La penúltima entrada és de fa més d’un any i va venir precedida unes quantes, amb certa regularitat, com les gambades corresponents a la carrera. Llavors, el 27 d’agost de 2009, endut per les circumstàncies, vaig impulsar-me cap al buit bloguístic, amb notable força. El primer salt, deu mesos.

Volava pel buit, impulsat per la combinació de tantes coses persones circumstàncies que fins i tot vaig pensar que no tocaria blog jamai més. Però no, és clar, hi ha coses més irresistibles que rius de currículums i avions. Per exemple, la gravetat de voler ser escriptor. I pum, de cop i volta em vaig trobar fent peu en un illot-entrada al mig del corrent.

Naturalment, la inèrcia. I així vaig seguir endavant, enlairant-me altre cop, però menys i amb més consciència d’haver tocat sostre, d’estar circulant ja no per una rambla desbocada que s’emporta cotxes i arbres i currículums, sinó per un canalització feta d’opcions cada cop més limitades, però més sòlides.

Una xarxa vola pel cel i s’obre abans de tocar mar que sembla que l’abasti tota, i llavors cau pel pes dels ploms i zip! la tanquem ben ferma, destriant possibilitats que per força han de quedar fora per atrapar-ne unes altres. Una xarxa oberta no val per a res.

Així doncs, ara toco terra. Ni Tokyo, ni Londres, ni Barcelona. Still Singapore.

Em penso, espero, que un cop m’hagi aixecat del fossat, arrebossat d’argila, me l’espolsaré i aniré a jeure una estona, prou de salts .

La fortuna m’ha somrigut, sí. Després de fotre-li una bona somanta, d’anar per terra estirant-nos de la cabellera, amb els ulls de vellut i els guants d’acer, és clar, que no somriu perquè sí. És la lliçó que he après.

Objectivament, no és que hagi estat un període anodí, ni tranquil, ni pacífic. De fet m’han passat i he fet moltes coses. Però subjectivament, han estat uns mesos que, per dir-ho pla, no he tingut pas gran cosa a dir.

Al novembre del 2009, el divendres dia 13, la Masako i jo vam formalitzar el nostre matrimoni. En una situació com la nostra, on les coses sempre han fluït de manera molt natural i ja feia més de dos anys que vivíem junts, no ha representat cap gran canvi, més enllà dels obvis avantatges administratius que comporta l’estat civil de casat.

La feina va anar relativament bé, però la tensió amb el cretí del meu superior immediat va escalar progressivament fins a cotes extraordinàries. Això, sumat a la impossibilitat de conciliar la cultura empresarial del grup amb la meva dignitat com a ésser humà en general i com a persona amb família en particular, va acabar desembocant en un cataclisme i la meva renúncia durant el més de març de 2010.

La Masako m’ha prohibit que treballi per empreses japoneses mai més, fins i tot si finalment ens traslladem al seu país durant les properes setmanes, una possibilitat real, però que estic treballant per evitar.

He passat els darrers mesos fent pràcticament no res, a part d’enviar currículums. Com era d’esperar vista l’experiència anterior a Shanghai, la “comunitat catalana” es mostra completament indiferent, per una banda, i inútil, per l’altra, davant un cas com el meu. És com si gairebé fes ràbia que una persona amb carrera i màster, anglès, idiomes locals (japonès, xinès) i experiència laboral a l’Àsia, vingués a demanar feina. Per altra banda, en no tenir la residència permanent, és difícil que les empreses locals s’interessin per mi, tal com està la situació ara mateix amb les noves directrius del govern per a desincentivar la contractació d’estrangers.

Així doncs, hem de veure què passa aquesta setmana. Si no surt bé, el més probable és que marxi directament cap a Tokyo. L’Alan ja està avisat i em reserva el futon que vam comprar fa un parell de setmanes, quan vaig anar a veure per primer cop aquesta gent que ara em farà una entrevista aquí a Singapur.

El món global: envia un mail amb el teu CV a l’oficina de Londres i a la de Tokyo, rep resposta del vice-president i director de Tokyo, ves-hi a veure’l, torna a Singapur i tingues una entrevista allà, per si potser vas a treballar a Londres.

No em queixo pas, però una mica sí que toca els collons.

El Vietnam és un país que m’agrada d’ençà que era petit, sense motiu aparent. Potser és que la meva etapa més impressionable va coincidir amb l’apogeu de les pel·lícules americanes que tractaven el conflicte entre la URSS i els EUA que va tenir lloc al país, aquell exorcisme nacional globalitzat d’Apocalypse Now, Platoon o Full Metal Jacket, però també Rambo i Chuck Norris. Al capdavall, els EUA són el país de la lliure elecció.

Amb els anys vaig saber que el germà petit del meu avi sí que hi va tenir una relació important que el va marcar per tota la vida. Era tot un personatge, el tiet Pomo (de “Zósimo”) i és una llàstima que no tingués ocasió de tractar-lo gaire per la distància geogràfica, més que res, ja que sempre va ser el familiar de la branca del meu avi més estimat de la meva mare.

Mon avi és el gran de tres germans nascuts en un entorn irremeiablement rural, al si d’una família hidalguesca vinguda a menys, a les profunditats de la meseta castellana. Aparentment hi va haver un avi Gartzia del meu avi, fugit del País Basc durant una carlinada, sense que se sàpiga gaire de quin bàndol. La guerra del 36 la van passar segurament tant bé com ho permetia la situació perquè tenien terres i alguns negocis tant al poble com a la capital de la província, que no devien ser gaire alterats. Allà la guerra hi va durar poc i el relat que se’n fa es decanta més cap al recull d’anècdotes personals que cap al terrabastall i la destrucció que va representar, sense anar més lluny, per a la família de la meva àvia a Barcelona (mixtura de CNTeros, gent d’ERC, maquis i obrers ferroviaris). En qualsevol cas, l’avi tenia nou anys quan el conflicte va esclatar, i el seu germà Pomo era uns quants anys més petit, de manera que caps dels dos no en podia tenir cap record directe.

L’avi doncs era el gran i malgrat que sempre va ser una peça important, mai no va ficar-se en res problemàtic (que se sàpiga) i un cop va acabar els estudis (va anar al seminari i hi féu batxillerat i tot) anà a fer el servei militar a Barcelona, d’on no s’ha mogut mai més.

En Pomo era tota una altra cosa i devia tenir aquell cuc que tenen tants germans petits (hi ha una germana més petita, la tieta Herminia, germana de mare només, que va néixer predestinada a ser la criada de la mare com corresponia a l’època) que els fa ser tan dolents com els germans grans, però sense la mateixa xamba ni l’aura de respectabilitat que els mantingui en riba seca.

El cas és que el capdetrons va tenir la gran idea de fer-se fletxa de la Falange cosa que, lògicament, va acabar amb la seva fugida del poble i d’Espanya i tot per evitar que algun altre falangista amb càrrec i algun poder, ofès  i emprenyat d’aquella manera com s’emprenyava la gent abans (no recordo exactament per què, qualsevol collonada rural), no el pelés.

A la França de la postguerra, un figura com el tiet Pomo, és clar, estava pràcticament predestinat a fer el que va fer: entrar a la Legió Estrangera.

A la Legió el van fer un autèntic home d’acció. Va aprendre arts marcials (tenia no sé quants dans de karate), va aprendre a fer anar l’armament més modern de l’època i va veure molt més món del que sabia que hi havia, malgrat que tinc entès que ja havia passat algun temps a l’Argentina amb el seu parastre (que hi havia anat a temporades a fer de cambrer i amb una comparsa de músics), cosa que ja li va servir per a establir un primer vincle amb aquell país, on es casà i establí acabada la seva època de mercenari.

Sempre he pensat que va fer falta que ell deixés la Legió per a que els francesos deixessin de perdre guerres, perquè li van tocar dos conflictes impossibles: Indoxina, d’on França va fugir de la forma més patètica, i Algèria, on França va fer les coses més horribles (bé, el més patètic i el més horrible que va fer França durant aquell parell de dècades, perquè en el currículum francès d’atrocitats i deshonors hi ha on triar i remenar per a cansar-s’hi). De França i els francesos l’única cosa que li agradava era la pensió vitalícia que en rebia pels serveis prestats.

A l’Indoxina aquell bordegàs pobletà, espanyol, que tenia tantes ganes de marxa hi va marxar com un condemnat, en mig del clima de merda que defineix la regió, malalt dels mosquits, malnodrit i en un ambient de desmoralització total des del bell principi, transmès de la mateixa manera que les ordres en aquell desconcert que els francesos encara no han assimilat: no tant verticalment i definida com de forma horitzontal, en onades, de moll de l’os a moll de l’os.

Del Vietnam n’explicava més les impressions i les lliçons que en va obtenir que no pas anècdotes concretes. En parlava sempre amb aquella mirada buida, que feia un efecte tan estrany combinada amb la gesticulació dels braços i aquella manera de parlar que té la gent plana de la meseta que a mi se’m fa tan innocent, com se m’hi fa la manera de parlar dels xinesos pobres  o la dels maputxes xilens.

No es cansava d’elogiar la laboriositat incansable i la resistència brutal dels vietnamesos, la senzillesa carismàtica que ha esdevingut un tòpic repetit en films i llibres, però que és exactament la mateixa impressió que en vaig tenir el primer cop que vaig visitar Saigon.

A nivell personal, hi havia una anècdota amb un niu d’ametralladores vietnamès. Tot patrullant per la jungla va topar amb un soldat vietnamès emboscat, pràcticament invisible. Va intentar alçar el fusell, però l’altre va ser més ràpid, només que no va apretar el gatell. En comptes d’una ràfaga de metralladora, una mirada va ser suficient per a matar el bordegàs i que en aquell mateix moment, d’un fang que no tenia res de bíblic, nasqués l’home que jo vaig conèixer.

Per desgràcia, però, les anècdotes són històries reals, no exemples de llibre d’ètica cristiana, i acaben com acaben, i no pas d’una altra manera. Aquella en concret ho va fer amb el gir macabre, inevitable i trist, de la mort del soldat vietnamès. Tot naixement ha de tenir un bateig.

L’últim cop que vaig veure el tiet Pomo va ser poc després que jo tornés del meu primer viatge a la regió. Va coincidir que ell i la fabulosa tia María Teresa (que es mereix no una entrada sinó un blog sencer) vingueren a visitar els meus avis, que eren a Gavà amb la meva mare. Per cert, que en aquella ocasió també ens visitava el meu amic Flemming Hansen, programador freelance ex-militar ex-lluitador professional i professional de la bona vida noruec que vaig conèixer a la universitat a Tokyo, de manera que érem set persones al pis. El feedback Maria Teresa-Flemming va ser fenomenal i encara se’n parla, d’Escandinàvia a l’Argentina.

Un cop que xerràvem del meu viatge, li explicava al tiet Pomo com estant a Vientianne, la capital de Laos, em vaig intoxicar d’algun químic no indentificat i vaig acabar sent extorquit de la forma més humilant per un funcionari del consolat vietnamès quan vaig anar-hi a sol·licitar un visat urgent per a poder marxar ràpidament cap a Saigon. Ell em va demanar si, en base al que jo comentava, Vientianne encara era la mateixa merda que feia cinquanta anys. Vaig descriure les vil·les de segona que jeien desmenjades al llarg de les quatre o cinc avingudes del lloc (camins de terra moderadament més amples que els altres camins de terra), les mateixes gallines picossejant pel carrer, el mateix llot per tot arreu.

Vaig conclure que d’ençà que els francesos van marxar-ne, l’única innovació que tingué lloc a la capital de Laos va ser el grotesc “Arc de Triomf” de quatre boques, fet de ciment ferruginós i per tant en estat de descomposició permanent, que se’ls va acudir alçar i convertir en el punt de referència del plànol de la vila. Per als que com jo tirem pel dret i ens guiem per les primeres impressions, només cal saber-ne que el nom en lao és “Patouxai”. En fi, quan un passa uns dies en aquell poble topant contínuament amb aquell horror volumètric, acaba per pensar, però: “I d’on van treure’l, el ciment? Perquè pràcticament és l’única superfície no fangosa que hi ha a tota la ciutat”. Imprudent preguntetes! Els locals t’explicaran, cofois, que l’altre nom per a l’Arc del Triomf és “la Pista Vertical”: efectivament, el material per a construir-lo va sortir d’una donació dels EUA per a construir un aeroport si no civilitzat (seria un malbaratament), al menys utlitzable.  Cinquanta anys de diferència i tot es resumeix en una malversació de fons tipus rotonda amb escultura del Baix Llobregat. El Patouxai, és clar, i la dictadura comunista que infecta el país.

Quan parlàvem de Saigon li vaig dir que més o menys no devia haver canviat: a part de la monstruosa extensió de barris nous que s’arraïmava al seu voltant, dels milions de motos que obturaven els passejos arbrats, les fàbriques, les botigues, els tallers, els mercats, els turistes, els US Dollars, els hotels, les cafeteries, les discoteques, els mòbils, les famílies de cinc en ciclomotor, les dones carregades com mules, els bous carregats com camions, els ordinadors i la dictadura comunista que infecta el país, és clar. Em va donar la raó.

Hi ha una dita regional que diu: “Els vietnamesos fan créixer l’arròs. Els cambodjans miren com creix l’arròs. Els laosians jauen a terra i escolten com creix l’arròs”.

L’obra gira, verb que s’escau perfectament, en torn a Murphy, un irlandès esquenadret, pobre de solemnitat, la vida del qual es regeix exclusivament pel seu desig de no treballar mai, el compromís vital de no lligar-se mai a cap dona i, com a excusa per tot plegat, l’astrologia i la parapsicologia que causaven furor, i estralls, en la societat europea de principis del segle XX.

Els altres personatges principals també són irlandesos, parapsicòlegs aficionats i més aviat histèrics. Les dues dones que competiran, des de la distància física i mental, pel protagonista, són les úniques amb professió coneguda: la de prostituta.

Els altres homes de la novel·la competiran entre ells i sobre tot contra Murphy pels favors de les fèmines, tot creant un gran embolic que anirà fent espiral fins al desenllaç últim, més aviat súbit però perfectament lligat.

Desconec si existeix alguna traducció catalana d’aquest llibre tan entretingut, però se’m fa difícil pensar que la versió pugui apropar-se gaire a l’original i planyo aquell pobre traductor que s’hi hagi volgut posar de forma voluntària: jo mateix hi he pensat, de posar-m’hi. Però reflexionant-hi un moment ho he deixat estar en adonar-me que, per una banda, cal ser un autèntic mestre de la llengua per a reproduir la prosa selvàtica de Beckett; per l’altra, que calen uns coneixements profunds de la societat i l’actualitat britàniques (la República d’Irlanda més el Regne Unit) de l’època i de les constants referències culturals; i encara, que malgrat el fracàs assegurat, el repte tindria una qualitat absorbent que no em permetria apartar-me’n, xuclant-me tot el temps i les forces que pugués dedicar a altres quefers que també m’interessen i em permeten portar un estil de vida més equilibrat, com per exemple treballar.

Malgrat tot, hi ha un aspecte que me n’interessa especialment i que no em puc estar d’assenyalar, per si algun dia algú amb més bona disposició llegís això i el meu comentari pogués ajudar-lo a decidir-s’hi: traduir una obra com Murphy, segons jo ho veig, és el més semblant al treball més elevat de creació.

No em refereixo a la fabulació de móns i personatges i històries, sinó a la creació d’una llengua.

A mesura que anava envescant-me en els sucs de l’anglès exhuberant de Beckett em trobava més sovint havent de renunciar a pensar en català aquest verb o aquella expressió, un gir breu aquí, un a frase de deu línies allà.

Tal com diu l’axioma de la lingüística, tota llengua pot expressar-ho tot. Però llegint Murphy, m’he trobat que havia de renunciar a la llengua, o com a alternativa, inventar-me’n una de nova.

És estríctament cert que l’anglès de Murphy no és inventat, com ho és per exemple el de Shakespeare, que per això és el pare de la llengua anglesa. Però sí que crec que per a capturar-ne l’esperit (una altra expressió completament avinent per al llibre) en llengua catalana, per a arribar a reproduir les impressions que se succeeixen una darrera l’altra quan processem aquest anglès dins del cap, caldria transvestir l’idioma d’adalt a abaix, d’una forma que se m’acut que passaria necessàriament per la creació de noves paraules.

Aquest treball, en resum, m’interessa moltíssim i, de fet, qui tingui la paciència de llegir aquestes entrades estic segur que de tant en tant pensarà “Què vol dir això?” o “D’on se l’ha treta, aquesta?”, perquè repartides pels textos n’hi ha unes quantes, de paraules de collita pròpia.

Tinc una política molt clara sobre aquesta qüestió, amb unes normes i principis molt simples amb fonaments que crec que són clars i honestos i, és clar, algunes llicències (per a això són les normes).

El principi base és que un pot inventar-se paraules. Que hi té tot el dret del món. Sembla que hi ha gent que no ho té tan clar, això, i per això paga la pena establir aquest punt de partida, públicament.

El raonament, necessàriament demagògic com tot argument destinat a defensar una veritat auto-evident, és que si ningú no inventés mai paraules, encara viuríem als arbres o, en una versió menys radical, encara parlaríem llatí clàssic. Jo ho despatxo així.

Aquest dret es deriva d’una necessitat: la d’expressar-se, i d’un principi anterior a tot: el d’economia. El resultat vindria a ser la necessitat d’expressar-se de forma econòmica (perdó).

És un fet sovintejat des de la antiguitat remota que les persones, com a individus, alternin entre dos o més idiomes de comunicació, en diferents graus. Cada llengua, com diu aquell altre principi lingüístic, és reflex d’un imaginari i d’una visió del món que pot ser radicalment diferent a la d’una altra llengua i cultura.

La tipologia lingüística es dedica a estudiar aquests temes, i és sorprenent la variació extrema en la manera d’ordenar espai, temps i forma entre les diferents llengües que parlem els éssers humans.

Hi ha autèntica incompatibilitat de sistemes entre les formes més agudes de cada tipologia i en qualsevol cas fins i tot llengües relativament properes poden presentar discrepàncies tipològiques que ens creïn dificultats molt serioses a l’hora d’expressar algunes coses en una llengua si originalment les hem pensades en l’altra.

En aquests casos, l’economia del llenguatge pot fer que simplement ens decantem pel transplantament verbal. Fer servir una paraula, o una estructura, directament en l’altra llengua, per a estalviar-nos l’esforç de cercar dins el nostre inventori circumloquis i construccions que, al cap i a la fi, potser no seran igual d’efectius que l’original. La premissa, és clar, és que confiem que l’interlocutor comparteix aquella referència i que per tant ens entendrà.

El traductor, per definició, es troba permanentment en aquesta mena de situacions, però no sempre té la seguretat de saber que l’altre l’entendrà, perquè probablement no sap amb qui està parlant.

El seu punt de partida, doncs, hauria de ser prudent, de mínims: que de tots els lectors potencials, amb diferents graus de competència en la llengua de partida, al menys n’hi haurà un que no entendrà absolutament res en aquella llengua. Ha d’aspirar, doncs, a minimitzar aquesta tendència natural al transplantament.

Però hi ha llengües i llengües, i termes i termes. Per exemple, avui dia a Catalunya, es considera que després de tres segles de colonització som perfectament competents en espanyol, per això molta gent no considera greu, per exemple, escriure frases senceres en espanyol en els seus llibres, sèries de televió, obres de teatre, articles periodístics, assajos, no diguem ja en la conversa quotidiana. El senyor Beckett, que era irlandès, era competent en llengua anglesa com tots els seus compatriotes, fins al punt en el seu cas d’escriure-hi coses molt ben escrites i de formar part del cànon literari: els irlandesos van passar de la traducció parcial al transplantament total, i aquest és el recorregut final.

A Catalunya, però, se suposa que hi ha un esforç per part dels creadors d’evitar la desnaturalització de la llengua i que arribem a la irlandització (o basquització), que té fortes connotacions polítiques. Hi ha qui diu, per altra banda, que l’esforç polític és necessari, però que lingüísticament ens passem de frenada (com l’il·lustríssim Joan Solà) i que la llengua ha de respirar per poder arrelar.

Jo crec que és possible fer totes dues coses, perquè ara mateix hi ha una llengua amb la qual molts catalans ens podem relacionar, en major o menor grau, la cultura de la qual no ens és desconeguda i que és políticament neutral per a nosaltres, és a dir, que no és l’espanyol. Aquesta llengua, òbviament, és l’anglès.

L’anglès és la referència cultural, científica, econòmica de la humanitat actual i el seu ensenyament és obligatori a Catalunya. Per tant, hi ha un coneixement, més o menys deficient, però real, de la llengua, i la cultura que vehicula (l’anglo-americana) ens ha esdevingut perfectament familiar a través dels múltiples mitjans de comunicació i de consum cultural de masses desenvolupats durant el segle XX i l’actual.

Deixant de banda la llengua colonitzadora, és claríssim que l’anglès és la segona llengua de la majoria de catalans i que és la llengua més traduïda i més imitada, la que en posa més sovint en situacions com la descrita anteriorment: “Com puc dir això que és tan fàcil de dir en anglès en català?”. Admeto que molt més freqüentment és la pregunta inversa: com dir-ho en anglès? Però parlem de crear i traduir en català, partint de l’anglès.

Opinio que hi ha un factor més a favor de la llengua anglesa que sovint la gent ignora: l’anglès modern és pràcticament un híbrid de l’Old English germànic original, que era una llengua intel·ligible amb l’antic noruec (per a que es facin una idea), i del normand que parlava la noblesa durant l’Edat Mitjana, que era una llengua romànica (extinta, o pràcticament, i ara mal igualada al “francès antic”, en l’enèsima usurpació parisenca).

De fet, és ben fàcil per a tothom que tingui una mica de contacte amb l’anglès adonar-se que hi ha una enorme quantitat de vocabulari que “s’assembla” al català, perquè de fet és romànic com el català, i que s’oposa a un segon grup de mots que són completament diferents i irreconeixibles per a nosaltres de forma espontània, que són, al seu torn, perfectament identificables pels parlants de noruec modern.

En realitat, però, dels milers i milers de paraules normandes i falsos llatinismes que l’anglès ha anat absorbint i creant, ens trobem tot sovint que moltes no tenen una forma catalana real. Per exemple “relentless”, que és una paraula derivada del llatí, via el normand, emparentada amb el nostre “lent”, que sol fer-se servir amb el sufix “-less”, “sense” per a expressar, aproximadament, el nostre concepte d’”inexorable”, sense arribar a voler dir això exactament.

Le meva pregunta és: seria il·legítim fer servir paraules com “irrelent” en català, quan el que ens balla dins el cap és “relentless”, un adjectiu relativament comú, i “inexorable”, que en català té un altre dring més elevat i seriós, no ens acaba de fer el pes?

La meva resposta és que no, de cap manera.

Naturalment, cal ser molt curós. Primer de tot, a l’hora de jutjar si realment no hi ha un terme vàlid i igualment expressiu dins l’inventori acceptat del català que quan l’emprem sentim que el nostre dret inalienable a l’expressió econòmica queda respectat.

Després, a l’hora de construir el nou mot, si ho hem de fer. La llengua té els seus mecanismes i els seus mètodes de producció naturals, que són més importants encara que els termes concrets: per això mateix crec que fer servir mots de l’inventori romànic de l’anglès és viable i econòmic, perquè és possible trobar-hi una lògica pròpia del català i que el terme funcioni.

L’inventari romànic de l’anglès és vastíssim, probablement el 60% del total de l’enorme lèxic d’aquella llengua, sense dubte el més llarg de totes les occidentals. Pot esdevenir doncs un recurs valuosíssim per a nosaltres, políticament neutre (o fins i tot, políticament positiu pel que representa obrir-se a la llengua dominant a nivell mundial i deixar de dependre de l’espanyol), que ens pot ajudar a eixamplar i enfortir la llengua i per tant el país, ensems que a assegurar-nos els drets individuals, inclòs el dret a expressar-nos de forma acurada, flexible i econòmica.

Ja n’he passat uns quants, en un any i mig, però cada setmana és un parell d’ulls que s’obren com plats i una boca que es bada com el cel altíssim del tròpic. Tal és la persistència de la mala educació rebuda de petit: avís per a pares.

Normalment em llevo a una hora raonable, no més tard de dos quarts de deu, les deu estirant molt. El despertador no em cal perquè els ulls se m’obren d’hora de forma innata i independent de les hores dormides o del cansament acumulat.

Al contrari, quan racionalitzo massa i em forço al son pensant en el treball de la setmana o què tard que vam anar a dormir la nit anterior, posem que fins a passar nou hores al llit, és pràcticament segur que em llevaré amb fàstics i mal de cap.

Així doncs, tinc prou temps per a esmorzar com una persona, preferiblement fora de casa però també de vegades un capuccino i una torrada casolans, o fruita, sense haver de patir per si enganxo amb el dinar, que és la clau de volta del meu diumenge.

Si el pla sagrat de les coses es desenrotlla tal com va ser concebut al principi de tot, abans que hi hagués temps i moviment, dinarem dim sum al Crystal Jade Palace del centre comercial Ngee An City, a Orchard Road, en algun moment entre les 11:30 i les 13:00, perquè hi ha d’haver lloc per a l’atzar i la sorpresa. Més tard que això ja és temptar la sort amb la nostra petita insolència de mortals, però.

Heus ací la prova definitiva que la veritat és una de sola, però polièdrica: Orchard Road, un diumenge al migdia.

Per mi, pujat en la grisor catòlico-comunista de Catalunya, Orchard, aquell lloc del món, diumenge al migdia, en aquell temps de la setmana, és una violació de tot axioma inqüestionable i tot principi fonamental, una destralada a l’arrel d’aquell punt de trobada entre els dos focus de tensió de la nostra societat: el diumenge no treballa ni Déu.

Amunt i avall del Wisma Atria, de Takashimaya, Centre Point, Paragon i els fabulosos centres comercials que estan obrint aquests dies entre Sommerset i Orchard, entrant i sortint de botigues, bodegues i boutiques, emprovant-me i desemprovant-me roba, barrets, cafès-i-tarta de formatge i taronja, tallant-me els cabells un diumenge a les dues del migdia! em sento com la protagonista de Heaven and Earth, d’Oliver Stone, una dona vietnamesa que es casa amb un marine que se l’endú als EUA, quan entra per primer cop a un hipermercat americà: l’amplitud dels corredors, l’alçada de les estanteries, els colors d’infinits envasos, la varietat de marques d’un mateix producte la fan esclatar de joia i embadalir com una nena petita. Però tanmateix la desconcerten i no sap què fer-ne, d’una llibertat desconeguda fins aleshores i que possiblement li ve massa gran.

Per no traspassar la línia finíssima que hi ha entre la comparança desigual i l’escarni, no escriuré noms i marques, ni preus, que un troba aquí i els que troba a Barcelona, sobre tot en roba d’home. Els darrers cops que vaig intentar comprar a Catalunya, comprar alguna cosa amb una mica de cara i ulls i en unes condicions raonables, simplement ho vaig haver de deixar estar i me’n vaig tornar a casa avorrit i indignat, però amb l’orgull de no haver cedit ni un mil·límetre.

L’alternativa a aquells mil·límetres de dignitat era la xaroneria acrílica de quinqui de barri i motoreta trucada, o  el desvarieig d’alguns noms grans que es pensen que ara ens posarem a vestir com pallassos (amb capes i recapes, o marrons-i-roses, o llana-i-nàilon) perquè a ells ja els falla el rec sanguini o perquè no saben què més inventar-se i no se’ls acut altra cosa que copiar del Japó, un país daltònic i on en algun moment la gent va arribar a dur barret de copa amb la yukata.

Certament: Bel és la superioritat inqüestionable d’Occident i el nostre certificat d’existència dins el concert de les nacions civilitzades. Però com el safrà o l’adjectiu “sublim”, cal saber estar-se’n per poder-lo apreciar.

Seria contradictori dir que a Singapur un no pot trobar els mateixos disbarats tèxtils i aberracions estètiques, de les mateixes marques tronades i als mateixos preus de navalla al petit de l’esquena que a Barcelona: hi és tot. Però hi ha molt més que tot.

Igual com nosaltres vivim turmentats i creixem torts per causa d’aquelles dues aberracions ideològiques, el catolicisme i el comunisme, és a dir, Espanya, en aquest illot de mala mort van tenir sort i, segurament com a pagament pel nostre mal karma, ells tenen liberalisme britànic i comercialisme xinès.

En un context com el nostre, la qüestió és: “A mi no em facis treballar un diumenge, abusador!”, o aquells trenta diumenges seguits de desolació i mort que, de ben segur per estalvi, anomenem de forma grupal “Agost”.

En un context sà, la idea és: “Vostè a mi no és ningú per a dir-me que no puc guanyar diners, comunista!”.

És clar, no és que a Singapur la gent treballi ininterrompudament de dilluns a diumenge, com sostenen els cretins i els lladres. És greu haver-hi d’entrar, però encara cal fer aquesta mena de puntualitzacions.

El que passa és que el descans setmanal s’ha repartit, en comptes d’acumular-lo de la manera ovina i irracional que ens caracteritza. Perquè, en comptes de la mort comercial i social que ho ofega tot a Catalunya el diumenge, o durant el mes d’agost, no és més raonable que la gent faci rotacions i que igual com jo puc anar a comprar-me unes sabates un dimarts, la noia de la botiga ho pugui anar a fer un diumenge i descansar dimarts?

Però hi torno, en realitat no es tracta de la meva llibertat de comprar quan vulgui, o que tothom tingui l’oportunitat de fer les mateixes coses que els altres faci la feina que faci.

El problema d’arrel és aquesta pretensió animal, aquesta enveja purulenta típica dels llatins catòlics i dels comunistes per obligació (la massa fracassada), de prohibir a un senyor que té un establiment comercial d’obrir quan i com li roti. Encara que sigui a costa que aquell senyor deixi de donar al menys un lloc de feina extra per a cobrir el nou torn.

Ara bé, la part més dramàtica de tot plegat és que actualment a Catalunya els màxims opositors a la llibertat de treballar i fer diners siguin els autodenominats “botiguers”.

És el paradigma de la degradació del país, del fil de seda que se suposa que ha de relligar les generacions passades, les presents i les futures en una sola nació reconeixible, ara esquinçat i podrit de tant pixar-s’hi i rosegar-lo.

Els catalans mai no van ser ni catòlics, en el sentit mental i social, ni molt menys comunistes. No cal entrar-hi, ara: se suposa que som un país d’emprenedors, de filibusters, de negrers, de teixidors, d’artesans, de genis de l’art, de bojos, d’homes lliures que no donen explicacions, o que les donen, però tu i jo ja ens entenem.

Com pot ser que una gent que són el que són perquè fan el que fan, pretenguin no només deixar de fer i de ser, sinó negar als altres que facin i siguin? Doncs de la mateixa forma que el país en bloc ni fa ni deixa fer, ni és ni deixa ser i mentre intenta clavar els talons a la voreta de la platgeta del poblet on té la torreta, el que li ve al damunt és un tsunami de proporcions indonèsies que se l’endurà molt molt lluny, a ell, la platgeta, el poblet i el Maresme sencer.

Mentrestant, a Orchard, el món seguirà girant i el diner circulant. La gent de veritat, la que quedarà per a heretar la terra perquè no n’hi haurà cap altra, perquè la que es dóna i se’n va desaigüe de la història avall ja no és gent: només és passat, seguirà vivint i fent diners i gastant diners, i gaudint de la vida.

No pensant en gaudir de la vida, si la vida no fos una puta merda (amb els caps de setmana sencers de festa, trenta dies de vacances pagades, dues, o tres, pagues extra, la sanitat coberta per l’Estat, l’educació coberta per l’Estat, la dignitat coberta per l’Estat, etc.), ai pobrets de nosaltres! mentre la vida fa surf sobre un tsunami i ens passa per sobre, molt per sobre; sinó mossegant-la, comptabilitzant-la, arrapant-s’hi i penjant-s’hi i vinclant-la fins a posar-la als seus peus.

O millor, encara, en una magnífica bossa de paper negre, lluent, amb una cinta d’un rosa que enamora, com les galtes d’ella.

L’avantatge que suposa una intel·ligència desenvolupada és tan aclaparador que un cop els primers simis van començar a decantar cap allà, el salt ha estat exponencial i rapidíssim, mesurat en temps geològic. La diferència de potència de mental entre un ésser humà adult normal i el primat més intel·ligent (no diguem animals inferiors) és de proporcions magnes, determinants.

Segurament per això alguna gent equivocada conclou que hi ha alguna mena d’interrupció misteriosa, de tipus diguem-ne sobrenatural, entre els nostres cosins i nosaltres. La realitat és simplement que la corba de desenvolupament de la intel·ligència no és linial, sinó que respon a un patró habitual en aquest tipus de processos que solen descriure més aviat una corba logarítimica. Això vol dir un progrés molt lent al començament però que transcorregut un temps es dispara.

Reconec que faig una mica de trampa. La intel·ligència no és exclusivament racional, sinó que té un component fonamental de pensament espculatiu. És per això que els éssers humans, els que gaudeixen d’una raó més sofisticada, són capaços de confondre’s i perdre’s en l’especulació fins al punt de crear artefactes com la religió i el pensament màgic-supersticiós, que són precisament enemics del pensament racional i el limiten.

Hi ha però una cosa que em preocupa encara més que el pensament màgic-religiós, i és el pensament màgic-racional. No parlo només d’aberracions conceptuals com les facultats de teologia, o les interminables amagades de cap sota l’ala vaticanes, que en són l’expressió més a gran escala i que per això mateix un pot viure perfectament ignorant-les. Em molesta la quotidianitat del vernís racional aplicat a les animalades més bastes, que ho envaeix tot i moneda d’ús corrent en una societat que es troba a mig camí entre la cova i l’Acadèmia.

Tot això em va venir al cap ahir al vespres, mentre esperava l’ascensor tot sortint de l’oficina. Dos individus d’entre vint i quaranta anys (és impossible ser més precís amb els asiàtics) venien tot conversant. Sabates de vint dòlars, pantalons de, diguem-ne, vestir de cinquanta i camisa de quinze, d’aquelles que semblen fetes amb les estovalles d’un restaurant xinès de menú precuinat. Punt i a part per al típic cinturó amb civella quadrada, com més daurada millor, feta com de retalls de llauna, i prou grossa com per a encabir-hi algun nom estúpid en lletres de motllo. El pentinat-(des)tenyit habitual, d’ocellot selvàtic que ja no tinc esma per a descriure de forma aguda de tant com em cansa i em fastigueja. En resum, l’uniforme típic d’oficinista al país.

Tots dos completaven l’estampa amb la corresponent bosseta d’esport a l’espatlla. Anaven al gimnàs i per la disposició d’un envers l’altre, la forma com l’altre escoltava atentament i l’un gairebé sortia volant cap al sostre de tan inflat com parlava, em va fer l’efecte que hi havia una clara jerarquia relacionada amb la veterania a l’empresa i fins i tot aventuro que feia poc de temps, possiblement era el primer cop, que anaven junts al gimnàs.

“Quan corres fas una pressió sobre les cames que és el doble del teu pes normal, per això has d’anar ben equipat”, i l’altre que s’exclama amb un critet ofegat davant el petit morcell de Veritat Revelada, un cop d’ull fugaç rere la cortina de tot allò que no entendrà mai.

Això és el que passa quan gent estúpida pensa massa. És com donar una arma de foc a un ximpanzè o ales a les rates. Les conseqüències no poden ser bones, de cap manera.

És una anècdota que il·lustra perfectament el perill enorme que representa l’excés d’informació típic del nostre temps.

Hi ha un senyor, que ha estudiat durant molts d’anys, ha cultivat el seu intel·lecte i ha dedicat la seva vida a la investigació, que després de tant d’esforç i tant de sacrifici com reclama una carrera científica, en algun moment, dins del context de tot el coneixement que ha acumulat i de tota la seva producció intel·lectual, que és l’abocament d’aquell coneixement en formes comunicables, ha deixat escrit segurament de forma molt més elaborada que “quan corres fas una pressió sobre les cames que és el doble del teu pes normal”, ves a saber si com a premissa per a arribar a alguna conclusió totalment allunyada, o com a resultat accessori i sense importància al costat de l’objecte central del seu estudi, o com a què.

Llavors ve un altre senyor que va pel món amb els cabells decolorats i que ha llegit aquella frase concreta en un publireportatge de vambes xineses amb motlles a la sola, a la Men’s Health de la setmana passada que tenien per allà a la perruqueria, i ho converteix tot plegat en un pas del seu particular ritus tribal d’iniciació masculina.

És claríssim que hi ha una falla greu en l’educació d’aquest senyor. Que el sistema on el van endollar quan era petitet i a través del qual ha anat passant, i la seva ment se n’ha anat impregnant, no tenia com a objectiu desenvolupar el pensament racional dels alumnes, sinó simplement fer-lo gros i posar-lo al servei de la mecànica més simple. Es tracta de crear obrers de la ment, igual com els seus avis eren obrers del múscul. Igual com ells, que feien servir els músculs per a trajinar embalums sòrdids al port, ells fan servir les quatre eines maquinals que els han implantat al cap per a cuinar fulls de càlcul alienants.

El problema, és clar, és que el petit robot no té ni idea de tot el que hi ha al darrere de la frase. No sap com a anat a parar en aquella revista, o a l’estudi piratejat per al publireportatge, ni res de res. Darrera de la frase, per a ell, hi ha una immensitat negra, un forat descomunal. El pensament racional, el que t’ajuda a fer és a veure el forat, a admetre que hi és i que fins aquí arribes. Amb una mica d’esforç, et permet també jutjar si tot allò que hi ha al darrera s’aguanta o no: no tens per què saber-ne, de lligaments i forces dinàmiques. Però sí has de tenir un mínim criteri per a determinar si et creus una cosa o no segons d’on vingui. Has de poder delegar. El pensament màgic, en canvi, el que fa es tapar aquell forat com pot, inventant qualsevol burrada que a nivell anímic, o funcional, faci el fet.

Repeteixo, és una anècdota, però el patró hi és i ho contamina absolutament tot. Només cal fer un cop d’ull al voltant, gratar una miqueta el vernís racionalista de la majoria, i toparem amb aquell cavernícola que atribuïa els llamps a la voluntat divina o deia que els rius tenien voluntat pròpia.

Aquest no saber estar davant els fets objectius, la incapacitat per a contextualitzar un acte de raó, és exactament allò que va portar als camps d’extermini.

Els Monstres de la Raó no ho són pas, d’ella. Són sempre engendres de la imperfecció de l’home.

Entre la pota del viatge a Shandong i la de Dalian encara vaig fer un altre desplaçament, fins a la darrera frontera, física i emocional, de la Xina.

Dandong és una ciutat industrial sobre el riu Yalu, que ha estat la frontera natural entre Corea i Manxúria al llarg de la història. Això ha estat així fins i tot quan totes dues ribes han estat sota el control de la mateixa gent en diferents èpoques. De vegades eren els coreans, de vegades els manxús, i fins i tot, seixanta kilòmetres més enllà de Dandong, Yalu amunt, un hi pot trobar el punt de màxima expansió de la Gran Muralla. L’estructura física de la fortificació delimita la frontera actual entre la República Popular de la Xina i la República Democràtica de Corea, en aquell tram.

Malgrat que es pot dir que sóc una persona viatgera, l’època i l’Europa que m’ha tocat viure m’han fet abstraure d’una sèrie de realitats que no hauria pogut defugir unes quantes dècades abans. Per exemple, l’aspecte físic d’una frontera, com podria ser la Gran Muralla.

És cert que els controls d’immigració als aeroports són exactament el mateix que allò que hi havia a la Jonquera fins fa uns anys, o el que encara hi ha pràcticament a tot arreu pel món, o que les nombroses portes guardades que perforaven la paret xinesa.

Bàsicament, uns senyors asseguts a una garita que comproven els teus documents de viatge i determinen si compleixes els requisits legals per poder traspassar la línia imaginària sobre la qual seuen i entrar de forma legal al seu territori, i en quines condicions.

Però no parlo d’això, sinó del que hi ha fora d’aquests comptadíssims punts de trànsit legals. Fora d’aquests porus, la frontera sol ser una barrera física aixecada amb la funció que ningú no la pugui travessar, forçant-lo a haver de passar pels punts de control abans descrits, o a renunciar a travessar, o haver-ho de fer il·legalment (i per tant assumint el risc de ser castigat), o violentament.

Quan un arriba en avió als llocs, com de forma molt majoritària faig jo, tendeix a perdre de vista aquestes consideracions, ja que és dipositat directament al punt d’entrada, que està rodejat de “territori nacional”. Per mar la cosa és idèntica.

Per carretera o ferrocarril és habitual també perdre’s la imatge, si el camí viatja perpendicular a la ratlla divisòria, desembocant directament en les garites frontereres. Un cop a l’altra banda, el camí sol seguir en el mateix sentit, i un se n’allunya sense haver-ne copsat gaire el què.

Vaig arribar a Dandong per la carretera que ressegueix el riu des de la seva desembocadura, al port de Donggang, és a dir, al llarg de la frontera amb la República Democràtica de Corea, més coneguda com a Corea del Nord. Hi ha coses insòlites respecte a aquesta frontera.

Per exemple: fins fa molt poc, no n’hi havia, de frontera.

Sobta pensar-hi, havent vist la bestialitat armada del paral·lel 38, la “Zona Desmilitaritzada” que és la més militaritzada del món, de lluny, i coneixent el tancament del règim de Pyongyang.

La diferència entre la frontera nord i la sud, és clar, és el veïnat.

Mentre que l’existència de Corea del Sud és una ofensa personal contra el Pare de la Pàtria Kim Il Sung i el seu fill i hereu Kim Jong Il, la Xina és responsable directe de l’establiment i pervivènvia d’aquest macabre règim basat en l’anomenada Ideologia Juche.

Podria explicar en què consisteixen els seus principis fonamentals, però això només seria embolicar la troca. La finalitat real, i el resultat, del sistema és el manteniment d’un règim feudal clàssic. El senyor feudal, càrrec hereditari instaurat a través de l’ús massiu de la violència, és l’únic amb dret a la propietat privada. De fet, tot i tothom que es troba dins de les fronteres del seu territori li pertany i en pot disposar lliurement, sense haver de donar cap explicació a ningú, ja que ningú no està per sobre d’ell.

La millora respecte al sistema medieval europeu és evident: a Europa, el règim feudal derivava de la hipotètica voluntat divina i per tant el poder del senyor estava limitat pel de l’Església, com a representant de Déu al món terrenal. Una limitació imperfecta, és clar, però real. A Corea del Nord, com que Déu no existeix i suprimit el poder del poble per la via militar i aïllat el país del concert internacional, el poder del Gran Líder és absolut.

El cas és que la Xina és qui ha sostingut i ha col·laborat sempre amb la màfia de Pyongyang. A part del tràfic d’armes i altres materials amb altres estats pària com Birmània i el terrorisme islàmic, Corea del Nord pràcticament no té cap altre soci comercial que la Xina, que no és poc.

Malgrat tot, les coses comencen a estar tenses entre totes dues dictadures. Un dels motius principals de discòrdia és el de la immigració il·legal nordcoreana.

Fa trenta anys, en plena devastació maoista i quan el rovell i la fam encara no havien destruït del tot la infrastructura nordcoreana, la diferència entre banda i banda del riu Yalu era més aviat nul·la.

Però el fet que a la Xina hi hagi més gent per robar i mantenir, vora els noranta milions de membres que té el Partit Comunista, ni més ni menys, va impedir que es prengués el rumb del “Juche”. La casta manaire va procedir a buscar la forma més ràpida i eficient de crear prou riquesa per a ser robada.

Lladres i assassins, però en qualsevol cas racionals, els líders xinesos van convertir la República Popular en un país ultracapitalista, com ja he explicat anteriorment.

La conseqüència, a part de l’enriquiment estratosfèric dels més ben situats, ha estat una innegable i tangible millora de les condicions de vida materials de vora d’un terç de la població, inclosa la que viu al llarg de la ribera del Yalu.

La teoria dels vasos comunicants, o l’òsmosi de les membranes cel·lulars, tenen una aplicació ben clara i automàtica en casos com aquest, i la immigració il·legal (pràcticament tota emigració és il·legal, a Corea del Nord) cap a Manxúria va començar a desbocar-se.

Per a evitar aquest trànsit, indesitjat per totes dues bandes (al contrari que el Marroc o els països balcànics, Corea del Nord no rep cap benefici de la sortida dels seus ciutadans; al contrari, ideològicament li fa molt de mal), es va decidir aixecar un filat al llarg dels mil cinc-cents kilòmetres de frontera.

És un filat modest, tot s’ha de dir. Es tracta d’una sèrie de pilars de ciment armat, en forma de T i d’uns dos metres d’alçada, connectats per filferro espinat. Res més.

En alguns trams discorre sobre la banda xinesa del riu, i en d’altres sobre la banda coreana, però la frontera legal, generalment, és el cabal modest del Yalu.

De vegades, circulant per la carretera a Dandong el perdíem de vista perquè quedava més baix que el talús. És a dir, un podia baixar del cotxe, caminar tres o quatre metres fins on comença el pedent i, sense més esforç, fer una passa llarga final i anar a petar a Corea del Nord.

El riu, com dic, és de la classe modesta. En la major part del recorregut entre Donggang i Dandong, amb no gaire més de cinc o sis metres d’amplada. Dubto també que tingui una fondària que arribi gaire per sobre del genoll, al menys durant l’època que hi vaig estar, a mitjan juny.

El més xocant, però, és que immediatament adjacents al filat hi ha camps d’arròs i altres conreus, on treballadors nordcoreans feinegen. Posant-ho tot plegat en perspectiva: hi ha trams on un pot caminar tranquil·lament fins al filat, o fins al riu, i trobar-se un serf, o un grup de serfs (això és el que són) nordcoreans removent males herbes o plantant alguna cosa, o collint-la, a quatre, cinc, metres, amb un rierol i quatre filferros rovellats com a única separació.

El to general de les persones que s’hi veuen és semblant al de les de l’altra banda: aquell vermell marronós barreja de sol, pols i un allunyament persistent de tota forma de bany. La roba és de treball, monocolor socialista.

La indiferència resignada és pràcticament l’única expressió facial i reacció per part coreana, al menys cap a un occidental com jo. Mirada baixa, cap a l’herba o el fang, i treball imperturbable, sense abandonar en cap cas la posició.

Per als xinesos, que tenen un sentit del pudor i la decència molt allunyat del nostre, anar a observar les evolucions dels seus homòlegs nordcoreans sembla entretenir-los moltíssim i han construït nombrosos miradors al llarg de la carretera l’única funció dels quals és proporcionar-los un lloc on seure i prendre una cerveseta mentre a uns quants metres d’ells l’infern fa tombarelles, sense el risc que els micos de l’altra banda els llancin un bon grapat de merda a la cara.

És conegut que malgrat aquesta relació diguem-ne naturalista-animal les converses amb els xinesos (molts dels quals són d’ètnia coreana) són freqüents i relativament lliures. L’intercanvi de cigarretes i altres objectes poc compromesos també. No sé si les pipes i els cacahuets també circulen.

Més separats del riu i el filat, però perfectament visibles i a una distància prou curta com per a fer-la d’una correguda, hi ha edificis amb aspecte d’habitatges o granges, de vegades agrupats en forma de poblat.

Per tant, es fa molt difícil de pensar que la separació física sigui responsable del descens en les xifres d’immigració il·legal, i hom ha de pensar que hi ha altres motius per a aquest fet.

Efectivament, a poc que un miri amb els ulls de veure-hi clar, s’adona que un parell de coses grinyolen en el paisatge. Per començar, no són només treballadors amb qui un pot creuar la mirada. Hi ha soldats patrullant, associats a la presència dels serfs. És a dir, vigilant-los. En alguns trams vaig poder comprovar que a cada treballador li corresponia un soldat.

A part d’això, de tant en tant, sobre tot  si s’hi treballava en grup, feien acte de presència uns personatges invariablement guarnits amb ulleres fosques i vestits de forma més variada. En cap cas no treballaven, sinó que clarament hi eren per a donar instruccions i controlar.

Un ha de pensar també que si els treballadors viuen en aquelles granges que es veuen al fons, les entrades i sortides han d’estar igualment vigilades, especialment de nit. En alguns trams del filat, fixades als pilars, s’hi poden trobar càmeres de seguretat. No sembla que hagin de servir de gaire, si és que funcionen, per prevenir la fugida de ningú. Però potser no és aquesta la seva funció, la de prevenir, sinó la d’avisar i constatar.

Hi ha factors més decisius que la vigilància directa, a l’hora d’evitar la fugida dels treballadors.

És un tret típic de les dictadures socialistes, sobre tot les més orwellianes com la de Corea, i un fet constatat en el seu cas, que el règim aplica mesures de càstig col·lectives per als errors individuals, especialment a nivell familiar. Qui fuig sap que la seva família serà castigada pel seu delicte, i això tan sols ja frena un gran nombre de candidats a fugitius.

Un altre factor, gens menyspreable, és que tota la frontera està concebuda com a un enorme aparador propagandístic. És a dir, el personal que hi treballa i hi pot circular de forma més o menys lliure ha estat indubtablement seleccionat i tot el que es pot veure ha estat parat i muntat per a donar una imatge tan positiva com s’ha pogut. No ens enganyem: la diferència amb la banda xinesa segueix sent abismal. Però és un fet que les condicions a l’interior són subsaharianes, o per parlar amb propietat, nordcoreanes.

Un més, i definitiu, és la col·laboració xinesa. Un pacte polític ha fet que d’uns anys ençà tot nordcoreà il·legal sigui detingut i extraditat al seu país d’origen, sense excepció. L’acolliment és castigat amb duresa i la delació recompensada adequadament. M’atreveixo a dir que en aquest cas, per causa del nivell elevat de les decisions i la importància política que té el tema (Kim en va fer casus belli), “sense excepció” s’aplica fins i tot als casos en què la immigració il·legal alimenta la prostitució, el tràfic il·legal de mercaderies o altres fons de corrupció, és a dir, els dirigents locals del Partit, que hauran de seguir beneficiant-se de totes aquestes coses però trobant la manera de fer-ho sense que hi hagi transvassament humà.

No cal preguntar què els espera als extraditats de tornada a Corea del Nord, i hi ha un cert clam internacional per a que la Xina es comporti de forma civilitzada i repensi aquesta seva política, evidentment sense cap mena de possibilitat que això passi.

A Dandong el Yalu té categoria de riu, sense ser cap gran cosa, i el filat desapareix.

És el punt d’intercanvi principal entre totes dues bandes d’ençà que els japonesos, en l’època que controlaven totes dues ribes, van decidir fer-hi un pont, que va ser destruït per bombarders americans durant la guerra de Corea. L’atac va ser efectuat amb una habilitat extrema, ja que es va aconseguir tocar i desintegrar exactament només la part coreana, evitant d’aquesta forma que Mao pogués dir que els americans havien bombardejat territori xinès per entrar a la guerra. No cal dir que Mao ho va dir i ho va fer igualment.

Un cop acabada la fase de guerra oberta, es va construir un pont paral·lel a l’antic, que és per on actualment circulen els nombrosos camions de mercaderies que van d’aquí cap allà carregats ves a saber de què. A més de la carretera, hi ha el vital ferrocarril que connecta la Pyongyang amb la xarxa euroasiàtica i xinesa, és a dir, el Transsiberià.

Una curiositat d’aquest ferrocarril és que una de les malalties mentals de Kim li impedeix desplaçar-se en cap altre mitjà que no sigui el tren, per la qual cosa en té un, de tren, que ha de passar forçosament per aquest feble, exposat pont de Dandong, cada cop que va a Beijing (cosa relativament freqüent en el passat, ara cada cop menys).

Dandong, doncs és un nus de comunicacions i ciutat fronterera, comercial, relativament important. Tinc entès que té una indústria automobilística que funciona.

Però em penso que Dandong viu sobre tot no del que és, sinó del que no és. En aquesta població s’hi condensa molt bé la relació ambigua que hi ha ara entre el règim ultracapitalista de Pekín i la caverna orwelliana de Pyongyang.

Dandong és la culminació del cisma entre coreans i xinesos, encara no formal, i la mala maror de fons que en realitat hi ha entre tots dos règims, en forma de competència tragicòmica de plomalls, com dos galls d’indi grotescos.

El centre urbà està abocat al riu, mira cap a l’altra riba, com se la miren riu avall els pagesos de Donggang. És a dir, com molta gent es mira els micos del zoo i s’exclama i pica de mans cada cop que un mandril s’asseu en la pose del Pensador o una mare goril·la sosté en braços el seu fill.

Vull pensar que una persona normal es veu reflectit en els primats, però de manera que la seva imatge és retornada i augmentada: que veu la connexió evident, però les diferències encara més evidents també.

No sé fins a quin punt els xinesos arriben a aquestes sofisticacions, veient-los com mengen crispetes amb els seus Louis Vuitton de tres euros, o potser de sis-cents, a bord dels vaixells turístics o com s’acumulen a les guixetes que hi ha a peu del pont vell per pagar-ne l’entrada rient i xisclant.

El que un pot veure a l’altra riba, del punt on el pont vell s’interromp estant, és simplement una vergonya indescriptible. El Yalu té una amplada suficient per a que l’ull nu hi identifiqui uns quants edificis i estructures, una mena de parc amb caminois a la vora del riu i el punt grotesc que arruïna la il·lusió que un pogués construir-se a dins del cap i el posa alerta: una nòria de fira de colors.

Una ullada més propera amb l’objectiu de la càmera, o amb els prismàtics que et lloguen al kiosc de records (tota mena de parafernàlia nordcoreana, i tabac) que hi ha a l’extrem del pont, al punt més proper a l’altra banda, revel·la que efectivament pels caminets del parc hi passeja gent, com per la vora del riu, en actitud distesa.

Com és d’esperar, principalment es tracta de soldats, que curiosament són els úncis que un veu xerrant i rient, però també s’hi troba gent vestida de païsà, amb aspecte d’anar a alguna banda i que un està temptat de dir que no per la seva pròpia voluntat. Cap d’ells no vesteix l’uniforme de treball monocolor dels serfs agrícoles.

Dels edificis és impossible endevinar-ne la funció i tot plegat sembla evident que és un simple muntatge de cara als turistes… de Dandong.

La nòria, és clar, ni gira ni hi ha ningú que hi pugi, cosa que segurament té relació amb el fet que quan el sol marxa i es fa de nit, tot roman en la fosca més negra i absoluta: no hi ha electricitat.

Cada nit, el pollastre sorollós de Dandong se’n fot, amb els seus neons roses i les seves bombetes grogues, i infla el seu pap d’edificis de tercera esdevinguts gratacels en mig dels arrossars, mentre va omplint les paperines de cacahuets per al dia següent.

Shandong, la regió que vaig visitar la setmana anterior de les meves exploracions per Dalian i Manxúria, és una d’aquestes províncies. De fet, només el molt industrialitzat Canton (Guandong) la supera en riquesa industrial i amb noranta-dos milions de persones, només Henan té una població superior.

La part oest de l’actual província està integrada geogràficament en l’anomenada “Plana Central”, juntament amb Henan i Shanxi, i que és tant com dir la Mesopotàmia Han. Els han són els xinesos pròpiament dits, la cultura dominant en aquesta part de món, i el seu Èufrates és el Riu Groc. La resta del país és mer Anschluss, com indica l’adjectiu de “Central” (que per cert, es repeteix en el nom de la mateixa Xina, “País del Centre”: per si els pobles del voltant no ho tenien clar).

Però és la part oriental, muntanyosa i peninsular, per on vaig voltar de manera extensa, amb el pretext de la feina.

La península de Shandong, com a referència, és aproximadament entre Pekín i Shanghai i seria la segona pinça d’aquell cranc que s’encara a Corea. L’altra pinça és la península de Liaodong, on és Dalian, de la qual parlo a l’anterior entrada. Entre totes dues, delimiten el Mar de Bo (Bo Hai), a l’extrem nord-oest del Mar Groc.

El petit jet de la China Eastern ens va transportar Mar de Bo enllà des de Dalian fins a Yantai en quaranta minuts, o cinc-cents kilòmetres. Un trajecte que també es pot fer en ferry en un temps òbviament superior que no vaig investigar gaire perquè jo, al contrari qui Josep Pla, no tinc gaire estima pels “bastiments”. Però bé, els quaranta minuts em van servir per repassar mentalment totes aquestes dades d’amunt, uns coneixements estadístics bàsics que ja tenia abans de l’abordatge.

El xoc a Shandong va ser monumental precisament perquè, per primer cop en aquests anys que porto voltant per aquí, l’article periodístic, la dada, l’estadísitica oficial i tot, es van revel·lar certs i, fins i tot, curts en alguns aspectes. Qui no conegui la Xina, més enllà dels que s’enlluernen amb els viatges de negocis pagats amb diner públic i les prostitutes de Shanghai o Shenzhen, no pot entendre de què parlo. Provaré d’explicar-me.

El règim xinès, després dels trenta milions de morts de gana del Gran Salt Endavant (cap a l’abisme) i del terror de la Revolució (A)Cultural, fa molt de temps que ha abandonat qualsevol identificació amb el comunisme i els seus principis i apel·lacions a la classe obrera, que en aquest país és la classe pagesa.

Per mantenir l’adhesió d’aquesta classe pagesa, que és la més nombrosa amb diferència i, per tant, la més perillosa en potència, el govern central no ha pogut mai confiar en una repressió violenta. Per simple qüestió numèrica hauria de ser d’una magnitud tan enorme que és impossible pretendre-ho.

Per tant, perduda la ideologia de la revolució agrària i la justícia social, el Partit ha hagut de recórrer a dos grans tòtems alternatius, a part de la violència física: un és el desenvolupament econòmic, és a dir, el capitalisme i la propietat privada; l’altre és l’ultranacionalisme.

El primer no l’han hagut d’anar a buscar gaire lluny, ja que el xinès és segurament l’animal humà més intrínsecament capitalista i inclinat al càlcul egoïsta (fins a la irracionalitat de la plaga) que pobla aquest petit planeta. És una cosa cultural i en la meva opinió un dels poquíssims artefactes immaterials que poden justificar parlar d’una cultura xinesa que vagi més enllà de cent o dos-cents anys enrere.

El segon, l’ultranacionalisme, va aparéixer per primer cop amb l’occidentalització de les elits del país, que va ser el que va permeter acabar amb la dinastia Qing manxú i l’Imperi, precisament com a gest d’afirmació nacional. Va ser inflamat i explotat des del primer moment sobre tot pels comunistes, que des de les muntanyes i l’interior cridaven a defensar la pàtria de l’agressor japonès, mentre els anomenats nacionalistes del Kuomintang la defensaven i així perdien tota opció de poder guanyar la posterior guerra civil contra els maoistes.

Com tota invenció occidental transportada a la Xina, per exemple el comunisme, els receptors van embogir amb la idea de l’estat nació i no es van conformar a fer una nació xinesa que els permetés entrar al concert de nacions amb tot el seu pes i potencial, sinó que van optar per l’agressió contra els pobles del voltant i la xenofòbia més tancada, inicialment, i pel paroxisme i la inflamació més lamentables actualment. L’exemple vergonyós dels Jocs Olímpics (en què van anunciar mesos abans que guanyarien més medalles que ningú) només n’és la darrera mostra i la més pública internacionalment, però l’ambient a l’interior del país és força asfixiant en aquest sentit.

De totes formes, queda la qüestió de com es fa arribar tot això a la població. La garrotada, l’afusellament, la presó, són fàcils de trasmetre. La idea que el país millora econòmicament, que la situació pròpia és més bona cada dia que passa i que la Xina és la nova superpotència mundial requereix una certa infrastructura i molta determinació per part de les autoritats per a controlar la informació de forma efectiva, inequívoca i unidireccional.

Per això el govern xinès fa circular tota mena de propaganda interna però també externa, tractant de convèncer la pròpia població de manipular tant com pot la informació que rep l’exterior. Una part fonamental de la seva estratègia, i extraordinàriament reeixida, és tota aquesta cançó que la Xina és la segona economia del món, que la gestió del govern és exemplar i que els xinesos lliguen els gossos amb llonganisses.

Hi torno: tots aquells empresariets de subvenció i intèrpret, els d’estudi de mercat rellogat i joint venture de tercera al nou parc industrial de Ningbo, per favor, no es deixin enredar i sobre tot no enredin quan tornin cap a Sant Cugat. La realitat de la Xina, sobre el terreny, fora de les saunes, és una altra. Són milions i milions d’esclaus rurals que necessiten un visat i un permís de residència per poder-se establir a la costa i que, per tant, tenen el mateix efecte, exactament, que els els equatorians a Barcelona o els turcs a Munic: alimentar una economia reescalfada que necessita mantenir els sous tan baixos com pugui per a sostenir una aprença precària de competitivitat.

Les estadístiques xineses són un escarni a l’estadística de veritat. Són faules, invencions. Allà on no hi arriba la mentida i la manipulació i l’interès polític, la immensitat del territori, la desídia i la incompetència funcionarial, la corrupció i la infradotació monetària fan la seva feina.

Per tant, no es creguin res del que digui, només allò que vegin quan no vagin en el minibús de l’hotel.

Per tot això, quan vaig arribar-hi, alerta, previngut per les meves experiències anteriors (Shanghai, Jiangsu, Zhejiang, Sichuan, Canton, Pekín…) Shandong va ser un xoc, una gran sorpresa. Una agradable sorpresa sobre la qual només puc escriure’n grans coses agradables.

Vaig arribar a Shandong per Yantai, situada a la costa nord i vaig fer una ruta pel litoral, cap a l’est, fins a una ciutat dita Shidao, passant per Weihai i Wendeng. La manca de temps i de coses per fer-hi no em va permetre arribar fins a Qingdao, la capital provincial, que em reservo per a la propera ocasió i l’espero amb delit.

La riquesa de Shandong, a part de les boques del Riu Groc, que ja són prou cosa, és total. Hi ha molts kilòmetres de costa i els corresponents recursos marins: peixos de totes menes, calamars, abalons, vieires, cloïsses, algues; també hi ha pedres precioses (safirs), recursos energètics i, sobre tot, blat i… vinyes.

Encara, quan hi penso, em quedo mut amb aquelles vinyes. Quina abundància, quina claritat d’idees i quina determinació!

El país és completament plantat de vinya que dóna el famós, a nivell asiàtic, vi de Yantai. La regió és en una latitud prou baixa com per a garantir moltes hores de sol, i la precipitació és dins uns paràmetres correctes per al cultiu i desenvolupament d’estàndards com el cabernet-sauvignon. De fet aquestes característiques ja van ser identificades a finals del segle XIX quan es van obrir els primers cellers, els de la Yantai Changyu, que han perdurat i són una atracció turística. Fa uns quants anys, amb el tombant del nou segle, es va decidir tornar-hi i es van obrir les portes a la inversió estrangera, cosa que va beneficiar enormement la indústria local i el país en conjunt, com sempre ha passat.

El nivell que dóna a un país la vinya, de forma automàtica, només amb la seva presència, és però augmentat a Shandong per la bona feina que s’hi fa i l’aspecte que presenta.

Per a definir l’efecte que sobre mi van tenir el bon tracte dispensat a la terra i la cura amb què s’ha plantat la vinya em ve al cap l’adjectiu “colpidor”. És possible que per a algú que vingui d’un país que com Catalunya es caracteritza, o s’havia caracteritzat, per la perfecció i l’endreçament del seu camp, una vinya perfectament arrenglerada, veure el raïm embolicat gra a gra, per milions, en paperets per a protegir-lo, tot plegat siguin trivialitats, coses que dóna per descomptat.

Però quan s’ha vist el camp xinès, al sud i a l’oest, i es comparen aquells secarrals polsosos, aquells fangars i aquells mosquits amb unes extensions de raïm perfectament homologables a les d’Europa, en aquest país, és impossible que el cor no ens bategui més depressa.

L’actuació sobre la terra, però, és més àmplia. En efecte, per a veure bé les vinyes un ha de baixar del cotxe i fer algun equilibri, ja que des de la carretera el que domina de forma aclaparadora és un continu arbrat, a banda i banda, que s’estén centenars de kilòmetres ininterromput. No parlo, a més, d’una trista filera d’arbres, sinó de deu i de vegades vint fileres amb arbres que tot sovint s’enlairen deu, dotze metres. Són, doncs, milions d’arbres alts i espessos, projectant una ombra plena i benigna, molt necessària, sobre les coses. Un efecte gens menypreable és el de procurar un arrecerament del vent persistent als camps de blat immaculats i les vinyes divinals, i netejar un aire que fins fa uns anys havia estat molt carregat en una regió que, hi torno, és molt industrialitzada.

A Shidao m’explicaven que el país era completament pelat, no sé si de forma natural o per deforestació, i l’aire verinós fins que fa uns deu anys el govern va començar a reenverdir-ho tot amb persistència maquinal. Dono fe que el cel, a Shandong, com a Manxúria i al contrari que Shanghai, Jiangsu, Pekín i en general tot arreu a la Xina, és blau.

Finalment, hi ha la qualitat de les edificacions, la solidesa vertebral de les infrastructures.

Primer de tot, les cases, els xalets i les urbanitzacions completament insòlites a la Xina que s’estenen en paral·lel a la costa. La platja és una platja de veritat, amb passejos marítims com els nostres que uneixen una població amb la següent amb voreres més que transitables: perfectes, per a que qui ho vulgui hi camini. Les distàncies i l’amplitud de les vies no conviden pas a fer-ho, i menys a l’estiu, però l’opció hi és i l’acompanya un ajardinament a voltes d’una exhuberància que només se m’acut qualificar de centreeuropea, austríaca.

Després hi ha les autopistes. Alemanyes, com ho va ser Qingdao i la seva famosa cervesa. L’asfaltat és sòlid, d’un negre opac i una textura rugosa que són una declaració d’intencions, no com les pistes de patinatge que afligeixen altres llocs a la Xina i que són literalment assassines.

Això el pobre català acostumat a la misèria espanyola i al robatori viari segurament no ho té assumit i li costarà de processar-ho, però intentaré transmetre-ho: a Shandong, les autopistes de peatge realment són autopistes. Són transitables, no tenen pedassos que fan que el cotxe boti i t’enclastís contra la mitjana, o que la sobrevolis i col·lideixis frontalment contra els vehicles que circulen en el sentit contrari. Faciliten el trànsit i representen un estalvi de temps i de nervis, no et deixen atrapat en el cotxe, tot just passar el peatge, durant quatre hores en ple estiu. En fi, són una experiència d’un altre món, són simplement glorioses.

Si tota la Xina fos com Shandong…

Viatjar per Shandong és en resum molt recomanable i en el meu cas va ser molt refrescant, va ser un viatge també pels meus pensaments i les meves postures intel·lectuals. És un viatge per la realitat de les coses, per una realitat completament inesperada i relativa. Un lloc que serveix de pastanaga per a l’ase xinès, que paradoxalment ajuda a mantenir una ficció de més gran abast, però que no per això ha de ser menyspreat o negat.

El primer va ser fa un parell d’anys, quan el meu amic Cèsar va venir a Shanghai a visitar-me. Vam agafar el tren nocturn (fantàstic) a Beijing (horrible). Vam arribar extremadament d’hora, fet que ens va permetre fer d’una tirada Tian An Men, la Ciutat Prohibida i totes aquelles coses que un ha de fer i que mai de la vida no podran justificar un viatge fins a la Capital del Nord.

Només vam aguantar un dia assetjats pel vent desèrtic i una arquitectura abusiva contra qui vulgui simplement passejar. Per fer alguna cosa, vam decidir anar d’excursió a Mutianyu, que és un tram de la Gran Muralla molt ben restaurat i amb unes panoràmiques fabuloses, de les quals no guardo pràcticament cap testimoni ja que hi vaig perdre la funda de la càmera amb totes les targetes de memòria del viatge.

Una de les atraccions principals, però, és el tobogan que un pot fer servir per fer el trajecte de descens fins al peu del promontori on hi ha l’accés a la Muralla. Els barcelonins d’una edat similar a la meva recordaran un tobogan molt semblant al parc d’atraccions del Tibidabo. Doncs això, però a escala xinesa.

Aquest cop em trobo principalment a Dalian, al país que un dia va ser Manxúria, que és un dels motius pels quals es va construir Mutianyu i la resta de la Muralla.

Sempre dic que de ben poca cosa van servir els intents de barrar el pas als pobles del nord amb una paret absurda. Només cal veure la història de la Xina per adonar-se que cada cop que ho han volgut, els predecessors dels mongols i els seus successors, fins als manxús, han entrat i han fet el que han volgut.

De fet, la Xina Imperial que coneixem, la del darrer mil·lenni, ha passat més temps sota dominació estrangera (mongols, manxús i occidentals) que sota dinasties xineses, i quan hi ha estat, aquestes dinasties s’han dedicat de manera sistemàtica i molt alegre a l’extermini mutu.

L’últim cas va ser la guerra civil posterior a l’ocupació japonesa que, amb l’excepció de Taiwan, es va tancar amb la victòria dels maoistes. Pel que fa als manxús, de fet, ells van ser la dinastia més llarga, i la darrera de totes, de la Xina Imperial. És un fet força escamotejat en la historiografia occidental (no pas tant en la xinesa), però un factor determinant en la revolució xinesa del 1912 va ser que els xinesos, simplement, no volien ser governats més per estrangers.

La retòrica antimanxú, també per part del Pare de la Pàtria, Sun Yat-Sen, va ser fonamental en l’adveniment de la República de Xina, i una de les poques coses que compartien nacionalistes de Chiang Kai-Shek i comunistes de Mao (l’altra cosa era el mateix sentiment de resistència nacional contra el Japó, tot i que els maoistes es van passar la guerra fent l’orni per les muntanyes i preparant-se per al cop d’estat, mentre el Kuomigtan es destrossava contra l’Exèrcit Imperial).

El cas manxú és molt semblant al dels germànics a l’Imperi Romà agonitzant. Van prendre la capital d’un vastíssim espai polític, cultural i econòmic en estat de descomposició avançada i fàcilment van imposar-se als xinesos, però el preu que van pagar va ser el de la seva pròpia assimilació.

L’Imperi Xinès de la dinastia Qing, que si més no sabia comptar i era molt conscient de la desproporció insuperable entre manxús i xinesos (a favor dels xinesos, és clar) observava una estricta segregació racial a tots els nivells. La Ciutat Prohibida està retolada en bilingüe, com el metro de Barcelona, i tots els documents i registres es feien en manxú. Però hi ha cartes i documents de la cort que recullen les queixes de funcionaris que, tan aviat com el mateix segle XVIII, amb prou feines un segle després de la seva arribada al poder, ja tenien problemes per trobar manxús competents en la llengua pròpia per tal de complir amb la legislació vigent.

Cap al XIX la llengua ja era una relíquia i fins i tot el govern imperial va permetre que colons han comencessin a envair la terra ancestral dels manxús, amb la qual cosa es va sentenciar de mort la llengua i la cultura.

Actualment uns quants milers de parlants conserven l’idioma, cap d’ells a Manxúria, sinó als confins septentrionals del Turkestan Oriental (Xinjiang), en mig d’una regió ètnicament kazakha on van ser enviats en algun moment de la història a mantenir la pau de l’imperi i han resistit tots aquests anys sense ser assimilats.

En termes catalans, seria com si un dia haguéssim conquerit tota la península, escassament poblada per gent primitiva però d’un origen semblant al nostre, per després fer el salt al nord d’Àfrica fins a l’Aràbia i amb un grapat de funcionaris haguéssim governat tot aquest espai durant quatre-cents anys, només per acabar convertits a l’Islam i completament arabitzats, excepte un poblat de rereguarda a les muntanyes iranianes que fins ara hagués viscut sense barrejar-se amb perses, kurds o armenis dels voltants. Això sí, quatre-cents anys i molts juraments de fidelitat i declaracions d’arabitat després, encara se’ns assenyalaria amb el dit com a estrangers invasors i la historiografia oficial diria que som la causa del colonialisme occidental i de la decadència de la gran nació àrab.

Una gran història per ser explicada, si més no.

En el cas concret de Dalian, aquest colonialisme va jugar un paper molt important en la seva història. Primer els britànics (sempre els britànics) van fundar i ocupar Port Arthur a mitjans del segle XIX. Ràpidament, però, la regió va passar a ser l’escenari principal de la competència russo-japonesa i xinesa, molt ferotge i els efectes històrics de la qual encara s’expressen en l’enquistament del conflicte coreà.

Dalian va ser fundada com a Dalny i era el port asiàtic més important de la Rússia tzarista, per passar a ser la capital del regne de Manxúria patrocinat per l’Imperi japonès i les seves ambicions continentals. El 1935, Dalian tenia una població de més de tres-cents cinquanta mil japonesos dins un pla de colonització de l’Àsia nord-oriental basat en uns pseudoarguments racials força còmics vistos ara i des d’Occident, però lamentablement molt més arrelats del que sembla al Japó. De nou, Manxúria va ser un escenari important d’aquests deliris, però el dubtós honor d’haver estat la joia de la corona imperial sempre el tindrà Corea.

Així, quan dues bombes atòmiques van posar fi a les aspiracions japoneses l’agost de 1945, els Tzars, reencarnats en l’Exércit Roig, es van apressar a entrar a la península de Liaotong i “alliberar-la”, tal com van fer amb Europa de l’Est, el nord de Corea i, si no els haguessin aturat a temps els americans, amb el nord del Japó. Molt educadament, van restar amb uns quants centenars de milers de tropes d’ocupació a l’expectativa mentre es resolia la qüestió de la guerra civil xinesa, que va acabar cinc anys més tard. Desgraciadament per a Rússia, van ser els seus odiats aliats maoistes qui va guanyar, per la qual cosa no van tenir més remei que retornar tot el terreny guanyat, a canvi de res més que les gràcies per haver guardat el piset mentre el propietari era de vacances. El límit, però, va ser l’exigència de Mao d’annexionar-se també Mongòlia, cosa que no només no va passar sinó que li va costar l’ajut (la manca d’ajut) dels russos a la guerra de Corea. La Xina gairebé va perdre, després de gairebé guanyar. Les tropes soviètiques van marxar de la Xina precisament l’any 1955, un cop va quedar clar que Manxúria i el front coreà quedaven dins l’esfera d’influència xinesa.

Dalian és a l’extrem de la península de Liaodong, en una mena d’apèndix o península més petita, aproximadament a la seva part central. S’enfronta a la península de Shandong, al sud, delimitant entre totes dues l’anomenat Mar de Bo (Bo Hai), que és un mar semi-interior a l’extrem nordoccidental del Mar Groc. Aquesta forma geogràfica que fan recorda les pinces d’un cranc que mira cap a Corea.

En aquesta època de l’any el clima és agradable, assolellat i sense fer una calor excessiva. L’hivern, però, és llarg i les temperatures arriben sovint als quinze graus sota zero. La precipitació és escassa i l’ambient es resseca molt, però a canvi durant la part més freda de l’any no hi ha nevades terribles que ho paralitzen tot, com a Corea o el nord del Japó.

L’oficina la tenim a la Zona de Desenvolupament, un espai a trenta kilòmetres de la ciutat pròpiament dita que ha esdevingut una altra ciutat completa amb comerços (limitats), amenitats (saunes, karaokes, restaurants, massatges i totes aquestes coses que han de tenir les ciutats asiàtiques).

Tota ciutat una mica important té una d’aquestes Zones de Desenvolupament, a la Xina. Són una de les eines que el règim comunista es va empescar davant el fracàs evident i la misèria absoluta de trenta anys de maoisme. L’objectiu primordial era permetre l’entrada de capital estranger privat en un espai geogràfic limitat i controlat, sota una legislació diferent de la resta del país molt favorable (exempcions fiscals, sobre tot). Normalment es perseguia la industrialització del país i l’aixecament d’un sector exportador, objectiu assolit més que de sobres, fins al punt que l’experiment es va generalitzar i els privilegis han esdevingut innecessaris per a la manufactura, tot i que segueixen més vigents que mai per a les noves tecnologies (Microsoft té un centre de desenvolupament a Dalian).

Qui coneix una mica la història d’aquest país veu immediatament que això de les Zones de Desenvolupament és exactament el mateix sistema que van instaurar els poders occidentals amb les Guerres de l’Opi, els “Tractats Desiguals”, el colonialisme i l’imperialisme, però quaranta anys de fam, destrucció i endarreriment més tard. Això sí, tot plegat en nom de la nació i el Partit, que és el que compta. Salvar la cara abans que res, i la butxaca dels estimats líders.

La proximitat geogràfica al Japó, i al mateix temps la seva ubicació extremadament inconvenient des del punt de vista d’Europa, que sempre preferirà els ports del sud de la Xina, i la predisposició de la població local, que pels motius que sigui malgrat tot no mostra un ressentiment especial contra l’antiga potència colonial (al contrari que a l’altra banda de la Gran Muralla), han posat en marxa una mena de cercle virtuós neocolonial-desenvolupamentista que sembla que funciona per a tothom: la manca de competència occidental permet que els sous es mantinguin molt baixos, cosa que facilita la instal·lació de més empreses i més feina per a la població.

El resultat és que en nombres absoluts el nivell de vida no és alt i poca gent pot permetre’s el luxe de viatjar a l’estranger o comprar-se un Louis Vuitton autèntic, però en termes de vida local es viu molt bé perquè els preus són molt baixos.

El cas és que, amb l’entossudiment hídric que de vegades té la Història, Dalian és avui dia una de les principals colònies industrials i portuàries que té el capital japonès a la Xina i el segon idioma del país, extingit el manxú, és el de Hiro Hito. Tothom amb un mínim d’aspiracions procura aprendre’l bé i així poder entrar a treballar en les oficines d’alguna dels milers d’empreses japoneses que donen feina a desenes de milers de locals.

La ciutat, donada la seva posició en una península estreta, s’allargassa a nord i sud, absorbint les poblacions del voltant en un espai metropolità molt ample on hi viuen vuit o nou milions de persones. El centre urbà històric, però, és molt més petit que tot això i es pot veure tot bé en unes quantes hores. La qualitat dels edificis colonials russos i japonesos (d’estil occidental industrialista) és força elevada i malgrat que no hi ha cap joia, el seu bon estat general fa sospirar quan un recorda el lamentable estat del barri francès de Shanghai i l’horror de la concessió angloamericana que s’apila contra el riu Whampoa (Huangpu) de la capital econòmica de la Xina.

Les avingudes són una mica estretes, però estan ben fetes i cuidades. Les voreres són amples i transitables, l’empedrat és en bon estat, i hi ha centres comercials moderns amb totes les grans marques, hotels de cinc estrelles i cafeteries. De nou, la ciutat, presenta molt bon aspecte comparat amb les metròpolis del sud.

Una cosa curiosa, tot i que no exclusiva de Dalian, és que davant la inclemència dels hiverns, al rovell de l’ou comercial, a la part tancada al trànsit oposada a l’estació de ferrocarril, hi ha un enorme centre comercial subterrani amb la mena d’establiments que agraden aquí, de roba barata, bijuteria i complements fets al país, però també menjar, gelateries, salons de manicura i botigues d’electrònica. Els edificis principals estan connectats a aquest espai subterrani, de manera que no cal sortir a l’exterior a passar fred.

Ara, però, ja he racionalitzat l’experiència xinesa. He viscut un parell d’anys a la República Popular i ja més d’un a Singapur, no pas com a “expat”, sinó com a emprenedor, pel meu compte i en contacte directe amb població local, tant els xinesos pròpiament dits com els “huaren” del sudest asiàtic.

El concepte “Xina”, posat en perspectiva i ben analitzat, decau força respecte la fase irracional prèvia al contacte indirecte o primerenc. (Exemples contraris i sense cap mena de relació formal podrien ser els espinacs o unes sabates ortopèdiques: són coses el valor de les quals normalment augmenta molt si se les analitza racionalment, fins i tot després d’una primera mala experiència o d’un prejudici).

Per començar, un no pot, simplement, “anar a la Xina”.

Com tot país feixista, i això no és un qualificatiu, sinó un descriptiu, la Xina té un gust per la burocràcia i el control fora de tota mida. Un ha de fer tràmits per qualsevol cosa. Contràriament a la brama que els pagesos enlluernats no es cansen de fer córrer, a més, resulta que la fàbrica del món és totalment tercermundista en qüestions tecnològiques.

La quantitat de paper, de paper físic, de polpa d’arbre, i de tinta de bolígraf, de treball manual no informatitzat, que requereix qualsevol d’aquells tràmits ineludibles és realment inaudita. Personalment, se m’acut que això és resultat del desdoblament de càrrecs que hi ha en totes les institucions xineses, on a cada responsable propi li correspon un càrrec bessó (i normalment amb el poder real) del Partit. Tot requereix còpia per triplicat i arxiu.

Així doncs, en cas de viatjar, o voler viatjar, a la Xina, un ciutadà europeu ha de demanar un visat. Si valora la pròpia sanitat mental, fins i tot si hi va per negocis, es limitarà a demanar un visat de turista, que és el més senzill d’obtenir i permet una durada, normalment, d’un mes, temps més que suficient per fer el que calgui fer i marxar.

No hi ha gaires països del món que exigeixin que un turista occidental, al menys un d’europeu, hagi de pagar, en temps, diners i molèsties, per anar-hi a gastar diners. De fet, de tots els llocs del món on he anat (uns quants), només recordo dos països on m’hagi passat: la Xina i el Vietnam. Poca cosa s’hi ha d’afegir, em penso, a part que un altre país de la llista seria Corea del Nord.

Tècnicament, és cert, cal visat de pagament per anar a llocs com Laos o Indonèsia, però al menys en aquests dos llocs van de cara: l’únic que volen són els diners i per tant et fan el visat instantàniament, quan arribes a l’aeroport i pagues la tarifa que correspongui.

Els xinesos, a més dels diners, però, necessiten humiliar-te i, sobre tot, fer-te perdre el temps i els nervis tant com puguin.

Anar a un consolat xinès, a Barcelona, a Pusan o a Singapur, respon sempre a un mateix esquema de coses: un edifici no gaire ben cuidat i amb una seguretat més aviat discreta (no pas inexistent), absolutament desbordat de gent. Normalment la cua s’estén pel carrer, en alguns casos fins a una distància considerable, després serpenteja per una entrada que sempre és estreta i finalment enfila un tram d’escala que condueix a un espai d’espera de grandària variable.

Al fons de la sala, però, sempre hi ha una peixera dins la qual suren uns quants funcionaris de mirada perpètuament fixa cap avall, sobre el paper que tinguin al davant. L’alienació de les pobres bèsties és patent, la fan palesa els somriures escassos i les converses seques, però no deu ser pas per patir un horari de cara al públic extenuant: l’horari, completament inflexible, es limita als matins, estrictament parlant: de 9 a 1. A sobre, al cartell no hi acostuma a constar que com un mecanisme de rellotgeria, a les 12 exactament, el funcionariat abaixa la persiana i se’n va a dinar, essent el temps assignat exactament una hora.

Als llocs on els costums locals s’enganxen, com a Catalunya, a més, només atenen tres dies a la setmana, en un exemple claríssim que qui no s’integra és perquè no ho vol.

El factor diferencial, però, és el desbordament total per excés d’aforament.

Perquè un, quan va a una secció consular, departament de visats, espera trobar-hi de tot menys hordes de ciutadans del país propietari de la missió diplomàtica. En el cas xinès és exactament això el que l’hi espera.

En efecte, l’usuari del consolat xinès més probable estadísticament és diu Li i està atrapat en una teranyina funcionarial, amb més o menys alegria per part seva davant la total disrupció de la seva rutina diària.

La burocràcia maoista s’estén de manera implacable fora de les seves fronteres geogràfiques i reclama la seva sobirania no sobre el territori, sinó sobre les persones, com qualsevol règim primitiu (per exemple els sultanats malais) o, per a escarni de la seva pròpia historiografia oficial, exactament com feien els poders colonials a les “concessions internacionals” en temps dels Qing manxús, on l’única llei aplicable als subdits britànics, francesos, americans, alemanys, japonesos… era no pas la xinesa, sinó la de la metròpoli colonial.

Òbviament la Xina no ha signat cap tractat de “llei extraterritorial” amb els països que acullen les seves missions diplomàtiques. Avui dia i de moment, un fet així encara és impossible, i no pas per manca d’idees per part xinesa. Però sí que és cert que a la pràctica els migrants xinesos són víctimes d’aquesta dèria dels seus governants per fiscalitzar, controlar i dictar tot allò que passa en les vides dels seus governats, també en territori estranger. Si ja és emprenyador haver d’aguantar l’escrutini d’un estat i un sistema legal, fins i tot si és democràtic, no cal dir què deu ser malviure sota el pes de dos.

Però bé, no volia escriure sobre la preeminència del certificat, del paperot, en la vida del migrant xinès, sinó del tercermundisme del visat de turista.

Un país civilitzat, com la majoria d’europeus, ha d’aplicar mesures de control d’entrada dels ciutadans d’altres països menys civilitzats per motius evidents.

El principal és que la teoria dels vasos comunicants també s’aplica als fluxos humans i el nivell de benestar de les societats. No afirmo que la immigració sigui dolenta, en general. De fet, em crec la teoria que diu que l’arribada de gent forastera acostuma a tenir un efecte positiu, reviscolador, en les societats d’acollida, començant per l’economia.

Però la clau és que aquest influx ha de ser sostingut en el temps i moderat en el gruix. És com el delta d’un riu. Els deltes acostumen a ser paradisos biològics sostinguts fràgilment sobre l’equilibri entre aigua salobre i dolça. No és que no s’hi pugui afegir aigua de mar, al contrari: l’aigua de mar hi juga un paper determinant i positiu. El que no pot ser és que pretenguem encabir l’Oceà Pacífic al Remolar del Llobregat d’una revolada, perquè llavors no queda delta, ni riu, ni Catalunya per a poder assimilar la glopada.

La plúmbia crosta socialista, i la cristiana de la guitarra i els polls, pel cas el mateix, correrà a dir que sigui com sigui les persones tenen dret de procurar anar allà on calgui a guanyar-se la vida. Jo mateix, per exemple, visc fora del meu país.

Però és que jo he complert amb tots i cadascun els requisits que, racionalment, els països on he anat han decidit que calien. Racionalment, nosaltres decidim que ñes molt possible que aquell xinès, aquell marroquí, aquell bolivià vingui no de turista sinó a quedar-se. I decidim que la reciprocitat no és possible. Alegrement, la gran majoria de països així ho entenen i ho accepten.

Per entendre’ns, la normalitat racional és que un colombià hagi de fer sis mesos de tràmits per visitar un cosí a Barcelona i que a l’últim moment li diguin que no. O que a un marroquí, per molt que s’hi escarrassi i per molts avals bancaris que produeixi, no li permetin entrar sota cap excusa a Holanda.

Al contrari, és normal que un ciutadà alemany pugui llevar-se avui, notar que li pica una mica la part d’abaix de l’esquena i dir “Ves, em penso que m’agafo un last-minute a Tunis, a torrar-me a la platgeta un parell de dies”, sense haver de pensar-s’ho gaire, ni preocupar-se de fer tràmits o de demostrar res a ningú. O que el meu maldecap més gros quan vaig a Xile de viatge de negocis sigui si m’allotjaré a Santiago o a Viña del Mar, no pas arribar a temps o no d’obtenir el certificat de penals, perquè per començar a casa no en tenim, d’antecedents penals.

És lògic, racional i just pel simple motiu que jo no sóc igual que un equatorià, un turc o un malgatxe i el que representa la meva arribada a l’Equador, Turquia o Madagascar no és el mateix que el cas invers.

Fins aquí la racionalitat, que com tot sovint passa, mai no és ni perfecta ni universal.

Per desgràcia, i igualment sovintejat, la Xina fa mèrits en un nivell exclusiu per ser un dels països més irracionals, imperfectes i provincians del globus.

Arribem doncs a aquesta collonada de pretendre que jo sóc com un d’ells, que tenen dret a fiscalitzar-me, a controlar-me i a prohibir-me, a part de robar-me i fer-me perdre el dia miserablement, probablement dos. Que és moral i just que m’hagi de llevar a les set del matí per ser al seu consolat pollós a les vuit i que la cua ja arribi a l’Alt Comissionat Britànic, malgrat que fins les nou allà no obren ni la gana. Que és normal que al cap de la cua hi hagi deu o dotze individus autodenominats “agents”, òbviament conxorxats amb el guarda i més coneguts dels funcionaris que Mao, carregats de passaports i documents i que passen al davant de tothom, de manera que la resta s’ha d’esperar fins que ells no acaben (parlem d’algun centenar de passaports. És a dir, una quantitat incalculable d’arbres talats i suficient treball de canell com per a produir uns quants Schwartzeneggers). Que és una manera funcional de fer les coses haver de fer la cua al carrer, després fer la cua per entrar, la cua per fer-se la foto, la cua per fer la fotocòpia de la tarjeta d’identitat, la cua per lliurar la sol·licitud; i el dia de recollir el passaport tornar a fer la cua al carrer i la d’entrar i encara la de pagar i finalment la de recollir el passaport. Que si no tens un billet d’avió et puguin denegar el visat, com si jo tingués cap gana de quedar-me un altre cop al seu cony de país!

Els països feixistes són així. La racionalitat, el que per a l’home civilitzat és normal i esperable, queda en segon terme. No té importància davant la política, la politiqueria, la barraca ideològica i una idea, una molt mala idea, molt determinada i molt mala, de l’individu i l’Estat.

Fa un parell de dies vaig caure per casualitat en l’MTV local. MTV Iggy, es deia el programa. Sorprenentment hi entrevistaven Paul Friedman, ni més ni menys.

Sobre el particularisme xinès, aplicat a la reiterada negativa del règim d’aplicar polítiques mediambientals moderades, hi va fer un comentari notable, escaient per a qualsevol altre aspecte del provincianisme xinès, d’aquesta patètica arrogància tercermundista de nou ric dels dels tancs a Tian An Men: “Si els xinesos em diuen que no volen fer la revolució verda, jo els animaré a quedar-se tal com estan, a no fer-ho. Nosaltres [els EUA], en cinc o deu anys ja l’haurem feta. Així quan ells s’ofeguin en la merda i el seu entorn es col·lapsi, les nostres empreses podran anar i vendre’ls el que necessitin per netejar el desastre”.

Doncs això. Per mi se’n poden anar a la Xina.