: les quatre llengües (anglès, mandarí, malai, tamil) són oficials en el sentit que l’administració les ha de fer servir i són igualment vàlides. Però només l’anglès és obligatori a l’escola per tothom (després cada llengua ètnica és obligatòria com a assignatura per a cadascú: no pas les altres). L’anglès doncs és la llengua que iguala tots els singapuresos: els que no la parlen (sobre tot xinesos), viuen literalment reclosos i separats de la resta, en el seu gueto ètnic. L’anglès, però, avança cada any fins al punt que les darreres estadístiques diuen que de fet és l’única llengua que ho fa, cosa que ha despertat l’alarma dins el partit del govern. Paradoxalment, aquest mateix partit/govern ha esmerçat moltíssims recursos al foment de l’anglès i, fins i tot, de l’”anglès correcte”, basant-se en la idea que tothom ha de ser “bilingüe” en la seva llengua ètnica i la comuna. El resultat real és que entre els tamils l’anglès ja fa temps que és la llengua  majoritària i la competència en tamil registra nivells ínfims; entre els xinesos, l’anglès avança imparable com a llengua familiar entre les classes mitjanes (entre les classes altes ja fa temps que ho és). El declivi de totes dues llengües seria molt més pronunciat si no fos per la contínua arribada d’immigrants xinesos i del sud de l’Índia.  Els únics que mantenen la seva llengua són els malais, malgrat que gairebé tots són diglòssics en favor de l’anglès. És clar que mentre l’anglès sigui oficial, lentament, seguirà imposant-se com a llengua comuna i menjant terreny a les altres com a llengua familiar, malgrat que fa cinquanta anys els parlants nadius (no britànics) d’anglès eren una minoria ínfima: l’oficialitat, però, genera dinàmiques inevitables.
  10. Tailàndia: el siamès és l’única llengua oficial a tot el regne, on se’n parlen desenes. Al sud, on el malai és la llengua pròpia, al nord-est on ho és una llengua tai diferent però relacionada amb el siamès (la mateixa que és oficial a Laos) i a d’altres regions on s’hi parlen altres llengües (khmer, burmès, mon, etc), el tailandès avança sense parar a través de l’escola i el funcionariat per causa de la seva condició de llengua oficial única i de la manca d’oficialitat de la resta.

Catalunya no és cap bon exemple d’Arcàdia bilingüe, precisament: a principis del segle XX era totalment monolingüe i ara mateix els catalanoparlants, segons diuen, som amb prou feines la meitat. Malgrat que el coneixement de la llengua està pel voltant del 90% (i això amb un 50% de gent nascuda fora), el seu ús social registra mínims històrics.

Hi ha una multitud de casos que demostren que el mal anomenat bilingüisme és sempre diglòssia i és sempre dinàmic: hi ha una llengua dominant que s’acabarà imposant, o si no, hi haurà un trencament social i comunitari. Les investigacions de Bar-Yam sobre on probabilitat de conflicte (fins i tot violent) interètnic deixen clar que el conflicte només s’evita assignant zones de preeminència, com a Suïssa, on els cantons coincidixen amb les fronteres lingüístiques i el conflicte lingüístic és virtualment inexistent (excepte, significativament, per als pocs que reivindiquen el romanx, que no té un territori propi). A Bèlgica, en canvi, el conflicte lingüistic civil existeix precisament al cinturó al voltant de Brussel·les, un tros de territori dins Flandes amb un fort influx de francòfons que ha suposat la minorització dels flamencs: el conflicte apareix allà on es barregen totes dues comunitats, on, si existís realment, hauria de ser evident això de l’Arcàdia bilingüe.

Allà on els dos (o més) grups lingüístics conviuen barrejats, com a l’anteriorment esmentat cinturó de Brussel·les o Catalunya, o bé un grup acaba esdevenint dominant (via binlingüisme i diglòssia) o bé el conflicte és constant, amb el desgast que això suposa per la convivència. Nosaltres patim totes dues coses: un avenç constant del castellà, en mig d’un constant conflicte social per la llengua.

Sí, ara l’he dita grossa: conflicte social per la llengua, a Catalunya. Perquè els catalanoparlants, per si algú no ho sap, no podem viure en català i només en català si així ho volem. Això és un conflicte social, per definició. Perquè els catalanoparlants, encara que sembli mentida, som part de la societat i també tenim drets: la cohesió social no pot descansar exclusivament sobre les nostres renúncies.

Malgrat tot, hi ha molta gent, per exemple la majoria dels que innocentment proposen l’oficialitat del castellà, que es nega per principi a acceptar que la convivència en igualtat de dues llengües, enteses com a llengües vertebradores d’una societat, no pas com a “coneixements”, és inviable.

Amb gent que sosté això no crec que s’hi pugui discutir. No perquè siguin estúpids o dolents, sinó perquè per poder discutir s’han de compartir conceptes i llenguatge i no tenen clara ni l’una cosa ni l’altra. Parlem de conceptes bàsics de la sociolingüística. No crec que qui confon bilingüisme i poliglotisme estigui qualificat per parlar del tema. O qui confon el fet que en un país s’hi parlin molts idiomes amb el fet que un d’aquests idiomes (i només un) sigui el vertebrador, el que defineix la comunitat com a tal i el que, per tant, garanteix que tothom el pugui fer servir com a via d’integració.

El més greu, però, no és la manca de coneixement, que sempre es pot solucionar, sinó l’actitud reàcia a la prova i l’evidència. És com quan el científic Dawkins, ateu militant, intenta convèncer fanàtics religiosos sobre la veracitat de l’evolució i la falsedat del creacionisme. Lloable i definitivament mereixedor de suport, però contra un convenciment íntim d’aquesta mena la prova i l’evidència són futils, al final.

Jo per la meva part, sí que accepto proves i estic obert a canviar la meva opinió sobre qualsevol tema. Per tant, hi insisteixo: qui sostingui que el bilingüisme etern i pacífic, sense conflicte, en un sol territori amb les poblacions barrejades és possible, que me’n doni un exemple vàlid.

Esbandit aquest tema, desenvolupem la clau de volta: què significaria l’oficialitat del castellà en un estat català de dret, democràtic.

Hi ha qui qüestiona el concepte de llengua oficial, dient que no està clar què vol dir i que, per tant, podem fer el següent joc de mans: que el català sigui llengua oficial “i pròpia”, “prioritària”, i el castellà “cooficial”. Primer de tot, és un tripijoc perquè “cooficial” només vol dir “oficial juntament amb una altra llengua”. O sigui: oficial. És clar, hi haurà qui malgrat la claredat del concepte negarà l’argument, per principi. Normalment, el que segueix és dir que el que importen són les lleis de política lingüística que es desenvolupin per regular el precepte constitucional de l’(co)oficialitat.

Bé, tornem als exemples que el món ens dóna, amb més detall que als exemples donat adalt:

En el moment del seu naixement, el nou Estat d’Israel va trobar-se que, per una banda, heretava els reglaments lingüístics del mandat britànic de Palestina i, per l’altra, que els nous immigrants jueus que venien de tot el món tenien una varietat de llengües i cultures enormes, molt difícil de gestionar. Qui tingui la sort d’haver llegit les Escales de Llevant de Josep Pla, que descriu aquells moments fundacionals, hi pot trobar la descripció que fa de la situació: yiddish, rus, alemany, grec, àrab i una miríada més d’idiomes (fins i tot ladino castellà, malgrat que expressa decepció en comprovar la degradació de l’idioma en un “galimaties” sense cap ni peus), tots segregats els uns dels altres per comunitats, encara que la preeminència del yiddish era força clara. Al final, van decidir tirar endavant basant-se en les lleis britàniques: hebreu, àrab i anglès, amb l’hebreu com a llengua “oficial i preeminent”. L’anglès va ser derogat aviat com a llengua oficial de facto, via llei, i ningú no n’ha tornat a reivindicar el restabliment.

L’àrab, per la seva part, va passar a ser “oficial segona a l’hebreu”. La política lingüística derivada va implantar una assignatura obligatòria per als hebreus (nivell bàsic) i més tard com a llengua optativa a la secundària entre altres set d’estrangeres. Els àrabs que hi vulguin assistir, tenen escoles àrabs amb l’hebreu com a segona llengua. Entre d’altres drets derivats de l’àrab “segon a l’hebreu”, els diputats àrabs poden expressar-se en la seva llengua al Parlament nacional però, com que molt pocs hebreus l’entenen, mentre que pràcticament tots els àrabs parlen l’hebreu fluïdament, hi ha comptadíssims casos de parlamentaris àrabs que hagin exercit aquest dret.

Així doncs, tot perfecte: la llengua oficial i pròpia com a prioritària i una llengua cooficial “segona”. De fet, malgrat que l’hebreu és “segona llengua” a l’escola pels àrabs, aquests darrers són tots bilingües. Hem trobat l’Arcàdia, doncs! Bé, doncs no.

La situació va durar una bona quarantena d’anys, fins que als anys 90 va arribar el que era inevitable que arribés: organitzacions àrabs i pro-drets humans, també l’esquerra israeliana hebrea, van començar a fer campanya per una “millora de l’estatus de l’àrab”, amb un raonament molt lògic i impecable democràticament: “Si és oficial, és oficial”. El Tribunal Suprem va dictaminar que per molt que sigui “segon a l’hebreu”, si l’àrab és oficial, el govern n’ha de fer un ús “extensiu”. Així, la senyalització dels carrers i les poblacions en àrab va esdevenir comuna, entre d’altres canvis.

Fins i tot fa un parell d’anys es va decidir que l’àrab havia de formar part obligatòria del currículum hebreu a partir de cinquè de bàsica. L’argument? “Tenim dues llengües oficials i cal promoure l’entesa entre comunitats”. Qualsevol moviment o proposta que els partits pro-hebreu fan ara per corregir la situació i deixar l’hebreu com a única llengua oficial és interpretat i combatut com una agressió, una provocació, antidemocràtic, etc. És lògic: l’àrab és oficial, ho ha estat durant gairebé cinquanta anys, ja ho era durant el mandat britànic i, per tant, el seu estatus genera uns drets jurídics als seus parlants, que fan bé de revindicar-los. La demanda no s’aturarà pas en els rètols del pobles, és clar. Només és qüestió de temps.

En un context on el 20% de la població israeliana té l’àrab com a llengua materna, la situació és tensa, malgrat que tots els àrabs, insisteixo, són bilingües. En un context com el català, on segons ens recorden dia sí dia també, potser la meitat de la població té el castellà com a llengua materna, permetre que es generin uns drets lingüístics mitjançant una declaració d’oficialitat per una banda, per després dir que no, que el que volíem dir era que “ha de ser la segona”, seria totalment insostenible i sembla clar que un intent a posteriori de canviar la legislació seria interpretat (correctament!) com una agressió cap a la comunitat castellanoparlant.

Si realment volem ser un estat democràtic, amb tribunals democràtics, cal entendre aquest concepte i recordar que un cop el castellà sigui generador de drets, tard o d’hora, els tribunals hauran de reconèixer aquests drets, o exposar-se a que, amb tot el dret del món, els castellanoparlants en facin casus belli i acudeixin a tribunals internacionals i tot. El govern català, com que serà democràtic i exemplar, haurà de cedir. Això comportarà una situació de diglòssia: el declivi del català està assegurat. Per molt suau i poc conflictiu que pugui ser el procés, tal com ens ensenyen tots i cadascun dels exemples que hi ha al món, la convivència com a llengua vertebradora no és possible. Enllaçant amb el principi, tal com deia, que no fem oficial el castellà tampoc no vol dir que la supervivència del català estigui assegurada (Irlanda etc), això no cal oblidar-ho.

També se sent dir sovint que cal implantar l’oficialitat del castellà com a “reflex de la societat”. Això implica una visió bonista de l’actual societat catalana que, recordem-ho, de fet està dividida en qüestions lingüístiques, amb una comunitat castellanoparlant privilegiada i una de catalanoparlant forçada a la dimissió lingüística constant. Tenen tota la raó quan diuen, doncs, que l’oficialitat del castellà seria un reflex d’això. Un reflex molt lleig d’una situació molt lletja perquè implica la progressiva minorització i desaparició del català. Però ja he parlat del tema abans: n’hi ha que negaran la major, diran que no hi ha diglòssia i s’haurà acabat el bròquil. És futil discutir-hi.

Finalment, se sent dir que cal no sollevar els castellanoparlants. Això ho diuen, curiosament, molts que només han vist castellanoparlants fregant escales o a la tele. N’hi ha que n’hem tingut a casa, de castellanoparlants, i que ens toca força el voraviu aquest argument que transpua moltes coses lletges: paternalisme, una certa xenòfobia inclús, i molts complexos de catalanet burgeset. Contràriament al que sostenen, a més, el seus plantejaments només poden causar la divisió de Catalunya en dos blocs enfrontats.

Assumeixen que els catalans castellanoparlants són tots nacionalistes i irracionals. Que posen un aspecte molt concret de la seva possible identitat individual per sobre del benestar dels seus fills i del país. Algun militant de partit independentista amb molts traumes fins i tot ha arribat a dir que sense castellà votaria que no a la independència. Tenen un concepte del que és la meitat del país molt trist. Tot això, evidentment, sense negar l’existència de nacionalistes espanyols entre els catalans castellanoparlants: també n’hi ha (d’espanyolistes) entre els catalanoparlants.

De moment, les dades diuen que més d’un 10% dels castellanoparlants trien com a llengua familiar, per parlar amb els fills, el català. I que entre la població general (la meitat de la qual se suposa que no és catalanoparlant) el català assoleix quotes de coneixement del 90%. Així doncs, què fa pensar que els castellanoparlants, de forma majoritària, estarien disposats a trencara la baralla del benestar material i social d’ells mateixos i dels seus fills, quan han optat per aprendre i parlar català i ja fa molt de temps que els ajuntaments i la Generalitat se’ls adrecen de forma gairebé exclusiva en català i quan durant els darrers trenta anys han donat suport a la immersió dels seus fills?

Ara mateix, l’actitud majoritària dels castellanoparlants és aquesta. Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que tli correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives i podem adjudicar-los el sentit que ens abelleixi.

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

Reprenent els conceptes bàsics de la sociolingüística, una llengua només sobreviu si se li dóna un espai exclusiu com a hegemònica en una societat. Si volem que el català sobrevisqui doncs, cal assegurar que existirà el dret de ser monolingüe català, com a qualsevol país europeu existeix el dret a ser monolingüe: França, Alemanya, Espanya, per exemple. Per tant, a més de fer que el català sigui l’única llengua obligatòria, cal garantir que el castellà, que és la llengua amb la qual el català competeix per l’hegemonia social, deixi de ser-ho i que ningú pugui ser obligat a aprendre’l  a parlar-lo, el sàpiga o no.

Davant d’això, el fals argument habitual, és que ser monolingüe és no parlar idiomes i que, per tant, qui proposa això és un “excloents reduccionista feixista”, o alguna variant. Breument: qui digui això, que cerqui la definició de poliglotisme.

Personalment, crec que no tots els nens estan capacitats per aprendre un nombre infinit de llengües estrangeres i que és injust forçarlos a aprendre’n més d’una, a part que no és que ho cregui sinó que sé positivament que val més saber una sola llengua estrangera important molt bé que dues malament (recordeu el cas de l’anglès a Finlàndia vs Suècia). Però entenc que hi hagi una dèria entre la gent que no en sap gaires, ni bé ni malament, per intentar forçar els seus fills a aprendre’n “com més millor”, encara que sigui com a Catalunya amb l’anglès: molt malament.

Per tant, molt breument perquè això és política lingüística i escolar, no pas oficialitat, jo proposaria el català com única llengua vehicular, l’anglès com a primera llengua estrangera obligatòria per tothom i una segona llengua optativa, a escollir, preferentment europees, entre les quals el castellà per aquells que no l’aprenguin a casa o per als molt ganduls que ja el parlen però volen treure bones notes. (Això darrer ho he vist a la Facultat de Traducció amb gent que venia del Liceu Francès i algun d’una escola alemanya que agafaven francès o alemany de segona llengua estrangera per poder obtenir matrícula d’honor i per tant alguna assignatura gratis: molt ganduls i molta barra).

L’objectiu de tot plegat és assolir en una generació els primers parlants monolingües de català, que han de ser políglots i parlar correctament l’anglès i més o menys una altra llengua estrangera, sigui quina sigui (i estic convençut que molts escollirien el castellà). Un objectiu que crec desitjable però no prioritari és també la deshispanització cultural: aconseguir trencar el monopoli de la cultura hispànica com a porta al món global dels catalans, optant, en canvi, per la integració al món a través de la cultura anglosaxona, que és la global de veritat, com els ex-soviètics han fet de forma massiva. En resum, eixamplar el món dels catalans més enllà de Llatinoamèrica. Al capdavall, tots els homes de negocis argentins, mexicans, xilens, peruans que conec parlen anglès perfectament.

Exposat tot això, faig un comentari final sobre les expressions de reconeixement del “patrimoni que representa el castellà per a Catalunya” que darrerament fan els nostres polítics i altres interessats.

Ho trobo extremadament cínic i força ofensiu per als catalanoparlants i per a la història de Catalunya, francament. El castellà sabem tots com ha arribat a Catalunya i per què ha esdevingut hegemònic fins al punt de devorar àrees senceres del domini lingüístic català i de desnaturalitzar de forma perillosíssima la llengua allà on s’aguanta: per la pura violència institucional, social i física. I no parlo de guerres, només, sinó de fets concrets contra persones concretes: vexacions, arrestos injustificats, insults, clatellades, cops de puny, bufetades i la humiliació gairebé corporal d’haver de canviar de llengua constantment.

Sí que estaria d’acord a admetre que el castellà és un patrimoni per a una part important dels catalans, no pas del conjunt del poble català ni de Catalunya. És evident, perquè hi ha molta gent que així ho expressa i jo no tinc cap autoritat per negar els sentiments de ningú, no hi tinc dret, i el govern tampoc no hi tindria dret. Però pel mateix motiu no em sembla admissible que es forcés aquest patrimoni d’alguns sobre la resta. I encara meys que es permetés que aquesta declaració arribés a generar drets civils, com ho faria l’oficialitat.

Per tant, proposo que el català tingui el rang constitucional d’única llengua oficial (l’occità estàndard a l’Aran), sense estendre’s més, i que es reguli per llei l’ensenyament d’altres llengües (sense qualificatius com “estrangeres”).

Com a segona opció, també trobaria acceptable incloure al preàmbul de la Constitució, a la declaració de principis, sense valor legal, aquest reconeixement específic del castellà com a patrimoni d’una part substancial de la població en el moment de redactar-la, potser juntament amb un esment sense anomenar-les a les altres 200 llengües estrangeres que es parlen actualment al nostre país.

Lliçons de Malaia

Malgrat la llunyania geogràfica i cultural i les enormes diferències històriques, existeixen interessants similituds i paral·lelismes entre Catalunya i la República de Singapur.

N’hi ha d’estructura demogràfica (5 milions a Singapur vs. 7.5 a Catalunya, amb un 40% de població no nascuda al país en tots dos casos i un creixement molt sobtat durant la darrera dècada; una societat multiètnica, amb una conflictivitat entre les dues comunitats principals molt més accentuada i agra a Singapur, però igualment existent a Catalunya; etc.)

N’hi ha igualment d’estructura econòmica: tots dos països tenen uns índexs d’obertura i de comerç molt elevats, han fet la transició de la manufactura als serveis i intenten trobar nínxols d’especialització en les noves tecnologies, la biomedicina, el disseny…; i en major o menor mesura, deriven molts dels seus avantatges comparatius d’un fet tan casual i, en principi, sense mèrit, com la seva ubicació geogràfica estratègica (tot i que després cal saber treure’n profit, és clar).

Políticament, i ara la diré grossa, també hi ha paral·lelismes o reminiscències entre la “democràcia tutelada” singapuresa i Catalunya: el lideratge carismàtic i personalista de Lee Kuan Yew i el PAP (People’s Action Party: el vehicle de poder de Lee, que ha guanyat totes les eleccions d’ençà de la seva creació, sense escrúpols de manipular la llei i reprimir i enfonsar l’oposició) recorda, salvant totes les distàncies, el pujolisme i CiU, que en algun moment s’ha arribat a definir no com un partit sinó com un “moviment”, igual que el PAP.

Fins i tot “l’enretirament” de Lee Kuan Yew per continuar manant mentre deixava pas a un tecnòcrata de perfil originalment gris com Lee Hsien Long (el seu fill) que com més va més creix fa pensar en el relleu de Pujol al delfí Mas, i com amb el temps (i malgrat que encara hem de veure com acaba) aquest darrer sembla haver aconseguit esdevenir algú per ell mateix.

Per evitar que ningú s’escandalitzi més del compte, puntualitzo que a Catalunya hi tenim una democràcia plena, com demostra el fet que CiU no ha governat mai a molts llocs i institucions del país, que hi ha hagut alternança al Govern i pactes variats al Parlament, que no hi ha manipulació (no gaire i més important encara, la que hi ha no és només per part de CiU…), que hi ha tanta oferta electoral com cal, etc. Així doncs, els paral·lelismes hi són, però són limitats.

Dit això, fa molt de temps que rumio sobre una qüestió concreta, però tanmateix molt àmplia, de la història política de Singapur que penso que caldria que els catalans coneguéssim, estudiéssim i tinguéssim en compte: el seu procés d’independència (aquest post) i el seu procés de construcció de l’estat (possiblement un altre post).

Singapur ha esdevingut independent dos cops.

El primer va ser l’any 1963, quan Singapur va declarar la independència de l’Imperi (Britànic, és clar), però ho va fer per federar-se amb els altres estats de Malaia (a la Península), Sabah i Sarawak (a Borneo) i formar la Federació de Malàisia.

Breument, els antecedents van ser uns quants anys d'”autogovern total” dins aquella encarnació amable de l’Imperi dita Commonwealth (“total” volia dir en tot excepte política exterior i defensa). Els independentistes van vèncer a les primeres eleccions, l’any 1955, però els britànics va rebutjar la via exprés i, punt clau, van decidir propulsar un líder més del seu gust al poder a les segones eleccions, l’any 1959, el nom del qual era, evidentment, Lee Kuan Yew, àlies Harry Lee.

El resultat va ser que la declaració d’independència, inevitable, es faria de la manera que més interessava als britànics: forçant (i adulterant) un referèndum (l’únic de la història de Singapur) l’any 1962 on calia escollir entre tres formes d’unificació amb Malaia, sense opció de votar que no. És a dir, els singapuresos havien d’escollir entre el sí, el sí, o el sí i, per tant, no cal dir quina opció va guanyar.

El per què de la confluència entre l’elit singapuresa, representada per Lee, un advocat xinès totalment britanitzat, educat a Cambridge, i els amos colonials, era típic: els interessos i el paternalisme. Tots plegats estaven convençuts que Singapur no podia autogestionar-se ni defensar-se sola i que necessitava formar part d’un mercat més gran: Malàisia. Que la majoria dels singapuresos volguessin autogestionar-se i que no tinguessin clars els beneficis d’una unió econòmica amb Malàisia i que, de fet, veiessin en Malàisia una amenaça a la seva seguretat, sembla que va ser secundari per a ells.

Així doncs: “mercat més gran”, “protecció”, “no sabrem gestionar-nos”, etc. Sonen, els “arguments? Haurien de sonar-nos a tots els catalans, perquè ens els repeteixen cada dia del món a La Vanguardia.

El resultat de posar el destí de Singapur al servei de les dèries de Lee i dels interessos dels britànics i no al servei dels interessos dels singapuresos va ser el lògic: un desastre amb insurgència, terrorisme, avalots racials, morts, boicots econòmics, polítics i socials i, finalment, la independència total de Singapur.

M’aturo aquí un moment per fer el primer paral·lelisme: l’any 1978 i, fins i tot, l’any 1931, Catalunya, les elits polítiques catalans, van decidir que en sabien més que el poble català i que, per algun motiu (per prudència, per interès, per covardia), calia decidir què fer amb el destí de Catalunya pensant a acontentar Espanya, no pas pensant en Catalunya ni en els catalans. Per exemple, començar declarant la República Catalana i acabar acceptant una Generalitat de pa sucat amb oli, com Macià. O declarar l’Estat Català i acabar acceptant la suspensió i tot de la micro-autonomia. O fer un estatut on es diu que som una nació i “acatar les sentències” que diuen que som una província.

D’això se’n diu posar una espelma a la Verge i una altra al Dimoni, i ja veiem com ha acabat: dues dictadures militars i quaranta anys de feixisme genocida; l’afebliment fins a mínims històrics de la llengua catalana i l’extermini literal de tota una generació d’intel·lectuals catalans que gairebé ens envia a la tomba com a poble; i també l’anorreament econòmic de Catalunya, la seva desindustrialització i la impossibilitat de reeixir a implantar un nou model per manca de recursos i de llibertat. Paral·lelament, però, l’embrió independentista inicial (que ha estat en hibernació d’ençà de 1640, però mai no ha mort), s’ha anat fent fort i ha anat creixent, fins a l’eclosió actual.

Continuo:

L’afer de la separació de Singapur i Malàisia, que succeí l’any 1965, tan sols dos més tard de la unió imposada pels britànics i Lee Kuan Yew, és encara avui dia extremadament controvertit. No ho és el fet en ell mateix, sinó les motivacions, el procés que hi va portar i, sobre tot, si va ser Malàisia qui va expulsar Singapur de la Federació o Singapur qui va forçar l’expulsió.

El teló de fons era, per fer-ho curt, la concepció totalment incompatible que tenien els singapuresos i els malaisis de com havia de ser l’Estat Malaisi i la convivència entre els diferents grups ètnics que hi habitaven. Singapur havia optat per un model on tots els singapuresos eren iguals (és a dir, on els xinesos tenien els mateixos drets que els malais, els indis els mateixos que els xinesos i tots s’entenien en anglès), mentre que a Malàisia la majoria demogràfica malaia imposava l’apartheid majoritari del “bumiputra” (del qual parlo en altres posts i que bàsicament consisteix a fer com els blancs a Sudàfrica, però sent els malais la majoria ètnica), fins i tot allà on els malais no eren majoria.

Els singapuresos, de majoria xinesa, des del principi es van negar a permetre que els convertissin ciutadans de segona i que fins i tot poguessin en un futur hipotètic però no descartable acabar per forçar-los a convertir-se a l’islam. Per altra banda, els malaisis van mostrar-se inflexibles en l’objectiu d’homogeneïtzar Malàisia, imposar la llengua malaia i l’islam arreu i, sobre tot, implantar el sistema bumiputra, segons el qual el simple fet que un neixi malai i musulmà (perquè la condició de malai es perd si no s’és musulmà) atorga una sèrie de drets, com l’accés a la propietat i als llocs de treball públic, que la resta no posseeixen, encara que siguin ciutadans, cosa clarament incompatible amb la mentalitat meritocràtica dels xinesos.

Així doncs, la relació entre un PAP singapurès que havia fet del lema “Malaysian Malaysia!” (és a dir: Malàisia és dels ciutadans malaisis, no només dels d’ètnia malaia i religió musulmana) i l’UMNO (United Malays National Organization) que estava obsedit en corregir “el desequilibri” que l’ingrés d’un Singapur majoritàriament xinès causaria (per exemple, incorporant a Malàisia Brunei, que no va ser i, com sí va ser, Sarawak i Sabah, de majoria malaia), va ser impossible i estava condemnada al fracàs.

Ningú no pot negar que un dels afanys més urgents, constants històricament i recurrents de l’estat espanyol (o sigui, de Castella) ha estat la uniformització lingüística i cultural de tots els territoris que han caigut a les seves mans. Fins i tot als Països Baixos estaven obsedits per l’homogeneïtzació religiosa i si els haguessin tingut més a mà, com a Catalunya, segur que els haurien intentat imposar el castellà, també.

A la catòlica (nominalment) Catalunya, el principal “problema” per al colonitzador castellà ha estat, de sempre, la llengua, encara que és conegut de tothom que sempre s’ha intentat acabar amb la versió nadiua del catolicisme i l’església. I més enllà de la llengua, sempre hi ha hagut una mania contra la classe mitjana i petitburgesa, contra el concepte del pagès amb mas, contra la separació de béns, contra el parlamentarisme i la separació de poders i, ras i curt, contra tot el que definia el model social català.

Sembla una comparació extrema, sobre tot per als catalanets més acomplexats, però el fet que el castellà sigui LA llengua oficial i obligatòria, mentre que el català sigui només tolerat com a voluntari, és idèntic al principi bumiputra d’obligatorietat del malai fins i tot allà on no hi ha una majoria malaia ni la hi ha hagut mai. També és bumiputra total el fet, tan banal i tan assimilat que ni ens n’adonem, que un només pot accedir a un lloc de treball públic si sap parlar castellà: el català ha esdevingut obligatori després i, tal com ens demostra el terrorista Bauçà a les Balears, la seva condició és fàcilment revocable. 

És possible revocar la condició d’obligatori del castellà? No pas sota la legalitat espanyola. Recordeu-ho: el castellà és obligatori a Salamanca, però també a Olot. La seva condició d’obligatori és independent de si és minoritari o fins i tot inexistent entre la població nadiua.

El cas és que els singapuresos van proposar que Malàisia s’organitzés com ells creien que era més just: amb igualtat per a totes les ètnies, sense privilegis i amb racionalitat en les decisions econòmiques. Com era d’esperar, els malais, emparant-se en l’argument que ells eren la majoria, es van negar en rodó a acceptar tal cosa. També ens hauria de sonar, aquesta cançó, als catalans. Sobre tot als anomenats “federalistes” i als “reformistes”.

Bé, doncs jo crec que en tots dos casos, tant malais com castellans, tenen la raó, què volen que els digui. Ja ho he dit anteriorment: els catalans (o els singapuresos) no som ningú per dir als altres com s’han d’organitzar, com han de viure ni què han de ser o deixar de ser. La torna és, és clar, que tampoc no tenim per què acceptar que ningú ens mani com ens hem d’organitzar i viure, ni què hem de ser o deixar de ser.

Per tant, en un escenari així, s’imposa la separació, com van fer singapuresos i malaisis.

Però tot això explica els motius de la separació, cosa que segurament a hores d’ara no cal que ningú ens en doni, als catalans.

La part realment interessant és com va anar, tot plegat, entre Singapur i Malàisia.

Tal com deia abans, encara hi ha polèmica al respecte, i simplificant-ho, hi ha tres versions:

1. Lee Kuan Yew era pro-Malàisia de cor i malgrat que no va aconseguir convèncer els malais d’acceptar el seu projecte, no desitjava la separació, que va ser imposada per Malàisia. Aquesta és la versió oficial de Lee, que la nit de la separació va sortir a la tele a anunciar-la tot plorant. Fins i tot ara, Lee insisteix que ell volia la unió i que tot va ser culpa de l’UMNO.

2. Lee Kuan Yew era pro-Malàisia, però amb condicions: si no havia de ser un estat plurinacional i respectuós, no li interessava. L’expulsió de Singapur va ser pactada. Això és purament una opció racional, una construcció hipotètica, però no la defensa ningú.

3. Lee mai no va creure en el projecte comú, però va veure una oportunitat de prendre el poder seguint el corrent als britànics. Un cop al poder, va forçar la màquina fins a aconseguir que els expulsessin. Això és el que sostenen els malaisis, recordant que l’UMNO i el PAP compartien origen i que tots dos es van unir per eliminar les respectives faccions pro-comunistes durant els anys de la “insurgència”, cosa que van aconseguir fent servir tots els mitjans al seu abast. A més, també hi ha el fet que la mà dreta de Lee, el ministre Goh Keng Swee, que va ser enviat a Kuala Lumpur quan les coses ja havien arribat a un punt de no retorn oficialment per negociar com evitar l’expulsió, era de fet contrari a la unió per causa de la discriminació fiscal que patia Singapur (també sona, oi?), i així li ho havia dit a Lee. Encara més, fa uns anys els britànics van desclassificar un dossier d’intel·ligència que explica com davant la compareixença de Lee a la TV per anunciar la separació entre plors i sanglots, el govern de Singapur va emetre una ordre per als mitjans de comunicació on Lee, en primera persona, advertia de “mesures punitives serioses” si es publicava cap fotografia d’ell somrient. Això fa pensar, als malpensats i als no tan malpensats, que Lee feia comèdia de cara als britànics i que, en realitat, estava encantat de la vida de la notícia que donava.

Lliçons per als catalans:

No sabrem mai si Mas és el Lee de l’opció 1 o el de l’opció 3. Jo crec que més aviat és el de l’opció 1, però això és igual. El cas és que li ha tocat fer de Lee.

Una metàfora que he fet servir aquests dies és que Mas és com un d’aquells jugadors de pilota asteques. De vegades eren voluntaris i fins i tot aristòcrates, però altres cops eren presoners de guerra. El cas és que, voluntaris o involuntaris, no tenien més remei que jugar. Si guanyaven el que els esperava era un període d’adulació i adoració: eren déus a la terra i vivien com a tals. Fins i tot els tractaven com déus mentre els feien pujar cap a l’altar sacrificial de la piràmide, on els posarien sobre una pedra i els arrencarien el cor, per després llançar-los daltabaix mentre encara vivien, descartats com una carcassa, i els cremarien el cor com a ofrena als déus de veritat. Així doncs, el nostre Lee pot tenir idees pròpies o no, pot tenir intencions pròpies o no. És igual. El que hem de fer és estar amb ell, ajudar-lo, adorar-lo — mentre no li traiem els ulls del damunt i ens assegurem que farà el que el poble necessita que faci.

En termes de política pràctica, en un escenari com el nostre, cal jugar a fons la carta de ser una molèstia insuportable per als espanyols. De fet, es constata que s’estén entre la població espanyola el sentiment d’estar farts de les nostres constants reivindicacions i queixes, i de la nostra impertinència, arrogància, de dir-los com han de viure. A la inversa, la idea d’una Espanya sense catalans pot ser molt atractiva per a la majoria d’espanyols, encara que no ho vulguin admetre en públic. Tot això cal fomentar-ho.

La dependència econòmica d’Espanya respecte a Catalunya és similar a la que tenia Malàisia respecte de Singapur, però ja veieu que els malaisis finalment van optar per l'”expulsió”. Si bé els espanyols no poden mai arribar a “expulsar-nos” perquè formalment som tan Espanya com la Rioja i la seva constitució no ho preveu, sí que és possible ajudar-los a salvar la cara i fomentar que optin per la indiferència davant un moviment secessionista per part de Catalunya. Una cosa tipus “Me la suda lo que hagáis, allá vosotros”.

És més probable del que molts es pensen que la situació desemboqui en aquest escenari, sempre i quan el govern català sigui claríssim i inamovible en la seva intenció de separar-se d’Espanya unilateralment i sense negociar res. Espanya no té ni eines ni opcions per a impedir-ho. L’únic que pot fer és fingir que “ens deixen” fer-ho. Seria important que els nostres polítics sàpiguen llegir això correctament i tinguin la sang freda de seguir-los el corrent i “ajudar-los” a salvar la cara.

Finalment, cal saber molt bé com van els processos del Dret Internacional. Em sembla escandalós haver de explicar aquestes coses, però tot sembla indicar que excepte algun diputat aïllat com López Tena, els nostres polítics no tenen la més remota idea d’aquestes coses. Per exemple, quan proposen que fem un referèndum que com tothom sap és il·legal, com insisteix ERC. L’expulsió de Singapur va ser votada al Parlament malaisi per unanimitat (en absència significativa dels diputats singapuresos) i només després el Parlament de Singapur va aprovar la Llei d’Independència. Per cert, sense referèndum posterior. En el nostre cas, és impossible que el Congreso aprovi res, perquè no ho ha cap llei que permeti votar res.

Per tant, cal que sigui el Parlament català qui creï aquesta legalitat mitjançant un gest de sobirania, o sigui, mitjançant la Declaració Unilateral d’Independència, que tal com explico al post anterior, és conforme al Dret Internacional.