31 de març: Plou

El meu amic Fernando ha qualificat la meva sotabarba postoperatòria de “Notre-Dame”. Porto una catedral sota el mentó, i quina una.

No són només els contraforts voladors, la façana contundent, vuit-cents anys d’història. És una gernació rompent càmera en mà com l’oceà contra els seus murs, embotifarrant-se Portal del Judici Final endins. És el Sena hivernal, ple de sediments, que l’embolcalla i si pugués l’ofegaria. És els quais fangosos i els ponts negres i aquell cel de plom, com els teulats per tot, que s’enlaira en el buit i construeix torres encara més altes, i fortaleses druídiques, i que se li imposa com una vànua brutal de llana sense cardar, molla i pesant.

Avui plou a Barcelona i hi fa un fred moderat. Una pluja europea, no allò que fa de vegades a l’estiu, o aquella cosa de Singapur, i potser per això París m’ha vingut al cap.

Sembla mentida, però en menys d’un any de vida al tròpic em penso que m’he fet radicalment intolerant d’aquesta mena de climes freds i humids, de plovisqueig continu i misèria núvola. Fins i tot l’hivern unisex de Barcelona se’m fa insuportable, a mi que vaig néixer en ple gener i sempre, fins ara, m’havia tingut per poc amic de la calor.

Fa un parell de setmanes volava cap a Barcelona amb aquell mal de ventre-amb-somriure d’una tarda de reencontre amb un amor d’adolescència. La perspectiva de retrobar-me, després de més de dos anys, amb aquesta criatura perfecta que és el març barceloní m’agomboià durant tot el trajecte i me’l va fer pràcticament instantani.

I doncs, un cop fora de l’horror tercermundista del terminal i el hàndling, el meu amant se’m va llençar al damunt i m’acaronà amb la seva tebior seca i em besà amb llur cel blau, tal com esperava.

El cel mai no és immens a Barcelona, fins i tot quan és tan blau com el cel de març. Per això mateix és un cel que et fa companyia, que t’alegra i t’ajuda a centrar-te en la quotidianitat, en coses com un preoperatori. Altres latituds més feréstegues, sense tres mil anys de civilització al seu darrere, et llancen al mig del buit, immens, i tu poca cosa pots fer fora de sentir-te insignificant, que és una manera de posar-se transcendent.

Res de bo no n’ha vingut mai, d’aquells països on la gent té tendència a posar-se transcendent, on el cel blau és massa gran i el pensament passa de la llibertat útil d’un jardí o un hort al salvatgisme de la jungla.

Així és que aquestes dues setmanes d’oratge benigne prèvies a això meu han estat molt beneficioses. Tant el meu estat de calma positiva durant l’ingrés com la ràpida recuperació posterior de ben segur que en són una conseqüència.

És per això que avui, i des d’ahir, m’he sentit traït i vexat per aquesta pluja impertinent, incessant i europea, aquesta desavinença gris.

És com si, un cop m’ha arreglat i satisfet, la meva Barcelona marçal m’engegués: “Au, ja estàs. Fot el camp d’una vegada” abans d’acabar de posar-se les mitges i tot.

Vull pensar que tot plegat és un acte d’amor: he de tornar, i de fet en tinc ganes, cap a Singapur. Allà hi tinc el futur i el present, no pas aquest passat que se’m demostra en el fons sempre accessible, sempre disposat.

De ben segur que no m’expulsa del seu cantó; només em vol posar les coses més fàcils.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s