La independència de Catalunya i la UE

Les declaracions que ha fet José Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea, que explica aquest article (i molts més), ha suscitat molts comentaris a la xarxa entre els participants del Moviment Democràtic Català.

La principal qüestió és, evidentment, que en Durao Barroso en parli. És important que la carpeta catalana sigui sobre la taula, cosa que fa temps que passa, i ho és encara més que hi sigui públicament, cosa que sí que és nova. El fet puntual que ho ha permès és la proposta impulsada per Reagrupament amb la col·laboració d’altres organitzacions europees. El pòsit sobre el qual ha fructificat aquesta petita llavor és el treball diari de milers de catalans demòcrates, també d’alguns eurodiputats com Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva.

Fet, doncs.

La segona qüestió és el contingut concret de la resposta que la Comissió va donar a la proposta i les declaracions posteriors de Durao Barroso. Molts demòcrates catalans semblen sobreexcitats i insisteixen en una interpretació que em sembla incorrecta. Diuen poc menys que Durao Barroso ens explica com hem de fer la independència, que ens marca el full de ruta i que pràcticament serà ell qui sortirà al balcó de la Generalitat a declarar l’Estat Català. Les declaracions del president de la CE són positives per a Catalunya, però no són tan conclusives com tothom sembla voler creure i sobredimensionar-les d’aquesta manera, fer-li dir el que no ha dit, em sembla un nou cas d’infantilisme català, d’aquest malaltís costum de no voler assumir la responsabilitat pròpia: la independència l’hem de declarar nosaltres perquè ens rota, digui el que digui Durao Barroso, Espanya o el Conde de Godó. Prou de mirar constantment enfora per trobar una resposta i unes accions que només ens corresponen a nosaltres.

En aquest sentit, la postura de la CE és claríssima i racional: que segons els tractats que la regeixen, la nacionalitat europea és accessòria de la de l’estat membre i que, per tant, no la substitueix: si no s’és ciutadà d’un estat membre no s’és ciutadà de la UE. Durao Barroso ho rebla amb la idea que el restabliment de l’Estat Català haurà de passar pel respecte al Dret Públic Internacional i resta de normes que regulen aquestes qüestions. O sigui, diu una obvietat. I els catalans, que tornem a perdre no sé quants mesos esperant que algú de fora ens confirmi l’obvietat que tothom sap.

En aquest sentit, discrepo amb aquells que assenyalen la “novetat” que la CE aparentment passi de dir que la qüestió del restabliment de l’Estat Català sigui “un afer intern espanyol” a dir que “ha de ser una negociació internacional”. Totes dues coses són certes i compatibles. Ni abans volia dir que no hi havia d’haver una negociació internacional (absurd; fins i tot si Espanya accedís sense més a la separació, caldria negociar amb tota la comunitat internacional: els estats només ho són per reconeixement mutu), ni ara deixarem d’haver de negociar primer de res amb Espanya.

De totes formes, el que no explica Durao Barroso és precisament el més important: si l’Estat Català restablert seria o no part de la UE de forma automàtica. Aquesta és la mare dels ous, és clar, i ell se’n va escapolir.

Jo personalment opino que podent tenir l’estatus de Suïssa o Noruega per a què volem ser membres de la UE, que com més va, més es demostra que és un engendre infumable des del punt de vista democràtic i moral. Per exemple, és mentida que estant fora de la UE les nostres exportacions haguessin de pagar aranzels i encara més que haguessin de ser tan alts que el nostre sector exportador no pogués sobreviure. Això podria ser així, o no. Depèn només de com es negociés. I sempre podria ser compensat amb una devaluació de la moneda i, evidentment, amb aranzels recíprocs (francesos, espanyols i italians patirien considerablement i els alemanys ho notarien).

Una de les coses que més em tocaria la moral de ser membre de la UE és el fet que qui s’emportaria la grandíssima part dels diners que ens tocaria pagar com contribuents nets seria l’hipersubvencionat, retrògrad i terrorista sector agrari francès. I després, en segon lloc, la Duquesa de Alba.

Però bé, entenc també que si per a la molta gent ja és prou psicodrama pensar de separar-se d’Espanya malgrat el maltracte sistemàtic, metòdic, perpetu a què els nostres veïns i amos ens sotmeten, proposar que volgudament no ens integrem a la UE seria realment massa pel body del catalanet mitjà.

Fins i tot una opció més populista tipus “dins de la UE, fora de l’Euro” no crec que pogués resistir la pressió del grup Godó, Puente Aéreo, ElPeriódicoTVC, que ho aprofitarien per portar el discurs de la por fins a nivells eixordidors. Ja m’imagino el pesat de l’Antoni Puigverd bramant com una tonyina ferida per les columnes dels diaris i per totes les tertúlies de les que cobra, amb aquell posat i to de monjo descalç del segle XI, describint vívidament tots els colors del foc de l’infern que ens esperen.

En qualsevol cas, si del que es tracta és de seguir la legalitat internacional, tant el tractat de Viena (successió d’Estats i manteniment dels tractats internacionals i obligacions, entre d’altres coses) com la sentència del Tribunal Internacional sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo (on es diu que el principi d’integritat territorial dels estats s’aplica només als Estats, precisament: França no pot agredir la integritat de Suïssa, per posar un exemple, i que NO passa per sobre del dret democràtic de les nacions a autodeterminar-se) ens ho posen fàcil, com s’ha dit a bastament. El cas de Montenegro, a més, ens il·lustra els paràmetres que són acceptables, sense excusa, per la UE com a “democràtics” en cas d’un referèndum (per cert, POSTERIOR a la declaració d’independència per part del Parlament). Personalment estic en contra del romanço de la “majoria qualificada” i només accepto el 50%+1 vot, però el principi hi és i no cal donar-hi més voltes, ni demanar més, ni seguir fent iniciatives ciutadanes, preguntes parlamentàries, etc.

Així doncs, el que cal fer és deixar de perdre el temps. Posar fil a l’agulla i tirar pel dret. És inútil pensar que el resultat de tot plegat el sabrem abans de començar. Només un cop fet el pas de declarar la independència podrem posar-nos d’acord entre nosaltres, els catalans, sobre què volem negociar i donar el mandat corresponent al nostre govern.

Tot començarà aleshores, no abans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s