16 de juliol: Murphy (digressió lingüística)

Fa un parell de dies vaig acabar un dels millors llibres que he llegit aquest any. Duu per títol “Murphy” i és la primer novel·la que li van publicar a Samuel Beckett.

L’obra gira, verb que s’escau perfectament, en torn a Murphy, un irlandès esquenadret, pobre de solemnitat, la vida del qual es regeix exclusivament pel seu desig de no treballar mai, el compromís vital de no lligar-se mai a cap dona i, com a excusa per tot plegat, l’astrologia i la parapsicologia que causaven furor, i estralls, en la societat europea de principis del segle XX.

Els altres personatges principals també són irlandesos, parapsicòlegs aficionats i més aviat histèrics. Les dues dones que competiran, des de la distància física i mental, pel protagonista, són les úniques amb professió coneguda: la de prostituta.

Els altres homes de la novel·la competiran entre ells i sobre tot contra Murphy pels favors de les fèmines, tot creant un gran embolic que anirà fent espiral fins al desenllaç últim, més aviat súbit però perfectament lligat.

Desconec si existeix alguna traducció catalana d’aquest llibre tan entretingut, però se’m fa difícil pensar que la versió pugui apropar-se gaire a l’original i planyo aquell pobre traductor que s’hi hagi volgut posar de forma voluntària: jo mateix hi he pensat, de posar-m’hi. Però reflexionant-hi un moment ho he deixat estar en adonar-me que, per una banda, cal ser un autèntic mestre de la llengua per a reproduir la prosa selvàtica de Beckett; per l’altra, que calen uns coneixements profunds de la societat i l’actualitat britàniques (la República d’Irlanda més el Regne Unit) de l’època i de les constants referències culturals; i encara, que malgrat el fracàs assegurat, el repte tindria una qualitat absorbent que no em permetria apartar-me’n, xuclant-me tot el temps i les forces que pugués dedicar a altres quefers que també m’interessen i em permeten portar un estil de vida més equilibrat, com per exemple treballar.

Malgrat tot, hi ha un aspecte que me n’interessa especialment i que no em puc estar d’assenyalar, per si algun dia algú amb més bona disposició llegís això i el meu comentari pogués ajudar-lo a decidir-s’hi: traduir una obra com Murphy, segons jo ho veig, és el més semblant al treball més elevat de creació.

No em refereixo a la fabulació de móns i personatges i històries, sinó a la creació d’una llengua.

A mesura que anava envescant-me en els sucs de l’anglès exhuberant de Beckett em trobava més sovint havent de renunciar a pensar en català aquest verb o aquella expressió, un gir breu aquí, un a frase de deu línies allà.

Tal com diu l’axioma de la lingüística, tota llengua pot expressar-ho tot. Però llegint Murphy, m’he trobat que havia de renunciar a la llengua, o com a alternativa, inventar-me’n una de nova.

És estríctament cert que l’anglès de Murphy no és inventat, com ho és per exemple el de Shakespeare, que per això és el pare de la llengua anglesa. Però sí que crec que per a capturar-ne l’esperit (una altra expressió completament avinent per al llibre) en llengua catalana, per a arribar a reproduir les impressions que se succeeixen una darrera l’altra quan processem aquest anglès dins del cap, caldria transvestir l’idioma d’adalt a abaix, d’una forma que se m’acut que passaria necessàriament per la creació de noves paraules.

Aquest treball, en resum, m’interessa moltíssim i, de fet, qui tingui la paciència de llegir aquestes entrades estic segur que de tant en tant pensarà “Què vol dir això?” o “D’on se l’ha treta, aquesta?”, perquè repartides pels textos n’hi ha unes quantes, de paraules de collita pròpia.

Tinc una política molt clara sobre aquesta qüestió, amb unes normes i principis molt simples amb fonaments que crec que són clars i honestos i, és clar, algunes llicències (per a això són les normes).

El principi base és que un pot inventar-se paraules. Que hi té tot el dret del món. Sembla que hi ha gent que no ho té tan clar, això, i per això paga la pena establir aquest punt de partida, públicament.

El raonament, necessàriament demagògic com tot argument destinat a defensar una veritat auto-evident, és que si ningú no inventés mai paraules, encara viuríem als arbres o, en una versió menys radical, encara parlaríem llatí clàssic. Jo ho despatxo així.

Aquest dret es deriva d’una necessitat: la d’expressar-se, i d’un principi anterior a tot: el d’economia. El resultat vindria a ser la necessitat d’expressar-se de forma econòmica (perdó).

És un fet sovintejat des de la antiguitat remota que les persones, com a individus, alternin entre dos o més idiomes de comunicació, en diferents graus. Cada llengua, com diu aquell altre principi lingüístic, és reflex d’un imaginari i d’una visió del món que pot ser radicalment diferent a la d’una altra llengua i cultura.

La tipologia lingüística es dedica a estudiar aquests temes, i és sorprenent la variació extrema en la manera d’ordenar espai, temps i forma entre les diferents llengües que parlem els éssers humans.

Hi ha autèntica incompatibilitat de sistemes entre les formes més agudes de cada tipologia i en qualsevol cas fins i tot llengües relativament properes poden presentar discrepàncies tipològiques que ens creïn dificultats molt serioses a l’hora d’expressar algunes coses en una llengua si originalment les hem pensades en l’altra.

En aquests casos, l’economia del llenguatge pot fer que simplement ens decantem pel transplantament verbal. Fer servir una paraula, o una estructura, directament en l’altra llengua, per a estalviar-nos l’esforç de cercar dins el nostre inventori circumloquis i construccions que, al cap i a la fi, potser no seran igual d’efectius que l’original. La premissa, és clar, és que confiem que l’interlocutor comparteix aquella referència i que per tant ens entendrà.

El traductor, per definició, es troba permanentment en aquesta mena de situacions, però no sempre té la seguretat de saber que l’altre l’entendrà, perquè probablement no sap amb qui està parlant.

El seu punt de partida, doncs, hauria de ser prudent, de mínims: que de tots els lectors potencials, amb diferents graus de competència en la llengua de partida, al menys n’hi haurà un que no entendrà absolutament res en aquella llengua. Ha d’aspirar, doncs, a minimitzar aquesta tendència natural al transplantament.

Però hi ha llengües i llengües, i termes i termes. Per exemple, avui dia a Catalunya, es considera que després de tres segles de colonització som perfectament competents en espanyol, per això molta gent no considera greu, per exemple, escriure frases senceres en espanyol en els seus llibres, sèries de televió, obres de teatre, articles periodístics, assajos, no diguem ja en la conversa quotidiana. El senyor Beckett, que era irlandès, era competent en llengua anglesa com tots els seus compatriotes, fins al punt en el seu cas d’escriure-hi coses molt ben escrites i de formar part del cànon literari: els irlandesos van passar de la traducció parcial al transplantament total, i aquest és el recorregut final.

A Catalunya, però, se suposa que hi ha un esforç per part dels creadors d’evitar la desnaturalització de la llengua i que arribem a la irlandització (o basquització), que té fortes connotacions polítiques. Hi ha qui diu, per altra banda, que l’esforç polític és necessari, però que lingüísticament ens passem de frenada (com l’il·lustríssim Joan Solà) i que la llengua ha de respirar per poder arrelar.

Jo crec que és possible fer totes dues coses, perquè ara mateix hi ha una llengua amb la qual molts catalans ens podem relacionar, en major o menor grau, la cultura de la qual no ens és desconeguda i que és políticament neutral per a nosaltres, és a dir, que no és l’espanyol. Aquesta llengua, òbviament, és l’anglès.

L’anglès és la referència cultural, científica, econòmica de la humanitat actual i el seu ensenyament és obligatori a Catalunya. Per tant, hi ha un coneixement, més o menys deficient, però real, de la llengua, i la cultura que vehicula (l’anglo-americana) ens ha esdevingut perfectament familiar a través dels múltiples mitjans de comunicació i de consum cultural de masses desenvolupats durant el segle XX i l’actual.

Deixant de banda la llengua colonitzadora, és claríssim que l’anglès és la segona llengua de la majoria de catalans i que és la llengua més traduïda i més imitada, la que en posa més sovint en situacions com la descrita anteriorment: “Com puc dir això que és tan fàcil de dir en anglès en català?”. Admeto que molt més freqüentment és la pregunta inversa: com dir-ho en anglès? Però parlem de crear i traduir en català, partint de l’anglès.

Opinio que hi ha un factor més a favor de la llengua anglesa que sovint la gent ignora: l’anglès modern és pràcticament un híbrid de l’Old English germànic original, que era una llengua intel·ligible amb l’antic noruec (per a que es facin una idea), i del normand que parlava la noblesa durant l’Edat Mitjana, que era una llengua romànica (extinta, o pràcticament, i ara mal igualada al “francès antic”, en l’enèsima usurpació parisenca).

De fet, és ben fàcil per a tothom que tingui una mica de contacte amb l’anglès adonar-se que hi ha una enorme quantitat de vocabulari que “s’assembla” al català, perquè de fet és romànic com el català, i que s’oposa a un segon grup de mots que són completament diferents i irreconeixibles per a nosaltres de forma espontània, que són, al seu torn, perfectament identificables pels parlants de noruec modern.

En realitat, però, dels milers i milers de paraules normandes i falsos llatinismes que l’anglès ha anat absorbint i creant, ens trobem tot sovint que moltes no tenen una forma catalana real. Per exemple “relentless”, que és una paraula derivada del llatí, via el normand, emparentada amb el nostre “lent”, que sol fer-se servir amb el sufix “-less”, “sense” per a expressar, aproximadament, el nostre concepte d'”inexorable”, sense arribar a voler dir això exactament.

Le meva pregunta és: seria il·legítim fer servir paraules com “irrelent” en català, quan el que ens balla dins el cap és “relentless”, un adjectiu relativament comú, i “inexorable”, que en català té un altre dring més elevat i seriós, no ens acaba de fer el pes?

La meva resposta és que no, de cap manera.

Naturalment, cal ser molt curós. Primer de tot, a l’hora de jutjar si realment no hi ha un terme vàlid i igualment expressiu dins l’inventori acceptat del català que quan l’emprem sentim que el nostre dret inalienable a l’expressió econòmica queda respectat.

Després, a l’hora de construir el nou mot, si ho hem de fer. La llengua té els seus mecanismes i els seus mètodes de producció naturals, que són més importants encara que els termes concrets: per això mateix crec que fer servir mots de l’inventori romànic de l’anglès és viable i econòmic, perquè és possible trobar-hi una lògica pròpia del català i que el terme funcioni.

L’inventari romànic de l’anglès és vastíssim, probablement el 60% del total de l’enorme lèxic d’aquella llengua, sense dubte el més llarg de totes les occidentals. Pot esdevenir doncs un recurs valuosíssim per a nosaltres, políticament neutre (o fins i tot, políticament positiu pel que representa obrir-se a la llengua dominant a nivell mundial i deixar de dependre de l’espanyol), que ens pot ajudar a eixamplar i enfortir la llengua i per tant el país, ensems que a assegurar-nos els drets individuals, inclòs el dret a expressar-nos de forma acurada, flexible i econòmica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s