3 de maig: Tom Cruise

Avui a l’avió de tornada de Nagoya hi he vist tres pel·lícules. Per aquest ordre, Valkyrie, protagonitzada per Tom Cruise, Grand Torino, de i per Clint Eastwood i Gomorra, el gran èxit de vendes de Matteo Garrone basat en el llibre de Roberto Saviano, el Salman Rushdie de la nostra dècada.

Començant pel final, Gomorra m’ha avorrit fins a tal punt que he agraït que a mitja hora per l’aterratge a Singapur me’n tallessin el final. Fins i tot he fet un parell de copets de cap i quan m’he aixecat al vàter no m’he molestat a posar la pausa. Espero que el llibre fos més bo, perquè pobre Saviano, si ha perdut la llibertat per una pel·liculeta tan fluixa. Les segones parts mai no són bones i personalment em quedo amb l’original de la favela de Cidade de Deus.

Gran Torino té només un problema, que és que Clint Eastwood és una figura d’una magnitud tan gegantina que a hores d’ara seria molt estrany que es pogués superar un cop més. Em sembla però que el senyor Eastwood ha estat molt realista amb aquest film i les seves possibilitats i no ha pixat fora de test. Ha estat conscient que la història arriba fins a on arriba, que per tenir autèntics nens hmong-americans un ha de sacrificar una mica d’art i saber fer, i es nota que la cinta no té gaires més pretensions que explicar una història que li ha vingut de gust explicar, sense haver-se de justificar. Perquè és Clint Eastwood i no té per què fer-ho. Recomanable, doncs.

El film de què realment volia parlar és Valkyrie. Matar Hitler i no aconseguir-ho, però sí, per Tom Cruise.

Valkyrie té unes quantes virtuts cinematogràfiques i alguna de moral. De les primeres, la principal potser és que aconsegueix que un oblidi que, òbviament, els conspiradors van fracassar.

També m’agrada Tom Cruise. M’agrada en general i m’agrada en aquest cas. No és un gran paper, és clar, perquè no és una pel·lícula de personatges. L’oficial que representa Cruise, el nom del qual confesso que he estat incapaç de captar, té el relleu mínim per a que la història rutlli. Uns cartronets, quatre fils, una mica de cinta i quan la barqueta ha arribat a l’altra banda del riu si s’enfonsa ja és igual perquè ha fet el fet.

He estat temptat de fer un d’aquells grans comentaris dels crítics: “De fet, no és cert que no sigui un film de personatges. Tot i que amb prou feines no hi apareix (només són tres o quatre escenes i un parell de frases), és evident que tota la història s’aguanta sobre la figura ofegadora de Hitler, que el director no ha considerat necessari fer obvi, cosa que no li treu pes”. Hauria estat un error, perquè no és cert.

El personatge de Hitler efectivament ens absorbeix, tant com absorbeix els actors i el director, que s’ocupa que cada cop que algú es refereix ni que sigui inderectament a l’Innombrable tot siguin ulls grossos i rostres compungits. Lamentablement tot plegat és una mica massa: em recorda més aviat als hobbits del Senyor dels Anells cinematogràfics parlant de Sauron.

Pel que fa a l’espectador, el Hitler ommipresent funciona amb aquells afortunats que hem crescut veient pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, un d’aquells grans gèneres del segle XX, quan el cinema era cinema. Però es dóna la circumstància que a part de les pel·lis dels diumenges hem estudiat una mica d’història i podem contextualitzar: sabem que Hitler era molt dolent. Tinc els meus dubtes amb les generacions més modernes.

En qualsevol cas, com deia, un acaba per oblidar que no se’n van sortir i es troba desitjant que Hitler, aquest cop sí, voli pels aires amb tota la seva camarilla i els colpistes es facin amb Berlín, desactivin les SS i desmantellin els camps de concentració; i imaginant que pacten una treva amb els Aliats i que l’any 1.952 són tropes de l’Alemanya Lliure qui entra a Moscou per portar-hi la democràcia i la llibertat, i no l’horror que va tenir lloc en realitat.

De manera que el senyor cordills Cruise ens explica, des de Hollywood ni més ni menys, que el poble alemany no va ser un còmplice total, una massa amorfa, cretina i acerebral, que va sostenir i alimentar el Monstre fins a l’Enfonsament.

Ens obre una escletxa a la raó en un dels grans mites de la història moderna, plantejada en termes ortodoxos: com el gran poble alemany, el més avançat del seu moment, va obnubilar-se d’aquella manera. Com un sol home, esquifit, impotent, vegetarià i supersticiós, només amb la força de la seva veu i una mirada gebradora va poder manipular la nació de Wagner, Nietzsche, Kant, Einstein.

La resposta que ens ofereix Valkyrie és que no va ser així exactament i que sempre hi va haver una resistència alemanya al règim: fins a quinze vegades el van intentar assassinar. A més, precisament aquells que es van apropar més al desenllaç feliç van ser un grup d’oficials de l’Exércit Alemany, membres de l’aristocràcia en molts casos. Una aristocràcia genèricament culpable, no ho nego, d’haver finançat i engreixat el nazisme per motius més o menys obscurs i inconfessables (és a dir, per fer-se més rica).

Aquí entrem en les qüestions morals de la cinta. I concretament en la figura del senyor Cruise.

Em sembla admirable per part seva aquesta defensa necessària que fa del poble alemany, de l’Exércit Alemany, al damunt. I més tenint present que ha tingut problemes legals seriosos en aquell país a arrel de la seva pertinença a la secta molt perillosa de la Cienciologia.

Si no recordo malament, al seu dia Cruise va arribar a fer les esperables, banals, comparances entre l’Alemanya democràtica que vetlla per l’interès dels seus ciutadans il·legalitzant organitzacions malignes i l’anterior règim. Si és així, que no n’estic segur, no cal tenir-li en compte, perquè a hores d’ara cada tombarella retòrica en aquest sentit no és més que aire, vingui de qui vingui.

Sigui com sigui, possiblement el senyor Cruise ha estat capaç de pensar-s’ho fredament, d’analitzar les coses com una persona i d’arribar a la conclusió que els seus problemes amb una decisió del govern, o d’algun estament judicial, de l’Estat Alemany no tenen res a veure amb la nació en ella mateixa. Molt menys encara amb el seu esdevenidor com a poble en un moment de la història molt complicat, a Alemanya, a Europa i a la major part del món.

No és una cosa fàcil de fer i em sembla digne de reconeixement, en els temps que corren.

Em demano si en aquest mateix esperit seria possible mirar de separar la figura d’un actor que sempre ha estat solvent fent la seva feina o que, si no volem fer-li concessions artístiques, al menys sempre ha fet la seva feina, del divorciat de nervis destrossats que es posa en evidència al programa de l’Oprah o del llunàtic que s’empassa les animalades que sosté una secta criminal basada en el culte a la personalitat d’un malalt mental, esquemes Ponzi i molt de lubricant amb segons quines autoritats i persones ben situades.

Reconec que acabant d’aquesta manera se’m pot malinterpretar com a un optimista convençut pel que fa a la bondat human. Aviso també que no en tinc cap prova, que només és un petit batec que em fa el cor:

Potser qui intenta matar Cruise a Valkyrie, a través d’aquell oficial de paper de nom impronunciable i un ull de vidre, són els seus monstres interiors.

Potser tot plegat és una bella, esgarrifosa metàfora d’ell mateix, una crida al món per part d’una persona tan humana i tan equivocada com qualsevol pot equivocar-se en unes circumstàncies extraordinàries.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s