14 de juny: Dalian, Manxúria

És el segon cop que travesso el Yangtzé per internar-me a la Barbària del nord de la Xina.

El primer va ser fa un parell d’anys, quan el meu amic Cèsar va venir a Shanghai a visitar-me. Vam agafar el tren nocturn (fantàstic) a Beijing (horrible). Vam arribar extremadament d’hora, fet que ens va permetre fer d’una tirada Tian An Men, la Ciutat Prohibida i totes aquelles coses que un ha de fer i que mai de la vida no podran justificar un viatge fins a la Capital del Nord.

Només vam aguantar un dia assetjats pel vent desèrtic i una arquitectura abusiva contra qui vulgui simplement passejar. Per fer alguna cosa, vam decidir anar d’excursió a Mutianyu, que és un tram de la Gran Muralla molt ben restaurat i amb unes panoràmiques fabuloses, de les quals no guardo pràcticament cap testimoni ja que hi vaig perdre la funda de la càmera amb totes les targetes de memòria del viatge.

Una de les atraccions principals, però, és el tobogan que un pot fer servir per fer el trajecte de descens fins al peu del promontori on hi ha l’accés a la Muralla. Els barcelonins d’una edat similar a la meva recordaran un tobogan molt semblant al parc d’atraccions del Tibidabo. Doncs això, però a escala xinesa.

Aquest cop em trobo principalment a Dalian, al país que un dia va ser Manxúria, que és un dels motius pels quals es va construir Mutianyu i la resta de la Muralla.

Sempre dic que de ben poca cosa van servir els intents de barrar el pas als pobles del nord amb una paret absurda. Només cal veure la història de la Xina per adonar-se que cada cop que ho han volgut, els predecessors dels mongols i els seus successors, fins als manxús, han entrat i han fet el que han volgut.

De fet, la Xina Imperial que coneixem, la del darrer mil·lenni, ha passat més temps sota dominació estrangera (mongols, manxús i occidentals) que sota dinasties xineses, i quan hi ha estat, aquestes dinasties s’han dedicat de manera sistemàtica i molt alegre a l’extermini mutu.

L’últim cas va ser la guerra civil posterior a l’ocupació japonesa que, amb l’excepció de Taiwan, es va tancar amb la victòria dels maoistes. Pel que fa als manxús, de fet, ells van ser la dinastia més llarga, i la darrera de totes, de la Xina Imperial. És un fet força escamotejat en la historiografia occidental (no pas tant en la xinesa), però un factor determinant en la revolució xinesa del 1912 va ser que els xinesos, simplement, no volien ser governats més per estrangers.

La retòrica antimanxú, també per part del Pare de la Pàtria, Sun Yat-Sen, va ser fonamental en l’adveniment de la República de Xina, i una de les poques coses que compartien nacionalistes de Chiang Kai-Shek i comunistes de Mao (l’altra cosa era el mateix sentiment de resistència nacional contra el Japó, tot i que els maoistes es van passar la guerra fent l’orni per les muntanyes i preparant-se per al cop d’estat, mentre el Kuomigtan es destrossava contra l’Exèrcit Imperial).

El cas manxú és molt semblant al dels germànics a l’Imperi Romà agonitzant. Van prendre la capital d’un vastíssim espai polític, cultural i econòmic en estat de descomposició avançada i fàcilment van imposar-se als xinesos, però el preu que van pagar va ser el de la seva pròpia assimilació.

L’Imperi Xinès de la dinastia Qing, que si més no sabia comptar i era molt conscient de la desproporció insuperable entre manxús i xinesos (a favor dels xinesos, és clar) observava una estricta segregació racial a tots els nivells. La Ciutat Prohibida està retolada en bilingüe, com el metro de Barcelona, i tots els documents i registres es feien en manxú. Però hi ha cartes i documents de la cort que recullen les queixes de funcionaris que, tan aviat com el mateix segle XVIII, amb prou feines un segle després de la seva arribada al poder, ja tenien problemes per trobar manxús competents en la llengua pròpia per tal de complir amb la legislació vigent.

Cap al XIX la llengua ja era una relíquia i fins i tot el govern imperial va permetre que colons han comencessin a envair la terra ancestral dels manxús, amb la qual cosa es va sentenciar de mort la llengua i la cultura.

Actualment uns quants milers de parlants conserven l’idioma, cap d’ells a Manxúria, sinó als confins septentrionals del Turkestan Oriental (Xinjiang), en mig d’una regió ètnicament kazakha on van ser enviats en algun moment de la història a mantenir la pau de l’imperi i han resistit tots aquests anys sense ser assimilats.

En termes catalans, seria com si un dia haguéssim conquerit tota la península, escassament poblada per gent primitiva però d’un origen semblant al nostre, per després fer el salt al nord d’Àfrica fins a l’Aràbia i amb un grapat de funcionaris haguéssim governat tot aquest espai durant quatre-cents anys, només per acabar convertits a l’Islam i completament arabitzats, excepte un poblat de rereguarda a les muntanyes iranianes que fins ara hagués viscut sense barrejar-se amb perses, kurds o armenis dels voltants. Això sí, quatre-cents anys i molts juraments de fidelitat i declaracions d’arabitat després, encara se’ns assenyalaria amb el dit com a estrangers invasors i la historiografia oficial diria que som la causa del colonialisme occidental i de la decadència de la gran nació àrab.

Una gran història per ser explicada, si més no.

En el cas concret de Dalian, aquest colonialisme va jugar un paper molt important en la seva història. Primer els britànics (sempre els britànics) van fundar i ocupar Port Arthur a mitjans del segle XIX. Ràpidament, però, la regió va passar a ser l’escenari principal de la competència russo-japonesa i xinesa, molt ferotge i els efectes històrics de la qual encara s’expressen en l’enquistament del conflicte coreà.

Dalian va ser fundada com a Dalny i era el port asiàtic més important de la Rússia tzarista, per passar a ser la capital del regne de Manxúria patrocinat per l’Imperi japonès i les seves ambicions continentals. El 1935, Dalian tenia una població de més de tres-cents cinquanta mil japonesos dins un pla de colonització de l’Àsia nord-oriental basat en uns pseudoarguments racials força còmics vistos ara i des d’Occident, però lamentablement molt més arrelats del que sembla al Japó. De nou, Manxúria va ser un escenari important d’aquests deliris, però el dubtós honor d’haver estat la joia de la corona imperial sempre el tindrà Corea.

Així, quan dues bombes atòmiques van posar fi a les aspiracions japoneses l’agost de 1945, els Tzars, reencarnats en l’Exércit Roig, es van apressar a entrar a la península de Liaotong i “alliberar-la”, tal com van fer amb Europa de l’Est, el nord de Corea i, si no els haguessin aturat a temps els americans, amb el nord del Japó. Molt educadament, van restar amb uns quants centenars de milers de tropes d’ocupació a l’expectativa mentre es resolia la qüestió de la guerra civil xinesa, que va acabar cinc anys més tard. Desgraciadament per a Rússia, van ser els seus odiats aliats maoistes qui va guanyar, per la qual cosa no van tenir més remei que retornar tot el terreny guanyat, a canvi de res més que les gràcies per haver guardat el piset mentre el propietari era de vacances. El límit, però, va ser l’exigència de Mao d’annexionar-se també Mongòlia, cosa que no només no va passar sinó que li va costar l’ajut (la manca d’ajut) dels russos a la guerra de Corea. La Xina gairebé va perdre, després de gairebé guanyar. Les tropes soviètiques van marxar de la Xina precisament l’any 1955, un cop va quedar clar que Manxúria i el front coreà quedaven dins l’esfera d’influència xinesa.

Dalian és a l’extrem de la península de Liaodong, en una mena d’apèndix o península més petita, aproximadament a la seva part central. S’enfronta a la península de Shandong, al sud, delimitant entre totes dues l’anomenat Mar de Bo (Bo Hai), que és un mar semi-interior a l’extrem nordoccidental del Mar Groc. Aquesta forma geogràfica que fan recorda les pinces d’un cranc que mira cap a Corea.

En aquesta època de l’any el clima és agradable, assolellat i sense fer una calor excessiva. L’hivern, però, és llarg i les temperatures arriben sovint als quinze graus sota zero. La precipitació és escassa i l’ambient es resseca molt, però a canvi durant la part més freda de l’any no hi ha nevades terribles que ho paralitzen tot, com a Corea o el nord del Japó.

L’oficina la tenim a la Zona de Desenvolupament, un espai a trenta kilòmetres de la ciutat pròpiament dita que ha esdevingut una altra ciutat completa amb comerços (limitats), amenitats (saunes, karaokes, restaurants, massatges i totes aquestes coses que han de tenir les ciutats asiàtiques).

Tota ciutat una mica important té una d’aquestes Zones de Desenvolupament, a la Xina. Són una de les eines que el règim comunista es va empescar davant el fracàs evident i la misèria absoluta de trenta anys de maoisme. L’objectiu primordial era permetre l’entrada de capital estranger privat en un espai geogràfic limitat i controlat, sota una legislació diferent de la resta del país molt favorable (exempcions fiscals, sobre tot). Normalment es perseguia la industrialització del país i l’aixecament d’un sector exportador, objectiu assolit més que de sobres, fins al punt que l’experiment es va generalitzar i els privilegis han esdevingut innecessaris per a la manufactura, tot i que segueixen més vigents que mai per a les noves tecnologies (Microsoft té un centre de desenvolupament a Dalian).

Qui coneix una mica la història d’aquest país veu immediatament que això de les Zones de Desenvolupament és exactament el mateix sistema que van instaurar els poders occidentals amb les Guerres de l’Opi, els “Tractats Desiguals”, el colonialisme i l’imperialisme, però quaranta anys de fam, destrucció i endarreriment més tard. Això sí, tot plegat en nom de la nació i el Partit, que és el que compta. Salvar la cara abans que res, i la butxaca dels estimats líders.

La proximitat geogràfica al Japó, i al mateix temps la seva ubicació extremadament inconvenient des del punt de vista d’Europa, que sempre preferirà els ports del sud de la Xina, i la predisposició de la població local, que pels motius que sigui malgrat tot no mostra un ressentiment especial contra l’antiga potència colonial (al contrari que a l’altra banda de la Gran Muralla), han posat en marxa una mena de cercle virtuós neocolonial-desenvolupamentista que sembla que funciona per a tothom: la manca de competència occidental permet que els sous es mantinguin molt baixos, cosa que facilita la instal·lació de més empreses i més feina per a la població.

El resultat és que en nombres absoluts el nivell de vida no és alt i poca gent pot permetre’s el luxe de viatjar a l’estranger o comprar-se un Louis Vuitton autèntic, però en termes de vida local es viu molt bé perquè els preus són molt baixos.

El cas és que, amb l’entossudiment hídric que de vegades té la Història, Dalian és avui dia una de les principals colònies industrials i portuàries que té el capital japonès a la Xina i el segon idioma del país, extingit el manxú, és el de Hiro Hito. Tothom amb un mínim d’aspiracions procura aprendre’l bé i així poder entrar a treballar en les oficines d’alguna dels milers d’empreses japoneses que donen feina a desenes de milers de locals.

La ciutat, donada la seva posició en una península estreta, s’allargassa a nord i sud, absorbint les poblacions del voltant en un espai metropolità molt ample on hi viuen vuit o nou milions de persones. El centre urbà històric, però, és molt més petit que tot això i es pot veure tot bé en unes quantes hores. La qualitat dels edificis colonials russos i japonesos (d’estil occidental industrialista) és força elevada i malgrat que no hi ha cap joia, el seu bon estat general fa sospirar quan un recorda el lamentable estat del barri francès de Shanghai i l’horror de la concessió angloamericana que s’apila contra el riu Whampoa (Huangpu) de la capital econòmica de la Xina.

Les avingudes són una mica estretes, però estan ben fetes i cuidades. Les voreres són amples i transitables, l’empedrat és en bon estat, i hi ha centres comercials moderns amb totes les grans marques, hotels de cinc estrelles i cafeteries. De nou, la ciutat, presenta molt bon aspecte comparat amb les metròpolis del sud.

Una cosa curiosa, tot i que no exclusiva de Dalian, és que davant la inclemència dels hiverns, al rovell de l’ou comercial, a la part tancada al trànsit oposada a l’estació de ferrocarril, hi ha un enorme centre comercial subterrani amb la mena d’establiments que agraden aquí, de roba barata, bijuteria i complements fets al país, però també menjar, gelateries, salons de manicura i botigues d’electrònica. Els edificis principals estan connectats a aquest espai subterrani, de manera que no cal sortir a l’exterior a passar fred.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s