29 de març: L’hioides trencat

Una tarda de rebaixes de fa quatre anys em trobava a la Pantaleoni de Portaferrissa (el meu avi s’hi va fer el vestit de casament i, si no ho recordo malament, el meu oncle el de comunió, però quan em va tocar a mi es veu que ja només era una botiga de roba; ara ja no hi és) quan tot d’una, en estirar els braços cap amunt per emprovar-me un Toni Miró molt fi, vaig notar que el coll em feia nosa a la banda dreta.

Era un sentiment molt menor comparat amb el tacte del bon punt, naturalment, i no vaig deixar que em distragués del meu moment.

Hores més tard, però, dins l’ascensor de casa carregat de bosses, al mirall m’hi vaig veure un bony de proporcions considerables i em vaig adonar que la tibantor, sense ser un dolor insuportable, sí que m’afectava la mobilitat del cap.

I bé, en aquella època un podia pensar que havia agafat qualsevol cosa estranya, de manera que l’endemà ben d’hora vam anar amb la mare a que m’ho miressin.

Em van fer les proves diagnòstiques pertinents i els doctors van coincidir que tenia un quist al conducte tiroglòs.

El conducte tiroglòs és una d’aquelles petites meravelles de l’anatomia humana. Tal com indica el seu nom, és una via de comunicació entre la llengua, concretament la seva part inferior, i la glàndula tiroides. A un li vénen ràpidament al cap secrecions i hormones misterioses, però no hi té res a veure.

Vet aquí que la glàndula tiroides es forma durant el període de desenvolupament embrionari a la base de la llengua i, per motius i maneres que desconec, aquesta petita fàbrica d’humors agafa parets i obrers i maquinària i emprèn un viatge a través d’aquest conducte, coll avall, fins a allotjar-se allà on li toca. Més enllà d’això, el conducte tiroglòs no té cap funció.

En condicions normals, a mesura que el talp tiroïdal es desplaça, l’espai desallotjat cicatritza fins que queda segellat.

En una altra mena de condicions, però, aquesta cicatrització no és perfecta i hi queden unes cavitats que algun moment, majoritàriament durant la primera infància, poden acabar per omplir-se de líquid i inflamar-se, com a conseqüència d’una infecció de les vies aèries, d’unes angines fortes o de qualsevol altre esdeveniment similar.

Malgrat haver nascut amb aquest defecte, com que jo de petit era un nen molt sa, no se’ va manifestar mai fins que no van haver passat uns quants anys després de l’adolescència, la universitat, Tokyo, Barcelona, i altres formes variades d’anomenar la mala vida.

La solució més comuna és la cirugia, i així m’ho va recomanar l’especialista. Però en comptes d’això, que demanava ingrés hospitalari, anestèsia general i uns dies de recuperació en un moment que no era gens convenient, el doctor va accedir a fer-me un drenatge manual: xeringa i a xuclar fins que aquella cosa tornés al seu volum normal. El material extret va ser degudament analitzat per descartar mals majors.

Fet això, el senyor metge em va despatxar tot advertint-me que era possible que m’hi tornés a trobar en el futur.

Vaig estar per aquí, vaig anar cap allà, després una mica més cap a l’altra banda i finalment quatre anys més tard, fa un parell de mesos, després d’haver passat molt de fred a París i una tonsilitis important, tot prenent un teh peng després de dinar m’ho vaig tornar a notar.

L’especialista del Raffles Medical va confirmar el diagnòstic i em va enviar a veure un cirugià que em va passar un pressupost completament forassenyat. “Pensi que som el millor hospital del sud-est asiàtic”. És a dir, un molt bon hotel, però uns metges justets.

I doncs, com que, no em puc permetre segons quines extravagàncies monetàries i de totes formes la nostra ciència ha estat sempre superior del segle XIV ençà, vaig decidir venir a Barcelona a operar-me.

Les obligacions laborals em van entretenir entre Singapur  i Tokyo durant algunes setmanes, passades les quals l’episodi inflamatori va remetre completament, motiu pel qual diagnòstic i cirugia van ser una mica aparatosos.

Vaig ingressar divendres dia 27 a dos quarts de vuit del matí i a l’hora que el funcionariat col·lapsa cafeteries i bars, el personal de la clínica privada em transportava diligent no sobre una llitera com un trasllada qualsevol cosa, sinó sobre un núvol daurat, que és com la gent civilitzada baixa al quiròfan.

És curiosa la sensació quan et posen la màscara i et fan inspirar profundament. Sé que feia un gust peculiar, però sóc incapaç de recordar-lo. A la segona inspiració, però, una picor intensíssima que mai no oblidaré es va apoderar del meu cuir cabellut. I després em vaig despertar a la sala de reanimació.

Ja conscient, però encara fora de mi, el primer record que tinc és de l’anestesiòloga sudamericana dient-me que ja m’han operat i les veus de fons de les infermeres. Una d’elles riu i li pregunta si no ho sap dir en català, a la qual cosa ella respon que sí, però que li fa vergonya.

Diu molt de mi que en aquell estat boirós, ho dic amb una mica de resignació, en comptes de dir-li mala bèstia exclamés: “¡No hay que tener vergüenza!”, cosa que va causar sensació entre el personal.

A la mà esquerra hi duia una via intravenosa per on se’m van escolar organisme endins uns quants litres de sèrum, fonamental en la meva ràpida tornada, cosa que al meu parer és tota una lliçó d’humilitat biològica: aigua salada, això és tot.

Els únics moments de mareig i nàusea van coincidir amb l’administració d’uns calmants molt forts que no vaig saber identificar.

El motiu principal que me’ls administressin era el fet que, per tal d’arribar al quist, els cirugians (en calen dos) van haver de seccionar l’os hioides, que és una cosa que als llibres deu fer molt de mal perquè em volguessin sedar d’aquella manera.

L’os hioides és una altra delicadesa corporal. És una estructura única, en tant que és l’únic os del cos que no està articulat amb cap altre os. Efectivament, l’hioides es troba suspès a l’altura de la tercera vèrtebra, sota la barbeta, sostingut per un sistema de lligaments, teixit connectiu i cartílag. Així doncs, no és com si t’asserressin la clavícula o el crani, que són coses consistents, amb un munt de vasos sanguinis i nervis, però per la seva localització sobre els conductes respiratoris i pel fet que no deixa de ser un os, la idea que te’l parteixin amb unes tenalles sempre fa una mica d’angúnia.

El cas és que jo insistia que no em feia mal, i aquella ampolla vinga a degotar droga, i jo que em posava verd i estirat com estava i tot em pensava que queia a terra. “És que està programat”, deia la infermera. Ella sí que ho estava, de programada.

Amb el canvi de torn va arribar la meva oportunitat i quan l’infermer va entrar amb l’ampolla a la mà, amb la col·laboració de ma mare li vam parar els peus ràpidament. Val a dir que no va oposar gaire resistència a saltar-se el programa. Era argentí.

L’endemà, dissabte, la mare no les tenia totes que el doctor passés a visitar-me per donar-me l’alta, malgrat que va deixar els papers preparats i m’ho havia promès. Jo ja no sabia com posar-me al llit, que era molt còmode, i ni l’hioides ni tota aquesta inflamació que encara tinc sota la barbeta no em feien gaire mal, o sigui que volia marxar tan aviat com fos possible.

Pobra mare meva, que ha tingut males experiències. El meu cavaller blanc va arribar puntual, just quan la meva fe en els professionals de pagament em feia un dríbling i marxava directa a barraca i tots dos començàvem a parlar-ne en to verinós. “Vinc d’hora, així tots plegats podem aprofitar el dia”. Amèn.

Plovia, però això només va fer-me augmentar les ganes de respirar l’aire depurat després de molts dies de sol i pols. Un suc de préssec i un dònut al Bulevard Rosa de Passeig de Gràcia i deixi’m els centres receptors del dolor tranquils, gràcies.

Des del primer moment he pogut menjar, tossir, esternudar i parlar, cosa que vol dir, per una banda, que el personal mèdic que em va atendre no només era ben educat sinó expertíssim i que, per l’altra, tant el meravellós conducte tiroglòs com el subtil os hioides són coses sense les quals un pot viure molt bé.

Misteris del cos, milions d’anys de treball silenciós i incansable del Rellotger Cec, la nostra humanitat, sí.

Però també són reminiscències del passat, ineficiències que tard o d’hora se’ns inflamen, o se’ns posen al mig, i que aleshores no hi ha més remei que extirpar-les, tallar-les i, un cop les hem liquades, filtrades i analitzades, n’estudiem tot el que calgui i, finalment, les llancem a les escombraries i seguim amb la nostra vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s