28 d’abril: Una d’indis

Els nens indis tenen cara d’avi. Són petits, escarransits, de membres prims, coll de filferro i un cap arrodonit perfecte, sempre amb els cabells curts arrapats al crani, tant nens com nenes.

Els nens indis són dos ulls. Negres, grossos com mans que ho arrepleguen tot . El gest de la boca sempre comprimit, les celles sempre inquirint, interpel·lant-te. Quan un nen indi se’t queda mirant de fit a fit poca cosa pots fer a part de quedar-te quiet i deixar que t’estudiï, com un insecte queda clavat a lloc quan li posem al damunt un focus per veure si és cuca o plaga. O si no, fugir-ne ben lluny i de pressa, sense mirar enrere.

La Masako em respon que tenen aquest aspecte perquè les seves proporcions en néixer s’assemblen molt més a les d’un adult, comparats amb els nens asiàtics, de cames curtes i caps absurds.

I bé, sí. Però els ulls…

Em sap greu fer servir el símil de The Incredible Case of Benjamin Button, film entretingut per altra banda (no, no he llegit el llibre). Però és ben bé aquesta la sensació que em fan: petits homes savis que no poden parlar, condemnats a crèixer i perdre profunditat i els records d’una vida passada, o de moltes.

Un cop crescut, però, generalment l’home indi torna a ser interessant. Té aquella planta espaterrant que el fa quedar igual de bé dins un bon vestit de llana verda a la porta d’un bufet d’advocats londinenc que en un dhoti blanc al mig d’un enorme riu fangós. Si és del nord del subcontinent, més encara. N’hi ha que diuen que les dones també, però jo no ho sé veure.

Els britànics van adonar-se que el sistema indi-hindú (la frontera no és mai clara) de castes produïa dues menes de persones: uns que manaven de manera natural i uns que obeïen de la mateixa forma. Això va demostrar-se de la màxima conveniència per a ells, ja que dominar la immensitat humana índia de manera unitària hauria estat una tasca impossible. Només va fer falta dominar els dominadors, per definició molt més escassos que els dominats, per tenir-los a tots plegats, doblegats, de fet, a la disposició de Sa Majestat.

Val a dir, però, que els britànics, que han estat l’únic imperi de veritat en dos mil anys, van copsar aquesta qualitat i aquesta aura índies i les van reconèixer com es corresponia, donant a la colònia el rang de Raj.

Així doncs, uns que manen i uns que obeeixen. Uns que obeeixen i els altres que fan.

Per a una gent que amb prou feines no va ni ensumar el feudalisme, com els catalans, la idea de néixer dins d’aquest sistema, sobre tot a la part diguem-ne baixa, se’ns aproxima força al concepte de l’horror total i la desgràcia absoluta. Pensar que durant tota una vida un haurà d’obeir sense expressar mai l’opinió pròpia, sense tenir opinió pròpia, és un concepte que amb prou feines arribem a poder classificar com a indesitjable si fem servir la raó i hi reflexionem. Si només fem servir la víscera no cal: el rebot és automàtic. En qualsevol cas, de totes totes, no tenim la capacitat d’entendre de debò què vol dir.

Així doncs, aquest tòpic sobre la misèria moral i física índia, que se’ns repeteix i se’ns reconfirma cada cop que llegim un llibre d’època o veiem un documental sobre els matrimonis de conveniència, o llegim les estadístiques sobre els avortaments (i els assassinats) per raó de sexe, l’hem de conjuminar amb aquells ulls de santó reencarnat i amb aquella perxa magnífica, que en cap cas, això vull que quedi perfectament clar, no són exclusives d’una casta o d’un extracte socioeconòmic determinat, sinó una característica absolutament racial.

De fet, a part del nombre absolutament desmesurat de films de Bollywood que per algun motiu o altre escrivint això m’adono que he vist, el meu contacte amb gent d’ascendència índia se circumscriu sobre tot a persones originalment d’una extracció social baixa i de casta malaurada.

A Singapur i Malàisia, sobre tot, per cada cipai supervisor es devien importar colles senceres de treballadors, servents i manobres. Sobre tot gent per al treball agrícola a les plantacions.

Majoritàriament, els indis que han quedat i han esdevingut “malasis indis” i “singapuresos indis” són els descendents d’aquesta gent, que no han progressat gaire com a conjunt, més enllà de fer el pas d’unes societats agràries a unes altres d’industrials o de serveis, és a dir, de collir làtex a collir safates al McDonalds. Als seus cosins peninsulars, ara s’hi afegeixen hordes de treballadors temporals subjectes de nuls drets civils indis, bengalins, nepalesos o cingalesos que omplen les barraques adjacents a tota obra en construcció.

Les estrelles del corral, però, són els nous immigrants indis que arriben a Singapur i a Kuala Lumpur amb visat de professional: són banquers, advocats, contables. Informàtics, científics, metges. No cal ser gaire imaginatiu per endevinar amb força probabilitat d’encertar-la a què es dedicaven els seus avis en els temps daurats del Raj.

Siguem justos: l’arrogància que tothom els atribueix (conduint els seus utilitaris daurats, parlant en anglès als seus fills, escridassant el mòbil dins l’ascensor, fulminant el treballador que li passa un drap humit per la taula) no és una manera de comportar-se, sinó de ser. Normalment a mesura que l’indi de casta superior es va descontextualitzant, a mesura que entén que la caiguda de parpells i els dits voleiant “ja prou, inútil” no funcionen amb la iaia xinesa que els serveix el curry, que en general la gent que comparteix el seu codi mental i espiritual no fa ni el deu per cent de la població, finalment, acostumen a limitar-se a ser impertinents i imbècils només amb els de sempre, amb els seus. “Seus” en el sentit més literal possible. 

Malàisia i Singapur són el yin i el yang del sudest asiàtic. Formen en realtiat una unitat històrica, econòmica i social, però de manera que un encaixa dins l’altre, n’és el seu contrari i al mateix temps el conté. La proporció de xinesos a Singapur és molt semblant a la de malais a Malàisia i el control polític i econòmic sobre els respectius països és el mateix, però a l’inrevés.

A Singapur s’ha bastit una aparença de democràcia multiètnica, basada en uns principis molt senzills i clars: el primer, que la majoria mana. El segon, que tots els ciutadans, independentment de la seva ètnia o religió, són iguals i tenen les mateixes oportunitats. El tercer, i fonamental, que la majoria, la que mana i sempre ha tingut el control de l’economia i per tant un accés superior a les millors oportunitats, és i sempre ha de ser, xinesa i mai, en qualsevol cas, malaia.

Els malais, que no són un poble donat a la subtilesa, tendència agreujada per la seva recent conversió en vertical (dels sultans cap avall) a l’islam, no s’han preocupat mai gaire de les formes, més enllà de declarar que Malàisia és una federació multiètnica.

Això sí, ràpidament s’afegeix que l’islam és fonament de llei i que els malais són els Fills de la Terra (“bumiputra”, curiosament una paraula sànskrita, com tota la cultura al sudest asiàtic, que és importada). La denominació no és gratuïta, ja que els garanteix una sèrie de drets econòmics, socials i polítics superiors tant als dels immigrants posteriors (xinesos i indis) com, curiosament, a la dels pobles aborígens. Es veu que també són fills de la terra, però com els pomelos gegants d’Ipoh, que aquí se’n diuen “limao Bali”, és a dir, llimones de Bali, així, en portuguès. Destaquen perquè són molt grossos i molt cridaners, però lleugeríssims i sense suc, ni bruc.

Els indis, aquella gent que majoritàriament es va dedicar durant dos segles a treballar tant com els xinesos, però sense obtenir-ne els seus beneficis; que no van posseir mai gran cosa, com no ho van fer els malais de sang plebea, però sense la seva exasperant indolència i ineptitud, han rebut la pitjor part del tracte a totes dues bandes.

Febles demogràficament, econòmicament i històricament, són la minoria a tot arreu, excepte entre els propis indis, cipais encarats a serfs.

De la llar ancestral dels tamils, de Bengala, de Ceilan, se’n van portar un sistema que els funcionava en una terra nova, igual com a l’antiga, exactament.

En els ulls del seus fills, encara avui, s’hi amaga la pregunta, sempre la pregunta. Però la resposta, pel que es veu, se’ls acaba oblidant cada cop que es fan grans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s