4 d’abril: Valors IKEA

Una setmana abans del meu viatge a Barcelona, la Masako i jo vam canviar de pis.

De la resolució del nostre anterior contracte i del trasllat en ell mateix ja en parlaré en una altra ocasió. Només en diré que un cop instal·lats, no ens podíem permetre gaire res més que uns quants mobles i utensilis IKEA.

Vam anar-hi el mateix cap de setmana que vam entrar al pis, amb la intenció de comprar uns quants racks per penjar roba, dels que tenen rodes, taula, cadires, sofà i llit, tauletes de nit, llibreria, i un parell de miralls grossos, a part de cortines i catifes de bany, plats i estris de cuina.

Les urgències del meu imminent viatge obligaven a actuar ràpidament, potser innecessàriament ràpida. Per sort, la mà invisible del mercat, materialitzada en forma de magre salari i insuficiència monetària severa, ens va retornar el senderi i només vam poder comprar l’imprescindible: taula, cadires, tauletes de nit, llibreria, estris de cuina, racks, tèxtil de bany i els dos miralls grossos.

Com que no tenim mitjà de locomoció privat, vam dirigir-nos al departament d’atenció al client per tal que ens fessin un lliurament a domicili.

– Senyor, no ho fem gratis això –  Era malaia, d’uns vint-i-dos anys i perillosament grassa.

– Ja m’ho imagino. Però no tinc cotxe, o sigui que si em prens nota… – La Masako xerrupava un te gelat amb llimona massa dolç.

– Bé. Em pot dir el codi postal?

– 081…

– 081? Trigarem quatre dies – em va tallar.

– Però si és al centre. Com pot ser que trigueu quatre dies?

– Els dies de repartiment estan decidits segons el codi postal. Ho veu? – Va aixecar, amb molta dificultat, tot s’ha de dir, una butifarra negra, assenyalant vagament enrere. Un mapa de la ciutat colorejat en sectors i codis postals.

– Ja ho entenc. Bé, passeu a la nit, suposo.

– No, l’hora també està decidida… – va tornar a agitar la butifarra cap a un cartell petit on hi deia, entre d’altres: “081XXX: de 10 a 13 hores”.

La Masako em va agafar silenciosament del braç just a temps i se me’n va endur cap als paquets que havíem deixat en un altre lloc, com qui transporta un maniquí o un retallable de cartró mida real.

Singapur, sempre tan benigne i humorós, va decidir que justament mentre féiem la cua del taxi acompanyats de taula, cadires, tauletes de nit, llibreria, estris de cuina, racks, tèxtil de bany i dos miralls grossos, era el moment ideal per a una tempesta de les que tant ens amenitzen les sobretaules tropicals i fan que la illa sembli un d’aquells cistellets xinesos de bambú per cuinar al vapor.

Sempre susceptible de millora, la situació va passar de ridícula a entrada de blog a bord d’un taxi especialment minúscul i amb vitrina de seguretat per al conductor.

Afortunadament l’home era un malai d’uns seixanta anys, barbut musulmà practicant de la caritat que ni es va immutar quan ens va veure. Molt correcte, com extret d’una pel·li del Raj britànic, va obrir les quatre portes i el maleter i sense dir ni una paraula ens va ajudar a col·locar-ho tot a dintre.

Més que un musulmà pietós corrent, devia ser un mag sufí, perquè no sé com, no només hi va cabre tot, sinó que nosaltres també hi vam poder pujar. Jo al davant i la Masako calvalcant perillosament sobre la llibreria al seient del darrere. Ell no podia posar quarta.

Em vaig haver de posar el cinturó de seguretat, això sí, perquè la llei s’observa, a Singapur.

Les meves urgències laborals, com sempre, i els meu remordiment per haver deixat que la Masako encarés tota sola l’anterior trasllat (també per feina, no cal dir-ho), no em permetien afluixar en el meu rampell mobiliari.

Després de pujar un parell de pisos amb els paquets en braços des de l’aparcament fins al nivell de l’ascensor de casa, descarregar-los i transportar-los fins a l’apartament – ella feia lloc per als mobles entre capses i maletes-, no tenia més remei que posar-me a muntar tot allò aquella mateixa nit.

Lamentablement, el pressupost no ens havia arribat per a comprar la famosa caixa d’eines taronja d’IKEA, de manera que ho vaig haver de fer amb les no menys famoses claus allen incloses en cada paquet. I amb les ungles, dents i sang que duia jo de sèrie.

Vaig poder amb una tauleta, dos racks, la taula, tres cadires (una era defectuosa: òbviament no he reclamat) i uns graons que no he comptat abans i un armari de plàstic dur per deixar fora que havíem comprat anteriorment en un altre lloc i que gairebé em produeix la mort per esgotament nerviós.

L’os de l’índex de la mà dreta em fa ela de les claus allen. Tinc el tou de les mans plens de forats concaus de fer coincidir juntures i fixacions made in China amb plànols made in Switzerland a hòsties. Admeto haver destruït voluntàriament i amb coneixença dels meus actes una de les terribles tauletes de nit mentre només era un munt informe de matèria vegetal per no haver-m’hi d’enfrontar.

Mentre jo no hi era, la dona va aprofitar per comprar el sofà, que li va venir a muntar un senyor molt vell del bloc que viu de fer aquestes feinetes, i definitivament ens hem donat al sofà-llit que va deixar l’anterior llogatera, una holandesa molt pràctica que s’ho va endur tot. Diu que ella també ho havia comprat tot a l’IKEA.

Setmanes més tard, avui, quan hem tornat de dinar fora, de fer el cafè, d’esperar que s’acabés una tempesta de llamps i trons i vent, de comprar un parell de samarretes i coses de per sopar (nap, bambú i pastanaga, surimi, mangos verds), m’he assegut a la taula que no caldrà vernissar perquè està coberta de restes biològiques meves.

Li he plantificat l’ordinador al damunt, eixarrancat al damunt de la seva còmplice, dominant, satisfet per haver doblegat la bèstia. M’acarono les cicatrius, també les espirituals i encara no engego l’ordinador. M’hi arrepenjo com el caçador s’arrepenja sobre l’enorme ós de sis-cents quilos quan s’hi fa la foto, amb orgull, assaborint el moment.

Fa uns dies, no recordo exactament on, però possiblement a la revista Monocle, llegia que l’últim mite de la socialdemocràcia del proletariat europeu esdevingut petita classe mitja s’acaba d’ensorrar aquests dies que ens ha tocat viure.

El mite que el treball físic és alienant, que la suor no dignifica, sinó que envileix, i que només les tasques intel·lectuals garanteixen un sou i una dignitat. Països avançadíssims com els escandinaus – sí que era Monocle, però jo la compro en paper – atorguen el mateix valor als treballs manuals i artesanals (posem, muntar una tauleta de nit) que al neuronal, i no és infreqüent que en un sopar o acte social, economistes, comerciants o matemàtics parlin de tu a tu i interessats de tot cor amb fusters, manobres, pintors d’escala o reparadors de teles.

Què en dirien Lenin, Marx i Stakhanov, d’aquest nét de CNTeros esdevingut comerciant i liberal convençut, meditant sobre les butllofes (ja en fa un mes) de les seves mans blanques!

Descans. La meva companya espiritual es passeja amunt i avall, enfeinada no sé ben bé amb què. Suposo que no hi ha res de nou al Facebook.

La segueixo amb la mirada i per casualitat els ulls em cauen dins l’habitació de convidats, la porta de la qual és mig oberta. Allà hi ha els racks i les capses, estris i maletes que encara no podem endreçar per manca d’espai.

Astorat, no goso tornar a mirar-hi. Però és innegable. Clarament hi he vist un paquet llarg, d’uns dos metres per mig, arrepenjat contra la paret. IKEA, hi deia.

Deixarem els discursos sobre valors per a una altra ocasió. Tinc mal de cap.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s