13 d’agost: Indoxina, Zamora

Aprofitem que el Dia Nacional de Singapur, diumenge 9, és traslladat al dilluns 10 per prendre’ns també dijous i dimarts i fer uns dies a Hanoi, a la República Socialista del Vietnam.

El Vietnam és un país que m’agrada d’ençà que era petit, sense motiu aparent. Potser és que la meva etapa més impressionable va coincidir amb l’apogeu de les pel·lícules americanes que tractaven el conflicte entre la URSS i els EUA que va tenir lloc al país, aquell exorcisme nacional globalitzat d’Apocalypse Now, Platoon o Full Metal Jacket, però també Rambo i Chuck Norris. Al capdavall, els EUA són el país de la lliure elecció.

Amb els anys vaig saber que el germà petit del meu avi sí que hi va tenir una relació important que el va marcar per tota la vida. Era tot un personatge, el tiet Pomo (de “Zósimo”) i és una llàstima que no tingués ocasió de tractar-lo gaire per la distància geogràfica, més que res, ja que sempre va ser el familiar de la branca del meu avi més estimat de la meva mare.

Mon avi és el gran de tres germans nascuts en un entorn irremeiablement rural, al si d’una família hidalguesca vinguda a menys, a les profunditats de la meseta castellana. Aparentment hi va haver un avi Gartzia del meu avi, fugit del País Basc durant una carlinada, sense que se sàpiga gaire de quin bàndol. La guerra del 36 la van passar segurament tant bé com ho permetia la situació perquè tenien terres i alguns negocis tant al poble com a la capital de la província, que no devien ser gaire alterats. Allà la guerra hi va durar poc i el relat que se’n fa es decanta més cap al recull d’anècdotes personals que cap al terrabastall i la destrucció que va representar, sense anar més lluny, per a la família de la meva àvia a Barcelona (mixtura de CNTeros, gent d’ERC, maquis i obrers ferroviaris). En qualsevol cas, l’avi tenia nou anys quan el conflicte va esclatar, i el seu germà Pomo era uns quants anys més petit, de manera que caps dels dos no en podia tenir cap record directe.

L’avi doncs era el gran i malgrat que sempre va ser una peça important, mai no va ficar-se en res problemàtic (que se sàpiga) i un cop va acabar els estudis (va anar al seminari i hi féu batxillerat i tot) anà a fer el servei militar a Barcelona, d’on no s’ha mogut mai més.

En Pomo era tota una altra cosa i devia tenir aquell cuc que tenen tants germans petits (hi ha una germana més petita, la tieta Herminia, germana de mare només, que va néixer predestinada a ser la criada de la mare com corresponia a l’època) que els fa ser tan dolents com els germans grans, però sense la mateixa xamba ni l’aura de respectabilitat que els mantingui en riba seca.

El cas és que el capdetrons va tenir la gran idea de fer-se fletxa de la Falange cosa que, lògicament, va acabar amb la seva fugida del poble i d’Espanya i tot per evitar que algun altre falangista amb càrrec i algun poder, ofès  i emprenyat d’aquella manera com s’emprenyava la gent abans (no recordo exactament per què, qualsevol collonada rural), no el pelés.

A la França de la postguerra, un figura com el tiet Pomo, és clar, estava pràcticament predestinat a fer el que va fer: entrar a la Legió Estrangera.

A la Legió el van fer un autèntic home d’acció. Va aprendre arts marcials (tenia no sé quants dans de karate), va aprendre a fer anar l’armament més modern de l’època i va veure molt més món del que sabia que hi havia, malgrat que tinc entès que ja havia passat algun temps a l’Argentina amb el seu parastre (que hi havia anat a temporades a fer de cambrer i amb una comparsa de músics), cosa que ja li va servir per a establir un primer vincle amb aquell país, on es casà i establí acabada la seva època de mercenari.

Sempre he pensat que va fer falta que ell deixés la Legió per a que els francesos deixessin de perdre guerres, perquè li van tocar dos conflictes impossibles: Indoxina, d’on França va fugir de la forma més patètica, i Algèria, on França va fer les coses més horribles (bé, el més patètic i el més horrible que va fer França durant aquell parell de dècades, perquè en el currículum francès d’atrocitats i deshonors hi ha on triar i remenar per a cansar-s’hi). De França i els francesos l’única cosa que li agradava era la pensió vitalícia que en rebia pels serveis prestats.

A l’Indoxina aquell bordegàs pobletà, espanyol, que tenia tantes ganes de marxa hi va marxar com un condemnat, en mig del clima de merda que defineix la regió, malalt dels mosquits, malnodrit i en un ambient de desmoralització total des del bell principi, transmès de la mateixa manera que les ordres en aquell desconcert que els francesos encara no han assimilat: no tant verticalment i definida com de forma horitzontal, en onades, de moll de l’os a moll de l’os.

Del Vietnam n’explicava més les impressions i les lliçons que en va obtenir que no pas anècdotes concretes. En parlava sempre amb aquella mirada buida, que feia un efecte tan estrany combinada amb la gesticulació dels braços i aquella manera de parlar que té la gent plana de la meseta que a mi se’m fa tan innocent, com se m’hi fa la manera de parlar dels xinesos pobres  o la dels maputxes xilens.

No es cansava d’elogiar la laboriositat incansable i la resistència brutal dels vietnamesos, la senzillesa carismàtica que ha esdevingut un tòpic repetit en films i llibres, però que és exactament la mateixa impressió que en vaig tenir el primer cop que vaig visitar Saigon.

A nivell personal, hi havia una anècdota amb un niu d’ametralladores vietnamès. Tot patrullant per la jungla va topar amb un soldat vietnamès emboscat, pràcticament invisible. Va intentar alçar el fusell, però l’altre va ser més ràpid, només que no va apretar el gatell. En comptes d’una ràfaga de metralladora, una mirada va ser suficient per a matar el bordegàs i que en aquell mateix moment, d’un fang que no tenia res de bíblic, nasqués l’home que jo vaig conèixer.

Per desgràcia, però, les anècdotes són històries reals, no exemples de llibre d’ètica cristiana, i acaben com acaben, i no pas d’una altra manera. Aquella en concret ho va fer amb el gir macabre, inevitable i trist, de la mort del soldat vietnamès. Tot naixement ha de tenir un bateig.

L’últim cop que vaig veure el tiet Pomo va ser poc després que jo tornés del meu primer viatge a la regió. Va coincidir que ell i la fabulosa tia María Teresa (que es mereix no una entrada sinó un blog sencer) vingueren a visitar els meus avis, que eren a Gavà amb la meva mare. Per cert, que en aquella ocasió també ens visitava el meu amic Flemming Hansen, programador freelance ex-militar ex-lluitador professional i professional de la bona vida noruec que vaig conèixer a la universitat a Tokyo, de manera que érem set persones al pis. El feedback Maria Teresa-Flemming va ser fenomenal i encara se’n parla, d’Escandinàvia a l’Argentina.

Un cop que xerràvem del meu viatge, li explicava al tiet Pomo com estant a Vientianne, la capital de Laos, em vaig intoxicar d’algun químic no indentificat i vaig acabar sent extorquit de la forma més humilant per un funcionari del consolat vietnamès quan vaig anar-hi a sol·licitar un visat urgent per a poder marxar ràpidament cap a Saigon. Ell em va demanar si, en base al que jo comentava, Vientianne encara era la mateixa merda que feia cinquanta anys. Vaig descriure les vil·les de segona que jeien desmenjades al llarg de les quatre o cinc avingudes del lloc (camins de terra moderadament més amples que els altres camins de terra), les mateixes gallines picossejant pel carrer, el mateix llot per tot arreu.

Vaig conclure que d’ençà que els francesos van marxar-ne, l’única innovació que tingué lloc a la capital de Laos va ser el grotesc “Arc de Triomf” de quatre boques, fet de ciment ferruginós i per tant en estat de descomposició permanent, que se’ls va acudir alçar i convertir en el punt de referència del plànol de la vila. Per als que com jo tirem pel dret i ens guiem per les primeres impressions, només cal saber-ne que el nom en lao és “Patouxai”. En fi, quan un passa uns dies en aquell poble topant contínuament amb aquell horror volumètric, acaba per pensar, però: “I d’on van treure’l, el ciment? Perquè pràcticament és l’única superfície no fangosa que hi ha a tota la ciutat”. Imprudent preguntetes! Els locals t’explicaran, cofois, que l’altre nom per a l’Arc del Triomf és “la Pista Vertical”: efectivament, el material per a construir-lo va sortir d’una donació dels EUA per a construir un aeroport si no civilitzat (seria un malbaratament), al menys utlitzable.  Cinquanta anys de diferència i tot es resumeix en una malversació de fons tipus rotonda amb escultura del Baix Llobregat. El Patouxai, és clar, i la dictadura comunista que infecta el país.

Quan parlàvem de Saigon li vaig dir que més o menys no devia haver canviat: a part de la monstruosa extensió de barris nous que s’arraïmava al seu voltant, dels milions de motos que obturaven els passejos arbrats, les fàbriques, les botigues, els tallers, els mercats, els turistes, els US Dollars, els hotels, les cafeteries, les discoteques, els mòbils, les famílies de cinc en ciclomotor, les dones carregades com mules, els bous carregats com camions, els ordinadors i la dictadura comunista que infecta el país, és clar. Em va donar la raó.

Hi ha una dita regional que diu: “Els vietnamesos fan créixer l’arròs. Els cambodjans miren com creix l’arròs. Els laosians jauen a terra i escolten com creix l’arròs”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s