6 d’abril: Estat d’excepció i la contundència de l’escarransit

Fa un parell de setmanes vaig penjar una entrada sobre l’Afer Carretero. En ella hi expressava la meva interpretació personal del significat de la seva proposta de fer una llista electoral independentista i hi denunciava la manipulació barroera que certa premsa en feia.

La idea central, de totes les coses que hi aboco, és que Carretero no parla als desencantats d’ERC: ell i Reagrupament surten d’entre aquests desenganyats, no els cal dirigir-se a ells. A qui parla Carretero, sobre tot, és al mateix partit i a la mateixa gent que avui mateix podrien presentar una moció per declarar l’Estat Català al Parlament i aprovar-la amb ERC (que malgrat tota la immundícia en què s’arrebossa actualment estic força segur que no s’atreviria a no donar-hi suport).

Quan la bomba  va caure, la moneda va saltar enlaire i va caure de cantó. Emoció a les grades. I tal com deia en l’anterior article: el mateix bassal baixant del taxi, la mateixa senyora estupenda que se’t tira un pet a la boca en el moment clau, que aquest cop passava per allà la vora de la moneda, tu mirant-te-la en tensió, ai que sí, ai que aquest cop és cara, no tinguem pressa, ja caurà sola. I ella que no només la fa caure abans d’hora, precipitadament, per si de cas era cara: ella l’aixafa sota el seu taló de fumadora i és creu. Sempre creu. 

Un cop més CiU ni hi és, ni ningú no l’espera. És més, després del moment de dubte inicial, la piconadora ha agafat la directa.

Els articles d’opinió de l’AVUI i els mitjans online de la convergència són un bram unànime, tots els opiniatres regionals marcant el pas de l’oca unionista com un sol home: Carretero és un llunàtic perillós que vol dividir la societat, és un purista boig, un radical estèril, defuig la realitat del país i, sobre tot de tot, és mentida que hi hagi unionistes i independentistes.

Perquè Catalunya és diferent, és única i és molt complicada. És el país més diferent, el més únic i el més complicat, pel que es veu.

Catalunya, de tant parlar-ne, ha esdevingut una abstracció. És una idea platònica: existeix, sí. Però només en un regne superior, elevat i inabastable. La realitat, aquesta taula, la carretera que veus des de la finestra de casa, Montilla, tot això forma part d’un univers diferent del de l’alta i diferent i, sobre tot, molt complexa idea de Catalunya.

Ells, d’aquesta taula, d’aquest Montilla, dels seus pets silenciosos i pudents, en diuen “realitat”, però. Platonisme però a l’inrevès.

I la realitat, segons ells, és que Catalunya no té res a veure amb Catalunya. La Catalunya real dels Colomines i els Villatoros és aquell lloc on el partit amb més independentistes de Catalunya no és independentista. A canvi, el partit independentista tampoc no és independentista, és clar.

Els espanyolistes de la Catalunya real sí que són espanyolistes independentistes. Però és que d’Espanya no se’n parla ni s’hi especula ni se’n fan elevats conceptes ideals complicadíssims: Espanya es fa, hi és i com no t’estiguis quiet te’n fot una que ja veuràs. Per això Espanya sí que cau per aquí a la vora, dins del mateix univers on som nosaltres i és una idea realista, viable i que no divideix. No és de bojos, ni d’autoritaris, ni de separadors defensar-la.

Espanya, a més, o per això mateix, és un Estat.

Catalunya, en canvi, segons aquests cantamanyanes (per no dir-ne d’una altra manera), segons aquests pollastres de celles arquejades i ànima gris (per no dir el que són en realitat), els de les grans complexitats i els pets furtius, Catalunya no passa de ser un estat d’excepció.

Però bé, dels que cobren se n’ha d’esperar fidelitat i que facin la seva feina. Bon noi, té una galeta, doncs.

Em preocupa més que gent que llegeixo i que admiro no acabin de treure’s la son de les orelles. Als escriptors lliures, als que tenen una opinió però no són orgànics, que tenen una idea certa del país, aterrada, que saben que la Catalunya real és ni més ni menys la que fem: però que cal fer-la, en definitiva, als catalans decents sí que sap greu de llegir-los segons quins articles i reflexions.

El risc d’actituds com la dos dels periodistes-escriptors catalans més puixants ara mateix és un de molt pràctic: si no ens decidim per Carretero ara, aquest cop, és molt possible que no tinguem una segona oportunitat.

Jo fa molts anys va haver-hi una temporada que anava a un gimnàs de boxa tailandesa, de l’embastardida, estil americà, dit “kick boxing”. Tres cops per setmana, tres o quatre hores, suava la cansalada fent abdominals, flexions i, sobre tot, repetint cops i tècniques davant el mirall i fent spàrring amb els companys.

Algun cop tocava pujar al ring. Les parelles d’aversaris es triaven aleatòriament, sense distinció de pes. Gran o petit, petit o gran, camallarg o camacurt, ràpid o contundent. La filosofia era: quan vas pel carrer i t’ataquen, si per algun motiu no pots fugir i t’hi has d’enfrontar, de pot et serveix dir-li al teu agressor que faci el favor, que et treu un pam i mig.

I bé, deixaré les descripcions de les meves actuacions lamentables per quan la memòria, ja de vell, em jugui males passades i m’hagi pres el sentit del ridícul.

El cas és que he vist moltes hòsties, en directe i en diferit, al ring i per la televisió, entre gent molt diferent.

Una de les lliçons apreses, una de real, de les d’aplicació a la vida: el petit, i entro en matèria, el que no és tan fort, el que no aguanta tanta estona, l’escarransit, només té una sortida: llançar un sol cop triomfador, directe a la barbeta, o al fèmur, o al diafragma. O als collons. Ja ens entenem.

He vist un nano de setze anys, autèntic pes mosca, amb prou feines metre seixanta, vinclar un home adult un bon pam més alt que ell, de cap a la derrota, gràcies a un sol directe al genoll.

Després tot és qüestió de caràcter. Si tens molta mala llet acumulada, si ets reactiu, o si realment t’hi estàs jugant la vida, aquest llamp primordial pot ser l’obertura d’una simfonia, amb tants moviments com calgui fins a que l’adversari, l’enemic, quedi anul·lat.

En altres ocasions, l’atordiment, el dolor imprevist, la incredulitat, t’obre aquella finestra que esperaves per fugir cames ajudeu-me, si creus que ets prou ràpid.

En algun altre cas, has aconseguit marcar territori, l’adversari se’t queda mirant, s’adona que t’havia subestimat i decideix que val més deixar que l’aire corri entre tots dos, malgrat que segueixes sent un nyicris i que probablement et podria destrossar.

Carretero, el vot digne català, és aquest nyicris.

I l’hòstia que li hem de fotre a Espanya, no a Madrid, sinó a l’Espanya de veritat, la que tenim incrustada a la cuina de casa, al sofà: al Parlament, aquest cop lluminós que li hem de clavar i que no sé a quin de tots tres escenaris pot dur, però que sé que és necessari perquè ells són més grossos, més ràpids, més resistents, la patada bruta però gloriosa seran els nostres vots immediats, incondicionals per la dignitat.

En Sostres manté que li dóna un darrer vot de confiança a Mas. Se suposa que és un ultimàtum, que si Mas, CDC, el segueix decebent, ell plega. Imagino que per votar una opció clarament independentista que ara mateix només pot ser Carretero.

Jo li demano al meu benvolgut Salvador, i a tots aquells convergents que es diuen independentistes, que ho facin a l’inrevés: que li facin confiança aquest cop, un cop, a Carretero i que si els decep tornin a votar CDC. Perquè ben mirat ja no importarà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s