15 d’abril: Hakodate

L’aeroport internacional de Tokyo, a la ciutat de Haneda, transmet aquell sentiment d’acolliment que caracteritza tots els espais públic japonesos.

Em penso que el vehicle principal per a aquest sentiment és la dimensió reduïda de corredors, sales i altres llocs de pas i espera. És evident que l’atapeïment humà i la manca de terreny aprofitable tenen molt a veure amb la disposició dels espais, però només cal visitar els països del voltant del Japó per a adonar-se que la gestió nipona d’aquest fet inevitable ha estat òptima.

La infraestructura xinesa, per exemple, es caracteritza per la seva enorme irracionalitat i desaprofitament dels recursos, en tant que està basada no en el servei públic i la creació de riquesa sinó en la depredació egoista d’aquests serveis i l’embutxacament per part de l’aparàtxik reconvertit en capitalista de vol de corral. Tot plegat, al damunt, és magnificat per a mal per la intencionalitat política, inherent al capitalisme antidemocràtic (“socialisme de característiques xineses” és el nom oficial) que actualment regeix el país.

La conseqüència és que a la Xina la contribució de l’espai públic a l’equilibri social i el bon funcionament de les coses com a molt és neutra i fins i tot sovint negativa, expressant-se en forma de freqüents picabaralles en l’abordatge i el trànsit i altercats de vagó que poc ajuden a que el treballador arribi en condicions òptimes a la feina o a la llar. Serveis més elaborats com aeroports i grans estacions de tren són simplement caòtics i generen una quantitat incommensurable de nervis, tensió i frustració en qualsevol que hi passi, sigui local o estranger.

L’efecte que es deriva de la intel•ligència gestora nipona sovint passa desapercebut per al visitant occidental, sobre tot per als nord-americans i australians, tan expansius com poden ser, si només ve de pas o en trànsit cap a alguna altra destinació. Es podria dir, però, que el seu caràcter subtil és part i prova de l’èxit assolit en aquest àmbit.

De l’entrada del terminal a la porta d’embarcament un només ha de caminar uns quants metres en línia recta, passar el codi de barres que l’identificarà com a viatger per un lector d’infrarojos i recollir el corresponent cupó d’embarcament, passar un control de seguretat senzill i, segons el número de porta que li correspongui, caminar a esquerra o dreta unes desenes de metres com a màxim, en una passarel•la automàtica si ho vol.

El silenci a tot el terminal, tant al corredor com a les sales d’espera és màxim, però no antinatural. La gent procura no molestar, sense arribar a coartar-se a l’hora de fer petar la xerrada amb els companys de viatge o relacionar-se amb els dependents dels nombrosos comerços que es reparteixen de manera uniforme per l’espai de trànsit.

L’única interrupció són les omnipresents veus electròniques que ofereixen un catàleg exhaustiu d’informació. No sempre és útil o desitjada, però sí que té vocació de servei. Val a dir que per al japonès, per la seva naturalesa insegura, no existeix tal cosa com la informació excessiva i per això el bombardeig no és percebut de manera negativa. De nou, per a l’occidental individualista la successió i repetició de missatges pot acabar per fer-se-li una agressió, però malgrat tot s’acompleix la funció bàsica d’anul•lar qualsevol sentiment d’estar perdut en mig d’una massa humana desconeguda.

Guiat per panells i altaveus, em dirigeixo a la porta d’embarcament, on trobo els tres japonesos. Treballen a l’oficina de Tokyo en la Secció de Vendes n. 2. Un és el cap de la secció, després hi ha el seu segon i finalment el cap de l’equip B. Tots són, doncs, més grans que jo, fa més temps que treballen a l’empresa i al damunt jo vinc d’una filial. La jerarquia, doncs, és clara en la teoria, tot i que a l’estranger sempre se li dóna un marge molt superior que a un local.

El vol se’m passa sense adonar-me’n perquè arribo amb només tres hores de son la nit anterior i quatre la d’abans i tan bon punt planto el cul al seient caic.

Després lamento no haver parat atenció i haver-me perdut el paisatge. És el primer cop que vaig a Hokkaido i de ben segur hauria estat interessant, més que més avui que el cel és totalment clar després de les pluges d’ahir a la nit.

He vingut al Japó perquè aquesta reunió toca fer-la aquí, però sobre tot a visitar els clients finals dels productes que jo ajudo a portar al Japó i la Xina, per poder sentir de primera mà la seva opinió i millorar tant com pugui els meus coneixements, ara per ara força limitats.

A la tarda, reunió.

Després de la reunió sopar, beure i després beure més. La conversa és l’habitual: menjar, putes, viatges, dones, intrascendències, sexe, peix, politiqueig intern.

Els tòpics van que volen per la sala, cosa que ajuda a passar el tràngol. El Japó, sobre tot l’àmbit dels negocis, es basa en la convenció, des de les reunions més formals fins a les expressions alcohòliques aparentment més espotànies, i per això anar amb la llista de llocs comuns ben apresa és fonamental. Un cop te la saps bé, sempre hi ha alguna escletxa per a fer-hi passar alguna veritat esporàdica.

La mestria social en aquesta costra allargada d’arxipèlag s’assoleix quan s’és capaç de distingir entre totes dues coses.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s