Lliçons de Malaia

Malgrat la llunyania geogràfica i cultural i les enormes diferències històriques, existeixen interessants similituds i paral·lelismes entre Catalunya i la República de Singapur.

N’hi ha d’estructura demogràfica (5 milions a Singapur vs. 7.5 a Catalunya, amb un 40% de població no nascuda al país en tots dos casos i un creixement molt sobtat durant la darrera dècada; una societat multiètnica, amb una conflictivitat entre les dues comunitats principals molt més accentuada i agra a Singapur, però igualment existent a Catalunya; etc.)

N’hi ha igualment d’estructura econòmica: tots dos països tenen uns índexs d’obertura i de comerç molt elevats, han fet la transició de la manufactura als serveis i intenten trobar nínxols d’especialització en les noves tecnologies, la biomedicina, el disseny…; i en major o menor mesura, deriven molts dels seus avantatges comparatius d’un fet tan casual i, en principi, sense mèrit, com la seva ubicació geogràfica estratègica (tot i que després cal saber treure’n profit, és clar).

Políticament, i ara la diré grossa, també hi ha paral·lelismes o reminiscències entre la “democràcia tutelada” singapuresa i Catalunya: el lideratge carismàtic i personalista de Lee Kuan Yew i el PAP (People’s Action Party: el vehicle de poder de Lee, que ha guanyat totes les eleccions d’ençà de la seva creació, sense escrúpols de manipular la llei i reprimir i enfonsar l’oposició) recorda, salvant totes les distàncies, el pujolisme i CiU, que en algun moment s’ha arribat a definir no com un partit sinó com un “moviment”, igual que el PAP.

Fins i tot “l’enretirament” de Lee Kuan Yew per continuar manant mentre deixava pas a un tecnòcrata de perfil originalment gris com Lee Hsien Long (el seu fill) que com més va més creix fa pensar en el relleu de Pujol al delfí Mas, i com amb el temps (i malgrat que encara hem de veure com acaba) aquest darrer sembla haver aconseguit esdevenir algú per ell mateix.

Per evitar que ningú s’escandalitzi més del compte, puntualitzo que a Catalunya hi tenim una democràcia plena, com demostra el fet que CiU no ha governat mai a molts llocs i institucions del país, que hi ha hagut alternança al Govern i pactes variats al Parlament, que no hi ha manipulació (no gaire i més important encara, la que hi ha no és només per part de CiU…), que hi ha tanta oferta electoral com cal, etc. Així doncs, els paral·lelismes hi són, però són limitats.

Dit això, fa molt de temps que rumio sobre una qüestió concreta, però tanmateix molt àmplia, de la història política de Singapur que penso que caldria que els catalans coneguéssim, estudiéssim i tinguéssim en compte: el seu procés d’independència (aquest post) i el seu procés de construcció de l’estat (possiblement un altre post).

Singapur ha esdevingut independent dos cops.

El primer va ser l’any 1963, quan Singapur va declarar la independència de l’Imperi (Britànic, és clar), però ho va fer per federar-se amb els altres estats de Malaia (a la Península), Sabah i Sarawak (a Borneo) i formar la Federació de Malàisia.

Breument, els antecedents van ser uns quants anys d'”autogovern total” dins aquella encarnació amable de l’Imperi dita Commonwealth (“total” volia dir en tot excepte política exterior i defensa). Els independentistes van vèncer a les primeres eleccions, l’any 1955, però els britànics va rebutjar la via exprés i, punt clau, van decidir propulsar un líder més del seu gust al poder a les segones eleccions, l’any 1959, el nom del qual era, evidentment, Lee Kuan Yew, àlies Harry Lee.

El resultat va ser que la declaració d’independència, inevitable, es faria de la manera que més interessava als britànics: forçant (i adulterant) un referèndum (l’únic de la història de Singapur) l’any 1962 on calia escollir entre tres formes d’unificació amb Malaia, sense opció de votar que no. És a dir, els singapuresos havien d’escollir entre el sí, el sí, o el sí i, per tant, no cal dir quina opció va guanyar.

El per què de la confluència entre l’elit singapuresa, representada per Lee, un advocat xinès totalment britanitzat, educat a Cambridge, i els amos colonials, era típic: els interessos i el paternalisme. Tots plegats estaven convençuts que Singapur no podia autogestionar-se ni defensar-se sola i que necessitava formar part d’un mercat més gran: Malàisia. Que la majoria dels singapuresos volguessin autogestionar-se i que no tinguessin clars els beneficis d’una unió econòmica amb Malàisia i que, de fet, veiessin en Malàisia una amenaça a la seva seguretat, sembla que va ser secundari per a ells.

Així doncs: “mercat més gran”, “protecció”, “no sabrem gestionar-nos”, etc. Sonen, els “arguments? Haurien de sonar-nos a tots els catalans, perquè ens els repeteixen cada dia del món a La Vanguardia.

El resultat de posar el destí de Singapur al servei de les dèries de Lee i dels interessos dels britànics i no al servei dels interessos dels singapuresos va ser el lògic: un desastre amb insurgència, terrorisme, avalots racials, morts, boicots econòmics, polítics i socials i, finalment, la independència total de Singapur.

M’aturo aquí un moment per fer el primer paral·lelisme: l’any 1978 i, fins i tot, l’any 1931, Catalunya, les elits polítiques catalans, van decidir que en sabien més que el poble català i que, per algun motiu (per prudència, per interès, per covardia), calia decidir què fer amb el destí de Catalunya pensant a acontentar Espanya, no pas pensant en Catalunya ni en els catalans. Per exemple, començar declarant la República Catalana i acabar acceptant una Generalitat de pa sucat amb oli, com Macià. O declarar l’Estat Català i acabar acceptant la suspensió i tot de la micro-autonomia. O fer un estatut on es diu que som una nació i “acatar les sentències” que diuen que som una província.

D’això se’n diu posar una espelma a la Verge i una altra al Dimoni, i ja veiem com ha acabat: dues dictadures militars i quaranta anys de feixisme genocida; l’afebliment fins a mínims històrics de la llengua catalana i l’extermini literal de tota una generació d’intel·lectuals catalans que gairebé ens envia a la tomba com a poble; i també l’anorreament econòmic de Catalunya, la seva desindustrialització i la impossibilitat de reeixir a implantar un nou model per manca de recursos i de llibertat. Paral·lelament, però, l’embrió independentista inicial (que ha estat en hibernació d’ençà de 1640, però mai no ha mort), s’ha anat fent fort i ha anat creixent, fins a l’eclosió actual.

Continuo:

L’afer de la separació de Singapur i Malàisia, que succeí l’any 1965, tan sols dos més tard de la unió imposada pels britànics i Lee Kuan Yew, és encara avui dia extremadament controvertit. No ho és el fet en ell mateix, sinó les motivacions, el procés que hi va portar i, sobre tot, si va ser Malàisia qui va expulsar Singapur de la Federació o Singapur qui va forçar l’expulsió.

El teló de fons era, per fer-ho curt, la concepció totalment incompatible que tenien els singapuresos i els malaisis de com havia de ser l’Estat Malaisi i la convivència entre els diferents grups ètnics que hi habitaven. Singapur havia optat per un model on tots els singapuresos eren iguals (és a dir, on els xinesos tenien els mateixos drets que els malais, els indis els mateixos que els xinesos i tots s’entenien en anglès), mentre que a Malàisia la majoria demogràfica malaia imposava l’apartheid majoritari del “bumiputra” (del qual parlo en altres posts i que bàsicament consisteix a fer com els blancs a Sudàfrica, però sent els malais la majoria ètnica), fins i tot allà on els malais no eren majoria.

Els singapuresos, de majoria xinesa, des del principi es van negar a permetre que els convertissin ciutadans de segona i que fins i tot poguessin en un futur hipotètic però no descartable acabar per forçar-los a convertir-se a l’islam. Per altra banda, els malaisis van mostrar-se inflexibles en l’objectiu d’homogeneïtzar Malàisia, imposar la llengua malaia i l’islam arreu i, sobre tot, implantar el sistema bumiputra, segons el qual el simple fet que un neixi malai i musulmà (perquè la condició de malai es perd si no s’és musulmà) atorga una sèrie de drets, com l’accés a la propietat i als llocs de treball públic, que la resta no posseeixen, encara que siguin ciutadans, cosa clarament incompatible amb la mentalitat meritocràtica dels xinesos.

Així doncs, la relació entre un PAP singapurès que havia fet del lema “Malaysian Malaysia!” (és a dir: Malàisia és dels ciutadans malaisis, no només dels d’ètnia malaia i religió musulmana) i l’UMNO (United Malays National Organization) que estava obsedit en corregir “el desequilibri” que l’ingrés d’un Singapur majoritàriament xinès causaria (per exemple, incorporant a Malàisia Brunei, que no va ser i, com sí va ser, Sarawak i Sabah, de majoria malaia), va ser impossible i estava condemnada al fracàs.

Ningú no pot negar que un dels afanys més urgents, constants històricament i recurrents de l’estat espanyol (o sigui, de Castella) ha estat la uniformització lingüística i cultural de tots els territoris que han caigut a les seves mans. Fins i tot als Països Baixos estaven obsedits per l’homogeneïtzació religiosa i si els haguessin tingut més a mà, com a Catalunya, segur que els haurien intentat imposar el castellà, també.

A la catòlica (nominalment) Catalunya, el principal “problema” per al colonitzador castellà ha estat, de sempre, la llengua, encara que és conegut de tothom que sempre s’ha intentat acabar amb la versió nadiua del catolicisme i l’església. I més enllà de la llengua, sempre hi ha hagut una mania contra la classe mitjana i petitburgesa, contra el concepte del pagès amb mas, contra la separació de béns, contra el parlamentarisme i la separació de poders i, ras i curt, contra tot el que definia el model social català.

Sembla una comparació extrema, sobre tot per als catalanets més acomplexats, però el fet que el castellà sigui LA llengua oficial i obligatòria, mentre que el català sigui només tolerat com a voluntari, és idèntic al principi bumiputra d’obligatorietat del malai fins i tot allà on no hi ha una majoria malaia ni la hi ha hagut mai. També és bumiputra total el fet, tan banal i tan assimilat que ni ens n’adonem, que un només pot accedir a un lloc de treball públic si sap parlar castellà: el català ha esdevingut obligatori després i, tal com ens demostra el terrorista Bauçà a les Balears, la seva condició és fàcilment revocable. 

És possible revocar la condició d’obligatori del castellà? No pas sota la legalitat espanyola. Recordeu-ho: el castellà és obligatori a Salamanca, però també a Olot. La seva condició d’obligatori és independent de si és minoritari o fins i tot inexistent entre la població nadiua.

El cas és que els singapuresos van proposar que Malàisia s’organitzés com ells creien que era més just: amb igualtat per a totes les ètnies, sense privilegis i amb racionalitat en les decisions econòmiques. Com era d’esperar, els malais, emparant-se en l’argument que ells eren la majoria, es van negar en rodó a acceptar tal cosa. També ens hauria de sonar, aquesta cançó, als catalans. Sobre tot als anomenats “federalistes” i als “reformistes”.

Bé, doncs jo crec que en tots dos casos, tant malais com castellans, tenen la raó, què volen que els digui. Ja ho he dit anteriorment: els catalans (o els singapuresos) no som ningú per dir als altres com s’han d’organitzar, com han de viure ni què han de ser o deixar de ser. La torna és, és clar, que tampoc no tenim per què acceptar que ningú ens mani com ens hem d’organitzar i viure, ni què hem de ser o deixar de ser.

Per tant, en un escenari així, s’imposa la separació, com van fer singapuresos i malaisis.

Però tot això explica els motius de la separació, cosa que segurament a hores d’ara no cal que ningú ens en doni, als catalans.

La part realment interessant és com va anar, tot plegat, entre Singapur i Malàisia.

Tal com deia abans, encara hi ha polèmica al respecte, i simplificant-ho, hi ha tres versions:

1. Lee Kuan Yew era pro-Malàisia de cor i malgrat que no va aconseguir convèncer els malais d’acceptar el seu projecte, no desitjava la separació, que va ser imposada per Malàisia. Aquesta és la versió oficial de Lee, que la nit de la separació va sortir a la tele a anunciar-la tot plorant. Fins i tot ara, Lee insisteix que ell volia la unió i que tot va ser culpa de l’UMNO.

2. Lee Kuan Yew era pro-Malàisia, però amb condicions: si no havia de ser un estat plurinacional i respectuós, no li interessava. L’expulsió de Singapur va ser pactada. Això és purament una opció racional, una construcció hipotètica, però no la defensa ningú.

3. Lee mai no va creure en el projecte comú, però va veure una oportunitat de prendre el poder seguint el corrent als britànics. Un cop al poder, va forçar la màquina fins a aconseguir que els expulsessin. Això és el que sostenen els malaisis, recordant que l’UMNO i el PAP compartien origen i que tots dos es van unir per eliminar les respectives faccions pro-comunistes durant els anys de la “insurgència”, cosa que van aconseguir fent servir tots els mitjans al seu abast. A més, també hi ha el fet que la mà dreta de Lee, el ministre Goh Keng Swee, que va ser enviat a Kuala Lumpur quan les coses ja havien arribat a un punt de no retorn oficialment per negociar com evitar l’expulsió, era de fet contrari a la unió per causa de la discriminació fiscal que patia Singapur (també sona, oi?), i així li ho havia dit a Lee. Encara més, fa uns anys els britànics van desclassificar un dossier d’intel·ligència que explica com davant la compareixença de Lee a la TV per anunciar la separació entre plors i sanglots, el govern de Singapur va emetre una ordre per als mitjans de comunicació on Lee, en primera persona, advertia de “mesures punitives serioses” si es publicava cap fotografia d’ell somrient. Això fa pensar, als malpensats i als no tan malpensats, que Lee feia comèdia de cara als britànics i que, en realitat, estava encantat de la vida de la notícia que donava.

Lliçons per als catalans:

No sabrem mai si Mas és el Lee de l’opció 1 o el de l’opció 3. Jo crec que més aviat és el de l’opció 1, però això és igual. El cas és que li ha tocat fer de Lee.

Una metàfora que he fet servir aquests dies és que Mas és com un d’aquells jugadors de pilota asteques. De vegades eren voluntaris i fins i tot aristòcrates, però altres cops eren presoners de guerra. El cas és que, voluntaris o involuntaris, no tenien més remei que jugar. Si guanyaven el que els esperava era un període d’adulació i adoració: eren déus a la terra i vivien com a tals. Fins i tot els tractaven com déus mentre els feien pujar cap a l’altar sacrificial de la piràmide, on els posarien sobre una pedra i els arrencarien el cor, per després llançar-los daltabaix mentre encara vivien, descartats com una carcassa, i els cremarien el cor com a ofrena als déus de veritat. Així doncs, el nostre Lee pot tenir idees pròpies o no, pot tenir intencions pròpies o no. És igual. El que hem de fer és estar amb ell, ajudar-lo, adorar-lo — mentre no li traiem els ulls del damunt i ens assegurem que farà el que el poble necessita que faci.

En termes de política pràctica, en un escenari com el nostre, cal jugar a fons la carta de ser una molèstia insuportable per als espanyols. De fet, es constata que s’estén entre la població espanyola el sentiment d’estar farts de les nostres constants reivindicacions i queixes, i de la nostra impertinència, arrogància, de dir-los com han de viure. A la inversa, la idea d’una Espanya sense catalans pot ser molt atractiva per a la majoria d’espanyols, encara que no ho vulguin admetre en públic. Tot això cal fomentar-ho.

La dependència econòmica d’Espanya respecte a Catalunya és similar a la que tenia Malàisia respecte de Singapur, però ja veieu que els malaisis finalment van optar per l'”expulsió”. Si bé els espanyols no poden mai arribar a “expulsar-nos” perquè formalment som tan Espanya com la Rioja i la seva constitució no ho preveu, sí que és possible ajudar-los a salvar la cara i fomentar que optin per la indiferència davant un moviment secessionista per part de Catalunya. Una cosa tipus “Me la suda lo que hagáis, allá vosotros”.

És més probable del que molts es pensen que la situació desemboqui en aquest escenari, sempre i quan el govern català sigui claríssim i inamovible en la seva intenció de separar-se d’Espanya unilateralment i sense negociar res. Espanya no té ni eines ni opcions per a impedir-ho. L’únic que pot fer és fingir que “ens deixen” fer-ho. Seria important que els nostres polítics sàpiguen llegir això correctament i tinguin la sang freda de seguir-los el corrent i “ajudar-los” a salvar la cara.

Finalment, cal saber molt bé com van els processos del Dret Internacional. Em sembla escandalós haver de explicar aquestes coses, però tot sembla indicar que excepte algun diputat aïllat com López Tena, els nostres polítics no tenen la més remota idea d’aquestes coses. Per exemple, quan proposen que fem un referèndum que com tothom sap és il·legal, com insisteix ERC. L’expulsió de Singapur va ser votada al Parlament malaisi per unanimitat (en absència significativa dels diputats singapuresos) i només després el Parlament de Singapur va aprovar la Llei d’Independència. Per cert, sense referèndum posterior. En el nostre cas, és impossible que el Congreso aprovi res, perquè no ho ha cap llei que permeti votar res.

Per tant, cal que sigui el Parlament català qui creï aquesta legalitat mitjançant un gest de sobirania, o sigui, mitjançant la Declaració Unilateral d’Independència, que tal com explico al post anterior, és conforme al Dret Internacional.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s