27 de maig: Assassins de mites o Per favor, no mirin Terminator 4

Tolero bé la iconoclàstia.

Segurament és perquè sóc una persona de conviccions força sòlides, un cop em decideixo per una cosa. Això també vol dir que procuro escollir bé les meves causes i les meves creences, perquè cal fer el ridícul tan poc com sigui possible.

Com  aquell que aposta a un cavall que sap que de totes totes guanyarà, saber que sóc dels bons em fa la pell gruixuda davant de la gesticulació i l’estirabot dels altres. No hi vegin menyspreu: l’estirabot és humà, és necessari i fa una funció corporal molt determinada, com l’evacuació de gasos digestius o les pol·lucions nocturnes. Per això quan algú pretèn enderrocar una convenció, un lloc comú social acceptat com a punt de trobada de la comunitat i pilar del seu bon funcionament, la meva reacció sol oscil·lar entre el “Sempre defensaré el seu dret a equivocar-se, senyor imbècil”, cas de comptar-me entre els aixoplugats sota aquell sostre, i el salt sense paracaigudes més entusiasta si se m’ha posat al cap que aquell tòtem és maligne i cal aterrar-lo, fer-ne llenya i carbonitzar-lo.

Val a dir que la moderació en les opinions no és una cosa que em caracteritzi. Això sí, una vegada més ho repeteixo, un cop he reflexionat i he conclòs que aquella era l’opció correcta.

Perquè hi ha una cosa que no m’entra al cap: la idea de la tolerància del Mal. Hi ha aquell pujolisme vital, la resignació obtusa de l’ase que es clava a terra mentre l’estoven a bastonades, que és una cosa que realment em treu de polleguera. Si un creu, pels motius que sigui, que una cosa és dolenta, diguem-ne Espanya, diguem-ne el comunisme, diguem-ne l’oli de cacahuet, és completament indiferent què, la moral exigeix combatre-ho amb totes les forces, fins allà on aquella mateixa moral ho permeti. I si no, fes el favor de callar, com a mínim.

Però del que volia parlar era de cinema, un altre cop.

El cinema, constructor de mites, reproductor de models socials. Hi ha la teoria del “meme” que, en breu, és una unitat de significat intel·lectual amb capacitat d’autoreplicar-se, com un gen és una informació biològica sobre una base química que té la particularitat de fer còpies d’ell mateix. Després hi ha l’aplicació d’aquest concepte i aquesta teoria, no sempre afortunada. Però en qualsevol cas, això no és culpa de la teoria, sinó dels imbècils.

El cinema és una d’aquelles bases físiques a través de les quals tot un munt de memes fantàstics i imprescindibles es reprodueixen, s’eixamplen, es disseminen, muten i acompleixen el seu destí vital.

Una classe de meme que ha fet una fortuna especial en el cinema és el tipus mitològic. És un dels memes per excel·lència, el fonament més radical de tota societat humana, el pinyol dins l’oliva d’on ha de sortir-ne un arbre centenari que nodrirà milions al llarg de la seva història i, per tant, la dimensió civilitzadora del cinema no pot ser mai prou explicada.

Per als que, conscients o no, estem adscrits a la cultura àmpliament denominada “Occidental”, hi ha una sèrie de mites que tenim arrelats d’una manera tan fonda que no ens adonem que no són absoluts, en el sentit que per a altres pobles i cultures són totalment aliens i incomprensibles.

Precisament els patrons a què respon la sèrie cinematogràfica Terminator són uns dels més nuclears que tenim. No cal entrar-hi gaire, només fer palès el personatge directament extret de l’Evangeli (que és al seu torn una còpia de la còpia de la còpia…) de John Connor, el fill de mare soltera i pare físicament absent destinat a liderar una humanitat destruïda per la seva pròpia arrogància (via holocaust atòmic provocat per una intel·ligència artificial militar que es descontrola). Etcètera.

La mitologia de Terminator, doncs, té tots els números per a que si algú s’hi acarnissa jo me’l miri amb simpatia. Un posicionament existencial per la meva part avalat, primer, per una obra mestra de tots els temps com The Terminator (1984) que, segon, es projecta celestialment a la categoria de culte religiós acceptable amb Terminator 2: Final Judgment (1991).

Alçat sobre tals dues columnes immortals, em puc permetre el luxe de simpatitzar, mirant-me’l des de les altures, amb qualsevol que pretengui enderrocar les lliçons eternes de Terminator.

Fins i tot he desenvolupat, amb el temps, un sentiment d’inclusió cap a la tercera part de la saga, que arrossega el llast d’un John Connor increible (en el sentit que no te’l pots creure de tan dolent i exangüe que és e pobre nano), d’un Arnold Schwarzenegger en fase de negació geriàtrica i d’uns efectes massa tirant al còmic, sense aquell greix i aquell fum de la primera, però tampoc la polidesa elegant típica dels anys 90 de la segona.

La principal falla, però, és evident que va ser la substitució del director James Cameron, coneixedor dels significats de les coses, per un irrellevant Jonathan Mostow (que ara n’estrena una altra de gran pressupost amb Bruce Willis).

El punt clau per a l’acceptació d’un film que de primeres vaig despatxar com a una vergonyosa  necessitat electoral del protagonista va ser precisament la consolidació de la història continguda en les dues primeres parts, dels seus mites, els seus memes. Un final coherent, sòlid i, malgrat tot, podem dir que sorprenent (“Collons, al final han tingut pebrots de fer-ho… i en plena campanya electoral”) que redimeix els llarguíssims minuts que el precedeixen.

I llavors, quan hem sortit de la sala mig alleujats, quan ens hem mentalitzat sobre la conclusió de la saga, arxivada i assegurada la transmissió de la seva informació vital a les properes generacions, amb un 2 a 1 digne al marcador, algú decideix que no, que té alguna cosa a dir-hi, encara.

S’obren les expectatives. Una nova trilogia que farà resuscitar la sèrie. Surt el nom de Christian Bale, tan reverenciat pel seu American Psycho (enorme) com pel seu inexplicable Batman: The Dark Knight (m’hi vaig adormir). Del que ha fet a Terminator Salvation, em penso que el que ha de quedar no és el seu John Connor, sinó el seu Christian Bale.

El film no és mereixedor d’avisos d’spoiler ni de cap altra consideració, però com que sí que respecto la gent que treballa les seves hores per poder-se pagar el cinema, m’abstindré d’explicar-ne res, de la història concreta.

Un amic artista m’explica que el director, un individu que per algun motiu signa amb unes inicials, com un miner del segle XIX, està indignat i renega del film perquè aparentment l’estudi cinematrogràfic es va immiscir en el muntatge fins a l’extrem de desfigurar-ho tot i fer-ne un pastitx irreconeixible pel pare, en aquest cas, que el va parir.

Tota la violència, l’èpica i el foc en van ser extirpats. Tota la carn en va ser coberta o tallada. Tota moral, doncs, en va ser eliminada, i d’un metratge de tres hores (un minutatge correcte, mínim, per a poder explicar res) i una classificació exclusivament per a majors d’edat, es va passar a les dues hores cronometrades i l’apte per a majors de tretze anys (els tretze anys mentals dels que s’inventen les classificacions).

El Terminator és una màquina freda la funció bàsica de la qual és l’extermini, l’assassinat en massa, i per acabar amb ell cal fer ús de munició pesant,una potència de foc descordada i tècniques de demolició d’estadis. O potser només calen quatre executius dements, perdona’ls, Pare, que no saben què fan.

Tornant al principi, el que s’ha fet amb Terminator en aquest quart film és efectivament una carnisseria de mites i memes. Però no, no se’n pot dir iconoclàstia, de la simple inèpcia, de l’estupidesa i del mal fer.

El John Connor de Terminator Salvation és, bé, no se sap què és. No té caràcter, ni història, ni fons. Definitivament no és el Mesies. No arriba, en definitiva, ni a president d’escala.

El cíborg protagonista (potser és l’únic encert que se li endevina a la cinta, que no deixa de dir-se “Terminator”, fer que giri en torn al robot) és una paròdia més que no pas una paràbol·la. És tan pla que a un li ve ganes d’aixecar-se a mirar darrera de la pantalla, a veure si hi ha alguna cosa, a part de la vergonya de l’espectador, que ha fugit corrents a amagar-s’hi per no haver d’afrontar el que està veient.

Dels secundaris no paga la pena dir-ne absolutament res i fins i tot un detall simpàtic com incloure l’històric Michael Ironside d’actor de repartiment esdevé un insult a la seva carrera (i això que com a referent ve de passar-se uns quants anys fent exactament el mateix paper a “V”) i a les seves legions de seguidors. 

Sobre el desenvolupament de la història, certes escenes i situacions (sobre tot la final, simplement ridícula, sobrera i enrojoladora), atribuïm-ho als de les tisores, tant se val. El resultat és tan lamentable que si fos tan com diu, el director simplement no hauria d’haver signat de cap manera. Com que només hi posa mig nom, haurem de suposar que en el fons hi està mig d’acord i per tant n’és coresponsable, culpable.

Deia abans que  la mitologia continguda a Terminator és la base de la nostra civilització, que és La Civilització, però que no és universal.

És particularment llastimós que sigui Hollywood, el més gran disseminador de civilització que hagi conegut la Humanitat, després de Roma, qui s’hagi permés el luxe, la temeritat, d’aquesta atzagaiada fílmica.

Hi ha milions de persones al món, més enllà de tota urbanitat real, com per exemple l’Àsia, que no comparteixen els nostres valors perquè no comparteixen els nostres mites. Només les grans megaproduccions americanes tenen prou capacitat de penetració en aquestes costes boiroses i cada estrena és un raig de sol que s’emporta la pestilència i arrasa una mica més, durant una estona si més no, tanta grip aviària mental endèmica.

Quina oportunitat desaprofitada, doncs!

I això per no parlar de la feina desfeta dins les nostres pròpies files, autoinfligida.

Fa divuit anys de Terminator: Judgment Day. Una generació en termes culturals. El mal que s’ha fet a aquests adolescents americans i europeus que per edat no van poder participar de l’educació de les dues primeres pel·lícules és incalculable. El seu referent vital havia de ser aquest film, perquè no pots pretendre que ho siguin unes obres pre-internet, per més magistral que siguin. És impossible, com pretendre que l’Antic Testament regeixi al nostre món.

Ara tot s’ha acabat. Els milers de milions invertits en les anteriors cintes, tota la èpica, l’esforç civilitzador, resumit i jibaritzat en un recull de bajanades sense cap ni peus, sense res digne de ser recordat.

La funció desoxiribonucleica del cinema vexada. La civilització avortada. 

Per això Terminator Salvation m’ha semblat una autèntica merda i per això, per favor, els ho demano, no la mirin. Generacions futures d’occidentals els ho agraïran.

La Salvació de veritat ve per aquí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s