24 d’abril: Un món estrany

Observo una màquina de rajos X a la porta d’embarcament. La boca mira cap a mi, pudorosament coberta amb una mà de cautxú. Al damunt, ocupant l’amplada de l’andròmina, hi ha una pantalla de leds vermells. Té l’alçada suficient per a que hi càpiga una majúscula, no més.

Ara mateix, mentre encara no es pot entrar a la sala d’espera, la màquina és inactiva. Com un gos sense intrusos per olorar, però, el giny s’entreté exercitant les bombetes i fent-se propaganda de les múltiples funcions de què gaudeix.

M’ha fet parar-hi atenció per primer cop un missatge animat que presumia: “72 European characters”. La frase ha volat cap a un cantó desplaçada per una sèrie de diacrítics, símbols i majúscules petites.

A continuació, per ordre d’entrada en escena i sempre deixant pas al següent actor amb un desplaçament dramàtic: “Amazing”; una mena de xacal o dingo que corre aixecant nuvolets de pols, primer cap a la dreta i després cap a l’esquerra; i “animations”, que és foragitat per una mena de galàpag que no sembla gaire ferotge, tot s’ha de dir.

Deixo el guardià radioactiu a la seva i el pensament se me’n va cap allò dels “72 European characters”.

La veritat és que no havia pensat mai en el símbol del ien japonès com a caràcter específicament europeu. Segurament un cop més “europeu” ha servit d’oposició al “default” anglès. O més ben dit americà. “European” és tot allò que no ve de l’Imperi, grafies incloses. Si són estranyes i decadents, doncs amb més motiu encara.

És una constant, quan un és a l’Àsia. Per exemple, un es troba per tot que li demanen que escrigui el seu nom “en anglès”, cosa difícil venint d’una cultura on se’ns ha repetit fins a l’esgotament que els noms no tenen traducció.

Definitivament, la cosa té trampa: fins i tot si em sortís de forma natural omplir els fullets d’entrada al país com a “Hygineus-Nachum Ferdinands Illustrous”, em penso que les mateixes autoritats que m’exhorten a traslladar-me la identitat al Codi Comú em posarien alguna pega a l’hora de passar immigració. I si em passo de llest queixant-me, garrotada i llei antiterrorista.

Interpretant els intèrprets, doncs, pel nostre propi bé: el que volen en realitat és que escrivim, simplement, en caràcters llatins.

És un escamoteig constant, aquest que ens fan els bàrbars. En aquest cas a través dels seus antics serfs colonials, o dels actuals. A la Xina es parla amb normalitat d’un suposat “alfabet anglès” i fins i tot d'”alfabet americà”.

És clar que a Shanghai, per imitació dels taiwanesos (la colònia forastera més nombrosa a la metròpoli), les escoles d’idiomes fa temps que ofereixen classes de “mei yu” (“americà”) en comptes de “ying yu” (“anglès”). One step beyond.

També és comú que un nassut qualsevol sigui interrogat sobre aquestes qüestions en taxis i trobades socials, començant per la seva nacionalitat. Indefectiblement, respondre amb un gentilici europeu provoca el silenci de l’interlocutor que, finalment, s’arriscarà: “I al teu país hi parleu anglès o alemany?”

Un cas curiós és el del Japó, on no s’arriba a l’extrem de pensar que l’anglès és congènit a la condició d’euroamericà (“ou-bei jin”), però de vegades sembla que funcionin sobre la base que la cultura Occidental va començar amb Churchill.

El sistema de transcripció del japonès en caràcters llatins s’anomena “roma-ji”, és a dir, “lletres romanes”, perquè se’l van inventar abans de la McDonalització del món, quan la gent era culta i en sabia. Però ells sembla que no hi troben cap relació: el japonès es transcriu en lletres romanes, però l’italià s’escriu en anglès.

A llocs menys llegits com el sudest asiàtic, malgrat que tampoc no es pot dir que desconeguin l’existència d’altres nacionalitats occidentals diferents de l’angloamericana, la cosa no millora.

A Tailàndia s’assumeix que un, pel fet de tenir un nivell de melanina moderat, pot veure i entedre les pel·lícules holliwoodianes que fan als cines de l’MBK en versió original. Això és malgrat que la paraula genèrica per a designar els occidentals és “farang”, és a dir, “francès”. Ah, la grandeur perduda… I malgrat les hordes d’alemanys i escandinaus que s’encarreguen de relacionar-se amb les senyores locals, dada rellevant ja que la llengua i tot allò que s’hi relaciona s’ha demostrat que es transmet per la via materna.

Vaig cap a Kuala Lumpur a visitar uns marxants de productes tradicionals xinesos que ens compren orelles de mar seques, entre d’altres productes. Són el típic cas de “xinesos de l’Estret”: emigrats del continent cap als dominis britànics, la seva gana infinita, el marc liberal de la colònia i la incompetència dels autòctons (massa ocupats memoritzant l’Alcorà com per a pensar en coses com el comerç, que òbviament pe a ells no té cap relació amb el progrés i el benestar, ans al contrari) els ha portat a controlar completament l’economia.

El patriarca, que va arribar amb el germà de Canton en un vaixell infernal, però no més infernal que els vaixells en què venia tota la resta, després de més de seixanta anys només parla la llengua de la seva regió i el cantonès. Quan s’hi posa, arriba a maltractar el mandarí, però no té ni idea d’anglès i no diguem ja de malai, llengües oficials en un o altre moment allà on ha viscut durant tota la vida adulta.

Els fills van rebre, uns, educació britànica i, els altres, per edat, educació post-britànica, és a dir, privada xinesa dins el que estableix l’estat malai. La diferència és que els primers són competents en anglès i el xinès, el cantonès i la llengua regional només les parlen i les entenen, mentres que els segons saben escriure xinès, però ja no dominen tan bé l’anglès. Res que no impedeixi fer-hi megocis.

Entre una cosa i l’altra, és comú que un xinès malasi o indonesi parli cinc o sis idiomes perfectament compartimentats: la llengua regional a casa, el cantonès (o el hakka o el min) per a relacionar-se amb la comunitat immediata, el malai per a les coses del govern, l’anglès (o una cosa que s’hi assembla) per a parlar amb els no-xinesos i el mandarí o el cantonès per als negocis, que òbviament es fan amb altres xinesos i no amb ningú d’adscripció ètnica exterior, que no som de fiar.

A Filipines, Indonèsia i Tailàndia la cosa és semblant, només que els respectius estats han aconseguit imposar molt més els seus idiomes. A Tailàndia, malgrat que fins i tot el rei és xinès, la nombrosa comunitat de comerciants va haver d’ocultar-se completament i adoptar noms i llengua locals o assumir la ira dels nacionalistes tais, que no és broma. Les connexions i els diners es van mantenir, però, fent que el preu pagat esdevingués just.

A Indonèsia, Singapur i Malàisia els progroms anti-xinesos han estat una constant, fet que va arribar a provocar la separació de Singapur de la Federació Malaia.

Però una cosa és el món xinès i un altra el món exterior.

Els xinesos sempre han estat orgullosos de que cada poble invasor que ha irromput dins el seu espai, saltant la Muralla, ha acabat assimilat i confòs dins el magma xinès. Vegeu els mongols. Vegeu els manxús.

El que no diuen, perquè segurament ells mateixos no se n’adonen, és que la Muralla la van fer ells i que quan els semblava bé en feien un altre tram, sempre una mica més enllà que l’anterior, sempre empenyent els altres no enfora, sinó endins.

Tal com ens demostra la història del sud-est asiàtic, l’espai mental xinès s’expandeix amb la seva gent i cada colon, cada comerciant, cada immigrant porta amb ell un maó: molts maons fan una paret i quan la paret és suficientment sòlida, esdevé Gran Muralla.

Aleshores, i només aleshores, l’estrany món de gegants barbuts pel-rojos, nassuts de religions obscures, de fusells i parlaments i grans paraules, potser, un dia, tindrà sentit per a ells. El que no sé és si en tindrà gaire per a nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s