16 de maig: Bona cuina

Qui no hagi vist mai un xinès menjant es pot dir que no ha vist menjar.

Algun amic amb pretensions europees m’ha dit algun cop que l’Àsia és avorrida i poc autèntica, un lloc poblat per robots sense ànima on un no hi aprèn res que li valgui per la vida. En canvi, l’Àfrica, sospira, no és una ubicació geogràfica sinó un estat d’esperit, una lloc interior on un hi pot trobar de tot, principalment el propi jo i aquell pont invisible que el connecta a la Humanitat.

Al meu amic i tothom que pensa com ell, per no ferir-li la sensibilitat de voluntari de sis mesos a Zàmbia, no li recordo que la Humanitat va començar quan els nostres avantpassats van fugir cames ajudeu-me de l’Àfrica.

Sí li dic però que si vol veure el Serengueti desplegant-se davant els seus ulls en tota la seva animalitat, l’únic que ha de fer és passar-se pel Food Republic de la planta quarta. La reacció que es desencadena en l’espectador occidental és una de completa literalitat del Jo, un Jo emanat més que mai d’un Nosaltres cultural, tribal, oposant-se a un Ells rotund i diàfan, excloent.

La cuina xinesa és famosa per la seva àmplia varietat d’estils, plats i ingredients. És un tòpic a Europa (caricatura entre els anglosaxons), però un pot afirmar que, comparat amb les nostres tradicions, més esquifides, els xinesos mengen “de tot”. També coses impensables per nosaltres.

Els afectats en lloen el matís i la tècnica, la complexitat de les receptes (sobre tot la condimentació) i la preocupació per la presentació. És la classe de bajanades que un desinformat pot arribar a escriure després de passar una setmana a Shanghai, de l’aeroport als hotels de Pudong (com més amunt més “sorprenent” és “l’experiència culinària xinesa”, segurament proporcional a la raritat de l’aire), d’allà a visitar les putes i de cap a l’aeroport.

Per valorar correctament la cuina xinesa, un ha de saber una mica a què s’enfronta en termes culturals, quina és la tradició que hi ha al darrere, el context social, i abstenir-se de fer el ridícul tant com es pugui.

El fet asiàtic, el fet xinès per antonomàsia, és la gana. Tota la seva cultura, tot el seu desenvolupament humà, tota la seva teoria política, filosòfica, social té com a rerefons la preocupació per abastir un nombre creixent, descomunal, d’organismes en un entorn de planures ermes i elevacions gasives, o de valls fluvials que són com nens grassos i barruts que de tant que s’estimen els seus conillets o els seus gatets els acaben ofegant, els inunden, els arrasen.

El xinès és condicionat per aquest entorn d’una manera molt particular, radical. És una persona totalment física, rep la informació del seu entorn i automàticament la processa en termes corporals, sense remei ni matís possible. Una altra manera de descriure-ho, més polida, podria ser que la cultura xinesa és altament sensual.

Digui’n com vulgui, per algun mecanisme evolutiu desconegut, la humanitat d’aquesta banda de món, exposada a una geografia i un clima poc propicis, ha emprès un camí de confrontació total amb la Natura.

Si fem un esforç (potser futil) d’abstracció de l’enorme sac de rocs cultural que són quatre o cinc mil anys de civilització mediterrània, amb aquella tendència melancòlica, a pensar sempre en la mort, típica nostra (la “morbidesa” que Pla no para d’esmentar en les seves Cartes d’Itàlia), entendrem més bé què és aquesta corporeïtat xinesa.

El tòpic descriu els pobles mediterranis com a sensuals, hedonistes, físics, cridaners, ciclotímics, passionals, terribles. I bé, tot això s’assembla força a la descripció dels xinesos que et farà un petit empresari català en tornant de Canton per primera vegada. Però és una similitud superficial, formal, que s’acaba allà on comença l’epidermis, perquè a l’interior la maquinària vital és completament distinta.

El mediterrani sap que s’ha de morir i això el marca a foc. La idea el turmenta i li és axial, tot gira sobre ella. Així doncs, la cuina, com a resum de la cultura, està feta per al gaudi, és conscient, és una medicina espiritual. O potser no és cert que un dels insults més habituals cap a les cuines del nord a casa nostra, o a Itàlia, o a qualsevol dels països fills de la Mar Nostra, és que “no té ànima”, que “és purament alimentícia”?

Doncs això mateix és la cuina xinesa. Aliment. Alegria física i prou, no pas espiritual. Un àpat no és un moment menys fins al Moment Fatal, sinó un moment més abans del següent.

El mediterrani es plega davant la certesa, amb aquesta mania de pensar que té, racionalitza i entén que no pot véncer. Per tant valora l’herba, es desespera davant un mal material, es relaciona amb el punt de sal i respecta profundament el sabor propi de l’ingredient. Per al xinès, que a la violència física que contra ell es desplega respon sense abstraccions, aferrant-se a les roques, als arbres, amb les dents, l’herba és una arma contundent, el mal material fa bullir l’olla igual, sobre el punt de sal només en sap qué més és millor i entén l’ingredient com un engranatge anònim d’una piconadora bestial, part d’una gran obra de domesticació, com els seus grans canals, la Muralla, l’extinció massiva de tigres, llops i altres feres.

Així doncs, la cuina xinesa, des de la popular més miserable, fins a la més refinada, s’adiu perfectament amb el seu clima i la seva gent. És doncs, una bona cuina, cultura de veritat, perquè ajuda a explicar coses, i paga la pena entretenir-s’hi si un té interés de debò en la qüestió xinesa, que és de la màxima importància a nivell asiàtic i darrerament també a nivell global.

Ara bé, el lector queda avisat en termes pràctics: la taula xinesa és un holocaust d’esquitxades, salses marrons, gelatines, textures baboses, estovalles greixades, invertebrats, espècies pungents, banys maries i, sobre tot, sorolls corporals.

La boca oberta d’aquella iaia que t’enseya el contingut mig processat dels farcellets de porc i gambes; els burxaments digito-dentals (fins al queixal més enretirat si cal) de l’empleat de multinacional estrangera; la mirada fixa, en mode d’espera mental, de la noia del karaoke mentre devora la cansalada cuita en salsa de soja batent les barres com un caimà: tot plegat són gestos triomfals, escopinades a la cara del món. Avui hem fet un altre àpat: t’hem fotut una altra queixalada, i demà hi pensem tornar.

No és agradable de mirar, però tampoc no ho són els documentals de Sir David Attenborough.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s