12 de juliol: El setè dia

Els diumenges a Singapur són fantàstics.

Ja n’he passat uns quants, en un any i mig, però cada setmana és un parell d’ulls que s’obren com plats i una boca que es bada com el cel altíssim del tròpic. Tal és la persistència de la mala educació rebuda de petit: avís per a pares.

Normalment em llevo a una hora raonable, no més tard de dos quarts de deu, les deu estirant molt. El despertador no em cal perquè els ulls se m’obren d’hora de forma innata i independent de les hores dormides o del cansament acumulat.

Al contrari, quan racionalitzo massa i em forço al son pensant en el treball de la setmana o què tard que vam anar a dormir la nit anterior, posem que fins a passar nou hores al llit, és pràcticament segur que em llevaré amb fàstics i mal de cap.

Així doncs, tinc prou temps per a esmorzar com una persona, preferiblement fora de casa però també de vegades un capuccino i una torrada casolans, o fruita, sense haver de patir per si enganxo amb el dinar, que és la clau de volta del meu diumenge.

Si el pla sagrat de les coses es desenrotlla tal com va ser concebut al principi de tot, abans que hi hagués temps i moviment, dinarem dim sum al Crystal Jade Palace del centre comercial Ngee An City, a Orchard Road, en algun moment entre les 11:30 i les 13:00, perquè hi ha d’haver lloc per a l’atzar i la sorpresa. Més tard que això ja és temptar la sort amb la nostra petita insolència de mortals, però.

Heus ací la prova definitiva que la veritat és una de sola, però polièdrica: Orchard Road, un diumenge al migdia.

Per mi, pujat en la grisor catòlico-comunista de Catalunya, Orchard, aquell lloc del món, diumenge al migdia, en aquell temps de la setmana, és una violació de tot axioma inqüestionable i tot principi fonamental, una destralada a l’arrel d’aquell punt de trobada entre els dos focus de tensió de la nostra societat: el diumenge no treballa ni Déu.

Amunt i avall del Wisma Atria, de Takashimaya, Centre Point, Paragon i els fabulosos centres comercials que estan obrint aquests dies entre Sommerset i Orchard, entrant i sortint de botigues, bodegues i boutiques, emprovant-me i desemprovant-me roba, barrets, cafès-i-tarta de formatge i taronja, tallant-me els cabells un diumenge a les dues del migdia! em sento com la protagonista de Heaven and Earth, d’Oliver Stone, una dona vietnamesa que es casa amb un marine que se l’endú als EUA, quan entra per primer cop a un hipermercat americà: l’amplitud dels corredors, l’alçada de les estanteries, els colors d’infinits envasos, la varietat de marques d’un mateix producte la fan esclatar de joia i embadalir com una nena petita. Però tanmateix la desconcerten i no sap què fer-ne, d’una llibertat desconeguda fins aleshores i que possiblement li ve massa gran.

Per no traspassar la línia finíssima que hi ha entre la comparança desigual i l’escarni, no escriuré noms i marques, ni preus, que un troba aquí i els que troba a Barcelona, sobre tot en roba d’home. Els darrers cops que vaig intentar comprar a Catalunya, comprar alguna cosa amb una mica de cara i ulls i en unes condicions raonables, simplement ho vaig haver de deixar estar i me’n vaig tornar a casa avorrit i indignat, però amb l’orgull de no haver cedit ni un mil·límetre.

L’alternativa a aquells mil·límetres de dignitat era la xaroneria acrílica de quinqui de barri i motoreta trucada, o  el desvarieig d’alguns noms grans que es pensen que ara ens posarem a vestir com pallassos (amb capes i recapes, o marrons-i-roses, o llana-i-nàilon) perquè a ells ja els falla el rec sanguini o perquè no saben què més inventar-se i no se’ls acut altra cosa que copiar del Japó, un país daltònic i on en algun moment la gent va arribar a dur barret de copa amb la yukata.

Certament: Bel és la superioritat inqüestionable d’Occident i el nostre certificat d’existència dins el concert de les nacions civilitzades. Però com el safrà o l’adjectiu “sublim”, cal saber estar-se’n per poder-lo apreciar.

Seria contradictori dir que a Singapur un no pot trobar els mateixos disbarats tèxtils i aberracions estètiques, de les mateixes marques tronades i als mateixos preus de navalla al petit de l’esquena que a Barcelona: hi és tot. Però hi ha molt més que tot.

Igual com nosaltres vivim turmentats i creixem torts per causa d’aquelles dues aberracions ideològiques, el catolicisme i el comunisme, és a dir, Espanya, en aquest illot de mala mort van tenir sort i, segurament com a pagament pel nostre mal karma, ells tenen liberalisme britànic i comercialisme xinès.

En un context com el nostre, la qüestió és: “A mi no em facis treballar un diumenge, abusador!”, o aquells trenta diumenges seguits de desolació i mort que, de ben segur per estalvi, anomenem de forma grupal “Agost”.

En un context sà, la idea és: “Vostè a mi no és ningú per a dir-me que no puc guanyar diners, comunista!”.

És clar, no és que a Singapur la gent treballi ininterrompudament de dilluns a diumenge, com sostenen els cretins i els lladres. És greu haver-hi d’entrar, però encara cal fer aquesta mena de puntualitzacions.

El que passa és que el descans setmanal s’ha repartit, en comptes d’acumular-lo de la manera ovina i irracional que ens caracteritza. Perquè, en comptes de la mort comercial i social que ho ofega tot a Catalunya el diumenge, o durant el mes d’agost, no és més raonable que la gent faci rotacions i que igual com jo puc anar a comprar-me unes sabates un dimarts, la noia de la botiga ho pugui anar a fer un diumenge i descansar dimarts?

Però hi torno, en realitat no es tracta de la meva llibertat de comprar quan vulgui, o que tothom tingui l’oportunitat de fer les mateixes coses que els altres faci la feina que faci.

El problema d’arrel és aquesta pretensió animal, aquesta enveja purulenta típica dels llatins catòlics i dels comunistes per obligació (la massa fracassada), de prohibir a un senyor que té un establiment comercial d’obrir quan i com li roti. Encara que sigui a costa que aquell senyor deixi de donar al menys un lloc de feina extra per a cobrir el nou torn.

Ara bé, la part més dramàtica de tot plegat és que actualment a Catalunya els màxims opositors a la llibertat de treballar i fer diners siguin els autodenominats “botiguers”.

És el paradigma de la degradació del país, del fil de seda que se suposa que ha de relligar les generacions passades, les presents i les futures en una sola nació reconeixible, ara esquinçat i podrit de tant pixar-s’hi i rosegar-lo.

Els catalans mai no van ser ni catòlics, en el sentit mental i social, ni molt menys comunistes. No cal entrar-hi, ara: se suposa que som un país d’emprenedors, de filibusters, de negrers, de teixidors, d’artesans, de genis de l’art, de bojos, d’homes lliures que no donen explicacions, o que les donen, però tu i jo ja ens entenem.

Com pot ser que una gent que són el que són perquè fan el que fan, pretenguin no només deixar de fer i de ser, sinó negar als altres que facin i siguin? Doncs de la mateixa forma que el país en bloc ni fa ni deixa fer, ni és ni deixa ser i mentre intenta clavar els talons a la voreta de la platgeta del poblet on té la torreta, el que li ve al damunt és un tsunami de proporcions indonèsies que se l’endurà molt molt lluny, a ell, la platgeta, el poblet i el Maresme sencer.

Mentrestant, a Orchard, el món seguirà girant i el diner circulant. La gent de veritat, la que quedarà per a heretar la terra perquè no n’hi haurà cap altra, perquè la que es dóna i se’n va desaigüe de la història avall ja no és gent: només és passat, seguirà vivint i fent diners i gastant diners, i gaudint de la vida.

No pensant en gaudir de la vida, si la vida no fos una puta merda (amb els caps de setmana sencers de festa, trenta dies de vacances pagades, dues, o tres, pagues extra, la sanitat coberta per l’Estat, l’educació coberta per l’Estat, la dignitat coberta per l’Estat, etc.), ai pobrets de nosaltres! mentre la vida fa surf sobre un tsunami i ens passa per sobre, molt per sobre; sinó mossegant-la, comptabilitzant-la, arrapant-s’hi i penjant-s’hi i vinclant-la fins a posar-la als seus peus.

O millor, encara, en una magnífica bossa de paper negre, lluent, amb una cinta d’un rosa que enamora, com les galtes d’ella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s