5 d’abril: Berlusconi

A Londres hi ha tingut lloc una cimera diplomàtica d’alt nivell del grup anomenat G-20, la primera d’una sèrie d’esdeveniments semblants previstos per a aquest any.

Hi assistiren caps de govern i mandataris d’una vintena d’estats i la UE (i algun convidat menor), al front dels quals el president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Hussein Obama.

La reunió tenia com a objectiu determinar de forma conjunta quin és l’estat de l’economia, en plena crisi, discutir cap a on es pensa que evolucionarà i, el més important de tot, proposar unes quantes mesures o polítiques generals per a que tothom pugui encarar la situació amb més garanties.

Que França ha hagut de recórrer, per enèsim cop, a l’amenaça d’endur-se el parxís a casa (malgrat que ni tan sols és seu) per a robar unes molletes de protagonisme no és cap novetat. Ja fa temps que aquell país no proposa ni encara menys fa res pel món, ocupat com està podrint-se.

Sí és més sorprenent que sigui Sarkozy qui es plegui a fer l’estirabot i el ridícul internacional quan en el fons les seves propostes de més regulació són compartides per Alemanya i molts altres països i tothom ha anat a Londres amb bona predisposició a escoltar els altres. Tot i que ben pensat, potser era aquest el seu problema.

Però la gent plana no està per tripijocs i ahir i avui a la xarxa que parla llengües internacionals corria com la pòlvora el vídeo de la Reina dient-li a Silvio Berlusconi que fes el favor.

“MISTER OBAMAAAA!”, bramava des del darrera amb veu de tenor després de fer-se la foto de família. I l’altre “Mister Berlusconi…”

La reina Elisabet, sempre digna i amb el llavi superior agarrotat es tomba i ho arregla amb un demolidor: “What is it? Why does he have to shout?”

Presidents de República, Primers Ministres i en general tothom que hi era va retrotraure’s per uns intants als temps de l’Ancien Régime i com un sol home obeint un impuls genètic, una ordre tronada amb veu de iaia amant dels gats i poca cosa més, van lapidar amb riures i tombarelles el pobre Silvio.

Després tothom ha corregut a dir que va ser en bon to i que tots tan amics (com si la Reina, Anglaterra, tingués amics) perquè la diplomàcia és l’expressió més alta de les relacions socials i se sosté sobre la hipocresia. Ja ens entenem.

Tampoc no cal caure al parany d’algun inconscient que intentava fer paral·lelismes amb l’incident entre un que va haver de ser reposat al tron per evitar mals majors i aquell altre simi. Sempre ho redueixen tot a les mateixes quatre fronteres polsegoses, ells. Els punts de coincidència simplement no hi són, ni en les formes, ni en la situació, ni en els protagonistes i per tant no cal fer-ne gaire comentari.

Al cap i a la fi, la Reina d’Anglaterra no ho és per gràcia de ningú, sinó de Déu mateix i dels anglesos, i Berlusconi és un cantamanyanes però per això mateix el voten els italians, perquè és com ells.

De fet, la intenció d’aquesta entrada és fer-li justícia al senyor Berlusconi.

Ja està bé de rabejar-se en els contratemps que atanyen l’antipàtic, el pesat, l’histrió. Critica’l sense pietat quan faci alguna cosa malament, quan sigui antipàtic, pesat, histriònic. Destrossa’l, fes-li-ho pagar tot.

Però no prejutgem, no fem arguments ad hominem i no ens agafem a ridiculeses per fer vídeos de Youtube.

La veritat és que quan un veu l’enregistrament sí s’arriba a sentir, aquell bram vacú, però és un moment i la resta tampoc no estan en silenci precisament.

Berlusconi crida l’atenció d’Obama com pot perquè sap que és la vedette de la cimera i si no l’enxampa ràpidament Sarkozy se l’endurà al reservat a fer-se l’estreta un altre cop. Fa el que tot home ha de fer en una situació així: bramar. Pixar-se-li a la cama, si cal. O ara que és diumenge de rams, agafar un palmó i destrossar-lo a mossegades davant dels altres esquenes platejades i fer-se despollar i presentar l’anus per algun beta que hi hagués per allà, algun convidat de rebot que per és per això que han vingut. El que sigui per marcar territori.

Avui la premsa hi tornava, dient que Merkel (un substitutiu ben magre per a la Reina) havia “perdut els nervis” amb Il Cavaliere durant la cimera de l’OTAN. Es veu que s’havien reunit els assistents per homenatjar els soldats aliats creuant un pont que va del cantó alemany al cantó francès del Rin. Què n’ha de fer, França, del Rin, em pregunto?

Silvio va sortir del cotxe parlant pel mòbil i no va penjar un cop fora. No només no va penjar, sinó que la resta es van haver d’esperar uns quinze minuts fins que se’n van cansar i van fer el número sense ell.

Gran polèmica i molta tinta recordant inoportuns comentaris del passat i, bé, que Berlusconi és poc més que el Banyetes del Tirrè, engominat i bocamoll.

Però resulta que avui el titular del dia en política internacional és que Turquia ha donat llum verda al nomenament d’Anders Fogh Rasmussen, que va ser el cap de govern danès que va dir-li al món islàmic i als seus acomplexats còmplices europeus que al seu país la gent no és represaliada per fer caricatures ni per cap inexistent delicte d’opinió.

Resulta que Berlusconi amb qui parlava el dia anterior mentre la resta es dedicava a creuar pontets de l’amistat era amb Tayyip Erdogan i que el tema de conversa era que Turquia faria bé d’acceptar Rasmussen d’una vegada i parar de fer el verro sí és que un dia pretenen entrar a la Unió Europea i ser un país normal.

I que no desitjava que Erdogan esmentés el nom de Berlusconi quan comparegués en roda de premsa per donar la notícia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s