2 de juliol: Els monstres de la raó

El pensament racional és l’eina crucial amb què ens ha dotat l’Evolució per a esdevenir una de les espècies animals amb més èxit del planeta.

L’avantatge que suposa una intel·ligència desenvolupada és tan aclaparador que un cop els primers simis van començar a decantar cap allà, el salt ha estat exponencial i rapidíssim, mesurat en temps geològic. La diferència de potència de mental entre un ésser humà adult normal i el primat més intel·ligent (no diguem animals inferiors) és de proporcions magnes, determinants.

Segurament per això alguna gent equivocada conclou que hi ha alguna mena d’interrupció misteriosa, de tipus diguem-ne sobrenatural, entre els nostres cosins i nosaltres. La realitat és simplement que la corba de desenvolupament de la intel·ligència no és linial, sinó que respon a un patró habitual en aquest tipus de processos que solen descriure més aviat una corba logarítimica. Això vol dir un progrés molt lent al començament però que transcorregut un temps es dispara.

Reconec que faig una mica de trampa. La intel·ligència no és exclusivament racional, sinó que té un component fonamental de pensament espculatiu. És per això que els éssers humans, els que gaudeixen d’una raó més sofisticada, són capaços de confondre’s i perdre’s en l’especulació fins al punt de crear artefactes com la religió i el pensament màgic-supersticiós, que són precisament enemics del pensament racional i el limiten.

Hi ha però una cosa que em preocupa encara més que el pensament màgic-religiós, i és el pensament màgic-racional. No parlo només d’aberracions conceptuals com les facultats de teologia, o les interminables amagades de cap sota l’ala vaticanes, que en són l’expressió més a gran escala i que per això mateix un pot viure perfectament ignorant-les. Em molesta la quotidianitat del vernís racional aplicat a les animalades més bastes, que ho envaeix tot i moneda d’ús corrent en una societat que es troba a mig camí entre la cova i l’Acadèmia.

Tot això em va venir al cap ahir al vespres, mentre esperava l’ascensor tot sortint de l’oficina. Dos individus d’entre vint i quaranta anys (és impossible ser més precís amb els asiàtics) venien tot conversant. Sabates de vint dòlars, pantalons de, diguem-ne, vestir de cinquanta i camisa de quinze, d’aquelles que semblen fetes amb les estovalles d’un restaurant xinès de menú precuinat. Punt i a part per al típic cinturó amb civella quadrada, com més daurada millor, feta com de retalls de llauna, i prou grossa com per a encabir-hi algun nom estúpid en lletres de motllo. El pentinat-(des)tenyit habitual, d’ocellot selvàtic que ja no tinc esma per a descriure de forma aguda de tant com em cansa i em fastigueja. En resum, l’uniforme típic d’oficinista al país.

Tots dos completaven l’estampa amb la corresponent bosseta d’esport a l’espatlla. Anaven al gimnàs i per la disposició d’un envers l’altre, la forma com l’altre escoltava atentament i l’un gairebé sortia volant cap al sostre de tan inflat com parlava, em va fer l’efecte que hi havia una clara jerarquia relacionada amb la veterania a l’empresa i fins i tot aventuro que feia poc de temps, possiblement era el primer cop, que anaven junts al gimnàs.

“Quan corres fas una pressió sobre les cames que és el doble del teu pes normal, per això has d’anar ben equipat”, i l’altre que s’exclama amb un critet ofegat davant el petit morcell de Veritat Revelada, un cop d’ull fugaç rere la cortina de tot allò que no entendrà mai.

Això és el que passa quan gent estúpida pensa massa. És com donar una arma de foc a un ximpanzè o ales a les rates. Les conseqüències no poden ser bones, de cap manera.

És una anècdota que il·lustra perfectament el perill enorme que representa l’excés d’informació típic del nostre temps.

Hi ha un senyor, que ha estudiat durant molts d’anys, ha cultivat el seu intel·lecte i ha dedicat la seva vida a la investigació, que després de tant d’esforç i tant de sacrifici com reclama una carrera científica, en algun moment, dins del context de tot el coneixement que ha acumulat i de tota la seva producció intel·lectual, que és l’abocament d’aquell coneixement en formes comunicables, ha deixat escrit segurament de forma molt més elaborada que “quan corres fas una pressió sobre les cames que és el doble del teu pes normal”, ves a saber si com a premissa per a arribar a alguna conclusió totalment allunyada, o com a resultat accessori i sense importància al costat de l’objecte central del seu estudi, o com a què.

Llavors ve un altre senyor que va pel món amb els cabells decolorats i que ha llegit aquella frase concreta en un publireportatge de vambes xineses amb motlles a la sola, a la Men’s Health de la setmana passada que tenien per allà a la perruqueria, i ho converteix tot plegat en un pas del seu particular ritus tribal d’iniciació masculina.

És claríssim que hi ha una falla greu en l’educació d’aquest senyor. Que el sistema on el van endollar quan era petitet i a través del qual ha anat passant, i la seva ment se n’ha anat impregnant, no tenia com a objectiu desenvolupar el pensament racional dels alumnes, sinó simplement fer-lo gros i posar-lo al servei de la mecànica més simple. Es tracta de crear obrers de la ment, igual com els seus avis eren obrers del múscul. Igual com ells, que feien servir els músculs per a trajinar embalums sòrdids al port, ells fan servir les quatre eines maquinals que els han implantat al cap per a cuinar fulls de càlcul alienants.

El problema, és clar, és que el petit robot no té ni idea de tot el que hi ha al darrere de la frase. No sap com a anat a parar en aquella revista, o a l’estudi piratejat per al publireportatge, ni res de res. Darrera de la frase, per a ell, hi ha una immensitat negra, un forat descomunal. El pensament racional, el que t’ajuda a fer és a veure el forat, a admetre que hi és i que fins aquí arribes. Amb una mica d’esforç, et permet també jutjar si tot allò que hi ha al darrera s’aguanta o no: no tens per què saber-ne, de lligaments i forces dinàmiques. Però sí has de tenir un mínim criteri per a determinar si et creus una cosa o no segons d’on vingui. Has de poder delegar. El pensament màgic, en canvi, el que fa es tapar aquell forat com pot, inventant qualsevol burrada que a nivell anímic, o funcional, faci el fet.

Repeteixo, és una anècdota, però el patró hi és i ho contamina absolutament tot. Només cal fer un cop d’ull al voltant, gratar una miqueta el vernís racionalista de la majoria, i toparem amb aquell cavernícola que atribuïa els llamps a la voluntat divina o deia que els rius tenien voluntat pròpia.

Aquest no saber estar davant els fets objectius, la incapacitat per a contextualitzar un acte de raó, és exactament allò que va portar als camps d’extermini.

Els Monstres de la Raó no ho són pas, d’ella. Són sempre engendres de la imperfecció de l’home.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s