13 d’abril: Temps mort

A l’AXN de Singapur hi fan un programa horrorós que voldria ser una versió televisiva d’una revista per a homes. Ni més ni menys han optat per dir-ne “The Duke”.

Fent zàping mentre esperàvem l’hora del Gran Horatio hi hem caigut perquè feien un reportatge sobre això del pilates. La dona vol que em posi a fer pilates, jo, ara.

De manera que he aguantat estoïcament els comentaris i les recomanacions fins que he pogut portar el riu cap al meu molí i hem acabat discutint si el ioga és o no és una pràctica religiosa més que no pas un tonificant del cos.

Mentre dissertàvem, el reportatge s’ha acabat i ha arribat l’hora d’una mena de tertúlia on dues convidades expressen les seves opinions sobre coses d’aquestes que se suposa que els homes debatem no amb la muller, ni amb la germana, sinó amb els companys de cromosoma Y.

És una part del programa particularment nefasta, per motius que em semblen evidents.

Si ja és prou antinatural discutir amb dues dones si és normal o no anar cardant amb els amics de tota la vida, pitjor encara és centrar el debat no en el fet en sí, que s’assumeix com a irrefrenable, aparentment, sinó en les seves conseqüències: si et follessis un amic de tota la vida, després tot seria igual?

Veges quins debat d’alta volada que ens presenten pels 50 euros mensuals que ens costa la broma del cable.

Avui, però, la cosa ha assolit nivells de ridiculesa inèdits perquè una de les convidades feia més aviat l’aspecte de no haver-s’ho fet mai ni amb el seu amic de tota la vida, ni amb un desconegut de tota la vida ni amb ningú en tota la seva vida.

La co-presentadora sí que sembla saber de què va, el tema. Però l’altra pobra noia, amb el seu nas de porc i un joc complet de barbetes (n’hi he comptades quatre, com a mínim), doncs no sabia ben bé què dir, excepte els tòpics esperables: “Fer-s’ho amb un amic de tota la vida, doncs ves… res no torna a ser com abans. Jo crec que no és per mi”.

Tots dos presentadors, i la co-presentadora, se la miren amb el somriure congelat, ulls genèrics i cap mig tort, estàtics. Quan acaba de parlar, abaixa la mirada i els altres surten del seu estupor amb un agraïment mecànic i un comiat de vainilla.

Una opinió de llibre, de rellotge, malgrat que al menys calia reconèixer-li un punt de rauxa fent servir el present d’indicatiu.

De llibre perquè és un estàndar d’aquells que sembla que s’aprengui a l’aula, com les preposicions o les taules de multiplicar. I de rellotge perquè la seva única finalitat és precisament acontentar aquest giny humà. Un servent esdevingut tirà que obliga a omplir uns quants minuts morts entre reportatges mal casats (maleïts editors), com qui sacrifica un garrinet a l’altar i, fet el fet, ja pot marxar corrent cap a casa havent complert la seva obligació, el ritual, a mirar el futbol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s