4 de juny: Anar-se’n a la Xina

Diumenge marxo, per feina, una setmana i mitja a la Xina. Hi va haver un temps que per mi dir una cosa com “Marxo a la Xina” era emocionant i els mots em sortien a pressió de la boca i pels ulls, espremuts per un somriure ample i sincer.

Ara, però, ja he racionalitzat l’experiència xinesa. He viscut un parell d’anys a la República Popular i ja més d’un a Singapur, no pas com a “expat”, sinó com a emprenedor, pel meu compte i en contacte directe amb població local, tant els xinesos pròpiament dits com els “huaren” del sudest asiàtic.

El concepte “Xina”, posat en perspectiva i ben analitzat, decau força respecte la fase irracional prèvia al contacte indirecte o primerenc. (Exemples contraris i sense cap mena de relació formal podrien ser els espinacs o unes sabates ortopèdiques: són coses el valor de les quals normalment augmenta molt si se les analitza racionalment, fins i tot després d’una primera mala experiència o d’un prejudici).

Per començar, un no pot, simplement, “anar a la Xina”.

Com tot país feixista, i això no és un qualificatiu, sinó un descriptiu, la Xina té un gust per la burocràcia i el control fora de tota mida. Un ha de fer tràmits per qualsevol cosa. Contràriament a la brama que els pagesos enlluernats no es cansen de fer córrer, a més, resulta que la fàbrica del món és totalment tercermundista en qüestions tecnològiques.

La quantitat de paper, de paper físic, de polpa d’arbre, i de tinta de bolígraf, de treball manual no informatitzat, que requereix qualsevol d’aquells tràmits ineludibles és realment inaudita. Personalment, se m’acut que això és resultat del desdoblament de càrrecs que hi ha en totes les institucions xineses, on a cada responsable propi li correspon un càrrec bessó (i normalment amb el poder real) del Partit. Tot requereix còpia per triplicat i arxiu.

Així doncs, en cas de viatjar, o voler viatjar, a la Xina, un ciutadà europeu ha de demanar un visat. Si valora la pròpia sanitat mental, fins i tot si hi va per negocis, es limitarà a demanar un visat de turista, que és el més senzill d’obtenir i permet una durada, normalment, d’un mes, temps més que suficient per fer el que calgui fer i marxar.

No hi ha gaires països del món que exigeixin que un turista occidental, al menys un d’europeu, hagi de pagar, en temps, diners i molèsties, per anar-hi a gastar diners. De fet, de tots els llocs del món on he anat (uns quants), només recordo dos països on m’hagi passat: la Xina i el Vietnam. Poca cosa s’hi ha d’afegir, em penso, a part que un altre país de la llista seria Corea del Nord.

Tècnicament, és cert, cal visat de pagament per anar a llocs com Laos o Indonèsia, però al menys en aquests dos llocs van de cara: l’únic que volen són els diners i per tant et fan el visat instantàniament, quan arribes a l’aeroport i pagues la tarifa que correspongui.

Els xinesos, a més dels diners, però, necessiten humiliar-te i, sobre tot, fer-te perdre el temps i els nervis tant com puguin.

Anar a un consolat xinès, a Barcelona, a Pusan o a Singapur, respon sempre a un mateix esquema de coses: un edifici no gaire ben cuidat i amb una seguretat més aviat discreta (no pas inexistent), absolutament desbordat de gent. Normalment la cua s’estén pel carrer, en alguns casos fins a una distància considerable, després serpenteja per una entrada que sempre és estreta i finalment enfila un tram d’escala que condueix a un espai d’espera de grandària variable.

Al fons de la sala, però, sempre hi ha una peixera dins la qual suren uns quants funcionaris de mirada perpètuament fixa cap avall, sobre el paper que tinguin al davant. L’alienació de les pobres bèsties és patent, la fan palesa els somriures escassos i les converses seques, però no deu ser pas per patir un horari de cara al públic extenuant: l’horari, completament inflexible, es limita als matins, estrictament parlant: de 9 a 1. A sobre, al cartell no hi acostuma a constar que com un mecanisme de rellotgeria, a les 12 exactament, el funcionariat abaixa la persiana i se’n va a dinar, essent el temps assignat exactament una hora.

Als llocs on els costums locals s’enganxen, com a Catalunya, a més, només atenen tres dies a la setmana, en un exemple claríssim que qui no s’integra és perquè no ho vol.

El factor diferencial, però, és el desbordament total per excés d’aforament.

Perquè un, quan va a una secció consular, departament de visats, espera trobar-hi de tot menys hordes de ciutadans del país propietari de la missió diplomàtica. En el cas xinès és exactament això el que l’hi espera.

En efecte, l’usuari del consolat xinès més probable estadísticament és diu Li i està atrapat en una teranyina funcionarial, amb més o menys alegria per part seva davant la total disrupció de la seva rutina diària.

La burocràcia maoista s’estén de manera implacable fora de les seves fronteres geogràfiques i reclama la seva sobirania no sobre el territori, sinó sobre les persones, com qualsevol règim primitiu (per exemple els sultanats malais) o, per a escarni de la seva pròpia historiografia oficial, exactament com feien els poders colonials a les “concessions internacionals” en temps dels Qing manxús, on l’única llei aplicable als subdits britànics, francesos, americans, alemanys, japonesos… era no pas la xinesa, sinó la de la metròpoli colonial.

Òbviament la Xina no ha signat cap tractat de “llei extraterritorial” amb els països que acullen les seves missions diplomàtiques. Avui dia i de moment, un fet així encara és impossible, i no pas per manca d’idees per part xinesa. Però sí que és cert que a la pràctica els migrants xinesos són víctimes d’aquesta dèria dels seus governants per fiscalitzar, controlar i dictar tot allò que passa en les vides dels seus governats, també en territori estranger. Si ja és emprenyador haver d’aguantar l’escrutini d’un estat i un sistema legal, fins i tot si és democràtic, no cal dir què deu ser malviure sota el pes de dos.

Però bé, no volia escriure sobre la preeminència del certificat, del paperot, en la vida del migrant xinès, sinó del tercermundisme del visat de turista.

Un país civilitzat, com la majoria d’europeus, ha d’aplicar mesures de control d’entrada dels ciutadans d’altres països menys civilitzats per motius evidents.

El principal és que la teoria dels vasos comunicants també s’aplica als fluxos humans i el nivell de benestar de les societats. No afirmo que la immigració sigui dolenta, en general. De fet, em crec la teoria que diu que l’arribada de gent forastera acostuma a tenir un efecte positiu, reviscolador, en les societats d’acollida, començant per l’economia.

Però la clau és que aquest influx ha de ser sostingut en el temps i moderat en el gruix. És com el delta d’un riu. Els deltes acostumen a ser paradisos biològics sostinguts fràgilment sobre l’equilibri entre aigua salobre i dolça. No és que no s’hi pugui afegir aigua de mar, al contrari: l’aigua de mar hi juga un paper determinant i positiu. El que no pot ser és que pretenguem encabir l’Oceà Pacífic al Remolar del Llobregat d’una revolada, perquè llavors no queda delta, ni riu, ni Catalunya per a poder assimilar la glopada.

La plúmbia crosta socialista, i la cristiana de la guitarra i els polls, pel cas el mateix, correrà a dir que sigui com sigui les persones tenen dret de procurar anar allà on calgui a guanyar-se la vida. Jo mateix, per exemple, visc fora del meu país.

Però és que jo he complert amb tots i cadascun els requisits que, racionalment, els països on he anat han decidit que calien. Racionalment, nosaltres decidim que ñes molt possible que aquell xinès, aquell marroquí, aquell bolivià vingui no de turista sinó a quedar-se. I decidim que la reciprocitat no és possible. Alegrement, la gran majoria de països així ho entenen i ho accepten.

Per entendre’ns, la normalitat racional és que un colombià hagi de fer sis mesos de tràmits per visitar un cosí a Barcelona i que a l’últim moment li diguin que no. O que a un marroquí, per molt que s’hi escarrassi i per molts avals bancaris que produeixi, no li permetin entrar sota cap excusa a Holanda.

Al contrari, és normal que un ciutadà alemany pugui llevar-se avui, notar que li pica una mica la part d’abaix de l’esquena i dir “Ves, em penso que m’agafo un last-minute a Tunis, a torrar-me a la platgeta un parell de dies”, sense haver de pensar-s’ho gaire, ni preocupar-se de fer tràmits o de demostrar res a ningú. O que el meu maldecap més gros quan vaig a Xile de viatge de negocis sigui si m’allotjaré a Santiago o a Viña del Mar, no pas arribar a temps o no d’obtenir el certificat de penals, perquè per començar a casa no en tenim, d’antecedents penals.

És lògic, racional i just pel simple motiu que jo no sóc igual que un equatorià, un turc o un malgatxe i el que representa la meva arribada a l’Equador, Turquia o Madagascar no és el mateix que el cas invers.

Fins aquí la racionalitat, que com tot sovint passa, mai no és ni perfecta ni universal.

Per desgràcia, i igualment sovintejat, la Xina fa mèrits en un nivell exclusiu per ser un dels països més irracionals, imperfectes i provincians del globus.

Arribem doncs a aquesta collonada de pretendre que jo sóc com un d’ells, que tenen dret a fiscalitzar-me, a controlar-me i a prohibir-me, a part de robar-me i fer-me perdre el dia miserablement, probablement dos. Que és moral i just que m’hagi de llevar a les set del matí per ser al seu consolat pollós a les vuit i que la cua ja arribi a l’Alt Comissionat Britànic, malgrat que fins les nou allà no obren ni la gana. Que és normal que al cap de la cua hi hagi deu o dotze individus autodenominats “agents”, òbviament conxorxats amb el guarda i més coneguts dels funcionaris que Mao, carregats de passaports i documents i que passen al davant de tothom, de manera que la resta s’ha d’esperar fins que ells no acaben (parlem d’algun centenar de passaports. És a dir, una quantitat incalculable d’arbres talats i suficient treball de canell com per a produir uns quants Schwartzeneggers). Que és una manera funcional de fer les coses haver de fer la cua al carrer, després fer la cua per entrar, la cua per fer-se la foto, la cua per fer la fotocòpia de la tarjeta d’identitat, la cua per lliurar la sol·licitud; i el dia de recollir el passaport tornar a fer la cua al carrer i la d’entrar i encara la de pagar i finalment la de recollir el passaport. Que si no tens un billet d’avió et puguin denegar el visat, com si jo tingués cap gana de quedar-me un altre cop al seu cony de país!

Els països feixistes són així. La racionalitat, el que per a l’home civilitzat és normal i esperable, queda en segon terme. No té importància davant la política, la politiqueria, la barraca ideològica i una idea, una molt mala idea, molt determinada i molt mala, de l’individu i l’Estat.

Fa un parell de dies vaig caure per casualitat en l’MTV local. MTV Iggy, es deia el programa. Sorprenentment hi entrevistaven Paul Friedman, ni més ni menys.

Sobre el particularisme xinès, aplicat a la reiterada negativa del règim d’aplicar polítiques mediambientals moderades, hi va fer un comentari notable, escaient per a qualsevol altre aspecte del provincianisme xinès, d’aquesta patètica arrogància tercermundista de nou ric dels dels tancs a Tian An Men: “Si els xinesos em diuen que no volen fer la revolució verda, jo els animaré a quedar-se tal com estan, a no fer-ho. Nosaltres [els EUA], en cinc o deu anys ja l’haurem feta. Així quan ells s’ofeguin en la merda i el seu entorn es col·lapsi, les nostres empreses podran anar i vendre’ls el que necessitin per netejar el desastre”.

Doncs això. Per mi se’n poden anar a la Xina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s