Update

D’ençà la darrera entrada del blog, aquí abaix, fa tres anys:

1. Vaig canviar de feina i ara aviat hi tornaré. Vaig canviar de pis i aviat hi tornaré. Vaig deixar d’escriure i ara, potser, hi tornaré. No cal estendre’s en qüestions accessòries.

2. Primer la meva àvia i després el meu avi s’han mort. Sense ells, he perdut accés a dos móns i dues experiències vitals completament diferents, malgrat que van compartir seixanta anys de vida. Tal com sosté gent com en Francesc Canosa (@francesccanosa), tot i que considero que la meva mare és la influència més gran que he tingut a la meva vida, sempre he sentit que tenia una connexió generacional amb els meus avis, sobre tot la meva àvia, que té a veure amb la devastació cultural del franquisme en què la generació de la meva mare va ser educada. Fins i tot el meu avi, que va néixer en territori franquista i sense ser fatxa sí que era nacionalista espanyol i tibava cap a la dreta, o sigui exactament al revés que jo, funcionava internament, mentalment, més com jo que no pas com els seus fills. Hem tingut sort de ser capaços d’establir un pont amb aquella generació però ha anat pels pèls. Ara estem sols, o pràcticament, i tot el que no haguem estat capaços d’aprendre d’ells mentre els hem tingut amb nosaltres, ara ja serà massa tard.

2. bis – És imperatiu, però, que minimitzem el discurs i el poder de la generació d’entremig. Afortunadament, sembla que la crisi pot emportar-se-la riu avall. Fa només uns anys era dels que es desesperaven constatant que la generació del franquisme semblava predestinada a regnar durant més temps que ningú altre: van arribar al poder joves (fins i tot abans d’arribar al poder durant la reforma franquista-monàrquica ja hi eren a nivell intel·lectual i social) i no els treus de la poltrona ni amb salfumant — evidentment, per posar-hi la tropa de l’ESO tampoc no cal córrer gaire. Però hi ha una generació sencera entre els fills del franquisme i els seus néts de l’ESO que, humilment, crec que podem fer-ho bé i que de fet, ho fem bé o malament, si més no som els únics que podem salvar el país . Si ho fem bé, al·leluia. Si ho fem malament, al menys hi haurà país per a que qui vingui darrera pugui arreglar-lo.

3. A mans d’aquesta generació de fills del franquisme, però gràcies a la pressió cada cop més despietada dels néts de la Generalitat Republicana, el meu país ha esdevingut un junky que es debat entre aguantar estoicament el mal de ventre, les tremolors, les al·lucinacions de la síndrome d’abstinència i fumar-se una altra (la darrera, diu) pedra de crack espanyol en forma de “pacte fiscal”. Un autodenominat “govern dels millors” és qui aguanta l’encenedor sota la pipa però diu que no passem ànsia, que és així que ens desenganxarem. Confusió? No, cap ni una. El comportament d’un junky és irracional, però no és ni inexplicable ni inesperat.

4. Cada cop més, m’adono que escriure sobre/preocupar-se per/pensar un mateix és escriure sobre/preocupar-se per/pensar un país és escriure sobre/preocupar-se per/pensar un mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s