21 de juny: Shandong

Estic de tornada a Singapur i, per tant, tinc accés a WordPress per poder escriure aquesta entrada. La volia haver publicat abans, però se’m feia molt pesada, tota la història del proxy i la censura. Aquest any és políticament molt sensible per a la dictadura feixista que controla la Xina: els xinesos són molt donats als recordatoris i coincideixen el cinquantè aniversari de la invasió militar i annexió del Tibet, el vintè aniversari de la matança de Tian An Men i una crisi enorme que està enviant xinesos a l’atur en magnituds de milions, especialment la mà d’obra semiesclava provinent del camp que alimenta les fàbriques de la costa.

Shandong, la regió que vaig visitar la setmana anterior de les meves exploracions per Dalian i Manxúria, és una d’aquestes províncies. De fet, només el molt industrialitzat Canton (Guandong) la supera en riquesa industrial i amb noranta-dos milions de persones, només Henan té una població superior.

La part oest de l’actual província està integrada geogràficament en l’anomenada “Plana Central”, juntament amb Henan i Shanxi, i que és tant com dir la Mesopotàmia Han. Els han són els xinesos pròpiament dits, la cultura dominant en aquesta part de món, i el seu Èufrates és el Riu Groc. La resta del país és mer Anschluss, com indica l’adjectiu de “Central” (que per cert, es repeteix en el nom de la mateixa Xina, “País del Centre”: per si els pobles del voltant no ho tenien clar).

Però és la part oriental, muntanyosa i peninsular, per on vaig voltar de manera extensa, amb el pretext de la feina.

La península de Shandong, com a referència, és aproximadament entre Pekín i Shanghai i seria la segona pinça d’aquell cranc que s’encara a Corea. L’altra pinça és la península de Liaodong, on és Dalian, de la qual parlo a l’anterior entrada. Entre totes dues, delimiten el Mar de Bo (Bo Hai), a l’extrem nord-oest del Mar Groc.

El petit jet de la China Eastern ens va transportar Mar de Bo enllà des de Dalian fins a Yantai en quaranta minuts, o cinc-cents kilòmetres. Un trajecte que també es pot fer en ferry en un temps òbviament superior que no vaig investigar gaire perquè jo, al contrari qui Josep Pla, no tinc gaire estima pels “bastiments”. Però bé, els quaranta minuts em van servir per repassar mentalment totes aquestes dades d’amunt, uns coneixements estadístics bàsics que ja tenia abans de l’abordatge.

El xoc a Shandong va ser monumental precisament perquè, per primer cop en aquests anys que porto voltant per aquí, l’article periodístic, la dada, l’estadísitica oficial i tot, es van revel·lar certs i, fins i tot, curts en alguns aspectes. Qui no conegui la Xina, més enllà dels que s’enlluernen amb els viatges de negocis pagats amb diner públic i les prostitutes de Shanghai o Shenzhen, no pot entendre de què parlo. Provaré d’explicar-me.

El règim xinès, després dels trenta milions de morts de gana del Gran Salt Endavant (cap a l’abisme) i del terror de la Revolució (A)Cultural, fa molt de temps que ha abandonat qualsevol identificació amb el comunisme i els seus principis i apel·lacions a la classe obrera, que en aquest país és la classe pagesa.

Per mantenir l’adhesió d’aquesta classe pagesa, que és la més nombrosa amb diferència i, per tant, la més perillosa en potència, el govern central no ha pogut mai confiar en una repressió violenta. Per simple qüestió numèrica hauria de ser d’una magnitud tan enorme que és impossible pretendre-ho.

Per tant, perduda la ideologia de la revolució agrària i la justícia social, el Partit ha hagut de recórrer a dos grans tòtems alternatius, a part de la violència física: un és el desenvolupament econòmic, és a dir, el capitalisme i la propietat privada; l’altre és l’ultranacionalisme.

El primer no l’han hagut d’anar a buscar gaire lluny, ja que el xinès és segurament l’animal humà més intrínsecament capitalista i inclinat al càlcul egoïsta (fins a la irracionalitat de la plaga) que pobla aquest petit planeta. És una cosa cultural i en la meva opinió un dels poquíssims artefactes immaterials que poden justificar parlar d’una cultura xinesa que vagi més enllà de cent o dos-cents anys enrere.

El segon, l’ultranacionalisme, va aparéixer per primer cop amb l’occidentalització de les elits del país, que va ser el que va permeter acabar amb la dinastia Qing manxú i l’Imperi, precisament com a gest d’afirmació nacional. Va ser inflamat i explotat des del primer moment sobre tot pels comunistes, que des de les muntanyes i l’interior cridaven a defensar la pàtria de l’agressor japonès, mentre els anomenats nacionalistes del Kuomintang la defensaven i així perdien tota opció de poder guanyar la posterior guerra civil contra els maoistes.

Com tota invenció occidental transportada a la Xina, per exemple el comunisme, els receptors van embogir amb la idea de l’estat nació i no es van conformar a fer una nació xinesa que els permetés entrar al concert de nacions amb tot el seu pes i potencial, sinó que van optar per l’agressió contra els pobles del voltant i la xenofòbia més tancada, inicialment, i pel paroxisme i la inflamació més lamentables actualment. L’exemple vergonyós dels Jocs Olímpics (en què van anunciar mesos abans que guanyarien més medalles que ningú) només n’és la darrera mostra i la més pública internacionalment, però l’ambient a l’interior del país és força asfixiant en aquest sentit.

De totes formes, queda la qüestió de com es fa arribar tot això a la població. La garrotada, l’afusellament, la presó, són fàcils de trasmetre. La idea que el país millora econòmicament, que la situació pròpia és més bona cada dia que passa i que la Xina és la nova superpotència mundial requereix una certa infrastructura i molta determinació per part de les autoritats per a controlar la informació de forma efectiva, inequívoca i unidireccional.

Per això el govern xinès fa circular tota mena de propaganda interna però també externa, tractant de convèncer la pròpia població de manipular tant com pot la informació que rep l’exterior. Una part fonamental de la seva estratègia, i extraordinàriament reeixida, és tota aquesta cançó que la Xina és la segona economia del món, que la gestió del govern és exemplar i que els xinesos lliguen els gossos amb llonganisses.

Hi torno: tots aquells empresariets de subvenció i intèrpret, els d’estudi de mercat rellogat i joint venture de tercera al nou parc industrial de Ningbo, per favor, no es deixin enredar i sobre tot no enredin quan tornin cap a Sant Cugat. La realitat de la Xina, sobre el terreny, fora de les saunes, és una altra. Són milions i milions d’esclaus rurals que necessiten un visat i un permís de residència per poder-se establir a la costa i que, per tant, tenen el mateix efecte, exactament, que els els equatorians a Barcelona o els turcs a Munic: alimentar una economia reescalfada que necessita mantenir els sous tan baixos com pugui per a sostenir una aprença precària de competitivitat.

Les estadístiques xineses són un escarni a l’estadística de veritat. Són faules, invencions. Allà on no hi arriba la mentida i la manipulació i l’interès polític, la immensitat del territori, la desídia i la incompetència funcionarial, la corrupció i la infradotació monetària fan la seva feina.

Per tant, no es creguin res del que digui, només allò que vegin quan no vagin en el minibús de l’hotel.

Per tot això, quan vaig arribar-hi, alerta, previngut per les meves experiències anteriors (Shanghai, Jiangsu, Zhejiang, Sichuan, Canton, Pekín…) Shandong va ser un xoc, una gran sorpresa. Una agradable sorpresa sobre la qual només puc escriure’n grans coses agradables.

Vaig arribar a Shandong per Yantai, situada a la costa nord i vaig fer una ruta pel litoral, cap a l’est, fins a una ciutat dita Shidao, passant per Weihai i Wendeng. La manca de temps i de coses per fer-hi no em va permetre arribar fins a Qingdao, la capital provincial, que em reservo per a la propera ocasió i l’espero amb delit.

La riquesa de Shandong, a part de les boques del Riu Groc, que ja són prou cosa, és total. Hi ha molts kilòmetres de costa i els corresponents recursos marins: peixos de totes menes, calamars, abalons, vieires, cloïsses, algues; també hi ha pedres precioses (safirs), recursos energètics i, sobre tot, blat i… vinyes.

Encara, quan hi penso, em quedo mut amb aquelles vinyes. Quina abundància, quina claritat d’idees i quina determinació!

El país és completament plantat de vinya que dóna el famós, a nivell asiàtic, vi de Yantai. La regió és en una latitud prou baixa com per a garantir moltes hores de sol, i la precipitació és dins uns paràmetres correctes per al cultiu i desenvolupament d’estàndards com el cabernet-sauvignon. De fet aquestes característiques ja van ser identificades a finals del segle XIX quan es van obrir els primers cellers, els de la Yantai Changyu, que han perdurat i són una atracció turística. Fa uns quants anys, amb el tombant del nou segle, es va decidir tornar-hi i es van obrir les portes a la inversió estrangera, cosa que va beneficiar enormement la indústria local i el país en conjunt, com sempre ha passat.

El nivell que dóna a un país la vinya, de forma automàtica, només amb la seva presència, és però augmentat a Shandong per la bona feina que s’hi fa i l’aspecte que presenta.

Per a definir l’efecte que sobre mi van tenir el bon tracte dispensat a la terra i la cura amb què s’ha plantat la vinya em ve al cap l’adjectiu “colpidor”. És possible que per a algú que vingui d’un país que com Catalunya es caracteritza, o s’havia caracteritzat, per la perfecció i l’endreçament del seu camp, una vinya perfectament arrenglerada, veure el raïm embolicat gra a gra, per milions, en paperets per a protegir-lo, tot plegat siguin trivialitats, coses que dóna per descomptat.

Però quan s’ha vist el camp xinès, al sud i a l’oest, i es comparen aquells secarrals polsosos, aquells fangars i aquells mosquits amb unes extensions de raïm perfectament homologables a les d’Europa, en aquest país, és impossible que el cor no ens bategui més depressa.

L’actuació sobre la terra, però, és més àmplia. En efecte, per a veure bé les vinyes un ha de baixar del cotxe i fer algun equilibri, ja que des de la carretera el que domina de forma aclaparadora és un continu arbrat, a banda i banda, que s’estén centenars de kilòmetres ininterromput. No parlo, a més, d’una trista filera d’arbres, sinó de deu i de vegades vint fileres amb arbres que tot sovint s’enlairen deu, dotze metres. Són, doncs, milions d’arbres alts i espessos, projectant una ombra plena i benigna, molt necessària, sobre les coses. Un efecte gens menypreable és el de procurar un arrecerament del vent persistent als camps de blat immaculats i les vinyes divinals, i netejar un aire que fins fa uns anys havia estat molt carregat en una regió que, hi torno, és molt industrialitzada.

A Shidao m’explicaven que el país era completament pelat, no sé si de forma natural o per deforestació, i l’aire verinós fins que fa uns deu anys el govern va començar a reenverdir-ho tot amb persistència maquinal. Dono fe que el cel, a Shandong, com a Manxúria i al contrari que Shanghai, Jiangsu, Pekín i en general tot arreu a la Xina, és blau.

Finalment, hi ha la qualitat de les edificacions, la solidesa vertebral de les infrastructures.

Primer de tot, les cases, els xalets i les urbanitzacions completament insòlites a la Xina que s’estenen en paral·lel a la costa. La platja és una platja de veritat, amb passejos marítims com els nostres que uneixen una població amb la següent amb voreres més que transitables: perfectes, per a que qui ho vulgui hi camini. Les distàncies i l’amplitud de les vies no conviden pas a fer-ho, i menys a l’estiu, però l’opció hi és i l’acompanya un ajardinament a voltes d’una exhuberància que només se m’acut qualificar de centreeuropea, austríaca.

Després hi ha les autopistes. Alemanyes, com ho va ser Qingdao i la seva famosa cervesa. L’asfaltat és sòlid, d’un negre opac i una textura rugosa que són una declaració d’intencions, no com les pistes de patinatge que afligeixen altres llocs a la Xina i que són literalment assassines.

Això el pobre català acostumat a la misèria espanyola i al robatori viari segurament no ho té assumit i li costarà de processar-ho, però intentaré transmetre-ho: a Shandong, les autopistes de peatge realment són autopistes. Són transitables, no tenen pedassos que fan que el cotxe boti i t’enclastís contra la mitjana, o que la sobrevolis i col·lideixis frontalment contra els vehicles que circulen en el sentit contrari. Faciliten el trànsit i representen un estalvi de temps i de nervis, no et deixen atrapat en el cotxe, tot just passar el peatge, durant quatre hores en ple estiu. En fi, són una experiència d’un altre món, són simplement glorioses.

Si tota la Xina fos com Shandong…

Viatjar per Shandong és en resum molt recomanable i en el meu cas va ser molt refrescant, va ser un viatge també pels meus pensaments i les meves postures intel·lectuals. És un viatge per la realitat de les coses, per una realitat completament inesperada i relativa. Un lloc que serveix de pastanaga per a l’ase xinès, que paradoxalment ajuda a mantenir una ficció de més gran abast, però que no per això ha de ser menyspreat o negat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s