22 de maig: Lesbianes

Singapur és ple de lesbianes. Una afirmació absolutament moderada, ho asseguro, ja que es basa en un càlcul molt conservador: compto com a lesbiana només aquella dona que veig en actitud d’enteniment sentimental o carnal amb una altra dona. És a dir, només comptant les que un veu pels llocs públics en una actitud obertament reveladora, Singapur em fa tot l’efecte de ser el lloc del món amb més lesbianes per kilòmetre quadrat que jo hagi visitat.

Hi ha un fet particularment cridaner, sobre les lesbianes singapolitanes. És un patró que es repeteix de manera aclaparadorament majoritària i que m’ha fet pensar-hi una mica. Es tracta del patró “lesbiana masculitzant + lesbiana feminitzant”, un repartiment de rols absolutament clar i definit per l’aparença i fins i tot l’aspecte físic de cadascun dels membres de la parella.

Una de les dues dones clarament assumeix el paper de mascle, tant per la vestimenta com pel tallat de cabells, l’intent de dissimular els trets femenins vestint roba gran, parla amb veu forçadament greu i, deixin-m’ho dir de forma poc elaborada, s’immergeix en una deixadesa general, en una lletjor, física i personal. Aquesta lletjor imposada permet entrellucar un transfons d’imatges estereotipades del que “ha de ser” un home de les quals ja en parlarem més tard. L’altra participant de la parella, en canvi, vesteix de forma femenina, faldilles incloses, es maquilla, duu pentinats elaborats i, en resum, fa de dona tipus.

El tòpic masculinitzant, però, esdevé caricatura quan un s’adona que la lesbiana diguem-ne home ha adoptat en massa un uniforme molt determinat, reflex d’una imatge completament construïda però molt real entre els homes singapurenys. La lesbiana vesteix sempre, doncs, sense falla, una peça tipus polo, invariablement amb el coll aixecat i pantalons sport, possiblement (aquí no hi ha tanta unanimitat) pirates o llargs pero segur que amb aquell aire nàutic, de blaus i grisos i quadres i coses d’aquestes. Els complements, com rellotges i cadenes, són habituals.

L’objectiu és obvi: es tracta de reproduir la imatge habitual per aquestes latituds de l’home de mitjana edat, amb un cert èxit professional, que vesteix “casual arreglat”. Una imatge en definitiva de iots, golf, un bon cotxet, diners, que és exactament el que tota nena maca local cerca en una home, sense haver-ho de camuflar de cap altra forma.

Així doncs, la lesbiana masculinitzant es limita a adoptar una aparença, un rol, que es percep com a exitós a l’hora d’atraure les femelles joves del lloc. Conscient o inconscientment, no n’estic segur, però sí que és un rol necessàriament reeixit.

La lesbiana masculinitzant, per la seva part, sembla atreta exactament pel tòpic oposat, completant el cercle de l’emulació perfecta d’una parella heterosexual local típica, on ell és lleig però té un cert estatus financer al seu favor i ella és més jove, proporcionalment més agraciada i representa el mateix que conduir un descapotable o dur una cadena d’or de tres centímetres de gruix al coll.

En tot plegat, però, el lector hi ha de trobar a faltar l’explicació de per què aquest mecanisme funciona. Per què la dona (sempre la dona) escull una, bé, dona en comptes de l’original. Una dona objectivament lletja, a més, al contrari del que passa molts cops entre les lesbianes occidentals, sense que això vulgui dir que neguem l’esterotip del camionerot.

La meva teoria és la següent.

Primer de tot, aquestes coses que explico adalt les he observades amb un grau de coincidència complet amb individus d’ètnia xinesa. Dit d’una altra manera: no he vist cap cas en que la parella contingués un o dos individus malais o indis.

Segon, crec que l’homosexualitat és congènita en un nombre important de casos, però també crec que hi ha una altra homosexualitat que és completament adquirida, com passa amb altres aspectes de la personalitat i la identitat. Dit d’una altra manera a algunes persones els atrauen sexualment (i per tant hi desenvolupen sentiments amorosos) les persones del seu mateix sexe perquè han nascut així. Però d’altres persones, per una sèrie de motius ambientals, psicològics, de desenvolupament, han construït una personalitat i una identitat que en allò sexual els porta a preferir parelles del seu mateix sexe.

Tot plegat ho deixo escrit sense la més mínima recança perquè no crec que ni una cosa ni l’altra tingui cap mena d’implicació negativa. Per a que ens entenguem: crec que si un ha nascut homosexual doncs ja li va bé i és una persona exactament com qualsevol altra. I també crec que si l’homosexualitat d’algú és fruit d’una sèrie de factors adquirits, ambientals, psicològics, això només vol dir que aquell individu és exactament tan humà com qualsevol altre, ja que no hi ha ningú, ni un sol ésser humà, la identitat del qual no sigui construïda d’aquesta forma. Afirmo doncs que no és positiu, necessari ni moral propugnar coses com el tractament psiquiàtric de l’homosexualitat, en curt i per posar un exemple de brutalitat de les múltiples perpetrades contra els homosexuals.

Tercer, la repressió sexual a Singapur és un fet, especialment contra les dones joves i molt abans i tot de l’inici de l’adolescència. Sempre he dit que una de les coses que més m’emprenya d’aquest país es veure les hordes d’escolars captant almoïna pels centres comercials els diumenges i festius. Es veu que és una cosa escolar, enviar els nens a pidolar per qualsevol causa solidària, o per fer una pista de bàsket nova a l’escola. El cas és fomentar un esperit de boy-scout asfixiant, ensucrat, malaltís, que acaba d’omplir qualsevol hipotètic temps lliure que les activitats escolars i extraescolars poguessin deixar als adolescents per viure. El rentat de cervell és total, complet. Són petites monges i monjos de somriure gravat amb unes tenalles al roig (“He dit que no m’interessen els nens desnodrits, imbècil” “Gràcies, senyor!”). Propugno el sexe adolescent, l’alcoholisme juvenil, les drogues als instituts? Una mica sí, no ens enganyem ara.

El resultat, altrament, és la incapacitat total de comunicació entre nois i noies. Per a que arribats a l’edat adulta uns i altres puguin relacionar-se de manera normal i efectiva, per a que hi hagi parelles funcionals, casaments, famílies, reproducció de l’espècie, trobo si no imprescindible sí inevitable un cert follar abans de la majoria d’edat, un emborratxar-se de tant en tant, marejar-se amb les primeres cigarretes i, en general, un desinvolviment que ajudi a la formació de la persona, procés per al qual és imprescindible el trencament de normes i el causament en els pares i les autoritats en general d’un grau de decepció que ajudi a desidealitzar el fill-infant perfecte i a la construcció d’un fill-persona real.

Aquí vull tornar a puntualitzar: no crec en el pare-amic. Sóc partidari no del calbot, sinó de la bufetada. Del no donar gaires justificacions als fills i de la cultura del no (no playstation fins que no te la paguis tu mateix; no coca-cola fins que no puguis fumar legalment; no, no sortiràs de casa vestida així com una puta).

Malauradament, com deia, el pensament dominant entre la població xinesa és que els nens, particularment les nenes, han de redimir els pares. I quan un poble ha estat tan massivament analfabet, pobre, miserable i desgraciat com ho han estat els xinesos, això es manifesta en una intervenció i un control total i absolut en les vides dels fills, projectant-hi l’ànsia de perfecció i excel·lència en els estudis d’uns pares que potser al seu dia no van ser ni perfectes ni excel·lents.

El clàssic dels clàssics, òbviament, és mantenir les noies tan lluny com sigui possible dels petits, insadollables, sàtirs que les assetgen amb intenció de penetrar-les per tot quant orifici els trobin. No fos cas que a la nena li agradés i ja no estigués per la feina.

La manera d’assegurar-ho és l’encadenament als llibres, a les pilotes de voleibol, a les guardioles pels nens desnodrits, a les guitarres, al que faci falta. El hobby com a assassí del temps lliure i la formació personal.

Fa un parell de mesos llegia a l’òrgan oficial del règim un article molt interessant. La informació era emmarcada dins una d’aquelles campanyes de propaganda coordinades que fan els mitjans locals (de les quals en vull parlar en una altra ocasió perquè és un mecanisme molt interessant), en aquest cas per conscienciar la població del “col·lapse demogràfic” que atenalla el futur del país (que vol dir en realitat el col·lapse demogràfic dels xinesos singapurenys versus la puixança reproductora de malais i indis). L’escrit, no gaire elaborat però efectista, explicava que segons una gran enquesta realitzada a nivell nacional, entre moltes altres informacions obtingudes, els homes singapolitans sostenen de forma molt majoritària que les dones locals són “inaccessibles” i que estan “massa a la defensiva”. És a dir, que no es deixen.

L’explicació em sembla que l’encarrilo adalt.

La conseqüència és, entre els homes, la recurrència a la prostitució, alternada (sense que siguin excloents en el temps i l’espai) amb la compra i importació descarnada de dones xineses del continent, que no tenen cap problema a igualar matrimoni a transacció comercial (al contrari, tancar una operació d’aquesta mena és motiu d’orgull personal i familiar: “La nena ens ha fotut un pilotasso amb un de Singapur! Ja tenim de què menjar!” i  “El Li Chuang està forrat, el cabró, s’ha casat amb una noia d’un karaoke de Shenzhen! Quina enveja!”).

Entre les dones, estic convençut que s’ha creat un caldo de cultiu perfecte per a que moltes noies desenvolupin una prevenció i fins i tot un rebuig institius cap als homes, abonat sense dubte per una certa incapacitat de relacionar-se de forma normal amb elles per part d’ells. La idea concreta de tenir relacions sexuals amb un home les repel·leix, però, malgrat tot, la feminitat, el rol femení, no ha acabat de ser substituït per un rol masculí i de forma natural, innata, és un home allò que desitgen.

Així doncs, és un home, sense els perills i les maldats d’un home, allò que acaben escollint.

La conclusió seria que l’efecte produït és una inflació creada artificialment, per mecanismes socials molt especials, en el nombre de parelles homosexuals femenines, de lesbianes.

L’obertura de la seva expressió s’explica perquè aquestes parelles no suposen una subversió dels rols socialment construïts i sancionats per la societat, no són una amenaça al model “home + dona” i, per tant, no passa res si s’asseuen en un banc al mig d’un centre comercial a magrejar-se i morrejar-se com si s’acabés el món demà mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s