Em miro les dues anteriors entrades i veig que la meva trajectòria com a dietarista ve a ser com aquell esport tan divertit del triple salt de longitud.
La penúltima entrada és de fa més d’un any i va venir precedida unes quantes, amb certa regularitat, com les gambades corresponents a la carrera. Llavors, el 27 d’agost de 2009, endut per les circumstàncies, vaig impulsar-me cap al buit bloguístic, amb notable força. El primer salt, deu mesos.
Volava pel buit, impulsat per la combinació de tantes coses persones circumstàncies que fins i tot vaig pensar que no tocaria blog jamai més. Però no, és clar, hi ha coses més irresistibles que rius de currículums i avions. Per exemple, la gravetat de voler ser escriptor. I pum, de cop i volta em vaig trobar fent peu en un illot-entrada al mig del corrent.
Naturalment, la inèrcia. I així vaig seguir endavant, enlairant-me altre cop, però menys i amb més consciència d’haver tocat sostre, d’estar circulant ja no per una rambla desbocada que s’emporta cotxes i arbres i currículums, sinó per un canalització feta d’opcions cada cop més limitades, però més sòlides.
Una xarxa vola pel cel i s’obre abans de tocar mar que sembla que l’abasti tota, i llavors cau pel pes dels ploms i zip! la tanquem ben ferma, destriant possibilitats que per força han de quedar fora per atrapar-ne unes altres. Una xarxa oberta no val per a res.
Així doncs, ara toco terra. Ni Tokyo, ni Londres, ni Barcelona. Still Singapore.
Em penso, espero, que un cop m’hagi aixecat del fossat, arrebossat d’argila, me l’espolsaré i aniré a jeure una estona, prou de salts .
La fortuna m’ha somrigut, sí. Després de fotre-li una bona somanta, d’anar per terra estirant-nos de la cabellera, amb els ulls de vellut i els guants d’acer, és clar, que no somriu perquè sí. És la lliçó que he après.
