9 d’abril: Constància

Em debato entre WordPress i Tolstoi (Guerra i pau, en traducció sublim de Richard Pevear i Larissa Volokhonsky).

Fa molts anys que no llegeixo traduccions, però em moria de ganes de llegir aquesta obra monumental i la versió de la parella està molt recomanada. De vegades paga la pena fer-se una petita traïció als principis.

El xoc que m’està produint la novel·la és tal que no exagero si dic que hi he desenvolupat una síndrome de dependència amb símptomes físics apreciables quan per algun motiu no m’he recordat de ficar el volum a la bossa per llegir mentre esmorzo a la cafeteria i després de dinar. És una intranquil·litat estomacal, un passar l’estona mirant i remirant cap a totes bandes, sense saber què fer amb les mans, ni com posar-me al seient.

El cas és que avui ens hem llevat tard, cap a les deu, i hem anat evolucionant de manera força lenta fins al migdia. Després de dinar havíem de fer l’hora d’entrenament amb instructor personal gratuïta que et regalen quan et fas soci. Entre fer la bossa, esperar i desesperar la dona, llegir el diari, i una cosa i l’altra, hem sortit corrent i finalment m’he descuidat el Tolstoi. Malament: doble traïció.

Hem arribar a lloc, ens hem presentat, ens hem canviat. La meva entrenadora és una noia filipina (parla, doncs un bon anglès, si més no), fisioterapeuta, que ha treballat a Dubai i en diverses clíniques. M’ha anat molt bé que tingués formació en qüestions mèdiques quan a la mitja hora d’exercici la tensió m’ha caigut als peus, i jo al darrere.

A l’anterior entrada comentava que hi va haver un temps en què anava tres o quatre dies per setmana a maltractar-me el cos. La paraula era constància.

No sé explicar gaire bé què alimentava aquella constància i potser és per això, per aquesta manca d’objectiu, aquest no poder verbalitzar la raó per la qual feia allò, que un dia, simplement, es va acabar i mai més no vaig tornar a fer cap mena d’activitat física.

Entenguem-nos: no vaig ser mai un nen esportista. Sí que havia jugat a futbol, però com a activitat purament socialitzadora, pel mateix motiu exactament que un comença a fumar en una altra època. O a beure. O a prendre drogues.

Com a mitjà de formació humana, l’esport mai no em va fer gaire el pes. I així, creixent per la banda de la ment, és fàcil acabar sent com jo sóc: indisciplinat, inconstant, incompromisible.

L’entrenadora m’ha dit que necessito fer exercici al menys tres cops per setmana (una hora per sessió), sota supervisió, és a dir, pagant. He pensat a protestar, però la manca de sang a les regions altes del cos em deu haver anul·lat la parla, a part de la vista. 

Ens hem assegut a parlar sobre programes de treball concrets, o sigui de diners, i hem arribat a la conclusió que puc assolir un nivell d’acondicionament físic correcte, incloent-hi la molt necessària pèrdua de cinc a set mil grams de pes, en tres o quatre mesos, amb una sessió setmanal supervisada i les altres dues per treballar pel meu compte.

Em dissenyarà les rutines, m’enseyarà a fer totes els exercicis correctament, postura, angles, respiracions, màquines, politges, pesos lliures, cables. Fins i tot em guiarà en qüestions dietètiques i em farà controls físics periòdics. Tot per ajudar-me a assolir l’objectiu d’augmentar el volum de massa muscular, elevar-me el metabolisme, que el meu sorprenentment alt índex de greix corporal torni a nivells sans i em senti més bé, més fort i més guapo.

L’únic que se’m demana a canvi és compromís i constància en anar un dia si un dia no a entrenar. La constància financera, òbviament, és dóna per sobreentesa i l’estímul positiu, en aquest cas, és que s’han de pagar les 12 sessions d’una tirada.

Sé que pagar algú per a que m’estigui a sobre fent-me treballar és l’única manera i ho assumeixo. Tinc la sort que ara m’ho puc permetre, monetàriament i en qüestions de temps, perquè tinc el gimnàs en el mateix edifici que l’oficina i a deu minuts de casa. Sembla que aquest cop em puc posar aquesta càrrega al damunt, que la podré dur i que amb el temps això em portarà uns resultats, que tot plegat tindrà sentit.

Quina diferència, però, amb les meves dèries i addicions intel·lectuals.

Amb el meu Tolstoi, el meu Nietszche, el meu Pla, la Foreign Policy, Monocle, l’AVUI. Però també en un altre nivell, la meva tele, la música, les pel·lícules! Que em costa poc, ser cada matí a la mateixa taula, a la mateixa cadira, amb el mateix menú de tres dòlars amb vuitanta i un llibre! Cada dia sense falta. Cada dia del món.

És constància, la constància sense esforç?

Torno a Tolstoi versus el WordPress. A menys de vint centímetres de l’ordinador Rússia jau desmenjada, esperant-me. Ho faig per mi mateix.

Dilluns a les set de la tarda, m’esperen al gimnàs.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s