29 de juny: Dandong

Aquest últim viatge al nord-est de la República Popular de la Xina m’ha resultat molt profitós.

Entre la pota del viatge a Shandong i la de Dalian encara vaig fer un altre desplaçament, fins a la darrera frontera, física i emocional, de la Xina.

Dandong és una ciutat industrial sobre el riu Yalu, que ha estat la frontera natural entre Corea i Manxúria al llarg de la història. Això ha estat així fins i tot quan totes dues ribes han estat sota el control de la mateixa gent en diferents èpoques. De vegades eren els coreans, de vegades els manxús, i fins i tot, seixanta kilòmetres més enllà de Dandong, Yalu amunt, un hi pot trobar el punt de màxima expansió de la Gran Muralla. L’estructura física de la fortificació delimita la frontera actual entre la República Popular de la Xina i la República Democràtica de Corea, en aquell tram.

Malgrat que es pot dir que sóc una persona viatgera, l’època i l’Europa que m’ha tocat viure m’han fet abstraure d’una sèrie de realitats que no hauria pogut defugir unes quantes dècades abans. Per exemple, l’aspecte físic d’una frontera, com podria ser la Gran Muralla.

És cert que els controls d’immigració als aeroports són exactament el mateix que allò que hi havia a la Jonquera fins fa uns anys, o el que encara hi ha pràcticament a tot arreu pel món, o que les nombroses portes guardades que perforaven la paret xinesa.

Bàsicament, uns senyors asseguts a una garita que comproven els teus documents de viatge i determinen si compleixes els requisits legals per poder traspassar la línia imaginària sobre la qual seuen i entrar de forma legal al seu territori, i en quines condicions.

Però no parlo d’això, sinó del que hi ha fora d’aquests comptadíssims punts de trànsit legals. Fora d’aquests porus, la frontera sol ser una barrera física aixecada amb la funció que ningú no la pugui travessar, forçant-lo a haver de passar pels punts de control abans descrits, o a renunciar a travessar, o haver-ho de fer il·legalment (i per tant assumint el risc de ser castigat), o violentament.

Quan un arriba en avió als llocs, com de forma molt majoritària faig jo, tendeix a perdre de vista aquestes consideracions, ja que és dipositat directament al punt d’entrada, que està rodejat de “territori nacional”. Per mar la cosa és idèntica.

Per carretera o ferrocarril és habitual també perdre’s la imatge, si el camí viatja perpendicular a la ratlla divisòria, desembocant directament en les garites frontereres. Un cop a l’altra banda, el camí sol seguir en el mateix sentit, i un se n’allunya sense haver-ne copsat gaire el què.

Vaig arribar a Dandong per la carretera que ressegueix el riu des de la seva desembocadura, al port de Donggang, és a dir, al llarg de la frontera amb la República Democràtica de Corea, més coneguda com a Corea del Nord. Hi ha coses insòlites respecte a aquesta frontera.

Per exemple: fins fa molt poc, no n’hi havia, de frontera.

Sobta pensar-hi, havent vist la bestialitat armada del paral·lel 38, la “Zona Desmilitaritzada” que és la més militaritzada del món, de lluny, i coneixent el tancament del règim de Pyongyang.

La diferència entre la frontera nord i la sud, és clar, és el veïnat.

Mentre que l’existència de Corea del Sud és una ofensa personal contra el Pare de la Pàtria Kim Il Sung i el seu fill i hereu Kim Jong Il, la Xina és responsable directe de l’establiment i pervivènvia d’aquest macabre règim basat en l’anomenada Ideologia Juche.

Podria explicar en què consisteixen els seus principis fonamentals, però això només seria embolicar la troca. La finalitat real, i el resultat, del sistema és el manteniment d’un règim feudal clàssic. El senyor feudal, càrrec hereditari instaurat a través de l’ús massiu de la violència, és l’únic amb dret a la propietat privada. De fet, tot i tothom que es troba dins de les fronteres del seu territori li pertany i en pot disposar lliurement, sense haver de donar cap explicació a ningú, ja que ningú no està per sobre d’ell.

La millora respecte al sistema medieval europeu és evident: a Europa, el règim feudal derivava de la hipotètica voluntat divina i per tant el poder del senyor estava limitat pel de l’Església, com a representant de Déu al món terrenal. Una limitació imperfecta, és clar, però real. A Corea del Nord, com que Déu no existeix i suprimit el poder del poble per la via militar i aïllat el país del concert internacional, el poder del Gran Líder és absolut.

El cas és que la Xina és qui ha sostingut i ha col·laborat sempre amb la màfia de Pyongyang. A part del tràfic d’armes i altres materials amb altres estats pària com Birmània i el terrorisme islàmic, Corea del Nord pràcticament no té cap altre soci comercial que la Xina, que no és poc.

Malgrat tot, les coses comencen a estar tenses entre totes dues dictadures. Un dels motius principals de discòrdia és el de la immigració il·legal nordcoreana.

Fa trenta anys, en plena devastació maoista i quan el rovell i la fam encara no havien destruït del tot la infrastructura nordcoreana, la diferència entre banda i banda del riu Yalu era més aviat nul·la.

Però el fet que a la Xina hi hagi més gent per robar i mantenir, vora els noranta milions de membres que té el Partit Comunista, ni més ni menys, va impedir que es prengués el rumb del “Juche”. La casta manaire va procedir a buscar la forma més ràpida i eficient de crear prou riquesa per a ser robada.

Lladres i assassins, però en qualsevol cas racionals, els líders xinesos van convertir la República Popular en un país ultracapitalista, com ja he explicat anteriorment.

La conseqüència, a part de l’enriquiment estratosfèric dels més ben situats, ha estat una innegable i tangible millora de les condicions de vida materials de vora d’un terç de la població, inclosa la que viu al llarg de la ribera del Yalu.

La teoria dels vasos comunicants, o l’òsmosi de les membranes cel·lulars, tenen una aplicació ben clara i automàtica en casos com aquest, i la immigració il·legal (pràcticament tota emigració és il·legal, a Corea del Nord) cap a Manxúria va començar a desbocar-se.

Per a evitar aquest trànsit, indesitjat per totes dues bandes (al contrari que el Marroc o els països balcànics, Corea del Nord no rep cap benefici de la sortida dels seus ciutadans; al contrari, ideològicament li fa molt de mal), es va decidir aixecar un filat al llarg dels mil cinc-cents kilòmetres de frontera.

És un filat modest, tot s’ha de dir. Es tracta d’una sèrie de pilars de ciment armat, en forma de T i d’uns dos metres d’alçada, connectats per filferro espinat. Res més.

En alguns trams discorre sobre la banda xinesa del riu, i en d’altres sobre la banda coreana, però la frontera legal, generalment, és el cabal modest del Yalu.

De vegades, circulant per la carretera a Dandong el perdíem de vista perquè quedava més baix que el talús. És a dir, un podia baixar del cotxe, caminar tres o quatre metres fins on comença el pedent i, sense més esforç, fer una passa llarga final i anar a petar a Corea del Nord.

El riu, com dic, és de la classe modesta. En la major part del recorregut entre Donggang i Dandong, amb no gaire més de cinc o sis metres d’amplada. Dubto també que tingui una fondària que arribi gaire per sobre del genoll, al menys durant l’època que hi vaig estar, a mitjan juny.

El més xocant, però, és que immediatament adjacents al filat hi ha camps d’arròs i altres conreus, on treballadors nordcoreans feinegen. Posant-ho tot plegat en perspectiva: hi ha trams on un pot caminar tranquil·lament fins al filat, o fins al riu, i trobar-se un serf, o un grup de serfs (això és el que són) nordcoreans removent males herbes o plantant alguna cosa, o collint-la, a quatre, cinc, metres, amb un rierol i quatre filferros rovellats com a única separació.

El to general de les persones que s’hi veuen és semblant al de les de l’altra banda: aquell vermell marronós barreja de sol, pols i un allunyament persistent de tota forma de bany. La roba és de treball, monocolor socialista.

La indiferència resignada és pràcticament l’única expressió facial i reacció per part coreana, al menys cap a un occidental com jo. Mirada baixa, cap a l’herba o el fang, i treball imperturbable, sense abandonar en cap cas la posició.

Per als xinesos, que tenen un sentit del pudor i la decència molt allunyat del nostre, anar a observar les evolucions dels seus homòlegs nordcoreans sembla entretenir-los moltíssim i han construït nombrosos miradors al llarg de la carretera l’única funció dels quals és proporcionar-los un lloc on seure i prendre una cerveseta mentre a uns quants metres d’ells l’infern fa tombarelles, sense el risc que els micos de l’altra banda els llancin un bon grapat de merda a la cara.

És conegut que malgrat aquesta relació diguem-ne naturalista-animal les converses amb els xinesos (molts dels quals són d’ètnia coreana) són freqüents i relativament lliures. L’intercanvi de cigarretes i altres objectes poc compromesos també. No sé si les pipes i els cacahuets també circulen.

Més separats del riu i el filat, però perfectament visibles i a una distància prou curta com per a fer-la d’una correguda, hi ha edificis amb aspecte d’habitatges o granges, de vegades agrupats en forma de poblat.

Per tant, es fa molt difícil de pensar que la separació física sigui responsable del descens en les xifres d’immigració il·legal, i hom ha de pensar que hi ha altres motius per a aquest fet.

Efectivament, a poc que un miri amb els ulls de veure-hi clar, s’adona que un parell de coses grinyolen en el paisatge. Per començar, no són només treballadors amb qui un pot creuar la mirada. Hi ha soldats patrullant, associats a la presència dels serfs. És a dir, vigilant-los. En alguns trams vaig poder comprovar que a cada treballador li corresponia un soldat.

A part d’això, de tant en tant, sobre tot  si s’hi treballava en grup, feien acte de presència uns personatges invariablement guarnits amb ulleres fosques i vestits de forma més variada. En cap cas no treballaven, sinó que clarament hi eren per a donar instruccions i controlar.

Un ha de pensar també que si els treballadors viuen en aquelles granges que es veuen al fons, les entrades i sortides han d’estar igualment vigilades, especialment de nit. En alguns trams del filat, fixades als pilars, s’hi poden trobar càmeres de seguretat. No sembla que hagin de servir de gaire, si és que funcionen, per prevenir la fugida de ningú. Però potser no és aquesta la seva funció, la de prevenir, sinó la d’avisar i constatar.

Hi ha factors més decisius que la vigilància directa, a l’hora d’evitar la fugida dels treballadors.

És un tret típic de les dictadures socialistes, sobre tot les més orwellianes com la de Corea, i un fet constatat en el seu cas, que el règim aplica mesures de càstig col·lectives per als errors individuals, especialment a nivell familiar. Qui fuig sap que la seva família serà castigada pel seu delicte, i això tan sols ja frena un gran nombre de candidats a fugitius.

Un altre factor, gens menyspreable, és que tota la frontera està concebuda com a un enorme aparador propagandístic. És a dir, el personal que hi treballa i hi pot circular de forma més o menys lliure ha estat indubtablement seleccionat i tot el que es pot veure ha estat parat i muntat per a donar una imatge tan positiva com s’ha pogut. No ens enganyem: la diferència amb la banda xinesa segueix sent abismal. Però és un fet que les condicions a l’interior són subsaharianes, o per parlar amb propietat, nordcoreanes.

Un més, i definitiu, és la col·laboració xinesa. Un pacte polític ha fet que d’uns anys ençà tot nordcoreà il·legal sigui detingut i extraditat al seu país d’origen, sense excepció. L’acolliment és castigat amb duresa i la delació recompensada adequadament. M’atreveixo a dir que en aquest cas, per causa del nivell elevat de les decisions i la importància política que té el tema (Kim en va fer casus belli), “sense excepció” s’aplica fins i tot als casos en què la immigració il·legal alimenta la prostitució, el tràfic il·legal de mercaderies o altres fons de corrupció, és a dir, els dirigents locals del Partit, que hauran de seguir beneficiant-se de totes aquestes coses però trobant la manera de fer-ho sense que hi hagi transvassament humà.

No cal preguntar què els espera als extraditats de tornada a Corea del Nord, i hi ha un cert clam internacional per a que la Xina es comporti de forma civilitzada i repensi aquesta seva política, evidentment sense cap mena de possibilitat que això passi.

A Dandong el Yalu té categoria de riu, sense ser cap gran cosa, i el filat desapareix.

És el punt d’intercanvi principal entre totes dues bandes d’ençà que els japonesos, en l’època que controlaven totes dues ribes, van decidir fer-hi un pont, que va ser destruït per bombarders americans durant la guerra de Corea. L’atac va ser efectuat amb una habilitat extrema, ja que es va aconseguir tocar i desintegrar exactament només la part coreana, evitant d’aquesta forma que Mao pogués dir que els americans havien bombardejat territori xinès per entrar a la guerra. No cal dir que Mao ho va dir i ho va fer igualment.

Un cop acabada la fase de guerra oberta, es va construir un pont paral·lel a l’antic, que és per on actualment circulen els nombrosos camions de mercaderies que van d’aquí cap allà carregats ves a saber de què. A més de la carretera, hi ha el vital ferrocarril que connecta la Pyongyang amb la xarxa euroasiàtica i xinesa, és a dir, el Transsiberià.

Una curiositat d’aquest ferrocarril és que una de les malalties mentals de Kim li impedeix desplaçar-se en cap altre mitjà que no sigui el tren, per la qual cosa en té un, de tren, que ha de passar forçosament per aquest feble, exposat pont de Dandong, cada cop que va a Beijing (cosa relativament freqüent en el passat, ara cada cop menys).

Dandong, doncs és un nus de comunicacions i ciutat fronterera, comercial, relativament important. Tinc entès que té una indústria automobilística que funciona.

Però em penso que Dandong viu sobre tot no del que és, sinó del que no és. En aquesta població s’hi condensa molt bé la relació ambigua que hi ha ara entre el règim ultracapitalista de Pekín i la caverna orwelliana de Pyongyang.

Dandong és la culminació del cisma entre coreans i xinesos, encara no formal, i la mala maror de fons que en realitat hi ha entre tots dos règims, en forma de competència tragicòmica de plomalls, com dos galls d’indi grotescos.

El centre urbà està abocat al riu, mira cap a l’altra riba, com se la miren riu avall els pagesos de Donggang. És a dir, com molta gent es mira els micos del zoo i s’exclama i pica de mans cada cop que un mandril s’asseu en la pose del Pensador o una mare goril·la sosté en braços el seu fill.

Vull pensar que una persona normal es veu reflectit en els primats, però de manera que la seva imatge és retornada i augmentada: que veu la connexió evident, però les diferències encara més evidents també.

No sé fins a quin punt els xinesos arriben a aquestes sofisticacions, veient-los com mengen crispetes amb els seus Louis Vuitton de tres euros, o potser de sis-cents, a bord dels vaixells turístics o com s’acumulen a les guixetes que hi ha a peu del pont vell per pagar-ne l’entrada rient i xisclant.

El que un pot veure a l’altra riba, del punt on el pont vell s’interromp estant, és simplement una vergonya indescriptible. El Yalu té una amplada suficient per a que l’ull nu hi identifiqui uns quants edificis i estructures, una mena de parc amb caminois a la vora del riu i el punt grotesc que arruïna la il·lusió que un pogués construir-se a dins del cap i el posa alerta: una nòria de fira de colors.

Una ullada més propera amb l’objectiu de la càmera, o amb els prismàtics que et lloguen al kiosc de records (tota mena de parafernàlia nordcoreana, i tabac) que hi ha a l’extrem del pont, al punt més proper a l’altra banda, revel·la que efectivament pels caminets del parc hi passeja gent, com per la vora del riu, en actitud distesa.

Com és d’esperar, principalment es tracta de soldats, que curiosament són els úncis que un veu xerrant i rient, però també s’hi troba gent vestida de païsà, amb aspecte d’anar a alguna banda i que un està temptat de dir que no per la seva pròpia voluntat. Cap d’ells no vesteix l’uniforme de treball monocolor dels serfs agrícoles.

Dels edificis és impossible endevinar-ne la funció i tot plegat sembla evident que és un simple muntatge de cara als turistes… de Dandong.

La nòria, és clar, ni gira ni hi ha ningú que hi pugi, cosa que segurament té relació amb el fet que quan el sol marxa i es fa de nit, tot roman en la fosca més negra i absoluta: no hi ha electricitat.

Cada nit, el pollastre sorollós de Dandong se’n fot, amb els seus neons roses i les seves bombetes grogues, i infla el seu pap d’edificis de tercera esdevinguts gratacels en mig dels arrossars, mentre va omplint les paperines de cacahuets per al dia següent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s