Fa bastants mesos que no he escrit res de nou al blog.
Objectivament, no és que hagi estat un període anodí, ni tranquil, ni pacífic. De fet m’han passat i he fet moltes coses. Però subjectivament, han estat uns mesos que, per dir-ho pla, no he tingut pas gran cosa a dir.
Al novembre del 2009, el divendres dia 13, la Masako i jo vam formalitzar el nostre matrimoni. En una situació com la nostra, on les coses sempre han fluït de manera molt natural i ja feia més de dos anys que vivíem junts, no ha representat cap gran canvi, més enllà dels obvis avantatges administratius que comporta l’estat civil de casat.
La feina va anar relativament bé, però la tensió amb el cretí del meu superior immediat va escalar progressivament fins a cotes extraordinàries. Això, sumat a la impossibilitat de conciliar la cultura empresarial del grup amb la meva dignitat com a ésser humà en general i com a persona amb família en particular, va acabar desembocant en un cataclisme i la meva renúncia durant el més de març de 2010.
La Masako m’ha prohibit que treballi per empreses japoneses mai més, fins i tot si finalment ens traslladem al seu país durant les properes setmanes, una possibilitat real, però que estic treballant per evitar.
He passat els darrers mesos fent pràcticament no res, a part d’enviar currículums. Com era d’esperar vista l’experiència anterior a Shanghai, la “comunitat catalana” es mostra completament indiferent, per una banda, i inútil, per l’altra, davant un cas com el meu. És com si gairebé fes ràbia que una persona amb carrera i màster, anglès, idiomes locals (japonès, xinès) i experiència laboral a l’Àsia, vingués a demanar feina. Per altra banda, en no tenir la residència permanent, és difícil que les empreses locals s’interessin per mi, tal com està la situació ara mateix amb les noves directrius del govern per a desincentivar la contractació d’estrangers.
Així doncs, hem de veure què passa aquesta setmana. Si no surt bé, el més probable és que marxi directament cap a Tokyo. L’Alan ja està avisat i em reserva el futon que vam comprar fa un parell de setmanes, quan vaig anar a veure per primer cop aquesta gent que ara em farà una entrevista aquí a Singapur.
El món global: envia un mail amb el teu CV a l’oficina de Londres i a la de Tokyo, rep resposta del vice-president i director de Tokyo, ves-hi a veure’l, torna a Singapur i tingues una entrevista allà, per si potser vas a treballar a Londres.
No em queixo pas, però una mica sí que toca els collons.
