26 de març: El Pla d’Enric Vila

Aquests dies he llegit el llibre de l‘Enric Vila El nostre heroi Josep Pla.

Ja s’ha dit, però en realitat es tracta de dos o fins i tot tres llibres, en el sentit que s’hi toquen una sèrie de temes separats.

El principal, excusa per a poder publicar el llibre, és la rehabilitació per al catalanisme de Josep Pla.

El Pla de Vila és una personalitat brillant, sens dubte. És producte i al mateix temps causa d’una Catalunya que havia estat capaç, en cinquanta o seixanta anys després de l’inici oficiós de la Renaixença, de posar-se al dia i reenganxar-se al corrent del temps i la modernitat internacional. Vila fins i tot inclou una cita de l’escriptor on exclama, em sembla que en positiu, que ell i el seu germà arribaran a veure la independència política respecte Espanya. És a dir, la normalització total.

Aquest sentiment de ser a “un país fet” és el que permet a Pla fer crítica ferotge i descarnada de figures i institucions que esdevindran símbols del catalanisme, però que en un context social i polític sa i sencer haurien estat perfectament criticables, per ridículs, provincians i, sobre tot, insuficients.

A les primeres pàgines de les Cartes d’Itàlia l’empordanès fa una descripció de la manera que tenen els italians de relacionar-se amb aquest “país fet” seu, que és precisament no donar-li cap importància. Quan ho llegia em feia tota la impressió que Pla parlava d’aquella Catalunya que gairebé va ser. 

Com sabem ara, i ens recorda Enric Vila, l’escriptor, lamentablement, es va excedir en el seu optimisme, malgrat haver estat testimoni d’un primer avís amb la dictadura de Primo de Rivera.

Així, l’ensulsiada franquista i la consegüent destrossa cultural, política i social van anorrear tot senyal d’aquella normalitat en què Pla pretenia viure. Segons l’exposició de Vila, Pla és destruït com a persona durant la guerra i la magra postguerra que va patir.

Fatalment, la seva vida personal se’n va desaigüe avall darrera de la seva vida pública i, com el país que Pla va conèixer, no torna a aixecar cap durant la seva vida diguem-ne productiva.

Tot plegat el fa entrar en una espiral de la qual, però, i aquesta és la part que el fa especial i el separa de la resta, allò que en fa un geni, aconsegueix escapar i fins i tot plantar cara.

Pla s’atura, mira al seu voltant, es mira endins i admet la derrota formalment. No cal perdre el temps a negar que la rancúnia i l’amargor sempre li quedaran i el marcaran. Però per sort a aquesta anti-rauxa hi sap oposar una racionalitat freda: la desfeta és innegable, però no té per què ser definitiva.

Farà com els quaranta-set ronin d’Ako que, davant la desaparició del seu marc de referència, es dobleguen a les circumstàncies, s’hi rebolquen si cal, però sempre, en tot moment, romanen fidels a un ideal superior a ells mateixos i s’hi sacrifiquen. El llibre de Vila, pel que fa el seu heroi, s’aboca en aquesta idea.

Els trenta mil fulls en català que ens va deixar Josep Pla contenen tot el material genètic (la llengua, els paisatges, la gent, les aromes…) d’aquella Catalunya que es va acabar l’any 1939.

Són l’ambre d’un pi prehistòric que va capturar un mosquit ancestral, petit però complet, amb tots els membres, els teixits i els sucs. 

Què en fem, d’aquest insecte preciós atrapat en les resines planianes, és cosa nostra, només.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s